Posts Tagged ‘literatura’

Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

August 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

Els Premis Nobel de Literatura que han passat pel CCCB

May 17th, 2016 No Comments

L’interès del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en la literatura està ben present en la programació, des de les exposicions fins als debats, les activitats performatives com el Poetry Slam o festivals tan consolidats com Kosmopolis, Primera Persona i Món Llibre. El CCCB és territori d’escriptors i aquesta primavera hi han aterrat i hi aterraran autors tan interessants com Juan Marsé, Jordi Puntí, Renata Adler, John Irving, Don DeLillo i Svetlana Aleksiévitx. Aprofitant la visita de la Premi Nobel de Literatura 2015, fem una mica d’arqueologia en el nostre arxiu i recordem altres escriptors que han passat pel CCCB que també han guanyat el prestigiós guardó.

Svetlana Aleksiévitx. Premi Nobel de Literatura 2015. Va venir al CCCB  l’any 2006 a parlar d’estereotips en la prosa femenina.  i el maig de 2016 va participar en una conversa amb l’escriptor Francesc Serés.

Herta Müller. Premi Nobel de Literatura 2009. Visita el CCCB el juny del 2012. Imparteix la conferència «La llengua i la pàtria» i conversa amb la traductora i crítica literària Cecilia Dreymüller. Amb motiu de la seva presència al Centre li vam dedicar una exposició de petit format, «Herta Müller: El cercle viciós de les paraules».

Orhan Pamuk. Premi Nobel de Literatura 2006. Visita el CCCB el gener del 2010. L’escriptor turc imparteix una interessant conferència sobre el futur dels museus i de les novel·les.

J. M. Coetzee. Premi Nobel de Literatura 2003. Visita virtualment el CCCB l’octubre del 2008. L’autor sud-africà va llegir alguns fragments del seu llibre Diari d’un mal any en exclusiva per al festival de literatura Kosmopolis.

Gao Xingjian. Premi Nobel de Literatura 2000. Visita el CCCB l’octubre del 2008. L’escriptor xinès va parlar sobre la raó de ser de la literatura i els sacrificis que implica la defensa de la llibertat creativa davant dels abusos del poder polític o mediàtic. El CCCB també li va dedicar una exposició i un programa de televisió, Soy Cámara. El mundo de Gao.

Mario Vargas Llosa. Premi Nobel de Literatura 2010. Visita el CCCB l’octubre del 2004. Vargas Llosa va impartir la conferència «Les guerres del segle XXI».

Aleksiévitx: «Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial»

April 26th, 2016 No Comments

Avui fa 30 anys de l’accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, una de les catàstrofes ambientals i humanes més greus de la història. Actualment la zona encara està contaminada, amb un milió i mig de residus radioactius, i es considera que serà inhabitable durant quaranta mil anys.

L’escriptora Svetlana Aleksievitx ha recollit les veus dels supervivents de Txernòbil. © Maria Kabakova

«Aquells que visqueren  Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial», escriu La Premi Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx, que serà al CCCB el proper 18 de maig en el marc de la programació contínua Kosmopolis. A la novel·la La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (editada en català per Raig Verd), l’autora retrata les vides de les persones que (sobre)viuen després de l’accident, en una realitat duríssima que encara no s’ha entès, segons Aleksiévitx. «Qualsevol cosa por matar-te – l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l».

Catàleg de l’exposició “Hi havia una vegada Txernòbil”

L’any 2006 el CCCB va produir la primera exposició que existia en aquell moment sobre la castàstrofe i les seves conseqüències en la història contemporània, Hi havia una vegada Txernòbil. El catàleg de la mostra, encara disponible en llibreries, recull articles de pensadors que expliquen i analitzen el que va passar. Al catàleg, l’ex director del CCCB Josep Ramoneda deia que la història de Txernòbil era «plena d’experiències personals punyents: gent obligada a desplaçar-se que va viure a la vegada l’esfondrament de la seva pàtria i la destrucció del seu medi natural i familiar; gent que ho va perdre tot; gent que ja no es va sentir capaç de moure’s i va optar per una espècie de clandestinitat en l’univers de la contaminació.»

El CCCB, un centre compromès amb la literatura

January 27th, 2016 1 Comment

Des de l’11 de desembre de 2015, Barcelona forma part de la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO en l’àmbit de la literatura. Juntament amb Bagdad (Iraq), Ljubljana (Eslovènia), Lviv (Ucraïna), Montevideo (Uruguai), Nottingham (Anglaterra), Óbidos (Portugal), Tartu (Estònia) i Ulyanovsk (Rússia), Barcelona ja té el reconeixement oficial d’una realitat que fa molt de temps que és palpable al carrer.

La literatura és un dels objectius primordials del CCCB i forma part dels seus principis fundacionals: «El CCCB és un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». La literatura és, per tant, un dels temes que ha protagonitzat més exposicions i activitats en els vint anys d’història de la institució.

K15 // Martín Caparrós i Jon Lee Anderson © CCCB, Carlos Cazurro, 2015

El 1995, només un any després de la inauguració, el CCCB va presentar l’exposició El Dublín de James Joyce, la primera d’una sèrie dedicada a les ciutats i els escriptors vinculats a elles. Després de Dublín, el cicle va seguir amb Les Lisboes de Pessoa (1997), La ciutat de K. Praga i Kafka (1999) i Cosmópolis. Borges i Buenos Aires (2002). Totes aquestes exposicions anaven més enllà de l’escriptura per relacionar l’obra dels autors amb els seus paisatges literaris i personals, per descobrir com les ciutats que habitaven eren protagonistes directes o indirectes de les seves obres. A La Trieste de Magris (2011), la ciutat italiana servia de recorregut físic per a l’obra de l’escriptor italià; amb Pasolini Roma (2013), el cineasta es trobava amb l’escriptor per reivindicar el seu paper més crític, i l’Arxiu Bolaño (2013) recordava el pas de l’escriptor xilè per Blanes, Girona i Barcelona a través d’un recorregut detectivesc que els visitants havien de resoldre, en una mena de «metaexposició» que permetia descobrir relacions i pistes dins la mateixa obra de l’autor de Los detectives salvajes.

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija, 2013

També han estat objecte d’exposició i de debat autors com Calders (Els miralls de la ficció, 2000), Espriu (He mirat aquesta terra, 2013), W.G. Sebald (Les variacions Sebald, 2015, una mostra que relacionava els passejos de l’autor alemany amb l’art contemporani), Julio Cortázar (Viatges, imatges i altres territoris, 2004), Federico García Lorca (1998) i J.G. Ballard (Autòpsia del nou mil·leni, 2008).

Espriu. He mirat aquesta terra © La Fotogràfica, 2014

Va ser l’exposició dedicada a Borges la que va donar nom al festival de literatura amplificada Kosmopolis, que va celebrar la primera edició al desembre del 2002 i, puntualment cada dos anys (amb algunes excepcions: el 2005 se’n va fer una d’especial coincidint amb l’Any del Llibre i la Lectura i el 400è aniversari de la publicació del Quixot), ha reunit alguns dels millors autors de la literatura mundial, entre ells diversos premis Nobel, Cervantes i Príncep d’Astúries, com Juan Marsé, Gao Xingjian, Claudio Magris, J.M. Coetzee, Tzvetan Tódorov, Amos Oz, Ismail Kadaré, Mario Vargas Llosa i Svetlana Alexiévitx. Kosmopolis porta el subtítol de «literatura amplificada», perquè és més que un festival de literatura, perquè els temes de cada edició es relacionen entre ells, perquè l’escriptura, la ciència, el còmic, la paraula escrita i oral, la música i el teatre formen part d’una programació que explora les lletres des de perspectives molt diverses. I perquè no se centra en una única expressió literària, sinó que les engloba totes. Per tot això, ens atreviríem a dir que Kosmopolis és l’únic festival que es fa a Barcelona de literatura entesa en el seu sentit més ampli, ja que altres trobades, com BCNegra o Barcelona Poesia, es troben dins l’àmbit de la literatura especialitzada en el gènere negre i la poesia, respectivament.

K04 // Mario Vargas Llosa © CCCB, Susana Gelida, 2004

Més enllà de les exposicions, el CCCB també ha acollit presentacions de llibres, cursos, actes d’homenatge i conferències d’autors d’arreu. Per exemple, per anomenar-ne només alguns: Paul Auster va presentar el seu Diari d’hivern el 2012; Erri de Luca va parlar de la Mediterrània; Amin Maalouf va debatre sobre identitat i memòria; Orhan Pamuk va reflexionar sobre el futur del museu i la literatura; Herta Müller va presentar una exposició de petit format sobre la seva obra; Salman Rushdie ens va explicar per què vivim en l’era de l’estranyesa, i Jonathan Safran Foer va reivindicar la necessitat de no menjar animals.

K15 // Salman Rushdie i Rodrigo Fresán © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Som conscients que la millor manera d’estimular l’interès per la literatura és fer-ho des de l’educació, per això ens sumem a iniciatives com Món Llibre i el festival de literatures i art infantil i juvenil FLIC, dues festes de les lletres que acollim a l’abril i al gener, respectivament, i que se centren en el públic més jove a través de propostes educatives, teatre, actuacions musicals i jocs. I és que els petits lectors poden esdevenir grans lectors i, per tant, són també un públic que pot créixer amb nosaltres. 

Aquest 2016 es commemoren els set-cents anys de la mort de Ramon Llull i al llarg de l’any se celebraran diverses activitats relacionades amb l’escriptor, filòsof, teòleg, professor i missioner. Al CCCB ens hi sumarem amb l’exposició, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria, que ofereix una nova perspectiva al voltant de la seva obra. Però no és ni el primer ni l’últim aniversari que celebrem al centre: també hem recordat J.V. Foix amb el recital FestFoix. 25 anys amb/sense Foix; hem acollit un homenatge a Joan Vinyoli en els trenta anys de la seva mort, Passeig d’aniversari. Tribut a Joan Vinyoli, i Raimon va llegir textos de Joan Fuster en l’efemèride del 2012 que commemorava els noranta anys del seu naixement i els cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians. També celebrem, des de fa tres anys, el Dia Orwell; un cop al mes acollim una trobada dedicada a la paraula oral, PoetrySlam, i regularment els Amics del CCCB participen en el Klub de lectura dirigit pel periodista i escriptor Antonio Lozano. A més, des del 2013, el CCCB forma part de la plataforma Literature Across Frontiers, que promociona la literatura i la traducció en llengües minoritàries i de la qual formen part festivals literaris de llocs tan diversos com Turquia, Polònia, el Regne Unit, Croàcia, Noruega, Portugal o Eslovènia.

A banda de Llull, la programació literària d’aquest 2016 ha tornat a estar farcida de cites importants. Kosmopolis continuarà oferint mensualment una programació d’ampli espectre que servirà com a avançament del festival del 2017. Per exemple, hem  rebut els escriptors nordamericans John Irving i Don DeLillo i al novembre acollirem l’Eurocon, la trobada de literatura de ciència-ficció més important d’Europa. Sense oblidar els participants del festival Primera Persona, que el passat mes de maig ens va portar autors com Renata Adler, Juan Marsé, Carlos Zanón, James Rhodes i Jordi Puntí.

Primera Persona 2015. L’escriptora Caitlin Moran i la periodista Marta Salicrú © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Amb tots aquests antecedents, la candidatura de Barcelona com a Ciutat Literària era un projecte al qual el centre es va dedicar amb entusiasme i amb el convenciment que era un reconeixement que Barcelona es mereixia des de feia temps. Ara, amb aquest títol honorífic, la ciutat entra de ple en la lliga de les ciutats creatives mundials, i el CCCB continuarà estant en primera línia defensant la literatura com una de les belles arts. Perquè, tal com defineixen els principis de Kosmopolis, la literatura és «l’únic discurs que no intenta modelar un món amb fonaments absoluts, fronteres disciplinàries o cotilles ideològiques».

El secret de Marilynne Robinson

November 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


12345...»