Un catàleg de catàlegs

July 29th, 2015 No Comments

Des del moment mateix de la seva fundació, un dels objectius del CCCB és oferir als visitants tot el coneixement sobre el món contemporani en suport textual, és a dir, en forma de les diferents publicacions que edita el centre: les col·leccions Breus, Dixit i Urbanitats, el material audiovisual o fora de col·lecció i, per suposat, els catàlegs.

Els catàlegs del CCCB són una mostra de la diversitat de temes que, des de fa 20 anys, estructuren la programació del centre. I són, també, una manera de recordar i recuperar aquelles exposicions que ja formen part de la nostra història i que de ben segur també formen part de la història cultural dels nostres visitants.

La cultura contemporània a l’abast

Si fem una ullada a les publicacions editades amb motiu de les exposicions, ens adonarem que bona part d’elles es poden agrupar segons les temàtiques que defineixen les línies de programació del centre. Per exemple, al CCCB hem parlat d’urbanisme, de ciutats i de la relació entre elles, el que nosaltres entenem La ciutat món: Barcelona-València-Palma, on es reflexionava sobre la Mediterrània; Atopia, on la ciutat era protagonista de diverses obres d’art contemporani; Local, local!, una diagnosi sobre les urbs després de la recuperació dels ajuntaments democràtics; Post-it City, sobre les ocupacions dels espais públics de les ciutats; La fundació de la ciutat. Mesopotàmia, Grècia i Roma, una reflexió sobre les primeres ciutats; o Barcelona-Madrid, un repàs a les relacions entre ambdues ciutats.

També la literatura amplificada és un dels temes que més hem tractat al centre i que forma part de la nostra línia de programació. Són molts els escriptors que han presentat els seus llibres a casa nostra i Kosmopolis. La Festa de la Literatura Amplificada, els hi dedica cada dos anys tot un festival. De fet, l’edició inaugural de Kosmopolis va néixer arran de l’exposició Cosmopolis. Borges y Buenos Aires. En aquests anys, hem organitzat exposicions sobre James Joyce, Franz Kafka, Pere Calders, Fernando Pessoa, Federico García Lorca, Roberto Bolaño, J.G. Ballard, Claudio Magris i W.G. Sebald, l’exposició que tot just acabem de tancar;  i també n’hem dedicat al còmic. Lamentablement, molts d’aquests catàlegs estan esgotats, però es poden consultar de manera gratuïta a l’Arxiu del CCCB.

Al CCCB també hem parlat de les relacions entre Orient i Occident: a l’exposició A la ciutat xinesa vam reflexionar sobre les transformacions de l’imperi; a Fantasies de l’harem i altres xahrazads vam mostrar la imatge de la dona oriental a través de relats i a Occident vist des d’Orient vam oferir la mirada de l’Orient islàmic sobre els europeus.

La galàxia audiovisual

Definim La galàxia audiovisual com un ecosistema en transformació, per això les exposicions del CCCB tenen un important component audiovisual. En aquest sentit, el cinema ha estat molt present en les exposicions del CCCB. Per exemple, el 1995, vam organitzar una exposició sobre El segle del cinema coincidint amb el seu centenari, i també hem dedicat un espai a La ciutat dels cineastes, al món secret de Buñuel, i a les correspondències fílmiques, i hem celebrat la creativitat dels mestres de l’animació Starewitch, Svankmajer i els germans Quay. L’exposició Món TV ens va permetre analitzar l’impacte de la televisió com a fenomen cultural, i el 2006 vam celebrar els cinc anys d’ Xcèntric i vam editar un catàleg que reunia 45 pel·lícules imprescindibles del cinema experimental.

La fotografia ha estat un altre dels temes presents al CCCB des dels inicis. Recordem, per exemple, la mostra sobre Brangulí. Barcelona 1909-1945, acompanyada d’un dels catàlegs més venuts del nostre fons; la dedicada a Gisèle Freund (el catàleg de la qual està esgotat); Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936; que reunia les fotografies de l’exposició que recuperava l’obra d’aquest fotògraf de Sant Andreu; o els diversos catàlegs editats amb motiu de les mostres sobre fotografia contemporània africana.

Els conflictes actuals no podrien ser aliens a un centre de cultura contemporània. Per això hem dedicat algunes exposicions a parlar de les Fronteres o del desastre de Txernòbil (una mostra celebrada per commemorar el 20è aniversari de la catàstrofe); hem reflexionat sobre la guerra, sobre què significa viure la postguerra i sobre si és possible aventurar un futur per a les guerres (En guerra, 2004); vam dedicar una mostra a l’art i el poder en l’Europa dels dictadors, i el 2007 ens vam aturar en el racisme i l’apartheid en una exposició que duia per títol Apartheid. El mirall sud-africà. També la transició ha estat protagonista al CCCB, amb una exposició on donàvem veu a persones que havien viscut aquest procés des d’una perspectiva no històrica; i a Desaparecidos vam poder mostrar les imatges de Gervasio Sánchez sobre els desapareguts en els conflictes bèl·lics.

Finalment, la cultura popular també ha estat protagonista al CCCB des de diverses vessants: hem parlat de la cultura porqueria i dels Quinquis dels 80, de la propaganda de guerra i d’un cotxe mític, el Pegaso Z-102, i hem recuperat la memòria del Paral·lel.

Tot això, i molt més, es pot recuperar a l’Arxiu CCCB, on s’hi troben més de 10.000 referències audiovisuals (entrevistes, debats, festivals, reportatges d’exposicions, etc.) i on també es poden consultar els 120 catàlegs que formen part del fons del CCCB.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

July 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja.

Amor en punt de fuga

Bed and Sofa és una pel·lícula russa, poliamorosa i muda, rodada en el Moscou revolucionari, on el trio protagonista estableix una relació dialèctica: una fa de tesi, l’altre d’antítesi i l’altre de síntesi.

Entre l’impetuosa història romàntica lèsbica i la pel·lícula lleument antifeixista, entre la revolta d’internat femení i l’estricta educació prussiana, Muchachas en uniforme construeix un relat romàntic, sonàmbul i nostàlgic per la pèrdua de les llibertats sexuals d’una Alemanya que s’abalançava al nazisme.

Fotograma d’ “Obsesión”

Obsesión és una de les pel·lícules més descabellades del creador del melodrama clàssic, Douglas Sirk, qui vorejant els serials femenins i la seva pornografia sentimental s’endinsa en un món de sectes religioses, malalties terribles i presències fantasmals.

Fassbinder crea en La ley del más fuerte una història d’amor gai on l’homosexualitat es dóna per suposada i on el motor del conflicte no és sentimental sinó social: la lluita i l’explotació d’una classe per una altra. La pel·lícula, que aquest 2015 fa 40 anys, manté tota la seva frescor i vigència.

L’actual dictadura mediàtica de la joventut amaga la passió de la mitjana edat, per això la xilena Gloria i la seva extraordinària actriu principal, Paulina García, ens descobreixen amb espontaneïtat, humanitat i gosadia que els conflictes sentimentals no són exclusius dels de vint-i-tants.

La passió adolescent i la pèrdua de la virginitat com a ritual de pas és un dels grans temes del cinema de l’estiu, però en pel·lícules grolleres com American Pie aquests elements acaben construint la sexualitat femenina com quelcom voraç i monstruós. Amb Ain’t No Tomorrows, la directora japonesa Tanada Yuki dóna la volta a aquesta situació en un dels relats més ferotges, estranys i sincers de l’erotisme masculí adolescent.

Les millors històries d’amor són les històries menors que, entretallades, s’expliquen entre xiuxiueigs. Weekend té precisament aquest to: uns nois es coneixen un cap de setmana, fumen, beuen, follen i s’expliquen parts de la seva vida. Entre tant de xiuxiueig, la pel·lícula no renuncia a reflectir a crits els insults i l’homofòbia de les societats formalment igualitàries.

Fotograma de “Paraíso: amor”

A But I’m a Cheerleader, una animadora interpretada per la genial Natasha Lyonne és internada per la seva família en un centre de reeducació d’homosexuals, on aprendrà el que Judith Butler anomena “la matriu heterosexual”, és a dir, el repertori d’actes que repetits infinitament formen l’heterosexualitat. En un ambient tan poc procliu troba l’amor en una deliciosa i intel·ligent comèdia pop queer.

Paradise Liebe és una història brutal sobre les aventures de Teresa, una austríaca de mitjana edat que visita durant les vacances les platges de Kenia per quedar atrapada en una espiral de turisme sexual i de relacions neocolonials. La pel·lícula es mou entre la bellesa de la postal, la humanitat a l’hora de retratar el cos i les necessitats de la seva protagonista i l’extremada cruesa de l’explotació sexual.

Gandules’15 Gas Natural Fenosa es podrà veure al Pati de les Dones del 4 al 21 d’agost. Més informació en aquest enllaç: http://www.cccb.org/ca/marc/fitxa/gandules15-gas-natural-fenosa/217248

Totes les cartes

July 23rd, 2015 No Comments

Una exposició  no només és un “lloc”; les diverses formes que agafa un projecte quan es materialitza al llarg del seu recorregut expositiu, quan es presenta al CCCB i a les seus itinerants que l’acullen, sinó que també és el que queda en cada un dels visitants, el que els commou, el que se n’apropien  i reformulen.

Ara fa poc es van projectar a la Filmoteca de Catalunya els treballs que han dut a terme els alumnes del programa pedagògic de Cinema en Curs. Entre ells  els trenta minuts de correspondències fílmiques  “Des dels nostres barris” que han filmat els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Montserrat, del barri d’Orcasitas a Madrid, i alumnes del mateix curs de l’institut Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat. Trenta minuts de Cinema en majúscules a través dels quals els alumnes ens fan un retrat colpidor de la morfologia d’aquests dos barris obrers, retraten la gent que hi viu i en sintetitzen la seva història col·lectiva. Us els recomano: són francament excepcionals.

Són trenta minuts de cartes que continuen i fan créixer  la quarantena de vídeo- cartes inicials proposades  per Víctor  Erice i Abbas Kiarostami; Isaki Lacuesta i Naomi Kawase; Jaime Rosales i Wang Bing; Albert Serra i Lisandro Alonso; José Luis Guerín i Jonas Mekas, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim en el projecte Totes les Cartes, de 2011.

Quatre anys després de la seva presentació, la proposta de l’exposició continua viva, no només a través de les vuit itineràncies que han permès presentar el projecte a Madrid, Mèxic, Buenos Aires, Seül, Berlin i Istanbul, i del DVD que es va editar per Cameo, sinó també en la seva projecció en els més de 32 festivals de cinema de tot el món.

Però potser el més emocionant, per damunt de l’èxit de recepció, el que fa que el projecte adquireixi tot el seu sentit, és  poder resseguir-ne les  traces més o menys difoses en la mirada extraordinària d’aquests alumnes d’Orcasitas i de Bellvitge.

La llista musical més romàntica de l’estiu

July 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

El web del CCCB es renova

July 9th, 2015 No Comments

El mes de gener del 2013 em vaig convertir en la responsable del web del CCCB. Una tasca engrescadora i aterridora a la vegada que vaig assumir, això sí, amb molta il·lusió. No sóc una nadiua digital i per executar amb garanties aquesta nova empresa, calia que m’envoltés de persones que coneguessin l’entorn digital i em poguessin ajudar a l’hora de prendre decisions sobre aquest nou àmbit de la meva responsabilitat professional.

No vaig dubtar gens a formar el Consell Web del CCCB  -un grup de treball transversal, fluid, eficaç i alegre-, ni tampoc sobre qui l’havia d’integrar: la Sònia Aran, la Lucia Calvo, la Maria Farràs i l’Edgar Riu.

Home antiga

El primer que vam fer tots cinc va ser analitzar el web del CCCB. És imprescindible comptar amb una diagnosi abans de prendre cap decisió. El web, cal dir-ho ara i aquí, va ser impulsat per la nostra companya Teresa Roig i s’ha convertit en una eina operativa i molt ben valorada des del 2007 fins avui, quan ens animem a presentar-ne la renovació.

Ja en les primeres sessions de treball ens vam adonar de seguida que el web necessitava moltes millores. El món digital és tan supersònic que sis anys són una eternitat. Però el que havien de ser mers canvis ben aviat es va convertir en un evidència contundent: en necessitàvem una de nova.

Tot esmicolant, disseccionant i desconstruint l’arquitectura del web del CCCB, vam anar dibuixant una arquitectura paral·lela que s’adeia molt més a les noves necessitats. Però aquesta nova estructura havia de respondre a uns objectius. I aquesta va ser la primera fita que ens vam marcar.

Per què volíem renovar el web i quines finalitats desitjàvem cobrir? La resposta la vam obtenir després d’hores de feina i es pot resumir en els quatre punts següents:

1. Augment de les visites (virtuals i presencials) al CCCB. Per assolir-ho havíem de millorar l’arquitectura del web, interrelacionar-ne molt més els continguts, simplificar i clarificar la informació de servei, millorar el seu posicionament i presentar un disseny adaptatiu a tots els dispositius mòbils.

2. Potenciar els continguts propis reconvertint un web-agenda en un web que donés més visibilitat als diferents tipus de continguts i que revaloritzés l’arxiu.

3. Millora de la imatge corporativa i de la transparència del web CCCB simplificant els textos corporatius, unificant els canals de contacte amb el públic i creant una imatge unitària, senzilla i clara, a partir del nou logotip del CCCB.

4. Augment dels ingressos del CCCB mitjançant l’increment i la visibilització de la venda online d’entrades, l’increment dels Amics CCCB i l’increment i la visibilització del lloguer dels espais del CCCB.

Teníem el què i el perquè de la renovació del web. Ara ens calia establir el full de ruta. En primer lloc necessitàvem la complicitat de la direcció, que vam trobar immediatament en l’aleshores director del centre, Marçal Sintes, i la sotsdirectora, Elisenda Poch. Va ser l’Elisenda qui va donar prioritat absoluta al projecte, qui va posar a la nostra disposició l’equip de Sistemes, amb en Gerard Bel al capdavant, i qui hi va assignar un pressupost idoni.

Home nova

Els fonaments estaven assentats i segurs, i ja podíem començar a construir l’edifici a sobre. Era el moment, també, de contractar bons professionals externs que ens garantissin els resultats que buscàvem. Va ser així com ens vam decantar per l’equip de dissenyadors DOMO-A, l’empresa LaMagnética perquè fes una analítica SEO i garantís el bon posicionament de la nova web als cercadors, com ara Google, i, finalment, l’empresa d’usabilitat Estudio Torres Burriel que havia de garantir que les decisions preses facilitessin la navegació dels usuaris pel web.

Darrere la seva feina s’iniciava l’adequació del gestor de continguts. Començar de zero amb un nou gestor estava fora del nostre pressupost, però sí que era necessari adaptar a la nova arquitectura el  gestor creat el 2007 per l’empresa Inte. I aquest ajust programàtic l’ha dut a terme l’empresa Sonicon de la mà de l’Adrià Vila i el David Berruezo.

Mentrestant, el dia a dia dins del CCCB l’han capitanejat l’Iñaki Sainz, nou cap de Sistemes del Centre, escortat per Edgar Riu i la Lucia Calvo, els webmasters del projecte. Més endavant la Rosa Puig ha agafat el comandament dels textos estàtics del web i ha substituït la Lucia, de baixa per maternitat.

Dos anys i mig després d’assumir el repte del web del CCCB, la seva renovació és una realitat. El projecte ja és un fet i, per tant, ja no pertany als qui n’hem estat guies i mentors. Ara el relleu l’agafa tot l’equip del Centre, que és qui n’ha de tenir cura.

Però el web del CCCB, sobretot, pertany al usuaris. Aquesta renovació ha de facilitar la navegació i la cerca de continguts. Ha de destacar la informació d’agenda i de servei. Ha de ser més clara, més gràfica, més relacional, més transparent. I ha de ser un web responsive que es pugui consultar des de qualsevol dispositiu mòbil. En definitiva, ha de ser l’instrument que permeti que el CCCB continuï sent un referent dels centres culturals del segle XXI a Barcelona, Catalunya i el món.

Mònica Muñoz-Castanyer és la Cap del servei de Premsa i Web.

12345...102030...»