“La imatge salvatge”, nou curs de l’Aula Xcèntric

October 20th, 2014 No Comments

El concepte d’art outsider –aquella pràctica sorgida fora de les acadèmies, en els terrenys de l’exclusió i la marginalitat, fins i tot més enllà de les fronteres de la racionalitat—ha trobat un espai difícil en l’àmbit cinematogràfic per la mateixa naturalesa del mitjà, eperquè els seus dispositius de creació semblen negar la possibilitat d’una creació espontània, visceral i no condicionada pels diversos codis de representació vigents.

Com cada any, l’Aula Xcèntric i l’Institut d’Humanitats organitzen un seminari que té per objectiu apropar el públic a aquests altres cinemes i tradicions artístiques, als quals dedica la seva programació el cinema Xcèntric del CCCB. En aquesta ocasió, presentem “La imatge salvatge. Infiltracions i senders cap aun cinema outsider”, un curs dirigit pel crític i realitzador Jordi Costa, que tindrà lloc al CCCB entre els dies 4 i 27 de novembre.

La idea d’aquest seminari és identificar i presentar les particularitats d’aquest cinema fet als marges, traçar la seva historia a través de les incursions intermitents que ha realitzat al llarg de la història del cinema tradicional, i buscar nous mecanismes i entorns adequats per seguir desenvolupant-lo d’una manera pròspera en el futur, davant els convencionalismes i codis que imperen en el cinema que produïm i consumim massivament. Tot això, a partir de ponències, diàlegs, projeccions i classes pràctiques en les quals els alumnes tindran ocasió de presentar peces prèvies per ser analitzades i debatudes amb el grup.

Jordi Costa, Andrés Hispano, Carles Prats, Juan Antonio Suárez i Juan Bufill seran els ponents encarregats de conduir-nos per aquest sender que porta al cinema outsider, al llarg de les classes que es faran les tardes dels dimarts i dijous del mes de novembre.

Dimarts 4 de novembre // Podem parlar d’un cinema outsider? Algunes premonicions de l’arribada dels bàrbars. Jordi Costa inaugurarà el curs oferint una visió general del cinema outsider,  i el tancarà amb dues classes pràctiques (25 i 27 de novembre) en les quals es tractarà de trobar claus i escenaris propicis per a un cinema outsider del futur. En aquest sentit, Costa ha produït els seus llargmetratges (‘Piccolo Grande Amore’ i ‘La lava en los labios’) seguint les normes del decàleg de Little Secret Film, que proposa una manera de fer cinema basat en les limitacions, l’atzar, el risc i la improvisació.

Dijous 6 de novembre // Idiota, malalt i fora de control. Sessió a càrrec d’Andrés Hispano, que tractarà sobre la fascinació del cinema outsider per la gestualitat del cos anormal, malalt, recreada principalment en l’àmbit de la comèdia. Aquesta relació entre cinema i patologia s’analitzarà a partir de l’assaig de Rae Beth Gordon De Charcot à Charlot.

Dimarts 11 de novembre // Les avantguardes accidentals. Sessió dedicada a la sèrie B i a les avantguardes accidentals que van sorgir a partir de l’àmbit de producció. Carles Prats farà una història d’aquesta “avantguarda silvestre”, en la qual es farà referència a la filmografia de grans clàssics transgressors com Ed Wood jr, José Mojica Marins i Jesús Franco, entre d’altres.

YouTube Preview Image

Dijous 13 de novembre // El cinema de Mike i George Kuchar: melodrama, ufologia i porno. Ponència a càrrec de Juan Antonio Suárez, que se centrarà en el treball dels bessons George i Mike Kuchar, màxims exponents de l’avantguarda cinematogràfica als Estats Units.

Dijous 20 de novembre // Entre el cinema i les arts plàstiques –normals, corrents, excepcionals i excèntrics-. Última sessió teòrica del curs, en la qual Juan Bufill reflexionarà sobre un cinema experimental que es relaciona amb les arts plàstiques d’una manera lliure, amateur, sense pretensions transgressores. Es projectaran obres de Stan Brakhage i Jonas Mekas; i es presentaran filmacions inèdites del mateix Bufill.

* Programa complet.

*Els alumnes de l’Aula Xcèntric tindran accés lliure a les projeccions programades per Xcèntric entre gener i febrer de 2015.

Torna Soy Cámara a La 2 de TVE

October 17th, 2014 No Comments

Soy Cámara. El programa del CCCB ha celebrat cinc anys en antena i aquest dissabte 18 d’octubre torna a La2 de TVE amb l’emissió d’un nou capítol, dirigit per Andrés Hispano i Félix Pérez-Hita, sobre l’exposició “Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay”.

El capítol dedicat al Decàleg Svankmajer té com a punt de partida l’exposició inaugurada al CCCB, que actualment es pot veure a La Casa Encendida de Madrid, i parla del text escrit pel cineasta txec que fa 15 anys que encara manté la seva vigencia i compromís artístic.

El Decàleg comença conjugant gèneres: “Tingues sempre present que la poesia és una cosa. L’antítesi de la poesia és l’especialització professional”, per acabar dient: “mai subordinis la teva obra al servei d’una altra cosa que no sigui la llibertat”. Seguint aquestes premisses, i algunes altres, el programa Soy Cámara dedica 28 minuts a l’univers Svankmajer i a una selecció de les seves obres.

El programa vol ser un festí per als sentits per als amants del cinema i l’animació i un descobriment per als que encara no coneguin el treball del creador que ha influir en el cinema de Terry Gilliam, Tim Burton i els germans Quay. Com en la resta de capítols, un cop emès per televisió, el capítol es podrà veure online al web de RTVE i del CCCB. I si te n’has perdut algun altre, et pots redimir al Canal Vimeo del programa.

Propers capítols Soy Cámara

El programa que s’emet el novembre, avançat en l’anterior capítol amb un fragment del programa “Journeys Into The Outside With Jarvis Cocker”, té com a punt de partida l’entrevista inèdita que li vam fer a Harun Farocki el passat mes de juliol a la Galeria dels Àngels, on va presentar el seu darrer treball, “Parallel I-IV” i que s’emetrà pòstumament.

Aquest programa ofereix una visió de l’audiovisual contemporani a partir de nous gèneres que la xarxa ha propiciat: videojocs, videoblogs, google views, apropiacions, paròdies, streams, videofílies, etc. Formats que la televisió tradicional no pot o no vol explorar, atenent a la creació de noves formes de crear i compartir en xarxa. La tesi del programa afirma que, de la mateixa manera que el vídeo no va acabar amb la ràdio, Internet no acabarà amb la televisió. La realitat ha esclatat en un calidoscopi de microvisions.

I el darrer programa de la temporada porta per títol “Sota setge” i parteix del cicle homònim organitzat pel CCCB. Proposa una reflexió sobre els aspectes més contemporanis de les ciutats en setge, en el marc de la commemoració del 300 aniversari de 1714. Com és habitual en els Soy Cámara, el capítol recupera l’Arxiu del CCCB, mostrant conferències sobre temes com el conflicte armat i la guerra en el món contemporani. Aquest capítol s’emetrà el desembre.

El salt a la xarxa

El trimestre es tanca amb una sessió especial en la 20 edició del Miniput, que tindrà lloc al Teatre del CCCB el diumenge 30 de novembre de 2014 de 18:30h a 21h, que porta per títol El salt a la xarxa. Hi participaran convidats com Lolo Rico, guionista i realitzadora de televisió, directora de La Bola de Cristal, una de les fites de la televisió pública espanyola, que enguany ha celebrat els 30 anys de la seva primera emissió; i Andreu Meixide, realitzador i director de programació del BccN, un festival especialitzat en noves narratives derivades d’Internet. Serà una xerrada oberta al debat amb els assistents sobre la televisió com espai públic, lloc de formació, creació o intercanvi.

Les cèl·lules mare, a debat

October 14th, 2014 No Comments

Les cèl·lules mare (stem cells) són cèl·lules presents a tots els teixits del cos, que amb la seva capacitat per dividir-se i duplicar-se permeten la renovació i regeneració dels nostres òrgans,  abastint-los rutinàriament de noves cèl·lules per substituir els milions de cèl·lules que moren cada dia. En dividir-se, la cèl·lula mare es duplica i pot crear cèl·lules diferents (cèl·lules de la sang, dels teixits, de la pell, etcètera) segons les necessitats que tingui el cos. Aquesta capacitat regeneradora, i el potencial que podria tenir la creació dirigida d’aquestes cèl·lules noves en el tractament de determinades malalties, ha convertit la investigació en cèl·lules mare en un dels camps més apassionants de la recerca científica actual.

Després del cicles dedicats als grans reptes de la biomedicina, els reptes energètics i el cervell, el Centre acull aquesta tardor ‘Cèl·lules mare: un futur sense malalties?‘ , el quart debat ICREA-CCCB, que donarà veu a quatre dels millors científics que treballen la disciplina a Catalunya per conèixer els últims avenços i reptes de la seva recerca.

“Al Japó ja s’han fet assajos clínics per regenerar teixits amb cèl·lules mare”

Salvador A. Benitah, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, obrirà els debats ICREA d’aquesta tardor el dimarts 21 d’octubre amb la conferència ‘Les cèl·lules mare: què són i quin paper tenen en els éssers vius‘. En l’entrevista, Benitah ens avança quines són les funcions de les cèl·lules mare en l’organisme, i explica perquè la polèmica que causava la recerca amb cèl·lules mare procedents d’embrions ja ha passat a la història: “Amb el descobriment de Shin’ya Yamanaka, que li va merèixer el premi Nobel de Medicina del 2012, podem portar qualsevol cèl·lula mare de l’organisme a l’estat embrionari, de manera que podríem acabar regenerant els òrgans d’un pacient i llavors transplantar-los, i tot a partir de les seves pròpies cèl·lules adultes”.

“Amb les cèl·lules mare podríem tractar les malalties més freqüents del món occidental”

Fins on podrà arribar la recerca amb cèl·lules mare? Ens ho explicarà el dimarts 28 d’octubre Ángel Raya, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona a la conferència ‘Cèl·lules mare i medicina regenerativa: realitats i promeses‘. Per Raya les cèl·lules mare són “eines” que en el futur ens haurien de permetre tractar les malalties degeneratives més freqüents al nostre món: diabetis, malaltia de Parkinson, fallades cardíaques, i en general, “totes aquelles malalties vinculades a l’envelliment dels òrgans”. Al Centre de Medicina Regenerativa treballen per generar òrgans i cèl·lules al laboratori: “partint d’aquestes cèl·lules mare intentarem arribar a produir al laboratori les cèl·lules que necessita un pacient en concret”.

“Les cèl·lules mare són les causants de la reaparició dels tumors”

Les cèl·lules mare són beneficioses en la majoria d’òrgans i funcions del cos, però en el cas del càncer i els tumors la tasca de les cèl·lules mare resulta clarament perjudicial. Ens ho explicarà el dimarts 11 de novembre Joan Seoane, professor d’investigació ICREA al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, a la conferència ‘Cap a una nova comprensió del càncer i les seves teràpies‘. “Els tumors estan generats per les mateixes cèl·lules mare que, en condicions normals, generen teixits”, explica Seoane, i això té conseqüències: “en els càncers les cèl·lules mare són les responsables de que els tumors tornin a aparèixer i que vagin a altres llocs, segons com funcioni la metàstasi”.

També participarà als debats la professora d’investigació ICREA i catedràtica de Biologia Cel·lular a la Universitat Pompeu Fabra Pura Muñoz, amb la conferència ‘Cèl·lules mare i envelliment: podem manipular el procés?‘ del dimarts 4 de novembre.

Un nou premi per al 20 aniversari

September 29th, 2014 No Comments

Quins gèneres i formats sobreviuran a la revolució digital i a la crisi econòmica? Quin tipus d’exposicions visitaran els natius digitals? Quines seran les pautes de consum cultural? Quins efectes provocarà l’excés d’informació i quines són les eines per crear un món intel·ligible? Evolucionaran els webs institucionals cap a portals de continguts? Quin és el futur dels arxius analògics i digitals? Quines alteracions sofrirà el concepte de “programació”?

Aquestes són algunes de les preguntes que les institucions culturals es plantegen i intenten resoldre avui dia. En un moment en què els escenaris i els públics canvien a gran velocitat, saber respondre a aquests reptes és un dels desafiaments dels espais culturals.

Per això, el CCCB ha creat el Premi Internacional a la Innovació Cultural, un projecte integrat en les accions del vintè aniversari i que s’ha desenvolupat  des del CCCBLab, el departament d’investigació i innovació en l’àmbit de la cultura del CCCB.

Per què un premi a la innovació cultural?

Des que el 2007 vam encunyar el terme I+C+i per definir les activitats que organitzava el departament, ens hem adonat que existeix una gran reserva de creativitat dins i fora de les institucions culturals. Bona part d’aquesta creativitat, sobretot la que es desenvolupa més enllà del nostre àmbit, no ens arriba o no acaba de desenvolupar-se, per això volíem que se sabés que estem aquí, que desitgem desenvolupar aquesta creativitat, que com a institució pública estem al servei dels ciutadans.

Quines són les línies de treball del Premi?

El premi serà biennal, i la idea és plantejar un tema en cada edició, que serveixi per reflexionar des de tots els punts de vista sobre aquest tema. Per la primera convocatòria es tractaran els públics, perquè aquest és un dels grans reptes de les institucions culturals per als propers anys. Volem saber com ha evolucionat el concepte “públic” en un moment en què les fronteres entre espai físic i virtual es dilueixen, quines són les necessitats d’aquests nous públics.

Qui s’hi pot presentar?

Qualsevol persona, grup o col·lectiu que vulgui respondre a aquestes preguntes i ofereixi un projecte de creació, producció i presentació de continguts culturals el format, tema o gestió del qual responguin de manera innovadora al tema plantejat.

Quins criteris de selecció s’hi aplicaran?

Com que es tracta d’un premi en innovació, la novetat i originalitat seran dos valors a tenir presents. Per suposat, també es valorarà el rigor conceptual i metodològic, així com la capacitat per oferir solucions aplicables. Un altre criteri del jurat serà la transversalitat de les accions i els mètodes: que el projecte incorpori en l’àmbit cultural processos i dinàmiques d’altres disciplines per enriquir les de les institucions culturals. Finalment, es valoraran les propostes orientades a reduir els buits existents en l’àmbit sociocultural i l’ús i cura de l’espai comunitari.

Aquests criteris serviran perquè el jurat pugui triar 10 projectes dels quals un resultarà guanyador del premi, valorat en 10.000 euros. El premi és internacional però busca solucions glocals als reptes que es plantegen les institucions en el futur més pròxim.

Un jurat d’abast internacional

També per aquest motiu, el jurat està format per experts del món de la cultura, el treball dels quals es desenvolupa en diferents àmbits. Són els següents:

. Nina Simon, directora del Museu d’Art i Història de Santa Cruz, és experta en processos participatius i va crear el 2006 el blog Museums 2.0, un dels primers en analitzar l’impacte de les eines digitals en els museus. A més, és autora del llibre The participatory museum, que incideix en el tema d’investigació d’aquesta primera edició del Premi.

. Marcos García és director del MediaLab Prado, un laboratori ciutadà de producció, investigació i difusió de projectes culturals i té una llarga experiència en processos participatius en institucions culturals.

. Conxa Rodà és la responsable d’estratègia digital del Museu Nacional d’Art de Catalunya i ha estat jurat de Museums and the Web  i MuseumNext, les dues trobades sobre museus 2.0 més importants del panorama actual.

. Johan Moerman és el director del Festival de Rotterdam i el responsable d’ Audiences Europe Network, la xarxa europea d’institucions que estudien els públics en el camp de la cultura.

. Mark Miller dirigeix Tate Collectives, un departament de la Tate Gallery de Londres que s’ocupa específicament del públic jove i que ha aconseguit implicar els adolescents en la programació del museu.

. Finalment, Juan Insua, com a responsable del departament CCCBLab, és el representant del CCCB en el jurat del premi, i té també una experiència de més de 20 anys en l’àmbit museístic, des del comissariat d’exposicions fins al desenvolupament de projectes innovadors, com Kosmopolis. La festa de la literatura amplificada, Now. Trobades en el present continu o el mateix I+C+i abans mencionat.

No voldríem acabar aquest article sense mencionar la imatge gràfica que acompanya el Premi, creada per l’estudi DesignbyAtlas, fundat per Astrid Stavro i Pablo Martín, guanyador enguany el Premi Nacional de Disseny. Astrid Stavro ha utilitzat la tipografia escheriana Utopia de Pete Rossi, per a transmetre la idea que defineix el premi: la innovació.

Tota la informació i les bases de la convocatòria del primer Premi Internacional a la Innovació Cultural està disponible en aquest web: http://www.innovationcccb.org/

Barcelona, ciutat magnètica?

September 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

12345...102030...»