Els Premis Nobel de Literatura que han passat pel CCCB

May 17th, 2016 No Comments

L’interès del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en la literatura està ben present en la programació, des de les exposicions fins als debats, les activitats performatives com el Poetry Slam o festivals tan consolidats com Kosmopolis, Primera Persona i Món Llibre. El CCCB és territori d’escriptors i aquesta primavera hi han aterrat i hi aterraran autors tan interessants com Juan Marsé, Jordi Puntí, Renata Adler, John Irving, Don DeLillo i Svetlana Aleksiévitx. Aprofitant la visita de la Premi Nobel de Literatura 2015, fem una mica d’arqueologia en el nostre arxiu i recordem altres escriptors que han passat pel CCCB que també han guanyat el prestigiós guardó.

Svetlana Aleksiévitx. Premi Nobel de Literatura 2015. Visita el CCCB per segona vegada el maig del 2016. Ja va venir al CCCB  l’any 2006 a parlar d’estereotips en la prosa femenina. Participa en una conversa amb l’escriptor Francesc Serés. Parlaran sobre la vida, l’obra i l’estil literari d’Aleksiévitx.

Herta Müller. Premi Nobel de Literatura 2009. Visita el CCCB el juny del 2012. Imparteix la conferència «La llengua i la pàtria» i conversa amb la traductora i crítica literària Cecilia Dreymüller. Amb motiu de la seva presència al Centre li vam dedicar una exposició de petit format, «Herta Müller: El cercle viciós de les paraules».

Orhan Pamuk. Premi Nobel de Literatura 2006. Visita el CCCB el gener del 2010. L’escriptor turc imparteix una interessant conferència sobre el futur dels museus i de les novel·les.

J. M. Coetzee. Premi Nobel de Literatura 2003. Visita virtualment el CCCB l’octubre del 2008. L’autor sud-africà va llegir alguns fragments del seu llibre Diari d’un mal any en exclusiva per al festival de literatura Kosmopolis.

Gao Xingjian. Premi Nobel de Literatura 2000. Visita el CCCB l’octubre del 2008. L’escriptor xinès va parlar sobre la raó de ser de la literatura i els sacrificis que implica la defensa de la llibertat creativa davant dels abusos del poder polític o mediàtic. El CCCB també li va dedicar una exposició i un programa de televisió, Soy Cámara. El mundo de Gao.

Mario Vargas Llosa. Premi Nobel de Literatura 2010. Visita el CCCB l’octubre del 2004. Vargas Llosa va impartir la conferència «Les guerres del segle XXI».

Bon viatge, Pep

May 9th, 2016 No Comments

Amb la mort de Pep Subirós desapareix una persona llargament vinculada al CCCB i una figura clau de la història cultural recent de Barcelona. Filòsof, escriptor i gestor cultural, Subirós va participar en la primera concepció del CCCB i en la constitució del Consorci i en va ser el primer director (1988-1989). Posteriorment, va ser-ne un col·laborador habitual i hi va comissariar les exposicions «Fars del segle XX: Le Corbusier, home de lletres»(2000), «Àfriques: l’artista i la ciutat» (2001), «L’Apartheid: el mirall sud-africà» (2007) i una sèrie de mostres de la Biennal de fotografia de Bamako.

A través d’exposicions i de diversos cicles de conferències, Pep Subirós va impulsar al CCCB projectes relacionats amb tres de les seves grans passions: l’estudi de la ciutat, la mirada de l’Altre i l’amor per l’Àfrica. Tres constants vinculades entre si, que articulen una manera d’entendre i pensar el món.

Ment inquieta, home de gestos suaus però opinions fermes, intel·lectual solitari i polèmic però capaç de teixir complicitats arreu del món, en els seus projectes al CCCB Pep Subirós convidava a viatjar entre cultures i a imaginar un món lliure d’apartheids. L’esperit de la seva mirada a l’Àfrica, plena de matisos i allunyada d’estereotips, perviu en l’exposició «Making Africa» que actualment pot visitar-se al CCCB.

Josep Subirós al debat “Reinventar la democràcia a Europa” © Miquel Taverna, CCCB, 2012

Aleksiévitx: «Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial»

April 26th, 2016 No Comments

Avui fa 30 anys de l’accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, una de les catàstrofes ambientals i humanes més greus de la història. Actualment la zona encara està contaminada, amb un milió i mig de residus radioactius, i es considera que serà inhabitable durant quaranta mil anys.

L’escriptora Svetlana Aleksievitx ha recollit les veus dels supervivents de Txernòbil. © Maria Kabakova

«Aquells que visqueren  Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial», escriu La Premi Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx, que serà al CCCB el proper 18 de maig en el marc de la programació contínua Kosmopolis. A la novel·la La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (editada en català per Raig Verd), l’autora retrata les vides de les persones que (sobre)viuen després de l’accident, en una realitat duríssima que encara no s’ha entès, segons Aleksiévitx. «Qualsevol cosa por matar-te – l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l».

Catàleg de l’exposició “Hi havia una vegada Txernòbil”

L’any 2006 el CCCB va produir la primera exposició que existia en aquell moment sobre la castàstrofe i les seves conseqüències en la història contemporània, Hi havia una vegada Txernòbil. El catàleg de la mostra, encara disponible en llibreries, recull articles de pensadors que expliquen i analitzen el que va passar. Al catàleg, l’ex director del CCCB Josep Ramoneda deia que la història de Txernòbil era «plena d’experiències personals punyents: gent obligada a desplaçar-se que va viure a la vegada l’esfondrament de la seva pàtria i la destrucció del seu medi natural i familiar; gent que ho va perdre tot; gent que ja no es va sentir capaç de moure’s i va optar per una espècie de clandestinitat en l’univers de la contaminació.»

El blog CCCB Lab, nominat als GLAMi Awards del congrés Museums and the Web

April 4th, 2016 No Comments

Museums and the Web és una de les cites anuals per excel·lència de professionals del sector cultural d’arreu del món interessats en la recerca i la innovació. Se celebra des del 1997 en diverses ciutats dels Estats Units i Àsia i aplega gestors culturals, desenvolupadors, estudiants, investigadors, experts en tecnologia, etc., per presentar casos pràctics i tendències digitals.

Aquesta edició del congrés es celebra a Los Angeles. Thomas Pintaric. CC BY-SA

Museums and the Web s’ha convertit en una important xarxa de coneixement dels projectes museístics més rellevants dels darrers anys gràcies al fòrum professional online, les ponències que es presenten als congressos i els GLAMi Awards, abans coneguts com a Best of the Web. Aquests premis han canviat de nom perquè volen anar més enllà de la xarxa i premiar qualsevol projecte que s’emmarqui en l’àmbit de la innovació en galeries, biblioteques, arxius i museus, tal com indiquen les sigles en anglès GLAMi (Galleries/Libraries, Archives and Museums Innovations).

En la vintena edició del congrés Museums and the Web, que se celebra la primera setmana d’abril a Los Angeles, el blog CCCB Lab està nominat als premis GLAMi, juntament amb 95 projectes internacionals més. Els nominats representen interessants casos pràctics que il·lustren com treballen els museus amb l’educació, l’obertura d’arxius i col·leccions, la participació dels visitants, la relació amb els públics i la divulgació científica i cultural, entre altres temes.

El blog del CCCB Lab, una finestra a la innovació cultural

El blog CCCB Lab funciona des del 2009 com a finestra del departament del CCCB que està específicament dedicat a la investigació i la innovació en l’àmbit cultural. Al llarg dels anys s’ha anat consolidant com a magazín digital amb una línia editorial i d’art, i amb una comunitat professional de seguidors al darrere. Cada dimarts publica un article especialitzat sobre temes com ara les noves audiències, la ciència oberta, la transformació digital als museus, l’educació expandida, etc.

El blog podria aconseguir un premi GLAMi de dues maneres:

  • Per votació popular. Els membres registrats a la web de Museums and the Web poden votar fins al 7 d’abril del 2016.
  • A través d’un jurat, format per especialistes, que decideix quins són els projectes guanyadors, que es donaran a conèixer el 8 d’abril a Los Angeles.

L’any 2011 el CCCB ja va ser guardonat pel projecte expositiu «La ciutat dels horrors», i el 2009 el Museu Picasso i el MACBA van guanyar un dels premis, per la seva estratègia social media i per la Ràdio Web MACBA, respectivament. Podeu veure la llista dels guanyadors de totes les edicions de Museums and the Web a la Wikipedia. El blog és un dels quatre projectes espanyols que s’han presentat als premis, juntament amb el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu del Prado i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El CCCB participa a Museums and the Web Los Angeles

Aquest any el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estarà present en l’edició de Los Angeles de Museums and the Web, gràcies a una beca que els patrocinadors de l’esdeveniment han concedit a Lucia Calvo, periodista i editora de continguts del web del Centre. Si finalment hi ha sort i el blog CCCB Lab resulta guanyador, ella serà l’encarregada de recollir el guardó.

Més enllà del cos

February 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

12345...102030...»