«Cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana»

November 17th, 2016 No Comments

Entrevista a David Bravo, arquitecte i col·laborador del CCCB

Quins són els problemes d’habitatge i urbanisme que més preocupen a escala global? Estan d’acord els governs, les empreses i les institucions a l’hora d’abordar-los? Les ciutats comparteixen problemàtiques i conflictes semblants? L’octubre del 2016 es va celebrar a Quito «Habitat III», la tercera Conferència Internacional sobre Habitatge i Desenvolupament Sostenible. L’ONU convoca aquesta cimera cada vint anys per definir el que s’ha anomenat «Nova Agenda Urbana», el full de ruta que els estats i les organitzacions han de seguir en matèria d’urbanisme i desenvolupament urbà.

L’arquitecte David Bravo, col·laborador del Centre de Cultura Contemporània en projectes com el Premi Europeu de l’Espai Públic i l’exposició «Pis Pilot», de la qual va ser co-comissari, va assistir a la cimera en representació del CCCB. Carlota Broggi, responsable d’itineràncies del CCCB, entrevista David Bravo sobre la seva experiència a «Habitat III».

La necessitat d’entendre l’habitatge com un dret, de democratitzar les ciutats i allunyar-les dels interessos de les grans corporacions, la gentrificació i el discurs acrític al voltant de les anomenades smart cities (ciutats intel·ligents) són temes comuns que preocupen tant a Barcelona com a Quito i que David Bravo recupera en aquesta entrevista.

David Bravo al CCCB. Foto: Lucía Calvo


- Quin sentit va tenir la presència del CCCB a Quito?  

- «Habitat III», la Conferència de l’ONU sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, va reunir a Quito activistes, pensadors i governants de tot el planeta per tal d’establir les directrius de la Nova Agenda Urbana. La rellevància d’aquesta trobada es reflecteix en el fet que només se celebra cada vint anys. La presència del CCCB va donar visibilitat a la seva reflexió sobre el fet urbà, que, des dels inicis de la institució, forma part del seu ADN. La mirada del CCCB sobre la ciutat ha estat sempre transversal i s’ha esforçat a creuar disciplines tan diverses com la filosofia, la literatura, la política i l’urbanisme. Aquesta promiscuïtat era molt pertinent en el context de Quito, on es van trobar veus de molt diverses procedències geogràfiques i disciplinàries.

El debat generat a «Habitat III», de quina manera t’ha fet canviar la teva visió del que haurien de ser l’arquitectura i l’urbanisme com a eines per regenerar la ciutat?

- Més que fer-me canviar de visió, m’ha confirmat que l’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall. D’una banda, poden estar al servei de l’abús de poder, contribuir a la injustícia espacial, l’especulació immobiliària, la corrupció urbanística, el deute públic, el malbaratament energètic i la concentració de riquesa en poques mans. De l’altra, però, són instruments ineludibles per a la democràcia.

Més que de «regeneració», cal parlar de democratització de la ciutat. Massa sovint som víctimes d’una neofília encegadora que ens porta a pressuposar que tota regeneració és positiva. Però no sempre és així; moltes vegades, regenerar vol dir espatllar un teixit social i urbà, malmetre els seus valors i excloure o expulsar els seus habitants més desafavorits. Per això, cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana, que en cap cas és una qüestió purament tècnica o estètica. Les transformacions democratitzadores són aquelles que milloren la convivència dels qui comparteixen avui la ciutat —justícia— i la supervivència dels qui l’heretaran demà —sostenibilitat—. Si no es compleixen aquestes dues condicions, no s’està construint democràcia.

«L’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall: poden estar al servei de l’abús de poder i alhora ser instruments per a la democràcia»

- La cimera va convocar alcaldes de tot el món, així com responsables de gestió i de governabilitat d’arreu. Hi ha consens a l’hora de veure l’habitatge com a necessitat bàsica i com a fenomen col·lectiu, com ho és l’espai públic?

- No, de cap manera. Hi ha una gran polarització entre els que entenen l’habitatge com un actiu immobiliari i prioritzen el dret a la propietat i els que, abans que res, entenen l’habitatge com un dret bàsic i com un instrument per democratitzar la ciutat. Aquesta polarització es manifesta de diverses maneres. De les «trobades temàtiques» (thematic meetings) celebrades prèviament en diverses ciutats per preparar la cimera de Quito —a Barcelona n’hi va haver una a l’abril— en van sorgir declaracions oficials en què abundaven les alertes contra la «injustícia espacial» i en defensa del «dret a la ciutat», conceptes que també van estar molt presents als actes de Quito, tant als networking events de la cimera mateixa com als fòrums alternatius celebrats paral·lelament. Malgrat tot, alguns estats membres de l’ONU rebutgen l’ús d’aquests conceptes. Tant és així que la declaració final de la cimera, tal com remarca el politòleg Joan Subirats, abunda en aproximacions comercials com la «smart city», mentre que eludeix la paraula «democràcia» i fa una sola referència, molt tangencial, al «dret a la ciutat».

- Fa uns anys que s’ha incorporat al debat sobre habitatge i urbanisme la necessitat d’apostar per ciutats intel·ligents o smart cities. Què significa realment aquest concepte i quina rellevància va tenir a Quito?

- La meva principal objecció al corrent de les smart cities és que posa els mitjans per davant dels fins. D’alguna manera, podríem dir que contradiu la tesi maquiavèl·lica segons la qual «el fi justifica els mitjans» tot defensant que «el mitjà justifica els fins», afirmació igualment errònia. Sovint la smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa. Per posar un exemple, no necessitem sensors que ens permetin trobar aparcament amb més rapidesa; el que ens cal és aconseguir que les ciutats puguin tornar a funcionar sense un invasor tan injust i insostenible com el vehicle privat, encara que sigui elèctric o sense conductor.

La smart city s’aproxima al fet urbà des d’una tecnofília acrítica altament despolititzada mentre oblida —o amaga— que qualsevol transformació urbana té causes i efectes polítics —política ve de polis, que vol dir ciutat!—. A més, ho fa de la mà de grans corporacions globals de dubtosa reputació —com Cisco Systems o Telefónica— que concentren molta riquesa i poder en poques mans. També és cert que, darrerament, es parla també de smart citizens, en el que sembla un rentat de cara d’una iniciativa que, originàriament, s’havia oblidat de la gent. I no hi ha dubte que les noves tecnologies poden ser de gran utilitat per millorar la transparència, la participació, la coproducció col·laborativa i la gestió democràtica de les ciutats. Però cal tenir sempre ben present que la tecnologia és només un instrument i que tan aviat pot estar al servei de la democràcia com de l’abús de poder.

«La smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa»

Foto: Lucía Calvo

- Com a representant del CCCB, quina aportació al debat general vas poder fer durant les taules rodones que es van organitzar a «Habitat III»?

- En especial, es va donar visibilitat a les lliçons acumulades pel Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà —convocat des de l’any 2000 pel CCCB juntament amb sis institucions més, de Frankfurt, Hèlsinki, Ljubljana, Londres, París i Viena— i a les reflexions aportades per l’exposició «Pis Pilot» —organitzada conjuntament pel CCCB i el Museu d’Antioquia de Medellín—, que mostra multitud de solucions que han demostrat la seva viabilitat a l’hora de fer efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.

- Penses que aquesta reflexió ha evolucionat durant les jornades de treball a Quito?

- Les reflexions que hi ha al darrere de «Pis Pilot» s’han enriquit perquè han demostrat que, més enllà dels contextos dels quals partia l’exposició —les ciutats de Barcelona i Medellín—, són igualment pertinents en altres escenaris, com les ciutats equatorianes o mexicanes. A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades. Al capdavall, es constata que el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat són universals i indeslligables l’un de l’altre. És més: en un món cada cop més urbanitzat, aquests drets constitueixen la base de la resta de drets humans.

- Si «Pis Pilot» sosté que «la ciutat del futur ja està construïda», per què creus que és útil discutir els desafiaments de la urbanització en el segle xxi?

- Quan diem que «la ciutat del futur ja està construïda» no volem dir que no calgui fer-hi res més ni pretenem que tot es deixi tal com està. El que volem és superar el paradigma urbanitzador del segle xx, basat en el creixement il·limitat. Superar la lògica utopista de l’urbanisme modern, que prefereix la taula rasa o l’obra nova abans que tractar amb la complexitat del lloc preexistent. Superar l’extensió compulsiva del sòl urbà a través de sectors de nova planta, monofuncionals i de baixa densitat. Superar un model caduc, altament injust i insostenible, responsable de la dispersió urbana, la segregació espacial, les emissions contaminants, el malbaratament energètic i la depredació territorial.

Lluny de ser nostàlgic, avui és plenament contemporani defensar el model premodern de ciutat mixta i compacta, feta de finques petites i entre mitgeres, amb carrers corredor que afavoreixen el comerç de proximitat, la barreja d’usos i de classes socials, el moviment dels vianants i la possibilitat d’un transport públic eficaç i de qualitat. Aquest model és molt més pertinent per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.

«A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades»

- Idealment, quina creus que seria la millor Agenda Urbana dels propers anys?

- Al meu entendre, l’Agenda Urbana hauria de ser una aposta decidida per inundar les ciutats de radicalitat democràtica. Lluny de ser un brindis al sol, aquesta aposta es pot traduir en mesures ben concretes i contrastables. Qualsevol transformació urbana hauria de democratitzar la ciutat en quatre sentits principals:

1. Mirant avall, hi ha el principi de redistribució, que transmet riquesa i oportunitats cap a la base de la piràmide social. Cal democratitzar l’accés als recursos bàsics i els llocs primordials, combatre les desigualtats creixents i entendre que la cohesió social és una condició necessària per al bon funcionament de qualsevol ciutat.

2. Mirant endavant, hi ha el recurs de la sostenibilitat, que millora el llegat que deixem a les properes generacions. Cal deixar d’endeutar-les econòmicament, de malbaratar els recursos energètics que necessitaran o de malmetre el medi ambient on viuran. Promoure formes sensates de fer ciutat és la manera més eficaç de combatre el canvi climàtic.

3. Mirant enrere, hi ha el valor de la memòria, que extreu les millors lliçons del passat perquè cada generació pugui progressar des d’un punt de partida cada cop més avançat. Cal omplir els buits disponibles als teixits compactes, activar les preexistències heretades del passat amb nous usos i sentits que en preservin els valors patrimonials. Reformar, reciclar, reutilitzar i rehabitar el que està construït abans de destruir, substituir o edificar de bell nou.

4. Mirant amunt, hi ha la idea de la participació —o el bottom-up—, que ens permet combatre la tecnocràcia, el populisme, el clientelisme i l’abús de poder. Cal usar la pedagogia, la transparència i el rendiment de comptes per transformar els indiferents o els egoistes en ciutadans responsables, rigorosos, conscienciats, implicats i apoderats.

Qui vota Donald Trump?

October 28th, 2016 No Comments

El periodista del New Yorker William Finnegan va donar algunes claus per entendre l’èxit del candidat republicà

Com pot ser que un dels homes més pocs preparats, més masclista, racista i xenòfob del planeta sigui candidat a ocupar el càrrec de més responsabilitat i poder en la política global? És la pregunta que ens fem molts després de veure o llegir l’enèsima notícia sobre alguna de les sortides de to del polític republicà Donald Trump. I és la pregunta que va tractar de respondre el periodista del New Yorker William Finnegan en la conferència que va impartir al CCCB «El periodisme i el futur de la democràcia».

Donald Trump es vist com un freak per molts analistes, un fenomen estrany dins la història política dels Estats Units. En comptes de posar el focus en el personatge grotesc i maleducat, William Finnegan va parlar del context mediàtic i polític que ha afavorit que Trump estigui a les portes de la Casa Blanca. Guanyi o perdi les eleccions, el periodista considera que hi ha dos fenòmens que han trasbalsat la política nordamericana i que són claus per comprendre l’auge electoral de Trump:

- El poder que exerceix tota la xarxa de mitjans de comunicació de dretes (ràdios, TV, webs) de l’òrbita de la cadena Fox. Uns mitjans que han trencat amb el model que les notícies han d’estar basades en fets i veritats i que se sustenten en l’opinió i en l’entreteniment. Al mig d’aquest entramat hi ha Donald Trump, rei i expert del reality televisiu. Finnegan explica com molts nordamericans viuen en una bombolla informativa i només escolten, llegeixen o veuen als seus murs de Facebook “notícies” que coincideixin amb la seva manera de veure i comprendre el món.

- La pèrdua de suport i de bases electorals que ha partit el partit demòcrata tant al Sud com al Nord del país.  La desindustrialització ha deixat molts treballadors nordamericans blancs de classe mitjana-baixa sense feina i el discurs de la por i de la ràbia contra l’immigrant que promou Trump s’ajusta al seu estat d’ànim. «Busquen algú que parli per ells, un salvador», diu Finnegan. I Donald Trump és el seu home.

Vídeo resum de la conferència

En aquest vídeo (9 min) hem resumit les principals intervencions de William Finnegan en la conferència que va impartir al CCCB.

YouTube Preview Image

Vídeo de la conferència completa

També teniu disponible el vídeo de la conferència completa (1h 30 min) en versió original (anglès) o amb traducció simultània al català. En aquest  vídeo, a més de la intervenció completa de l’autor nordamericà, també podreu escoltar les preguntes del públic i la presentació que l’escriptor Albert Forns va fer de William Finnegan. A més de periodista i escriptor, Finnegan és surfista i  ha guanyat el Premi Pullitzer 2016 a la millor obra biogràfica per una obra dedicada al surf.

Viquipedistes, apassionats del coneixement

October 4th, 2016 No Comments
  • El 8 d’octubre el CCCB celebra una viquimarató de Wikidata per endreçar el contingut relacionat amb Ramon Llull a l’enciclopèdia col·laborativa
  • Amb el repte «Making Africa» s’han creat més de cinc-cents articles sobre Cap Verd
Álex Hinojo durant el taller “Tot sobre Viquipèdia” al CCCB (C) Miquel Taverna, 2012

Cercar un concepte a Google i acabar en la Viquipèdia forma part de la rutina de la majoria dels internautes. L’enciclopèdia col·laborativa és un dels llocs web més consultats al món segons el rànquing de tràfic web Alexa. El nom de Wikipedia és una contracció de Wikiwiki, que vol dir «ràpid» en hawaià, i el sufix encyclopedia. El seu lema és «L’enciclopèdia lliure que qualsevol pot editar» i, segons paraules del seu cofundador Jimmy Wales, el projecte constitueix «un esforç per crear i distribuir una enciclopèdia lliure, de la més alta qualitat possible, a cada persona del planeta, en el seu idioma». Milers de persones arreu del món editen els seus continguts. Són els viquipedistes i fan possible que actualment hi hagi 291 edicions de la Wikipedia actives. Amb motiu de les col·laboracions entre l’Amical Wikimedia i el CCCB, entrevistem Àlex Hinojo, el seu director de projectes, per conèixer les motivacions d’aquests apassionats del coneixement.

Repte «Making Africa»: millorar la presència de Cap Verd a la Viquipèdia

Els participants del repte «Making Africa» van crear més de cinc-cents articles sobre Cap Verd a la Viquipèdia. Aquest concurs, que es va realitzar entre els dies 5 i 25 de juliol, tenia com a objectiu augmentar el màxim possible el nombre d’articles en català sobre aquest estat africà. Han estat una dotzena de voluntaris els qui s’han implicat en el projecte. Gràcies a ells, ara podem descobrir amb una senzilla cerca a la Viquipèdia que el bistec de tortuga és el plat tradicional d’aquestes illes o que el batuque és un gènere musical i de dansa originari de Cap Verd. El concurs també ha motivat alguns voluntaris a ampliar articles sobre Guinea Bissau i el Marroc.

L’Àfrica és un continent subrepresentat a la Wikipedia en general, així com a la Viquipèdia, la seva versió en català. Hi ha més articles sobre l’Antàrtida o territoris ficticis, com la Terra Mitjana o Discworld, que dels 53 països que integren el continent africà. Per a Àlex Hinojo aquest tipus d’activitats són una guspira per engrescar comunitats a participar en la Viquipèdia, una espurna per deixar un «pòsit que funcioni sol».

És l’Àfrica un continent subrepresentat a totes les edicions de la Wikipedia?

- A la Wikipedia en general, en tots els idiomes. I no només a la Viquipèdia. Si vas a qualsevol llibreria, trobaràs més continguts sobre literatura anglosaxona que sobre literatura africana.

«La Viquipèdia és com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet»

 

Hi ha menys de mil articles sobre l’Àfrica de producció pròpia geolocalitzada en el continent. Podríem dir que la producció d’entrades sobre el continent prové d’altres països?

- Això està canviant els darrers anys. Amb iniciatives com el concurs de «Making Africa» que hem fet amb vosaltres i projectes com WikiLovesAfricaWikiAfrica o fins i tot AfroCrowd, hi estem posant remei. A més, pot ser que hi hagi milers d’articles, però que aquests no estiguin geolocalitzats. A la Viquipèdia falta tanta feina per fer i tanta gent fent coses que mai no pots fer-ne una «foto fixa» ben definida. És com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet.

Mapa de Wikidata abril 2016

Per què el concurs d’Amical Wikimedia fou sobre Cap Verd i no un altre país?

- Per diversos motius. Volíem millorar articles sobre el continent, però no volíem fer un concurs massa genèric i vam pensar a ampliar tot el que poguéssim sobre un estat africà, posar-lo al mapa. I vam pensar en Cap Verd, l’estat més occidental d’Àfrica. Occidental geogràficament parlant. És un arxipèlag petit d’illes que mai no dibuixem quan pensem en el mapa d’Àfrica. Es podia fer un paral·lelisme fàcil entre «coses que estan fora del mapa». També perquè hi ha una comunitat d’estudiosos capverdians a la Universitat de Barcelona, per la qual cosa podíem trobar bibliografia en castellà/català i engrescar la gent.

Com s’han elaborat els articles? Són traduccions de l’anglès o altres idiomes majoritàriament?

-  Hi ha de tot. Moltes entrades han estat traduccions del francès, portuguès, anglès i/o castellà. Moltíssimes d’altres són de creació pròpia. Ara mateix hi ha continguts sobre Cap Verd que només estan en català.

Hi ha administradors que treballen verificant la informació?

- A la Viquipèdia tothom vigila a tothom. Tot lector és un potencial editor. Quan hi veus una errada, l’arregles. Funcionem amb una de les bases del mètode científic: desconfia de tot. Per això sempre cal posar referències, per validar la informació que els voluntaris estem afegint al projecte. Altres voluntaris, de manera aleatòria, revisen els continguts afegits. Ens vigilem entre tots. També hi ha un sistema de robots que detecten vandalismes i reverteixen aquest tipus d’edicions. La millor manera d’entendre com funciona és editant. Cerca un article que t’agradi, mira alguna frase que tingui una errada ortogràfica o informació obsoleta, prem editar i arregla-la. És molt fàcil col·laborar amb el projecte.

Ens pots parlar una mica dels viquipedistes? Quina motivació tenen?

- Són apassionats del coneixement. I del pensament crític. Si un sociòleg ve al CCCB, jo miro qui és a Internet. Si no trobo la seva biografia en català, la tradueixo de la Viquipèdia en un altre idioma. Així quan la propera persona cerqui el mateix nom, es trobarà l’article en català. Altres viquipedistes són més lletraferits i es dediquen a corregir faltes d’ortografia de tercers. També hi ha d’altres que ho fan per activisme lingüístic, per mantenir el català viu a la xarxa, o a fi què es conegui una història o una biografia determinada.

És com compartir els apunts amb una comunitat que saps que –si hi fas alguna cosa malament– t’ho arreglarà i completarà. I a més, que estarà disponible per a tothom de manera gratuïta. A tothom li agrada o li molesta alguna cosa; en comptes de fer una piulada i queixar-se, nosaltres fem un article el més complet possible, que intenti reflectir tots els punts de vista de la temàtica en qüestió. Els temes més polèmics solen ser els més complets, per l’equilibri de forces.

«És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general»

Com animaries la gent a participar de les vostres propostes?

- Si els agrada el coneixement, si són curiosos, si s’ho passen teta jugant al Trivial Pursuit, que editin la Viquipèdia. Compartir el coneixement és de les millors coses que podem fer. És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general. I ens calen moltes mans a fi què la suma de tot el coneixement humà estigui a l’abast de tothom de manera gratuïta i en la nostra llengua.

De l’«ars combinatoria» a Wikidata

Exposició «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria» (C) CCCB

La relació entre Amical Wikimedia i les institucions culturals és constant. A través del seu projecte GLAM (Galleries, Libraries, Archives and Museums), pretenen difondre el contingut generat als museus, els arxius, les biblioteques i les institucions culturals d’arreu del món.

El CCCB aquest any també hi cooperarà en ampliar la Wikidata. Com explica Àlex Hinojo a l’article «Wikidata: la nova Pedra de Rosetta» al blog CCCB Lab, aquest projecte està cridat a convertir-se en el repositori central de dades obertes a escala mundial. L’exposició en curs «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’“ars combinatoria”», és un bon motiu per crear i ampliar les fitxes relacionades amb tota la producció bibliogràfica de Ramon Llull, amb la qual cosa millora la base de dades estructurada que hi ha darrere de la Viquipèdia. El 8 d’octubre se celebrarà la Viquimarató de Wikidata sobre Ramon Llull amb l’objectiu de promoure el llegat del geni mallorquí.

Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

August 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

Soy cámara: píndoles audiovisuals per a l’estiu

July 21st, 2016 No Comments

A l’estiu, època improductiva i ociosa per excel·lència, el Soy Cámara continua oferint continguts a la carta del gran arxiu de YouTube. La programació d’aquest juliol i agost segueix responent a un dels objectius del projecte, la investigació sobre la producció d’imatges, tant al cinema, com a la televisió o Internet. Però també mira a l’estiu i els seus pilars: el turisme, l’oci i la família.

Els estudiants de l’Elisava a Mirror, mirror on the wall, which is the greatest country of the world? reflexionen sobre la ideologia nord-americana que es pot trobar a les produccions de Walt Disney. De fet, Walt Disney va ser el responsable de les parts animades de la sèrie d’agitprop Why We Fight que volia demostrar als ciutadans nord-americans la importància d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Segons Marc Augé (i també ho havia subratllat anteriorment el filòsof Jean Baudrillard), Disneyland és el món d’avui, amb tot allò que té de bo i de dolent: l’experiència del buit i l’experiència de la llibertat, on tot és fals, pur artifici i tots els que ho visiten ho saben, però no poden resistir-s’hi. També l’amor romàntic és un gran i sofisticat artifici com ens demostren noves versions de Disneyworld com Tinder o altres aplicacions per trobar parella o sexe instantani. Pasolini no veia amb bons ulls l’amor romàntic, ja que era un invent del consumisme per tal que la gent passés el seu temps d’oci en grans superfícies comercials.

Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han intentat preguntar-se a Virals Kitsch, per què la majoria de vídeos grollers d’Internet, vídeos que superen qualsevol concepció que tinguem d’allò kitsch, triomfen. El kitsch és una categoria estètica que va ser àmpliament analitzada en la postmodernitat, però que s’ha recuperat a través d’aquests vídeos impossibles de digerir i de deixar de mirar que fan del pastitx, el DIY i la provocació naïf els seus ganxos més recurrents. L’èxit d’aquests productes continua sent un misteri. També el cineasta David Domingo a David Domingo. Trucos baratos treballa des del misteri i el joc amb les seves pel·lícules Super 8 o per a Instagram, com si Méliès s’hagués trobat amb Rauschenberg i Derek Jarman en un gran festí pop.

«#ViralesKitsch» Itzuri Sánchez, Josep Llopis, Valentina Vivona. Universitat Pompeu Fabra

Si hem de preguntar-nos sobre el rerefons de les imatges, qui millor que David Simon, creador de sèries com The Wire, Generation KillTremé o Show me a Hero, per indagar-hi. L’equip de Soy Cámara entrevista a David Simon a David Simon’s American Pie, no tant per intentar desgranar la seva obra serial, sinó per veure quina és la seva visió de la vida a les grans ciutats, del llenguatge, dels Estats Units, del futur de la televisió o del paper d’Internet. Aquesta càpsula, per proximitat temàtica, anirà acompanyada de Detectives de cine, un treball d’estudiants de la UAB sobre la figura del detectiu al cinema. David Simon ha reflexionat en la majoria de les seves sèries sobre la violència congènita al poder. També hi ha una altra violència, la de la pròpia representació de les imatges que acaba determinant el destí simbòlic de les persones que hi apareixen. I no només això, sinó que la repetició i l’estetització d’algunes imatges violentes han acabat tornant-nos immunes al conflicte que representen. Aquestes són les premisses del Soy Cámara Violència, amb Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta com a protagonistes. També hi ha quelcom de violent en la idea utòpica de la «singularitat», aquell moment que imaginen, esperançats, alguns dels CEO de Google, aquell moment en què homes i màquines conviuran en organismes simbiòtics i on totes les regles que fins ara regien la humanitat hauran canviat. Aquestes són algunes de les reflexions de Cuerpos y almas prostéticos. Hi ha cossos que, sense necessitat de fusionar-se amb el silici de la màquina, també són especials, parlem de les ments sinestèsiques que uns estudiants de la UPF han investigat amb la peça Curtcircuits.

«Curtcircuits» Anna Cuesta Pujol, Maria Grau Piqué, Irene Marges Campos, Carla Martínez Valero, Montse Pujol Solà. Universitat Pompeu Fabra

L’estiu és aquella època de l’any en què la turística Barcelona es desmembra com un cadàver exquisit. Les nacions desunides de turistes que okupen el centre de la ciutat són incomptables. Fruit d’un treball amb el festival BccN, mostrarem Barcelona: un cadàver exquisit, una càpsula col·lectiva sobre el turisme a la ciutat on queden paleses les dues «Barcelones» de les quals parlava Manuel Delgado a De nens (2003) de Joaquim Jordà: la de la passiva i resignada bellesa dels plans dels urbanistes i la complexa i, de vegades caòtica, ciutat de la gent.

Una altra perspectiva sobre el turisme ens la donarà Antonio Baños amb una playlist feta per a l’ocasió. Però l’estiu no és només dels que treballen circulant per països amb temperatures d’alta cocció i ciutats densificades, sinó també d’aquells que es reuneixen en família, a casa, amb les seves pel·lícules domèstiques i relats íntims. Per això recuperem el Soy Cámara Asuntos Domésticos, sobre la història i evolució de les home movies, des del Super 8 fins a les webcams en directe; també es podrà veure Videodiaris, un exercici d’estudiants de la UPF sobre les pel·lícules personals d’alguns cineastes. Al cap i a la fi, com deia Robert Louis Stevenson en un text brillant de finals del segle XIX titulat En defensa dels ociosos, l’anomenada ociositat no consisteix a no fer res, sinó a fer moltes coses no reconegudes en els dogmàtics formularis de les classes dirigents. Stevenson també argüeix que tot el temps ociós és signe de gran vitalitat, a la inversa del que s’ha concebut sempre, des de la Ley de Vagos y Maleantes del franquisme, fins a l’opinió pública general de tota la història del capitalisme.

Estar permanentment ocupat impedeix l’exercici del pensament i, no només això, sinó que ens tanca en nosaltres mateixos, ens fa impermeables als altres i al món. Per això també dedicarem un Soy Cámara a la Defensa dels ociosos perquè com deia Stevenson: «¡Atlas no era más que un caballero con una prolongada pesadilla! No obstante, vemos comerciantes que trabajan hasta labrarse una gran fortuna y continúan trabajando hasta verse ante el tribunal de cuentas, plumillas que no cesan de garabatear artículos hasta que su mal humor es una cruz para todos los que se juntan con ellos, como si el Faraón hubiese mandado a los israelitas hacer un simple alfiler en lugar de una pirámide; y a hermosos jóvenes que trabajan hasta desfallecer para ser, finalmente, llevados en un coche fúnebre con plumas blancas (…) y ellos y el mundo en que habitan son tan insignificantes que la mente se hiela al pensarlo.»

Programació Soy cámara:

Divendres 1 de juliol: Mirror, Mirror on the wall, which is the greatest country of the world?

Divendres 1 de juliol: Cuerpos y almas prostéticos

Divendres 8 de juliol: Virales Kitsch

Divendres 8 de juliol: Violència (desmuntable)

Divendres 15 de juliol: Barcelona: un cadàver exquisit

Divendres 15 de juliol: Curtcircuits

Divendres 22 de juliol: David Domingo. Trucos baratos

Divendres 29 de juliol: David Simon’s American Pie

Divendres 29 de juliol: Detectives de cine

Divendres 5 d’agost: Asuntos Domésticos

Divendres 5 d’agost: Playlist sobre Turisme per Antonio Baños

Divendres 5 d’agost: Videodiarios

Divendres 26 d’agost: Els telèfons al cinema

Divendres 26 d’agost: En defensa dels ociosos

12345...102030...»