Crítica cinematogràfica: una creació dins d’una creació

January 23rd, 2015 No Comments

“Jo diria que la crítica és una creació dins d’una creació”. Aquestes paraules les va escriure Oscar Wilde en el seu emblemàtic assaig El crític com a artista publicat a finals del segle XIX. El cinema, llavors, estava a punt de posar-se els bolquers i aviat esdevindria “el tren elèctric més fabulós que un nen podria tenir”, que diria Orson Welles. I, tot i que Wilde aplicava el seu estudi a l’àmbit de la crítica artística, per extensió les seves línies podrien aplicar-se oportunament a aquest mateix exercici en l’àmbit cinematogràfic.

El Taller de Crítica Cinematogràfica, que organitza l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), té l’ambició de traçar, en catorze sessions, una panoràmica variada sobre l’exercici de la crítica de cinema mitjançant la combinació d’un apartat històric-teòric i un taller de caràcter pràctic. D’aquesta manera, no només s’aprofundirà en els orígens d’aquest camp professional que va començar a agafar força en conquerir el cinema el seu estatut artístic a mitjans dels anys trenta i que entraria més endavant en la modernitat —amb l’emblemàtica troupe dels Cahiers du cinéma fundada per André Bazin el 1951—, sinó que transcendirà el paper en què tradicionalment s’ha desenvolupat la seva tasca per explorar altres fórmules i altres suports amb la democratització que Internet possibilita a partir dels noranta.

Festival de Cannes, maig de 1968. D’esquerra a dreta: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard, Francois Truffaut, Louis Malle i Roman Polanski.

Crítica analítica, crítica acadèmica, crítica periodística, crítica impressionista, crítica experimental, crítica audiovisual… Les seves múltiples vestimentes i la seva naturalesa polièdrica seran convocades durant les lliçons que diferents especialistes i professionals del sector oferiran per intentar organitzar i clarificar una disciplina que en algunes ocasions ha hagut de fer front, no només a la precarietat monetària, sinó també a la manca de reconeixement públic, sovint assentada en els prejudicis d’aquells que la consideren un camp erm, infructuós i / o narcisista. Perquè, al cap i a la fi, i després de llegir les línies d’algun text reflexiu, qui no ha descobert alguna vegada una pel·lícula inoblidable? Qui no ha qüestionat (o ha refermat) la seva opinió raonada sobre l’últim film que acabava de veure? Qui no ha enriquit en alguna ocasió la seva perspectiva sobre algun títol que li havia passat amb indiferència o estranyesa i ampliat així la seva consciència sobre els límits que suposa la percepció individual?

No hem d’oblidar que la crítica de cinema neix, en primera instància, de la passió cinèfila, i comporta el cultiu d’una sensibilitat (i d’una memòria sensible). Entre les seves voluntats destaquen les de motivar una actitud reflexiva i raonada, educar el gust, contextualitzar en un temps i un espai humans, despertar i encomanar entusiasme… Durant catorze jornades els participants d’aquest taller tindran també l’oportunitat de desenvolupar la seva pròpia capacitat crítica davant les pel·lícules, no només a través de les pràctiques de redacció escrita previstes en el programa, sinó també mitjançant la concepció d’un vídeo-assaig on l’alumne manipularà imatges en un programari d’edició de vídeo digital per proposar una peça reflexiva i / o creativa a partir d’elles. En el seu reverenciat article publicat originàriament a Film Ideal, “Las gafas de Parménides (Algunas reflexiones acerca de la crítica y su ejercicio)”, José Luis Guarner citava la definició de crítica de Jean Douchet: “La crítica no és altra cosa que una temptativa de comunió entre dues sensibilitats, la de l’autor i la del crític, en i per l’obra, en i per l’art específic d’aquesta obra “.

YouTube Preview Image

Covadonga G. Lahera és membre de l’ ACCEC.

El cançoner domèstic de Flamaradas

January 22nd, 2015 No Comments

“No tinc massa clar quina és la meva posició dins el panorama musical ni si m’assemblo a algú”. Així s’expressa Daniel Magallón, que actua sota el nom de Flamaradas –“en realitat, era Llamaradas, però un espontani li va canviar el nom a traïció”, lamenta en to bromista per telèfon–. Cancionero Saturnino (Producciones Doradas, 2012) va ser la seva carta de presentació: un treball que, sota la manta de la introspecció, explica històries “fascinants i ensangonades”, tal i com afirma el text que el va introduir en una actualitat que li és aliena.

Abans va formar part del grup Joder Around, va ajudar a fundar Producciones Doradas i va pujar als escenaris junt amb Silvia Coral y los Arrecifes després d’haver compost les seves cançons. Magallón confessa que “no tinc una metodologia clau per compondre i les idees m’apareixen on menys les espero. Sempre vaig amb llibretes i gravadores i enregistro fins la idea més absurda que se’m passa pel cap”. Les seves cançons, lentes, pausades, circumspectes, no sap “d’on surten”, però totes ostenten una personalitat pròpia i sorgeixen de les experiències, les sensacions o les idees. “Quasi tot ho trec de la meva experiència personal –assegura–: el que veig, el que recordo, el que vaig sentir en algun moment; o de coses que la gent m’explica”.

“Procuro no ser massa literal ni tenir una narració molt linial. No perquè no m’agradi la gent que ho fa d’aquesta manera; considero que hi ha mestres en aquest camp, sinó per què crec que quan jo ho faig així el resultat no és massa bo. No tinc els recursos suficients per fer alguna cosa interessant en aquest estil”.

Va compondre Cuando te duermen a partir de:

“La frase “Sabes, cuando te duermen…”, me la va dir un vigilant de pàrquing que m’intentava explicar les seves sensacions just quan l’anestesiaven per operar-lo d’una hèrnia. Em va semblar que la frase era bonica i me la vaig quedar. En aquell temps, el meu fill gran començava a dormir a la seva habitació tot sol i a les nits l’havíem d’acompanyar per a que s’adormís. Estava vivint en primera persona el fet d’adormir a algú”.

“També en aquella època, el meu sogre s’acabava de jubilar, i per alguna estranya raó, es va passar més d’un any estirat al sofà adormiscant-se i veient la televisió. La cosa deuria arribar a tal extrem que el meu fill, en la seva innocència de nen, deia que la feina del seu avi era dormir. Suposo que estaria mig deprimit per no tenir res útil en què ocupar el seu temps i malgrat tothom tingués enveja de la seva situació, cobrar sense haver de treballar, ell ho vivia com una autèntica tortura”.

“Els tres esdeveniments m’estaven generant una inquietud semblant. Aquesta idea que algú està decidint per tu el que és bo, el que et convé. Que algú, pels motius que siguin, dicta que t’has d’apartar o t’has d’adormir per què la resta del món segueixi el seu curs. Així, enfilant els detalls de les tres històries, va anar apareixen la lletra d’aquesta cançó”.

“Ja tenia la melodia des de feia temps i tota la feina va consistir en encaixar una cosa amb l’altra”.

Amb El puño piensa, explica:

“Fa quasi un any que els de la Fundación Robo em van demanar una cançó i volien saber de què anava. Vaig fer un text curt. És una mica pamflet i ho vaig fer perquè em van demanar que relacionés la cançó amb unes manifestacions molt grans que aquella setmana havien tingut lloc a Madrid”.

Influències, fixacions…

“Per a les meves cançons, em fixo molt en cançons americans dels 60 i 70 com:”

Neil Young

YouTube Preview Image

Gram Parsons

YouTube Preview Image

Bob Dylan

YouTube Preview Image

“De jove m’agradava molt el protopunk americà de la mateixa època”

MC5

YouTube Preview Image

Dead Moon

YouTube Preview Image

“En castellà sempre m’he fixat en com componen gent com”:

Kiko Veneno

YouTube Preview Image

Radio futura

YouTube Preview Image

Sisa

YouTube Preview Image

Serrat

YouTube Preview Image

BB sin sed -“era súper fan durant la meva adolescència”, recorda Daniel, no Flamaradas-

YouTube Preview Image

“I algunes cançons d’ El Último de la Fila dels seus primers anys com aquesta”:

YouTube Preview Image

“També m’agrada la poesia i habitualment tinc present la música de gent com”:

Paco Ibañez

YouTube Preview Image

Raimon

YouTube Preview Image

“Els folcloristes sudamericans”:

Jorge Cafrune

YouTube Preview Image

Atahualpa

YouTube Preview Image

“I com a última referència, la música popular”:

Agapito Marazuela

YouTube Preview Image

Raimundo Lanas

YouTube Preview Image

Flamaradas actuarà a l’ Emergència! 2015, com a part de la nòmina de músics que expliquen històries i fan pensar.

Per @JaimeCasasB

Les sabates d’un altre i les paraules de la política

January 20th, 2015 No Comments

En els últims temps hem estat testimonis d’un doble moviment. D’una banda, paraules que semblaven arraconades en els plecs de la història han reaparegut amb força en el discurs públic. És el cas de «classe», per exemple, a la qual el radical augment de les desigualtats sembla haver retornat el potencial explicatiu, o de «comú» i «comunitat», que no només han recuperat el seu sentit original, sinó que han incorporat un ampli ventall de nous significats. En paral·lel, algunes de les paraules que tradicionalment havíem utilitzat per explicar i descriure el món semblen incapaces de retre compte avui dels canvis radicals que tots estem experimentant. Quan les utilitzem, ens fa el mateix efecte que quan ens posem la sabata d’una altra persona: són el perfecte contenidor d’un peu que, evidentment, no és el nostre.

En les últimes dècades, el món que coneixem s’ha transformat radicalment. Les formes tradicionals de fer política i les institucions democràtiques estan avui sota sospita i passen per una crisi de legitimitat sense precedents. S’hi sumen els canvis en escala, velocitat i perspectiva d’un món globalitzat, i les noves i desconcertants relacions entre identitat, poder, Estat i mercat. El decisiu desvetllament que ha suposat la crisi financera internacional sobre les condicions del capitalisme neoliberal, i la profunditat de les transformacions tecnològiques han ampliat, també, i en alguns casos forçat, els límits i les possibilitats de les paraules i les categories habituals. En aquest context, què passa amb les idees d’«igualtat», «llibertat», «sobirania», «ciutadania», «Estat», «treball», «capitalisme», «partit»? Serveixen encara, en la seva formulació habitual, per fer intel·ligible el món que compartim i per articular i coordinar el sentit de les nostres accions? Quins aspectes de la nostra experiència i del nostre entorn queden enfosquits i quins s’il·luminen quan les utilitzem? Quins nous sentits i perspectives hem d’incorporar per reenfocar, interpretar i reformular el nostre present polític?

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival en Primera Persona

January 20th, 2015 No Comments

Els propers 8 i 9 de maig, la 4a edició del festival Primera Persona presenta una nova ronda de relats de vida al Teatre del CCCB: monòlegs, concerts, lectures i espectacles d’allò més diversos, tots ells actuacions que, com cada any, els participants preparen en exclusiva per al festival. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, ens desgranen aquí en primeríssima persona un avanç del cartell amb alguns dels noms de luxe que passaran pel #PrimeraPersona15:

Sleaford Mods

Sleaford Mods són un duo anglès de rant/rap/spoken word, procaços, cridaners i molt articulats. Parlen de masculinitat i feblesa, de classe obrera, de grups immunds i de mentiders professionals i de la gran estafa del rock’n’roll. I dels seus dimonis, ràbies i pors. Estan adquirint una merescuda fama mundial i aquesta és la seva primera visita a Barcelona (i la seva segona a la península), en la qual presentaran el seu nou àlbum Divide + Exit.

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més tronxant, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama). La molt tossuda havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és How to Build a Girl, que Anagrama publicarà en breu al nostre país. Un llibre en una no-molt-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Visca la Caitlin.

Laetitia Sadier (Foto: Wikimedia Commons)

Laetitia Sadier era la cantant, teclista i principal lletrista d’Stereolab. També va participar a l’últim LP de McCarthy, va ser la meitat del grup Monade, va posar la veu al “To the end” de Blur i moltes altres coses. La Sadier ha publicat tres àlbums en solitari des de l’any 2010, The TripSilencio i Something Shines. És una de les grans personalitats del pop modern.

Eduardo Mendoza no necessita excessiva presentació, sent com és un dels més grans novel·listes espanyols i barcelonins: però al Primera Persona no vindrà a parlar de La verdad sobre el caso Savolta ni La ciudad de los prodigios. L’hem raptat pel festival amb l’objectiu pervers de parlar del seu meravellós humor: des de la sublim trilogia de l’anònim detectiu xalupa (El misterio de la cripta embrujadaEl laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras), passant per Sin noticias de Gurb i més enllà.

Pots seguir tota la informació sobre el festival a Twitter (@Primera_Persona) amb l’etiqueta #PrimeraPersona15.

Cinc temes que expliquen el per què de The Parrots

January 14th, 2015 No Comments

Un any més, el periodista musical Jaime Casas entrevista els grups que conformen el cartell de l’ Emergència!

En aquesta primera entrega, els protagonistes són el trio de Madrid The Parrots.

The Parrots FIB 2013 (foto HACHE)

The Parrots FIB 2013 (foto HACHE)

Ganes de passar-ho bé i un desenfadat esperit amateur. Joventut i gresca. Rock’nroll fet amb mínims recursos i sense prejudicis. El trio madrileny The Parrots ha entrat per sorpresa en el circuit de maquetes en temps rècord gràcies a la seva música clara, senzilla i directa. Un divertiment per a entretenir a un públic que no li vol donar moltes voltes a una idea: el rock’n'roll.

Tenen un ep autoeditat, com manen els cànons de l’amateurisme, -Aden Arabie- i un elenc de seguidors entre l’audiència més jove. Si més no, divertits.

Trien cinc cançons per rastrejar el seu ADN com a grup:

YouTube Preview Image

Per “la brutícia i el bon rotllo”, asseguren.

YouTube Preview Image

Marc Bolan va ser “l’espectacle”, recorden.

YouTube Preview Image

“Les cerveses, estar de gira i portar-se malament”, per si no hagués quedat clar.

YouTube Preview Image

Perquè “tots portem un raper dins nostre”. Però cap com el membre més destacat de Wu Tang Clan.

YouTube Preview Image

“Un personatge elegant”; i molt més.

Escolta la música de The Parrots aquí o, aquí

Per @JaimeCasasB

The Parrots estaran tocant a l’escenari Hall del CCCB dins la 7a. edic. de E!

12345...102030...»