Si investigues, millor dir-te John que Jennifer

January 28th, 2015 No Comments
Working in Lab (MSA)

Treballant al laboratori (MSA)

En John i la Jennifer són biòlegs formats a la Universitat de Yale. Tenen currículums idèntics i ambdós han estat escollits per ocupar dues posicions iguals com a tècnics de laboratori. Ara, les seves credencials han de passar per les mans de 127 professors de biologia, química i física, que sobre el paper hauran de decidir-ne el sou. El que no saben és que es tracta de personatges inventats per un experiment d’aquesta mateixa universitat sobre diferències de gènere. Han creat la situació per veure quin és l’abast del biaix de gènere. La conclusió és clara: amb els mateixos mèrits, és millor dir-se John que Jennifer. Per a ella, proposen un salari brut anual 3720 dòlars inferior. L’estudi, publicat el 2012 a la revista PNAS, va ser liderat per una dona, Jo Handelsman, actualment directora de l’Oficina de Política Científica i Tecnologia de la Casa Blanca i, per tant, assessora en temes de ciència del president Obama.

Poques dones arriben on és ella perquè, malgrat els avenços, la ciència encara és sexista. Amb el mateix talent, sovint les dones cobren menys que els homes, tenen moltes més dificultats per prosperar, aconsegueixen menys beques i tenen més possibilitats d’acabar abandonant la seva carrera. I és així arreu del món. Les dones que dirigeixen grups de recerca encara són minoria. A les 48 universitats públiques espanyoles només hi ha tres dones rectores. I per ser rectora, primer cal ser catedràtica. A Espanya tan sols un 15% de les càtedres universitàries les ocupen dones.

A l’hora de rebre reconeixements públics, les dones també es queden enrere. Dels 457 premis Nobel que s’han atorgat des del 1901, només 11 han estat per a dones. Ara bé, moltes dones han treballat dur en equips on altres membres masculins han rebut la distinció. Un dels casos històrics més reconeguts és el de Rosalind Franklyn, biofísica i cristal·lògrafa de la Universitat de Cambridge (institució que no va permetre que les dones en fossin membres fins l’any 1948 i en què durant anys es va establir una quota màxima de dones alumnes del 10%). Com a investigadora, Franklyn va fer importants contribucions en descobrir l’estructura de l’ADN en un dels seus experiments. Ara bé, van ser James Watson i Francis Crick, a qui ella va ensenyar innocentment les imatges que havia obtingut, els qui van publicar els resultats a la revista científica Nature, i com a conseqüència van obtenir el reconeixement de la comunitat científica internacional i van guanyar el premi Nobel. En l’àmbit públic, ambdós són reconeguts com els descobridors de l’ADN, quan Rosalind Franklyn hauria de ser considerada la dona que realment va obrir pas a una nova era de la medicina.

Florida State College for Women students experimenting in the chemical lab

Estudiants experimentant al laboratori químic de la Universitat Estatal de Florida

Aquesta presència tan minsa en l’elit de la ciència contrasta amb el nombre de dones llicenciades i doctorandes. Si bé en algunes enginyeries les noies són minoria, en algunes àrees, com les ciències de la vida, representen el 75% de llicenciats i més del 60% de doctorands. Els percentatges s’aprimen a mesura que la dona passa dels trenta anys, moment en què la majoria comença a plantejar-se tenir criatures. És en aquest moment que la gràfica estadística que fins aleshores dibuixa dues línies (la dels homes i la de les dones) amb trajectòries més o menys en paral·lel s’entrecreuen, formant una tisora en què la fulla inferior, la que talla, la de les dones, cau en picat. Hi ha excepcions, però el cert és que la maternitat i la manca de mesures per conciliar frenen l’alt rendiment, fins a punts tan descoratjadors que porten algunes dones a abandonar la carrera. A part dels prejudicis, la ciència és exigent: cal publicar, assistir a congressos, presentar-se a convocatòries que no esperen, viatjar… Sense suport, tot plegat no perdona, ni tan sols les mares més entregades que passen hores davant l’ordinador, escrivint projectes i donant alhora el pit a la seva criatura.

El fet que a l’elit científica els homes siguin majoria és quelcom tan internalitzat que fins i tot és freqüent que moltes de les dones que arriben a ser caps i a publicar a les millors revistes es trobin en algun moment cara a cara amb alguns dels estereotips. No és estrany que, abans de conèixer-les, la gent doni per suposat que aquella ment rellevant que intervé en estudis científics de primera línia és la d’un home. Algunes científiques d’alt rendiment relaten haver estat convidades a un congrés com a ponents i trobar-se que el cartell de presentació deia Mr. X, en comptes de Mrs. X.

Astronaut Mae Jemison Working in Spacelab-J

L’astronauta Mae Jemison a la  Spacelab-J

Trencar aquest sostre de vidre que no permet que les dones científiques prosperin suposa acabar amb moltes inèrcies enquistades a la nostra societat. Per començar, aquest biaix no és exclusiu del món científic. Les dificultats per conciliar són presents en totes les professions que impliquen una certa competitivitat i dedicació, com ara la ciència, el periodisme, la música o el lideratge empresarial. Una mare té un 79% menys possibilitats de ser contractada que una dona sense fills i, a sobre, cobra menys, segons un article que publica Nature en un especial sobre dones. Contrasta amb el fet que, precisament, per a un home tenir fills sí que és un avantatge competitiu.

En el mateix especial de Nature, diferents autors posen sobre la taula les opcions per tal de posar remei a una situació realment enquistada a la nostra societat. Què fer en professions on, més enllà de les condicions laborals (que tampoc no hi ajuden) la competitivitat no permet cap tipus de treva? Quins instruments poden revertir l’efecte tisora? L’aplicació de quotes és polèmica. Sobretot perquè no resol els problemes de fons, com la manca de mesures per facilitar la conciliació adaptades a la carrera científica. Brigitte Mühlenbruch, presidenta de l’European Platform of Women Scientists, a Brussel·les, i Maren A. Jochimsen, directora de l’Essen College of Gender Studies, a Alemanya, recullen a l’especial de Nature una sèrie de propostes. Per començar, tot i que es reconeix que el programa d’ajuts de la UE Horizon 2020 incorpora el gènere com a aspecte que han de tenir en compte els qui vulguin optar a les convocatòries, denuncien el fet que els comitès que decideixen a qui s’atorguen els ajuts estan formats majoritàriament per homes. També ho estan els panells de científics revisors que decideixen si es publica un article científic o no. Mühlenbruch i Jochimsen proposen que aquests ens estiguin formats per almenys un 40% de dones.

D’altra banda, també proposen que hi hagi una major flexibilitat en la presentació de convocatòries per a les dones que hagin tingut nens, que quan una feina impliqui mobilitat es tinguin en compte mesures per a la família i que fins i tot es valori com un mèrit més (i no com una penalització) el fet que una dona hagi hagut d’interrompre durant un temps la seva feina a causa de la maternitat.

Els debats «Dones i ciència» comencen el dimarts 3 de febrer amb la taula rodona ‘Dones i ciència: la visió des de les institucions de recerca d’excel·lència‘. El dimarts 10 de febrer hi haurà la segona sessió, ‘En primera persona: la veu de les dones investigadores‘. «Dones i ciència» és el cinquè dels Debats ICREA-CCCB, una col·laboració estable per donar a conèixer al gran públic els avenços i els reptes de la recerca d’alt nivell que es fa avui a Catalunya.

Miraflores: “No som una banda de bon rotllo entre nosaltres”

January 28th, 2015 No Comments

Tercera càpsula “efervescent” a propòsit d’Emergència1 2015. Per consumir i tirar a l’acte.

Foto: Concha Laveran

“The Fall, Suicide, Kim Salmon, Stooges, Birthday Party, The New Christs, Spacemen 3, Captain Beefheart, The Gun Club, 13th Floor Elevators”. Aquests són els ingredients de la marmita de la qual han begut Miraflores, asseguren. Ja se’n poden fer una idea, doncs, del què hi ha, del què rugeix.

Miraflores, de Sevilla, -“vam agafar el nom d’un antic manicomi de la capital andalusa”—es troben en el vell encreuament del rock com idea plena d’intensitat. Més enllà del que tots aquests grups “marmita” mai no han dit, està el que la seva música corrobora: l’art i la vida, la passió. I a Miraflores semblen convergir tots aquests elements que van fer grans altres bandes nacionals d’una pàtina fosca, de compassos rockers minimalistes i la mínima repercussió. “Miraflores són els últims d’una llarga nissaga subterrània de bandes maleïdes –escriuen a manera de presentació—a les quals no es va permetre créixer i que ens van donar molt del que tenim”. “Ells”, la tradicional quota andalusa d’Emergència! “són els que hauran de fer justícia a Los Bichos –D.E.P Josetxo Ezponda (1963-2013)-, als Cancer Moon, a Los Cuantos”. I “a tants altres tan bon salvatges que es van estavellar contra el mur de la indiferència armats únicament amb l’elegància i les cançons”.

“Són una animalada”, va escriure el crític Vidal Romero. “Una purga sanejadora, una ferida ensangonada que intenta netejar-se amb l’aiguardent més pur”, va expressar un altre crític, David Giménez.

S’amunteguen els adjectius, s’escapen les categoritzacions. Potser no són més que un altre grup de rock’n’roll que ho aposten tot al quinze a la recerca d’una veu pròpia que és la de molts al mateix temps. La de la lliure expressivitat, l’únic enemic més gran que els enemics d’un melòman: la música sense ànima, el motiu de les preocupacions dels qui creuen en el rock com una veritat eterna en constant evolució.

Emilio Rodríguez, periodista i activista; veu i cap pensant de Miraflores, junt amb Javier Neira, explica, en un intercanvi epistolar, de què va el seu grup. Per què els crida el rampell i el perill:

“Conec en Javi (Neira) des de l’adolescència, de quan ell encarnava el boom del rock independent sevillà amb Sick Buzos; juntament amb Chenco Fernández i jo començava a treballar en la indústria des de l’altra banda”.

Foto: Jarret Abucha

Foto: Jarret Abucha

“Miraflores va començar fa poc més de dos anys, en una època en la qual necessitava sortir de determinats encreuaments. En Javi havia plegat del seu projecte anterior, Salieri, i acabava de muntar un grup amb el seu germà Jaime i Selu Baños. Volia fer una cosa més bruta i fosca. Em va suggerir provar la veu i vaig acceptar. Vam quedar al local i vaig arribar amb una proposta de versió de Blood Shot Adult Commitment de Madrugada”.

“Les peces van encaixar i vam començar a treballar els nostres propis temes. En Javi i jo hem begut de la mateixa marmita (ja saben: de Suicide a Scientist), així que va ser inevitable que aquella trobada fortuïta acabés prenent cos en quelcom consistent. Vam destapar les nostres influències tirant de col·leccions discogràfiques que ja formaven part del nostre ADN.”

“Com tantes altres coses, el que ens va connectar des del principi va ser el rock australià. El post-punk, el hardcore, el death-country, la psicodèlia, Düsseldorf, Nova York… Però hi ha més influències en el grup. L’Ernesto té mil i un projectes d’electrònica experimental, per exemple.”

“Miraflores era l’hospital mental sevillà per antonomàsia. L’absurda reforma psiquiàtrica que va imposar fa anys la Llei General de Sanitat va acabar dilapidant llocs com aquest, en privatitzar els serveis i vomitar els malalts mentals als carrers o les cases dels seus familiars. L’edifici del qual prenem el nom serà enderrocat properament, segons els informes que ens han arribat des de la Diputació. En el fons, el nom arrossega connotacions molt dures. Es va dient que, excepte en Selu, la resta no anem massa fins, de manera que la rúbrica Miraflores ens escau d’allò més bé”.

“Després d’uns mesos ja teníem cançons suficients per gravar un àlbum i ens vam estrenar amb un showcase a Monkey Week que encara recordo com el nostre concert més intens i emocionant. Un desastre suat i atropellat on la llum se’n va anar a meitat d’actuació”.

“Em vaig passar tota l’estona cantant d’esquenes al públic sense adonar-me de res. Vam gravar el nostre debut en quatre dies amb en Raúl Pérez (Pony Bravo) a La Mina. Tot va ser molt ràpid i encertat, directe a la gola. Vam masteritzar les cançons amb en Kramer (Bongwater) i vam estar un any i mig passejant-les pels escenaris sense un llançament oficial. Després d’un concert desastrós junt amb The Damned, The Cubical i Lisa & The Lips, en Joaquín i en Paco de Happy Place ens van proposar editar l’àlbum”.

“Ha passat tant de temps des que vam gravar fins que vam editar que ja tenim gairebé llesta la seva continuació. De totes maneres, Miraflores guanya molt amb el volum. De moment, la física és la nostra aliada”.

“En directe sonem més al límit, sense la cotilla que ens imprimeix l’estudi. Quan vam gravar el primer disc amb prou feines dúiem un any funcionant i era la primera vegada que ens enfrontàvem a una experiència així tots cinc. En Javi i en Jaime ja havien gravat anteriorment; la resta érem verges”.

“No som una banda de bon rotllo entre nosaltres. Això no significa que no tinguem bona relació, però es tracta més d’una camaraderia que no pas d’una amistat desmesurada. Això genera certa tensió que es reflecteix en la música i especialment en el directe”.

Aprofundint una mica més –i millor—en el seu ADN creatiu, l’Emilio llança cinc temes com influències ad hoc:

1) The Chrome Cranks: Dead Cool

YouTube Preview Image

2) Gallon Drunk: The Exit Sign
YouTube Preview Image

3) Camper Van Beethoven: Club Med Sucks

YouTube Preview Image

4) 16 Horsepower: Heart & Soul (Joy Division cover)

YouTube Preview Image

5) The Sound: I can´t escape myself
YouTube Preview Image

Una cosa així com “tot allò que sempre va voler saber sobre el rock underground i mai no es va atrevir a preguntar”. No pateixi, amb aquest llistat de temes, els seus dubtes quedaran resolts.

Si encara té dubtes sobre Miraflores, faci clic aquí.

Intercanvi epistolar entre @JaimeCasasB i Emilio Rodríguez, de Miraflores.

Crítica cinematogràfica: una creació dins d’una creació

January 23rd, 2015 No Comments

Festival de Cannes, maig de 1968. D’esquerra a dreta: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard, Francois Truffaut, Louis Malle i Roman Polanski.

“Jo diria que la crítica és una creació dins d’una creació”. Aquestes paraules les va escriure Oscar Wilde en el seu emblemàtic assaig El crític com a artista publicat a finals del segle XIX. El cinema, llavors, estava a punt de posar-se els bolquers i aviat esdevindria “el tren elèctric més fabulós que un nen podria tenir”, que diria Orson Welles. I, tot i que Wilde aplicava el seu estudi a l’àmbit de la crítica artística, per extensió les seves línies podrien aplicar-se oportunament a aquest mateix exercici en l’àmbit cinematogràfic.

El Taller de Crítica Cinematogràfica, que organitza l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), té l’ambició de traçar, en catorze sessions, una panoràmica variada sobre l’exercici de la crítica de cinema mitjançant la combinació d’un apartat històric-teòric i un taller de caràcter pràctic. D’aquesta manera, no només s’aprofundirà en els orígens d’aquest camp professional que va començar a agafar força en conquerir el cinema el seu estatut artístic a mitjans dels anys trenta i que entraria més endavant en la modernitat —amb l’emblemàtica troupe dels Cahiers du cinéma fundada per André Bazin el 1951—, sinó que transcendirà el paper en què tradicionalment s’ha desenvolupat la seva tasca per explorar altres fórmules i altres suports amb la democratització que Internet possibilita a partir dels noranta.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

El cançoner domèstic de Flamaradas

January 22nd, 2015 No Comments

“No tinc massa clar quina és la meva posició dins el panorama musical ni si m’assemblo a algú”. Així s’expressa Daniel Magallón, que actua sota el nom de Flamaradas –“en realitat, era Llamaradas, però un espontani li va canviar el nom a traïció”, lamenta en to bromista per telèfon–. Cancionero Saturnino (Producciones Doradas, 2012) va ser la seva carta de presentació: un treball que, sota la manta de la introspecció, explica històries “fascinants i ensangonades”, tal i com afirma el text que el va introduir en una actualitat que li és aliena.

Abans va formar part del grup Joder Around, va ajudar a fundar Producciones Doradas i va pujar als escenaris junt amb Silvia Coral y los Arrecifes després d’haver compost les seves cançons. Magallón confessa que “no tinc una metodologia clau per compondre i les idees m’apareixen on menys les espero. Sempre vaig amb llibretes i gravadores i enregistro fins la idea més absurda que se’m passa pel cap”. Les seves cançons, lentes, pausades, circumspectes, no sap “d’on surten”, però totes ostenten una personalitat pròpia i sorgeixen de les experiències, les sensacions o les idees. “Quasi tot ho trec de la meva experiència personal –assegura–: el que veig, el que recordo, el que vaig sentir en algun moment; o de coses que la gent m’explica”.

“Procuro no ser massa literal ni tenir una narració molt linial. No perquè no m’agradi la gent que ho fa d’aquesta manera; considero que hi ha mestres en aquest camp, sinó per què crec que quan jo ho faig així el resultat no és massa bo. No tinc els recursos suficients per fer alguna cosa interessant en aquest estil”.

Va compondre Cuando te duermen a partir de:

“La frase “Sabes, cuando te duermen…”, me la va dir un vigilant de pàrquing que m’intentava explicar les seves sensacions just quan l’anestesiaven per operar-lo d’una hèrnia. Em va semblar que la frase era bonica i me la vaig quedar. En aquell temps, el meu fill gran començava a dormir a la seva habitació tot sol i a les nits l’havíem d’acompanyar per a que s’adormís. Estava vivint en primera persona el fet d’adormir a algú”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Les sabates d’un altre i les paraules de la política

January 20th, 2015 No Comments

En els últims temps hem estat testimonis d’un doble moviment. D’una banda, paraules que semblaven arraconades en els plecs de la història han reaparegut amb força en el discurs públic. És el cas de «classe», per exemple, a la qual el radical augment de les desigualtats sembla haver retornat el potencial explicatiu, o de «comú» i «comunitat», que no només han recuperat el seu sentit original, sinó que han incorporat un ampli ventall de nous significats. En paral·lel, algunes de les paraules que tradicionalment havíem utilitzat per explicar i descriure el món semblen incapaces de retre compte avui dels canvis radicals que tots estem experimentant. Quan les utilitzem, ens fa el mateix efecte que quan ens posem la sabata d’una altra persona: són el perfecte contenidor d’un peu que, evidentment, no és el nostre.

En les últimes dècades, el món que coneixem s’ha transformat radicalment. Les formes tradicionals de fer política i les institucions democràtiques estan avui sota sospita i passen per una crisi de legitimitat sense precedents. S’hi sumen els canvis en escala, velocitat i perspectiva d’un món globalitzat, i les noves i desconcertants relacions entre identitat, poder, Estat i mercat. El decisiu desvetllament que ha suposat la crisi financera internacional sobre les condicions del capitalisme neoliberal, i la profunditat de les transformacions tecnològiques han ampliat, també, i en alguns casos forçat, els límits i les possibilitats de les paraules i les categories habituals. En aquest context, què passa amb les idees d’«igualtat», «llibertat», «sobirania», «ciutadania», «Estat», «treball», «capitalisme», «partit»? Serveixen encara, en la seva formulació habitual, per fer intel·ligible el món que compartim i per articular i coordinar el sentit de les nostres accions? Quins aspectes de la nostra experiència i del nostre entorn queden enfosquits i quins s’il·luminen quan les utilitzem? Quins nous sentits i perspectives hem d’incorporar per reenfocar, interpretar i reformular el nostre present polític?

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

12345...102030...»