«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

July 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival de música propera

July 9th, 2014 No Comments

El proper dia 18 de juliol tindrà lloc al CCCB una nova edició de Pròxims, un festival que en tan sols quatre edicions s’ha convertit en un clàssic de l’estiu català gràcies a una programació que any rere any ha permès als seus assistents prendre el pols a l’escena musical independent a casa nostra.

Standstill

Standstill

Una repassada ràpida pels artistes que han protagonitzat el seu cartell és converteix en un autèntic qui es qui sense complexes de l’escena musical catalana:  Mishima, Manel, Antònia Font, Mujeres, Standstill, Anímic, El Petit de Cal Eril,  The New Raemon, La iaia, Litoral, Maika Makovski, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Estúpida Erikah, Manos de Topo, Mazoni, Standstill, Enric Montefusco, Dorian, Bremen, Nine  o The Free Fall Band entre molts d’altres, als que ara hem de sumar els protagonistes de l’edició d’enguany: Joan Dausà, Halldor Mar i i Pribiz, que tocaran juntament amb Mishima, Standstill i La iaia.

Però més enllà del cartell, la gran novetat d’enguany és, sens dubte, el trasllat de l’edició de Barcelona del Poble Espanyol, on s’havia celebrat en les anteriors, al CCCB. Aquest canvi, que ha estat possible gràcies a la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, permet acostar Pròxims al centre de la ciutat i realitzar el festival en un entorn mític per la música de Barcelona com és la Plaça Joan Coromines.

Un bon moment per a la música feta a casa

El cartell de Pròxims 2014 torna a demostrar el bon moment de la música feta aprop amb la presència de Mishima, que presentaran a Barcelona un dels discos més esperats de la temporada: L’ànsia que cura publicat el passat 25 de març i que ha rebut una acollida espectacular per part de crítica i premsa.  Precisament Mishima és una de les bandes que millor defineix l’esperit del Pròxims, i per això mateix, amb l’actuació d’aquest any, haurà actuat a tres de les quatre edicions del Festival, presentant tres discos absolutament cabdals en la seva trajectòria: Ordre i aventuraL’amor feliç i el ja mencionat L’ànsia que cura.

Juntament amb Mishima els altres cap de cartell d’aquesta edició de Pròxims seran els Standstill, que també havien passat per Pròxims –tant com a banda com amb Enric Montefusco en solitari- que després de dos anys centrats en el projecte Cènit, tornaran a presentar la versió més clàssica del seu directe, en una oportunitat única per redescobrir una de les bandes més importants de l’indie nacional.

Si quant parlem de Mishima i Standstill la paraula que ens ve a la ment és “clàssic”, els dos altres protagonistes de Pròxims Barcelona van pel camí de ser-ho. Els osonencs La iaia, que també actuaran a Pròxims Calonge el mes d’agost,  han deixat a tots bocabadats amb el seu segon disc On és la màgia? en el que, lluny de seguir la fórmula de l’èxit del seu primer treball, han decidit donar un gir copernicà a la seva música en un d’aquestes apostes en que fàcilment s’identifica a una gran banda.

La iaia

La iaia

La iaia ha sorprès tothom amb el seu nou disc, i Joan Dausà ha estat un dels protagonistes dels primers mesos del 2014: quan encara no ens havíem recuperat del seu debut, amb Jo mai mai torna a demostrar que és una de les figures del pop català amb el seu nou disc On seràs demà?.  Aquesta serà la primera participació del de Sant Feliu de Llobregat al Pròxims, però no sembla agosarat dir que no serà l’última.

Completaran el cartell Halldor Mar -la gran sorpresa de la temporada- amb Winds, on l’artista islandès, de la mà del segell Amantes Records, ha fet un disc en què versiona en anglès els grans himnes d’artistes com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa o Raimon; i Pribiz – els guanyadors del primer concurs Talents Pròxims.

Viatjant per Gandules ‘14

July 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

Accedir a una experiència cultural

June 30th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB. 2014

Fa 20 anys i uns quants més, el conjunt arquitectònic que ocupa actualment el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) era la Casa Provincial de Caritat, antic establiment benèfic destinat a hospici, creat el 1802 i que va funcionar com a tal fins al 1957. De manera que, fa més de 20 anys, les parets que ara ens acullen eren escenari per a la formació en oficis diversos, que proporcionava a una població vulnerable capacitat per produir, per crear, per ser capaços de viure per si mateixos.

Des que el CCCB va obrir les seves portes amb una mirada contemporània i cultural cap a la ciutat, sent que és responsabilitat seva seguir oferint un espai on tothom pugui accedir a la formació a través d’una experiència cultural.

Formem part del programa socioeducatiu dels equipaments culturals adreçat al sector social Apropa Cultura, que ha estat recentment un dels premis Solidaris 2014 de la Fundació ONCE Catalunya. Concretament en la categoria d’administracions públiques, pel seu esforç de coordinació d’un programa d’aquestes característiques, que promou la inclusió de tots els ciutadans, la normalització, l’autonomia personal i l’accessibilitat. Dins d’aquest programa, el CCCB ofereix visites a les exposicions i itineraris urbans, així com visites a la Casa Provincial de Caritat.

Ens hem implicat en el projecte europeu Open All Areas amb els museus del grup articketBCN, Audiences Europe Network i sis entitats europees més, desenvolupat amb l’ajut de la Unió Europea. És un projecte d’intercanvi d’experiències en el qual cada participant organitzava una jornada en què es presentaven casos de cada ciutat. A Barcelona, la jornada va ser el novembre del 2013, amb la presentació d’onze experiències diferents de tots els àmbits de la cultura i amb la participació de 110 persones, 35 de les quals venien d’altres països europeus.

© Miquel Taverna, CCCB. 2014

Desenvolupem el Programa Alzheimer, especial per a malalts i familiars que volen compartir un moment de trobada amb la memòria. Davant les previsions que el 2050 uns 115 milions de persones patiran Alzheimer arreu del món, com hem de reaccionar les institucions culturals? Què podem aportar? El programa Soy Cámara, emès per La 2 el 2012, intentava plantejar aquesta qüestió. Per valorar-ne l’estat actual, el CCCB ofereix, el curs que ve, unes Jornades Museus i Alzheimer.

La consciència creixent de la diversitat funcional i la riquesa cognitiva de cada persona fa que molts dels grans i petits equipaments culturals treballin, mirin, escoltin i siguin sensibles també a aquesta població. Una de les iniciatives que ho mostren és el Blog de la comunitat de pràctica sobre museus i accessibilitat, que hem creat el CCCB, Museu Marítim, MACBA, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Fundació Joan Miró, Museu Picasso de Barcelona, Fundació Tàpies, Museus de Sant Cugat i Oficina de Patrimoni de la Diputació de Barcelona; tots plegats hem format un grup de treball que es reuneix periòdicament per debatre la manera de ser actius davant d’aquest públic.

Seguirem oferint experiències que permetin accedir a la millor programació cultural.

12345...102030...»