Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

August 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

Soy cámara: píndoles audiovisuals per a l’estiu

July 21st, 2016 No Comments

A l’estiu, època improductiva i ociosa per excel·lència, el Soy Cámara continua oferint continguts a la carta del gran arxiu de YouTube. La programació d’aquest juliol i agost segueix responent a un dels objectius del projecte, la investigació sobre la producció d’imatges, tant al cinema, com a la televisió o Internet. Però també mira a l’estiu i els seus pilars: el turisme, l’oci i la família.

Els estudiants de l’Elisava a Mirror, mirror on the wall, which is the greatest country of the world? reflexionen sobre la ideologia nord-americana que es pot trobar a les produccions de Walt Disney. De fet, Walt Disney va ser el responsable de les parts animades de la sèrie d’agitprop Why We Fight que volia demostrar als ciutadans nord-americans la importància d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Segons Marc Augé (i també ho havia subratllat anteriorment el filòsof Jean Baudrillard), Disneyland és el món d’avui, amb tot allò que té de bo i de dolent: l’experiència del buit i l’experiència de la llibertat, on tot és fals, pur artifici i tots els que ho visiten ho saben, però no poden resistir-s’hi. També l’amor romàntic és un gran i sofisticat artifici com ens demostren noves versions de Disneyworld com Tinder o altres aplicacions per trobar parella o sexe instantani. Pasolini no veia amb bons ulls l’amor romàntic, ja que era un invent del consumisme per tal que la gent passés el seu temps d’oci en grans superfícies comercials.

Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han intentat preguntar-se a Virals Kitsch, per què la majoria de vídeos grollers d’Internet, vídeos que superen qualsevol concepció que tinguem d’allò kitsch, triomfen. El kitsch és una categoria estètica que va ser àmpliament analitzada en la postmodernitat, però que s’ha recuperat a través d’aquests vídeos impossibles de digerir i de deixar de mirar que fan del pastitx, el DIY i la provocació naïf els seus ganxos més recurrents. L’èxit d’aquests productes continua sent un misteri. També el cineasta David Domingo a David Domingo. Trucos baratos treballa des del misteri i el joc amb les seves pel·lícules Super 8 o per a Instagram, com si Méliès s’hagués trobat amb Rauschenberg i Derek Jarman en un gran festí pop.

«#ViralesKitsch» Itzuri Sánchez, Josep Llopis, Valentina Vivona. Universitat Pompeu Fabra

Si hem de preguntar-nos sobre el rerefons de les imatges, qui millor que David Simon, creador de sèries com The Wire, Generation KillTremé o Show me a Hero, per indagar-hi. L’equip de Soy Cámara entrevista a David Simon a David Simon’s American Pie, no tant per intentar desgranar la seva obra serial, sinó per veure quina és la seva visió de la vida a les grans ciutats, del llenguatge, dels Estats Units, del futur de la televisió o del paper d’Internet. Aquesta càpsula, per proximitat temàtica, anirà acompanyada de Detectives de cine, un treball d’estudiants de la UAB sobre la figura del detectiu al cinema. David Simon ha reflexionat en la majoria de les seves sèries sobre la violència congènita al poder. També hi ha una altra violència, la de la pròpia representació de les imatges que acaba determinant el destí simbòlic de les persones que hi apareixen. I no només això, sinó que la repetició i l’estetització d’algunes imatges violentes han acabat tornant-nos immunes al conflicte que representen. Aquestes són les premisses del Soy Cámara Violència, amb Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta com a protagonistes. També hi ha quelcom de violent en la idea utòpica de la «singularitat», aquell moment que imaginen, esperançats, alguns dels CEO de Google, aquell moment en què homes i màquines conviuran en organismes simbiòtics i on totes les regles que fins ara regien la humanitat hauran canviat. Aquestes són algunes de les reflexions de Cuerpos y almas prostéticos. Hi ha cossos que, sense necessitat de fusionar-se amb el silici de la màquina, també són especials, parlem de les ments sinestèsiques que uns estudiants de la UPF han investigat amb la peça Curtcircuits.

«Curtcircuits» Anna Cuesta Pujol, Maria Grau Piqué, Irene Marges Campos, Carla Martínez Valero, Montse Pujol Solà. Universitat Pompeu Fabra

L’estiu és aquella època de l’any en què la turística Barcelona es desmembra com un cadàver exquisit. Les nacions desunides de turistes que okupen el centre de la ciutat són incomptables. Fruit d’un treball amb el festival BccN, mostrarem Barcelona: un cadàver exquisit, una càpsula col·lectiva sobre el turisme a la ciutat on queden paleses les dues «Barcelones» de les quals parlava Manuel Delgado a De nens (2003) de Joaquim Jordà: la de la passiva i resignada bellesa dels plans dels urbanistes i la complexa i, de vegades caòtica, ciutat de la gent.

Una altra perspectiva sobre el turisme ens la donarà Antonio Baños amb una playlist feta per a l’ocasió. Però l’estiu no és només dels que treballen circulant per països amb temperatures d’alta cocció i ciutats densificades, sinó també d’aquells que es reuneixen en família, a casa, amb les seves pel·lícules domèstiques i relats íntims. Per això recuperem el Soy Cámara Asuntos Domésticos, sobre la història i evolució de les home movies, des del Super 8 fins a les webcams en directe; també es podrà veure Videodiaris, un exercici d’estudiants de la UPF sobre les pel·lícules personals d’alguns cineastes. Al cap i a la fi, com deia Robert Louis Stevenson en un text brillant de finals del segle XIX titulat En defensa dels ociosos, l’anomenada ociositat no consisteix a no fer res, sinó a fer moltes coses no reconegudes en els dogmàtics formularis de les classes dirigents. Stevenson també argüeix que tot el temps ociós és signe de gran vitalitat, a la inversa del que s’ha concebut sempre, des de la Ley de Vagos y Maleantes del franquisme, fins a l’opinió pública general de tota la història del capitalisme.

Estar permanentment ocupat impedeix l’exercici del pensament i, no només això, sinó que ens tanca en nosaltres mateixos, ens fa impermeables als altres i al món. Per això també dedicarem un Soy Cámara a la Defensa dels ociosos perquè com deia Stevenson: «¡Atlas no era más que un caballero con una prolongada pesadilla! No obstante, vemos comerciantes que trabajan hasta labrarse una gran fortuna y continúan trabajando hasta verse ante el tribunal de cuentas, plumillas que no cesan de garabatear artículos hasta que su mal humor es una cruz para todos los que se juntan con ellos, como si el Faraón hubiese mandado a los israelitas hacer un simple alfiler en lugar de una pirámide; y a hermosos jóvenes que trabajan hasta desfallecer para ser, finalmente, llevados en un coche fúnebre con plumas blancas (…) y ellos y el mundo en que habitan son tan insignificantes que la mente se hiela al pensarlo.»

Programació Soy cámara:

Divendres 1 de juliol: Mirror, Mirror on the wall, which is the greatest country of the world?

Divendres 1 de juliol: Cuerpos y almas prostéticos

Divendres 8 de juliol: Virales Kitsch

Divendres 8 de juliol: Violència (desmuntable)

Divendres 15 de juliol: Barcelona: un cadàver exquisit

Divendres 15 de juliol: Curtcircuits

Divendres 22 de juliol: David Domingo. Trucos baratos

Divendres 29 de juliol: David Simon’s American Pie

Divendres 29 de juliol: Detectives de cine

Divendres 5 d’agost: Asuntos Domésticos

Divendres 5 d’agost: Playlist sobre Turisme per Antonio Baños

Divendres 5 d’agost: Videodiarios

Divendres 26 d’agost: Els telèfons al cinema

Divendres 26 d’agost: En defensa dels ociosos

Nits de Gandules al CCCB, nits de cinema i pecat

July 14th, 2016 No Comments

El cicle de cinema a la fresca d’aquest any és tota una confessió: he pecat. Gandules’16 Gas Natural Fenosa està dedicada als set pecats capitals: la luxúria, la peresa, la gola, la ira, l’enveja, l’avarícia, la supèrbia; i dos més de regal, la tristesa i la fantasia extrema, generositat de Desirée de Fez, la programadora d’aquesta edició.

YouTube Preview Image

«He programat per a Gandules’16 nou pel·lícules pensant en el que a mi m’agradaria veure com a espectadora en un cicle de cine a la fresca, acompanyada d’amics i en un ambient relaxat», explica Desirée de Fez. La crítica de cinema ha fet una selecció variada amb títols com Amenaza en la sombra de Nicolas Roeg (Don’t Look Now, 1973) o The Room (2003) de Tommy Wiseau, considerada «una de les pitjors pel·lícules de la història» per molts crítics de cinema.

Els pecats capitals estan considerats l’origen de totes les faltes que l’ésser humà pot desitjar cometre. Segons Sant Tomás (II-II:153:4), «un vici capital és aquell que té una fi excessivament desitjable, de manera tal que en el seu desig, un home comet molts pecats, tots els quals es diu són originats en aquell vici com a font principal». La llista dels pecats capitals que cal evitar segons la moral cristiana ha anat variant. Originàriament eren vuit, entre els quals estava la tristesa. Fou en el segle VI, quan el papa Gregori el Gran va fixar el nombre de pecats en set, ja que considerava la tristesa com una forma de peresa.

Nou pecats capitals, nou pel·lícules

Desirée de Fez ha volgut recuperar la tristesa i incloure en la programació la fantasia extrema. «Avui en dia tots pequem. Els set pecats que coneixem de tota la vida, se’ns han quedat curts», afirma. Gandules’16 ofereix a l’espectador nou pel·lícules que connecten amb un pecat, de vegades d’una manera subtil. I no, Seven (1995) no es troba entre les escollides.

El cicle comença el 9 d’agost amb Laberinto de pasiones (1982), un dels primers films de Pedro Almodóvar, una invitació a la luxúria que, per a de Fez, «dibuixa una part de la historia social dels anys vuitanta». La peresa està representada per Movida del 76 (Dazed and Confused, 1993) de Richard Linklater. La gola per Joven y alocada (2012), de la xilena Marialy Rivas, que tracta el descobriment sexual. De Fez ha escollit Babadook (2014), de Jennifer Kent, per a representar la ira i donar una segona oportunitat a aquesta pel·lícula de terror que no ha tingut «la repercussió que mereixia».

«Badabook» (Jennifer Kent, 2014)

Podrem gaudir de produccions poc conegudes com El rapto de Bunny Lake (Bunny Lake Is Missing), d’Otto Preminger, per al pecat de l’enveja; i El gran rugido (Roar, 1981), de Noel Marshall, per a l’avarícia. «En aquesta pel·lícula una jove Melanie Griffith va ser atacada per un lleó i va haver de sometre’s a una cirurgia reconstructiva», apunta de Fez.

Imatge de «El gran rugido» © Michael Rougier/Time&Life/1971

L’última setmana Gandules proposa l’inclement melodrama The Room (2003), de Tommy Wiseau, per a la supèrbia. La sublim Amenaza en la sombra (Don’t Look Now, 1973), de Nicolas Roeg, com una oda a la tristesa. I Valerie y su semana de las maravillas (Valerie and Her Week of Wonders, 1970), de Jaromil Jires, com a colofó amb una fantasia extrema.

«Amenaza en la sombra» (Nicolas Roeg, 1973)

Desirée de Fez opina que es pot pecar amb gràcia i ens convida a conèixer aquests relats i els seus significats, i a simplement evadir-nos en aquestes nits d’estiu. Cada projecció estarà precedida d’un vídeo on músics com Javiera Mena, crítics de cinema com Manu Yánez o el director Juan Antonio Bayona ens confessen els aspectes que més els han seduït de la pel·lícula.

Del 9 al 25 d’agost, tots els dimarts, dimecres i dijous esteu convidats a refrescar-vos a les 22.00 hores al Pati de les Dones. L’entrada és gratuïta i la capacitat limitada. Mentre arriba Gandules’16, també podeu sucumbir al desig amb la nostra llista de cançons pecadores a Spotify, on podeu afegir les vostres propostes. Les cançons que proposeu sonaran com a banda sonora del cinema a la fresca abans de cada projecció.

Llull el contemporani

June 30th, 2016 No Comments

Si Ramon Llull visqués avui, les seves obres es trobarien en el número 1 del rànquing de llibres més venuts. Seria una de les estrelles del Saló del Còmic, l’hi haurien convidat com a pioner del gènere. Participaria en xerrades sobre multiculturalitat al costat de pensadors àrabs i jueus. Faria recitals de poesia i donaria nom a una agència de viatges. Si Ramon Llull aixequés el cap, veuria amb orgull que, set-cents anys després de la seva mort, la seva obra no només segueix vigent, sinó que s’ha fet autènticament global gràcies, precisament, a la xarxa, una tecnologia de la qual es pot considerar el precursor.

Animació del Breviculum, obra il·lustrada de la vida de Ramon Llull, que es podrà veure en grans dimensions a l’exposició del CCCB. Karlsruhe, Badische Landesbibliothek, Cod. St. Peter perg. 92

Ramon Llull és un personatge fascinant, però encara l’envolta un halo de figura incomprensible i difícil. Tenim una imatge de Llull esbiaixada, d’home atrapat en una edat mitjana fosca i terrible, quan la realitat és ben diferent: Llull va viure en una època que va veure construir les primeres catedrals, que buscaven la llum i els colors, i va viatjar per alguns dels centres culturals més importants d’Europa i la Mediterrània.

Però una cosa és certa: si avui, set segles després de la seva mort, li estem dedicant una exposició en un centre de cultura contemporània, és perquè el seu pensament es manté encara vigent. Perquè, més enllà de la seva obsessió per Déu, el que es va esforçar a explicar al llarg de la seva vida (una nova manera de pensar) és encara vàlid en moltes disciplines. Per això, per acostar-nos una mica a Ramon Llull i al seu pensament, hem triat algunes idees per desfer aquesta imatge.

Ramon Llull va dur una vida cortesana i elitista fins als 30 anys

Ramon Llull era fill de família burgesa i, com a tal, feia una vida benestant i es relacionava amb la cort del rei Jaume II de Mallorca. Al voltant dels 25 anys es va casar amb Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills, Domènec i Magdalena, però sembla ser que la Blanca no era l’única dona de la seva vida, ja que, en aquella època, Ramon Llull escrivia poesia trobadoresca i, fins i tot, es diu que vivia una vida una mica esbojarrada. Tot això va canviar quan Ramon tenia 30 anys i, mentre escrivia una d’aquestes poesies, se li va aparèixer Crist a la creu. La visió, que es va repetir fins a quatre vegades, li va canviar l’existència.

Ramon Llull va escriure el mateix llibre durant tota la seva vida

A partir d’aquest moment, Ramon Llull viu la vida d’un il·luminat. Abandona la dona i els fills i es retira a fer vida d’eremita durant quatre mesos al Puig de Randa (Mallorca), on rep l’encàrrec diví d’escriure «el llibre més bonic del món». I a això es va dedicar durant la resta de la seva vida, ja que els més de 250 llibres que va escriure no són altra cosa que variacions del mateix llibre. La paraula de Déu es fa llibre.

Ramon Llull va escriure autèntics bestsellers

El Llibre de contemplació conté un milió de paraules i és quatre vegades més extens que el Tirant lo Blanc. Llull és l’autor medieval de qui més còpies manuscrites es conserven, moltes fetes en la seva època; hi ha més còpies de les seves obres que de les de Tomàs d’Aquino, i Giordano Bruno va escriure fins a sis tractats inspirats en el pensament lul·lià. L’Ars Brevis, el resum de la seva filosofia, es va copiar més vegades que el Decameró de Boccaccio.

Ramon Llull és el protagonista del primer còmic de la història

El Breviculum és una obra extraordinària: un veritable còmic medieval que relata la vida de Ramon Llull en dotze miniatures. Va ser realitzat als voltants del 1321 per Tomàs Le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la cort de França, i inclou els característics globus amb les paraules dels protagonistes. Es conserva a la Badische Landesbibliothek de Karlsruhe, i a l’exposició se’n podrà veure una versió animada.

Ramon Llull era un viatger infatigable

El nostre protagonista també va ser pioner en el que avui són els viatges que fan la volta al món. Al segle XIII, el món era molt petit, i Ramon Llull el va recórrer de dalt a baix: des de Montpeller, el primer viatge, fins a Tunis, el darrer, la paraula de Déu va guiar Llull de Santiago de Compostel·la a Viena del Delfinat, de Roma a París, de Pisa a Lió, Gènova, Barcelona, Bejaïa i Jerusalem… Per a Ramon Llull no hi havia fronteres per difondre el seu missatge.

Ramon Llull té una relació especial amb el número tres

Ramon Llull va viure en un món on confluïen tres religions, la cristiana, la jueva i la musulmana. Escrivia en tres idiomes, català, llatí i àrab (tot i que no es conserven manuscrits en aquesta llengua). Feia servir tres símbols, l’arbre, l’escala i les figures geomètriques. Va demanar que les seves obres es conservessin en tres llocs, París, Gènova i Mallorca. Escriu un llibre protagonitzat per tres savis, Llibre del gentil i dels tres savis. Defineix les tres virtuts de l’ànima, memòria, enteniment i voluntat. El número tres, en la cultura medieval, és un número perfecte que simbolitza el moviment continu i, a més, es el símbol de la Trinitat. Per a Llull, Déu era pur moviment, el motiu pel qual es combinaven les coses. Tres és Déu.

Ramon Llull cultiva tots els gèneres literaris

Tota la vida escrivint «el millor llibre del món», com el va definir ell mateix, pot ser una mica avorrit. Així doncs, Llull va optar per transmetre el seu missatge de totes les maneres possibles. Va escriure un llibre de mística (Llibre de contemplació), una novel·la (Fèlix o Llibre de les meravelles) i una novel·la de cavalleries (Llibre de l’ordre de cavalleria), poesia (Cant de Ramon), un llibre de gramàtica (Retòrica nova), un llibre d’aforismes, el Llibre d’Amic e Amat, un tractat d’astronomia i, sobretot, obres de filosofia, com l’Ars Magna. Això sense comptar les seves poesies trobadoresques, de les quals no en conservem cap.

Ramon Llull inventa la calculadora sense saber-ho (i, de passada, les xarxes)

Al llarg de la seva vida, Ramon Llull viu obsessionat per una tema: difondre la paraula de Déu i convertir els errats (és a dir, jueus i musulmans) en cristians. Per això s’inventa una ars combinatoria, una màquina de pensar, que permeti arribar a la paraula divina. Tres segles més tard (i, de nou, el número tres), Leibniz crea una màquina de calcular a partir de la filosofia lul·liana. Una màquina que també es pot veure a l’exposició. La combinatòria de Llull, a més, és la base del sistema de xarxes, ja que per a Llull, «ésser és estar connectat».

Ramon Llull és un influencer

El somni de Ramon Llull ha arribat fins als nostres dies a través de la literatura o l’art. Per exemple, Jorge Luis Borges va escriure un relat que duia per títol, precisament, La máquina de pensar de Raimundo Lulio. Umberto Eco li dedica moltes pàgines a La búsqueda de la lengua perfecta. Juan Eduardo Cirlot explora les permutacions del llenguatge, i el grup de poesia Oulipo publica Cien mil millones de poemas, un llibre de poesia basat en la combinatòria. Salvador Dalí va fer una performance «seguint la doctrina de l’arcangèlic Ramon Llull»…

Ramon Llull, doncs, és un personatge polièdric, complex i fascinant. El creador d’una nova manera de pensar que s’avança al seu present i esdevé el nostre contemporani. No se’ns acudeix més bon motiu per venir a veure La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatoria, oberta del 14 de juliol fins l’11 de desembre.

Fem créixer la Viquipèdia: les biografies de més de 1000 autors que han passat pel CCCB s’incorporen a l’enciclopèdia

June 27th, 2016 No Comments

Des de la creació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’any 1994 han passat pel Centre més de 3.250 autors: escriptors, filòsofs, sociòlegs, músics, artistes, arquitectes, comissaris etc. Gràcies al treball conjunt del CCCB i Amical Wikimedia, l’organització de voluntaris que s’encarrega de la versió catalana de la Viquipèdia, la informació biogràfica de 1.144 d’aquests autors s’ha incorporat a l’enciclopèdia en línia. 

© CCCB, Miquel Taverna, 2012

Roberto Bolaño, Claudio Magris, Donna Leon, Svetlana Alexiévitx, Herta Müller, Jürgen Habermas, Tzvetan Todorov, Jonas Mekas, José Luis Cuerda, Abbas Kiarostami, Chantal Akerman, Gao Xingjian, Gervasio Sánchez, Neil Gaiman, Jon Lee Anderson, Bruce Sterling, César Rendueles, Anna Cabré, Joaquín Reyes, Juanjo Sáez, Alessandro Baricco, Andreu Buenafuente, Kiko Veneno, Lawrence Lessig, Michela Marzano, Simona Levi, el col·lectiu The Yes Men, etc. són alguns dels 1.114 autors contemporanis que han passat pel CCCB i que s’han incorporat a la Viquipèdia, ja sigui a través d’articles nous o bé millorant els articles existents.

Aquesta important contribució del CCCB i Amical Wikimedia al coneixement lliure ha estat possible gràcies a la col·laboració que ambdues entitats mantenen des de l’any 2011 i que va provocar que l’any 2013 el CCCB alliberés part dels textos del seus llocs web (CCCB, Xcèntric i Kosmopolis) amb una llicència CC-BY-SA. Aquest tipus de llicència Creative Commons ha permès que el CCCB faciliti als voluntaris de la Viquipèdia les bases de dades amb la informació sobre totes les personalitats que han passat pel CCCB els darrers anys. Segons explica Àlex Hinojo, director de Projectes a l’Amical Wikimedia, «un grup de voluntaris va anar comprovant un per un quins registres biogràfics de participants del CCCB eren susceptibles de ser incorporats a l’enciclopèdia i quins servien per ampliar articles ja existents. Vam trigar uns tres mesos a mapejar, llegir i importar els més 3.000 registres que ens van enviar els tècnics del CCCB».

Nous projectes: L’Àfrica a la Viquipèdia i la Wikidata sobre Ramon Llull

Aquest 2016, Amical Wikimedia col·labora amb dues exposicions del CCCB. El 5 de juliol, comença el Repte #MakingAfrica, una crida als viquipedistes perquè millorin la presència d’un Estat africà (Cap Verd) a la Viquipèdia. L’Àfrica està poc representada a la Viquipèdia i coincidint amb l’exposició «Making Africa», que pretén aportar una nova visió sobre el continent, s’engega aquesta acció en línia per tal que tots els voluntaris que vulguin creïn noves entrades sobre Cap Verd a l’enciclopèdia.

El 13 de juliol inaugurem la mostra «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria», un bon motiu per ampliar els continguts lul·lians a la Wikidata, la base de dades estructurada que hi ha darrere de la Viquipèdia. Llull és sovint considerat un precursor de la informàtica moderna per la creació d’un complex sistema filosòfic per poder demostrar, a través de l’argumentació filosòfica racional, la veritat del cristianisme als infidels. Wikidata és un projecte que vol documentar el món amb una base de dades estructurada, lliure i en obert, raó per la qual és fàcil establir un paral·lelisme. Amb motiu d’aquesta coincidència, es promourà la creació, documentació i ampliació de les fitxes relacionades amb tota la producció bibliogràfica de Ramon Llull, amb l’objectiu de promoure el llegat del geni mallorquí.

12345...102030...»