Què ens planteja avui la ciutat contemporània?

September 17th, 2014 No Comments

De què ha de viure la ciutat?

Com afavorir la convivència de cultures en un territori d’arribada?

Com assolir un habitatge digne per a tothom?

Com han d’obrir-se les ciutats al mar?

Com convertir en sutura integradora el riu que pot provocar una barrera marginal entre dues zones?

Com resoldre l’encontre de la ciutat amb la natura?

El pensament i la reflexió al voltant de la ciutat contemporània, les seves transformacions i els seus reptes, han vertebrat la programació del CCCB des dels seus inicis a partir de cursos, conferències, exposicions i el Premi Europeu de l’Espai Públic.

Aquesta mirada a la ciutat ha permès desenvolupar també un programa permanent al voltant del tema, els Itineraris, els quals recorren zones de la ciutat per aprendre a mirar-la i descobrir la seva complexitat de forma directa i vivencial, a partir de les qüestions que, en el moment present, la ciutat contemporània ens planteja. I ho fem també tenint present els darrers 150 anys en els quals es configura la ciutat moderna i es creen las bases de la ciutat actual.

Des de 1994 fins l’actualitat, hem acompanyat més de 100.000 persones en aquesta descoberta reflexiva. Aquesta evolució al llarg de 20 anys de programa d’itineraris ha portat a dissenyar diverses rutes de les quals cada any prioritzem en l’oferta aquelles que ens semblen plantejar els temes més candents.

Itineraris per a tots els públics

Pel que fa al públic general, en el curs 2014-2015 oferim com a novetat la reflexió que ens brinda el barri de la Barceloneta interrogant-nos sobre com s’ha d’obrir una ciutat contemporània cap al mar; i anem fins al Llobregat per descobrir com es troba la ciutat amb la natura. Segueixen sent candents els recorreguts pel Raval per qüestionar-nos com afavorir la barreja de cultures en un territori d’arribada; pel Poblenou, per analitzar com aconseguir que la ciutat segueixi sent un lloc on guanyar-se la vida; i pel Carmel i Nou Barris per mostrar que la necessitat d’un sostre és més imperiosa que qualsevol norma urbanística. No ens oblidem tampoc dels reptes en l’àmbit de les infraestructures ferroviàries que podem visitar a la Sagrera, Sant Andreu i Sant Martí; o de l’escala Metropolitana de Barcelona amb el riu Besòs comunicant la Barcelona central amb els municipis de la riba esquerra.

Algunes d’aquestes zones les hem explorat també amb grups de persones amb diversitat funcional, i la informació sobre aquestes visites es pot trobar en aquest enllaç.

En relació al públic escolar, el contingut que desenvolupem té molts lligams curriculars amb aspectes directament lligats a la geografia, la història, els temes mediambientals, les ciències socials i l’urbanisme sobretot de 3er, 4rt d’ESO i els Batxillerats. Alguns d’ells són:

  • La dimensió social de la ciutat, els barris i la gent.
  • La història de les transformacions urbanes, les seves causes i conseqüències.
  • El creixement urbà i els reptes mediambientals, logístics i econòmics.
  • El paper de les ciutats en el món contemporani, models urbans i conflictes socials.
  • L’evolució de Barcelona en els darrers 150 anys.

Com ho fem?

És necessari comprendre la història per arribar a entendre el present, per això, tots els itineraris s’inicien amb una petita introducció històrica que després veurem reflectida en els espais que transitem. Cada espai de la ciutat ens descobrirà les transformacions urbanístiques i socials que ha viscut. Veiem en directe el present i veiem què havia estat aquell espai recolzats de material visual de suport com mapes, gràfiques, fotografies d’època. És necessari també treballar amb els participants amb un glossari de termes que conformen aquesta història del barri i de l’espai públic de la ciutat, tals com: mobilitat, PERI, esponjament, gentrificació, ciutat dispersa, ciutat compacta, sostenibilitat, entre d’altres. I un mapa que els acompanyarà en el recorregut que estan fent presencialment.

Una altra eina essencial és l’educador que acompanya aquesta observació i en moltes ocasions la interacció amb els veïns del barri que s’hi senten implicats. El programa d’itineraris té un equip d’educadors que, en la mesura del possible, estan vinculats personalment al barri o la zona que expliquen. Això marca una diferència abismal en el procés d’aprenentatge oral on la persona que acompanya aquesta observació té vivències directes sobre el que explica. En aquest acompanyament, anem dotant de valors i pensaments a cada participant per poder assolir millors competències sobre el seu entorn. En el cas dels itineraris en bicicleta, comptem amb l’equip de Bici Cultura BCN, especialistes en arquitectura i urbanisme que han creat aquestes rutes per a impulsar l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Finalment, cal tenir en compte que estem proposant una experiència cultural corporal: caminem, pedalem, percebem a través del cos i dels sentits, hem d’estar forçosament oberts a un altre aprenentatge, no només intel·lectual, no només visual i auditiu, la informació entra per uns altres canals i es transforma dins nostre d’una manera més física, més pròpia.

Volem educar perquè no hi hagi discursos únics sinó diversitat de visions. Amb aquestes eines volem contribuir a formar persones actives en el panorama cultural del seu entorn, capaces d’actuar, de crear, de contribuir, de generar valor.

El setge, avui

September 16th, 2014 No Comments

Amb «Sota setge» iniciem el curs amb un cicle de debats sobre els setges contemporanis, en una reflexió que vol ser un crit de denúncia dels conflictes militars irresolts, oblidats o fins i tot ocults a l’opinió pública.

A Brief History of Collapses (2011-12) © Mariam Ghani

«Sota setge» comprèn una instal·lació de dues obres audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast i un seguit de converses entorn d’aquest concepte. La instal·lació es va inaugurar el 16 de setembre amb la sessió «Treballar sota setge», un diàleg entre la comissària Chus Martínez i l’artista d’origen afganès Mariam Ghani sobre la possibilitat de l’acte creatiu en un estat de setge.

El cicle també abordarà un dels casos actuals més paradigmàtics de setge a la conferència «Gaza. El setge permanent». Ahron Bregman, exsoldat de l’exèrcit israelià i professor al King’s College de Londres, ve a presentar el seu darrer llibre, La ocupación (Crítica, 2014), i a denunciar la política del seu país a la franja de Gaza, a partir de la seva pròpia experiència a l’exèrcit i de l’estudi de documents classificats dels serveis israelians, entre altres fonts privilegiades.

Del setge en la seva accepció clàssica passarem a esbossar un element clau de la guerra contemporània al debat «Drones. El setge a distància». Amb els drones, la tecnologia trenca definitivament amb la proximitat física i moral entre l’atacant i la víctima, convertint l’acte de matar en una tasca a distància, asèptica i sense esforç, i amb menys costos. Què implica l’ús dels drones, a escala política, militar i ètica? Assistirem a l’estrena del documental Drone (2014), dirigit per la cineasta noruega Tonje Hessen Schei, que reuneix testimonis tant de víctimes dels atacs com de pilots de drones. L’acompanya Chris Woods, periodista britànic expert en drones, en un debat que serà dirigit pel periodista Jordi Pérez Colomé.

Finalment, a la sessió «Síria. El setge informatiu», moderada per la periodista Lali Sandiumenge, analitzem un altre aspecte fonamental del setge contemporani: el poder de la informació i la importància dels mitjans digitals per difondre-la. La investigadora i activista siriana Leila Nachawati ha fet un seguiment de les diverses iniciatives de ciutadans del seu país d’origen que han trobat en la xarxa una potent arma contra el règim (Syria Untold). Així mateix, el periodista Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico, aprofundeix en el gir del conflicte a Síria a partir de l’entrada en escena del grup d’origen iraquià Estat Islàmic i la seva estratègia de persecució de periodistes internacionals.

«Sota setge» és el contrapunt de la reflexió amb què vam començar el 2014 amb «Ciutat Oberta» i l’aportació del CCCB a la commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona. Dos cicles de debat que reivindiquen, des de punts de partida oposats, la llibertat com a valor essencial de la vida humana, així com responsabilitat de tots en la tasca de preservar-la.

Sota Setge

September 15th, 2014 No Comments

Com treballa una comunitat artística en un context de setge? Com, en aquestes condicions, és possible mantenir el sentit de la pràctica confiant només en les relacions internes? Aquestes i altres preguntes rellevants sobre la mateixa idea i condició de setge van ser qüestions fonamentals tractades en l’edició de la dOCUMENTA (13) de Kassel del 2012.

Kabul es va convertir en el lloc de treball on es va dur a terme part d’aquesta investigació, en presentar una exposició que es va fer central per al projecte general. En el marc de la dOCUMENTA (13), la comunitat artística i intel•lectual afganesa i participants d’altres procedències es van reunir a Kabul i Bāmiān en diferents ocasions al llarg de mesos per explorar la pràctica artística contemporània en una situació precària i alhora compromesa.

Com es pot viure en guerra i més enllà de la guerra i els conflictes? Especialment en temps de guerra, de suspensió del dret o en condicions de post conflicte, pot ser l’art una forma de curació? En un estat de setge el temps adquireix noves dimensions i el focus i l’ambició de qualsevol activitat es concentren en un cercle tancat. En actuar, com vam fer en aquest projecte a Kabul, com si no hi hagués cap conflicte, ni una ocupació, ni increïbles mesures de seguretat, en realitat proposàvem que es pot interferir, interrompre i canviar d’alguna manera la realitat, a força d’afirmació i imaginació. Aquesta va ser la base de treball per organitzar una sèrie de seminaris i una exposició a Kabul i Bāmiān com a part de la dOCUMENTA.

L’obvietat del cas Kabul ens va dur a reflexionar sobre la imparable progressió del que Giorgio Agamben anomena «una guerra civil mundial», l’estat d’excepció com a paradigma del govern dominant en la política contemporània. I dos anys després l’experiència de Kabul encara irradia i el concepte de setge vinculat a la reflexió i a la pràctica artística no perd la seva força.

Chus Martínez
Va ser comissària de la dOCUMENTA 13. En l’actualitat és directora de l’Institut d’Art de l’Acadèmia d’Art i Disseny de Basilea

La reflexió sobre el setge es durà a terme a través de diverses activitats. D’una banda, una instal·lació consistent en dues peces audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast, que anirà acompanyada d’una conversa entre Mariam Ghani i la comissària Chus Martínez sobre la pràctica artística en el context del setge. De l’altra, tres debats amb periodistes i investigadors entorn dels aspectes diferencials i característics dels setges contemporanis, que inclourà també la projecció d’un documental.

Chus Martínez va ser entrevistada amb motiu del projecte “Sota Setge”. Aquí pots veure l’entrevista.

Fora de casa

July 28th, 2014 No Comments

Fotograma de “Al otro lado”. Fatih Akin, 2007

Quan parlem de migracions parlem, inevitablement, de nosaltres mateixos. No hi ha país, regió ni ciutat per a qui aquest sigui un terme aliè. Les migracions són fenòmens intrínsecs a les persones i, amb això, també a la seva identitat. En aquest sentit, hi ha pocs instruments com el cinema per a descriure-ho, ja que retrata la seva casuística i incideix també en el seu caràcter expressiu. És important saber quines són les circumstàncies dels moviments migratoris, com també en quins termes, to i formes s’expressen, ja sigui narrant el viatge dels immigrants subsaharians que creuen el nord d’Àfrica i l’estret, o el dels joves espanyols que es busquen la vida lluny de la Península. Films com 10.000 km (Carlos Marqués-Marcet) o El Rayo (Fran Araújo, Ernesto de Nova), darrerament estrenats a les nostres sales, responen a aquests fenòmens i demostren alhora la permeabilitat i la rellevància del cinema com a expositor de les realitats socials actuals.

És per això que enguany proposem, en el marc de Gandules’14 – Gas Natural Fenosa, una sèrie de films que parlen de tots aquests temes. Amb el títol Fora de casa, durant el mes d’agost es projectaran a la fresca del pati del CCCB un total de deu obres. La programació proposa una lectura de l’emigració completa i heterogènia, amb pel·lícules que recorren tots els continents en totes les direccions i mostren aquests periples forçosos des de la partença fins a l’establiment i, en alguns casos, la posterior tornada a casa.

Gandules’14 – Gas Natural Fenosa començarà el dia 5 d’agost amb la projecció del film senegalès La pirogue (La piragua) (Moussa Touré), que descriu la partida i l’accidentat viatge d’una pastera que pretén arribar a les costes canàries des d’un poblet pesquer proper a Dakar. La segona sessió, Welcome (Philippe Lioret), tindrà com a protagonista un adolescent iranià que vol arribar a Anglaterra, i la tercera, Amreeka (Amerrika) (Cherien Dabis), una mare palestina que emprèn amb el seu fill un agredolç viatge cap als Estats Units. La segona setmana començarà amb el film She, a Chinese (Ella, una joven china), de la directora Xiaolu Guo, que segueix els passos d’una noia xinesa a través del seu país fins a aterrar a Londres. I estrenarem el film xilè I am from Chile (Gonzalo Díaz), que narra en clau tragicòmica les desventures d’un jove a la capital britànica. Clausura la segona setmana la pel·lícula Auf der anderen Seite (Al otro lado), del turcoalemany Fatih Akin, que encreua dues històries familiars entre ambdós països. La darrera setmana començarà amb el brutal thriller coreà Hwanghae (The Yellow Sea) (Hong-jin Na), que explora les fronteres entre Corea del Nord, Rússia i la Xina en una trama criminal, i seguirà amb la producció hispanomexicana Aquí y allá (Antonio Méndez Esparza), sobre un pare de família mexicà que, després de molt temps treballant als Estats Units, torna a casa per  reunir-se de nou amb els seus. L’últim dia hi haurà el passi especial del film de Chaplin The Immigrant (Charlot emigrant) (1917), i tot seguit l’estrena a Espanya d’Illégal (Il·legal) (Olivier Masset-Depasse), un film belga que transcorre en un centre de retenció d’immigrants francès, on es destapa la realitat d’aquests sòrdids indrets.

Totes les sessions aniran acompanyades d’un dels nou curtmetratges guanyadors del concurs d’enguany, sotmesos a votació a través de la pàgina web del CCCB.

Tariq Porter és investigador i crític de cinema.

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

July 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

12345...102030...»