Eva Rexach

Sóc Llicenciada en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF, i formo part de l’equip del Departament d’Activitats Culturals del CCCB. Actualment estic treballant en l’organització de Kosmopolis i sóc la persona darrere el Twitter, el Facebook i la web de la Festa de la Literatura Amplificada.

Un viatge per l’arquitectura del desig

January 26th, 2017 No Comments

«1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat» explora de quina manera l’arquitectura ha definit els nostres espais per al sexe. Emmarcada en dues revolucions, la Francesa (1789) i la de Maig del 68, l’exposició traça un recorregut històric a través de la literatura, l’art, l’arquitectura, el disseny i les aplicacions mòbils. Per tal que no et perdis entre les 250 peces que ocupen els 1.000 m2 del títol, hem fet una selecció d’obres imprescindibles, que per si soles mereixen una ullada per la seva importància històrica, perquè són úniques, curioses o perquè les hem construïdes expressament per a la mostra. Un recull de llibres, maquetes, plànols, gravats i reproduccions d’espais a escala real perquè t’endinsis en un món suggerent i, alhora, facis un viatge en el temps per l’arquitectura del desig.

Playboy, una revista per a amants de l’arquitectura?

«L’home Playboy i la seva revista són arquitectura», escriu l’arquitecta Beatriz Colomina al text del catàleg de l’exposició. I és que, malgrat que aquesta revista era (i és encara) un referent de l’erotisme, un dels objectius del seu editor, Hugh Hefner, era també ser un referent de l’estil, l’arquitectura i el disseny. L’home Playboy havia de viure en un apartament dissenyat per a la seducció, un loft sense portes ni habitacions per a tenir a la dona en tot moment a la vista. Per això els millors arquitectes i dissenyadors del moment, des de Charles Eames fins a Eero Saarinen, ocupaven pàgines i pàgines a la revista al costat de noies nues, articles de Truman Capote i entrevistes amb Michael Caine. A l’#ExpoDesig hi trobareu un espai dedicat exclusivament a la revista Playboy, comissariat per Beatriz Colomina i el seu equip: exploreu les maquetes de la mansió Playboy i l’avió del seu editor, llegiu els articles sobre els arquitectes de moda, estireu-vos al llit rodó de Hefner i mireu els plànols de les cases més impactants de l’època, algunes de les quals van ser escenaris de pel·lícules com les de James Bond.

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

La pornografia segons Nicolas Restif de la Bretonne

Sabíeu que el terme “pornografia” apareix per primera vegada el 1769? En concret, en un tractat de Nicolas Restif de la Bretonne, un escriptor que en la seva obra Le Pornographe (neologisme que va encu­nyar ell mateix per designar un escriptor que s’ocupa de la prostitució) descriu amb tot luxe de detalls com hauria de ser un establiment dedicat a la prostitució o quant valdria cada noia en funció de la seva edat i bellesa. Per a Restif de la Bretonne, la pornografia era un assumpte d’Estat i la seva proposta era innovadora i audaç: penseu que parlem de la França pre-revolucionària.  Aquests establiments, anomenats parthénions (cases per a joves verges), van influir molt en les teories de Charles Nicolas Ledoux, de qui trobareu també abundants exemples en la mostra, inclòs el famós OikemaTrobareu l’original de Le Pornographe a l’exposició.

Les polaroids de Carlo Mollino

Carlo Mollino era un prestigiós arquitecte italià que va cultivar també altres disciplines: la literatura, l’automobilisme, l’aeronàutica o el disseny de mobles. Però, per damunt de tot, a Carlo Mollino li interessava la fotografia. A la seva mort, el 1973, els seus hereus van descobrir una col·lecció de fotografies de la qual desconeixien l’existència: imatges de dones, elegantment nues, que Mollino havia retratat al llarg de la seva vida. Les polaroids es realitzaven al seu propi apartament, on Mollino tenia un set que preparava per a cada ocasió. Escollia les dones al carrer o en bordells de Torí, on ell vivia: no n’hi ha cap que repeteixi ni tampoc hi ha una escenificació igual. Més de 1.000 gestos fetitxistes plasmats en 8×10 cm que descobrireu en una petita cambra mig a les fosques.

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

 Els plànols originals del panòptic de Jeremy Bentham

El sufragi universal, la separació entre Església i Estat, l’abolició de l’esclavatge, els drets dels animals, la llibertat sexual, l’emancipació de la dona o la despenalització de l’homosexualitat: Jeremy Bentham va ser un pioner en la defensa d’idees que avui dia van en boca de tothom. Una de les seves grans aportacions és la idea del panòptic, la figura arquitectònica del poder en la societat moderna: una casa d’inspecció que es pot aplicar a qualsevol institució (una presó, un hospital, una escola) i que permet vigilar la població en tot moment. La presó Model de Barcelona tenia l’estructura de panòptic definida per Bentham el 1791. Jeremy Bentham, però, era filòsof i no arquitecte, per això els plànols originals del panòptic que trobareu a l’exposició són de Willey Reveley. Per cert, si teniu curiositat per saber quina cara feia (literalment), podeu visitar la seva mòmia vestida a l’University College de Londres.

 El croquis del falansteri de Charles Fourier

El filòsof utòpic Charles Fourier va ser contemporani de Jeremy Bentham i,com ell, va ser un revolucionari. Però també va ser un utopista que creia en la bondat de l’ésser humà i en la creació d’un paradís sexual on es poguessin reconèixer i satisfer totes les passions. Aquest paradís es deia Harmonia, i el falansteri seria l’espai on aquestes passions tindrien lloc. Ocuparia 5 km2 de terra cultivable en un terreny proper a un bosc i una gran ciutat. Constaria de tres pisos i tres ales, una d’elles destinada als plaers sexuals. Aquesta idea va ser adoptada pels moviments hippies dels anys seixanta del segle xx, però en trobem també altres exemples en l’arquitectura, com l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill (la forma del qual, per cert, recorda una vagina), les cúpules geodèsiques (en trobareu una al centre de creació dels Comediants a Canet de Mar) o les ciutats utòpiques dissenyades pel grup d’arquitectura Archigram. A “1.000 m2 de desig” trobareu els dissenys originals del falansteri, com també la maqueta original de l’edifici de Bofill.

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

El gravat del sacrifici d’un ase en honor a Príap d’El somni de Polifil

És el somni de tot bibliòfil: un llibre enigmàtic, del qual no se sap amb certesa l’autor, que reuneix tots els sabers de l’edat mitjana, de la mitologia als escacs, l’astronomia, la litúrgia, l’epigrafia, l’arqueologia o l’art de podar bardisses. El somni de Polifil (Hypnerotomachia Poliphili), publicat el 1499, narra la història de Polifil, el qual somia a recuperar la seva estimada Polia mentre recorre paisatges imaginaris d’arquitectura fabulosa: és un dels primers exemples que uneix arquitectura amb erotisme. Conté 171 gravats d’autor desconegut, entre aquests, el sacrifici d’un ase en honor a Príap que es pot veure a l’exposició. El llibre, dedicat al duc d’Urbino, va ser finançat pel noble Leonardo Grassi, protonotari apostòlic, aficionat a l’arquitectura i responsable de les fortificacions de Pàdua, i imprès a Venècia per Aldo Manuzio, un dels impressors més famosos del moment. Vaja, com si Planeta hagués editat un llibre dedicat al comte de Godó pagat per la família Güell.

El Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer

 Imagineu-vos un espai dedicat únicament al plaer, als cinc sentits. Un espai on la llum, les olors, els colors estan enfocats a estimular els vostres sentits i a preparar-los per a l’acte sexual. Això és el Centre d’Entreteniments Sexuals que l’artista plàstic i escultor Nicolas Schöffer va dissenyar per a la Ciutat cibernètica (1955-1969), un projecte de ciutat utòpica inspirada en Fourier. Com tota idea utòpica, mai no es va arribar a materialitzar, però a l’exposició hi podreu veure una reproducció a escala real d’aquest espai: una sala tancada on la llum, les textures, les escultures metàl·liques geomètriques i la música s’erigeixen en protagonistes per tal que el visitant pugui experimentar amb tots els sentits. Una experiència que cal viure amb la ment oberta.

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

 Una segona vida (virtual)

Imagineu un espai on podeu viure la vida que voleu. On podeu donar llibertat als vostres desitjos més perversos. On podeu imaginar que teniu un penis de formes impossibles, o que vosaltres mateixos teniu una forma impossible que us permet gaudir de plaers desconeguts… Second Life va començar com un món virtual on, a través d’un avatar, els usuaris podien interactuar amb altres avatars i construir el seu propi món, però ha esdevingut un territori sense normes ni tabús on els usuaris organitzen trobades sexuals en entorns que reprodueixen amb tot detall l’arquitectura de les seves fantasies. Això sí, tot succeeix en un espai virtual. A l’exposició podreu veure un vídeo que mostra aquests espais digitals per al sexe.

Captura del vídeo de Second Life

Captura del vídeo de Second Life

Els banys de Rem Koolhaas

Centre de Londres. Delimitat per un mur s’estén un espai arrasat dividit en onze zones, entre elles, una plaça de cerimònies, el Parc dels Quatre Elements, amb temples per a experiències sensorials, la Plaça de les Muses (només hi sobreviu el Museu Britànic) i els Banys. Inspirats en l’Oikema de Ledoux, en aquests banys hi ha zones d’observació, exhibició, seduc­ció i trobada (les piscines) i també cel·les per a la consumació, on s’hi projecten fotogrames d’una pel·lícula pornogràfica, L’esclava blanca. Un somni utòpic de l’arquitecte Rem Koolhaas, premi Pritzker, autor de l’icònic edifici de la televisió xinesa, pensat en els primers anys de l’arquitectura radical dels anys setanta. A l’exposició hi podreu veure els dibuixos i plànols originals d’aquesta idea.

Llull el contemporani

June 30th, 2016 No Comments

Si Ramon Llull visqués avui, les seves obres es trobarien en el número 1 del rànquing de llibres més venuts. Seria una de les estrelles del Saló del Còmic, l’hi haurien convidat com a pioner del gènere. Participaria en xerrades sobre multiculturalitat al costat de pensadors àrabs i jueus. Faria recitals de poesia i donaria nom a una agència de viatges. Si Ramon Llull aixequés el cap, veuria amb orgull que, set-cents anys després de la seva mort, la seva obra no només segueix vigent, sinó que s’ha fet autènticament global gràcies, precisament, a la xarxa, una tecnologia de la qual es pot considerar el precursor.

Animació del Breviculum, obra il·lustrada de la vida de Ramon Llull, que es podrà veure en grans dimensions a l’exposició del CCCB. Karlsruhe, Badische Landesbibliothek, Cod. St. Peter perg. 92

Ramon Llull és un personatge fascinant, però encara l’envolta un halo de figura incomprensible i difícil. Tenim una imatge de Llull esbiaixada, d’home atrapat en una edat mitjana fosca i terrible, quan la realitat és ben diferent: Llull va viure en una època que va veure construir les primeres catedrals, que buscaven la llum i els colors, i va viatjar per alguns dels centres culturals més importants d’Europa i la Mediterrània.

Però una cosa és certa: si avui, set segles després de la seva mort, li estem dedicant una exposició en un centre de cultura contemporània, és perquè el seu pensament es manté encara vigent. Perquè, més enllà de la seva obsessió per Déu, el que es va esforçar a explicar al llarg de la seva vida (una nova manera de pensar) és encara vàlid en moltes disciplines. Per això, per acostar-nos una mica a Ramon Llull i al seu pensament, hem triat algunes idees per desfer aquesta imatge.

Ramon Llull va dur una vida cortesana i elitista fins als 30 anys

Ramon Llull era fill de família burgesa i, com a tal, feia una vida benestant i es relacionava amb la cort del rei Jaume II de Mallorca. Al voltant dels 25 anys es va casar amb Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills, Domènec i Magdalena, però sembla ser que la Blanca no era l’única dona de la seva vida, ja que, en aquella època, Ramon Llull escrivia poesia trobadoresca i, fins i tot, es diu que vivia una vida una mica esbojarrada. Tot això va canviar quan Ramon tenia 30 anys i, mentre escrivia una d’aquestes poesies, se li va aparèixer Crist a la creu. La visió, que es va repetir fins a quatre vegades, li va canviar l’existència.

Ramon Llull va escriure el mateix llibre durant tota la seva vida

A partir d’aquest moment, Ramon Llull viu la vida d’un il·luminat. Abandona la dona i els fills i es retira a fer vida d’eremita durant quatre mesos al Puig de Randa (Mallorca), on rep l’encàrrec diví d’escriure «el llibre més bonic del món». I a això es va dedicar durant la resta de la seva vida, ja que els més de 250 llibres que va escriure no són altra cosa que variacions del mateix llibre. La paraula de Déu es fa llibre.

Ramon Llull va escriure autèntics bestsellers

El Llibre de contemplació conté un milió de paraules i és quatre vegades més extens que el Tirant lo Blanc. Llull és l’autor medieval de qui més còpies manuscrites es conserven, moltes fetes en la seva època; hi ha més còpies de les seves obres que de les de Tomàs d’Aquino, i Giordano Bruno va escriure fins a sis tractats inspirats en el pensament lul·lià. L’Ars Brevis, el resum de la seva filosofia, es va copiar més vegades que el Decameró de Boccaccio.

Ramon Llull és el protagonista del primer còmic de la història

El Breviculum és una obra extraordinària: un veritable còmic medieval que relata la vida de Ramon Llull en dotze miniatures. Va ser realitzat als voltants del 1321 per Tomàs Le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la cort de França, i inclou els característics globus amb les paraules dels protagonistes. Es conserva a la Badische Landesbibliothek de Karlsruhe, i a l’exposició se’n podrà veure una versió animada.

Ramon Llull era un viatger infatigable

El nostre protagonista també va ser pioner en el que avui són els viatges que fan la volta al món. Al segle XIII, el món era molt petit, i Ramon Llull el va recórrer de dalt a baix: des de Montpeller, el primer viatge, fins a Tunis, el darrer, la paraula de Déu va guiar Llull de Santiago de Compostel·la a Viena del Delfinat, de Roma a París, de Pisa a Lió, Gènova, Barcelona, Bejaïa i Jerusalem… Per a Ramon Llull no hi havia fronteres per difondre el seu missatge.

Ramon Llull té una relació especial amb el número tres

Ramon Llull va viure en un món on confluïen tres religions, la cristiana, la jueva i la musulmana. Escrivia en tres idiomes, català, llatí i àrab (tot i que no es conserven manuscrits en aquesta llengua). Feia servir tres símbols, l’arbre, l’escala i les figures geomètriques. Va demanar que les seves obres es conservessin en tres llocs, París, Gènova i Mallorca. Escriu un llibre protagonitzat per tres savis, Llibre del gentil i dels tres savis. Defineix les tres virtuts de l’ànima, memòria, enteniment i voluntat. El número tres, en la cultura medieval, és un número perfecte que simbolitza el moviment continu i, a més, es el símbol de la Trinitat. Per a Llull, Déu era pur moviment, el motiu pel qual es combinaven les coses. Tres és Déu.

Ramon Llull cultiva tots els gèneres literaris

Tota la vida escrivint «el millor llibre del món», com el va definir ell mateix, pot ser una mica avorrit. Així doncs, Llull va optar per transmetre el seu missatge de totes les maneres possibles. Va escriure un llibre de mística (Llibre de contemplació), una novel·la (Fèlix o Llibre de les meravelles) i una novel·la de cavalleries (Llibre de l’ordre de cavalleria), poesia (Cant de Ramon), un llibre de gramàtica (Retòrica nova), un llibre d’aforismes, el Llibre d’Amic e Amat, un tractat d’astronomia i, sobretot, obres de filosofia, com l’Ars Magna. Això sense comptar les seves poesies trobadoresques, de les quals no en conservem cap.

Ramon Llull inventa la calculadora sense saber-ho (i, de passada, les xarxes)

Al llarg de la seva vida, Ramon Llull viu obsessionat per una tema: difondre la paraula de Déu i convertir els errats (és a dir, jueus i musulmans) en cristians. Per això s’inventa una ars combinatoria, una màquina de pensar, que permeti arribar a la paraula divina. Tres segles més tard (i, de nou, el número tres), Leibniz crea una màquina de calcular a partir de la filosofia lul·liana. Una màquina que també es pot veure a l’exposició. La combinatòria de Llull, a més, és la base del sistema de xarxes, ja que per a Llull, «ésser és estar connectat».

Ramon Llull és un influencer

El somni de Ramon Llull ha arribat fins als nostres dies a través de la literatura o l’art. Per exemple, Jorge Luis Borges va escriure un relat que duia per títol, precisament, La máquina de pensar de Raimundo Lulio. Umberto Eco li dedica moltes pàgines a La búsqueda de la lengua perfecta. Juan Eduardo Cirlot explora les permutacions del llenguatge, i el grup de poesia Oulipo publica Cien mil millones de poemas, un llibre de poesia basat en la combinatòria. Salvador Dalí va fer una performance «seguint la doctrina de l’arcangèlic Ramon Llull»…

Ramon Llull, doncs, és un personatge polièdric, complex i fascinant. El creador d’una nova manera de pensar que s’avança al seu present i esdevé el nostre contemporani. No se’ns acudeix més bon motiu per venir a veure La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatoria, oberta del 14 de juliol fins l’11 de desembre.

El CCCB, un centre compromès amb la literatura

April 21st, 2016 1 Comment

Des de l’11 de desembre de 2015, Barcelona forma part de la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO en l’àmbit de la literatura. Juntament amb Bagdad (Iraq), Ljubljana (Eslovènia), Lviv (Ucraïna), Montevideo (Uruguai), Nottingham (Anglaterra), Óbidos (Portugal), Tartu (Estònia) i Ulyanovsk (Rússia), Barcelona ja té el reconeixement oficial d’una realitat que fa molt de temps que és palpable al carrer.

La literatura és un dels objectius primordials del CCCB i forma part dels seus principis fundacionals: «El CCCB és un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». La literatura és, per tant, un dels temes que ha protagonitzat més exposicions i activitats en els vint anys d’història de la institució.

K15 // Martín Caparrós i Jon Lee Anderson © CCCB, Carlos Cazurro, 2015

El 1995, només un any després de la inauguració, el CCCB va presentar l’exposició El Dublín de James Joyce, la primera d’una sèrie dedicada a les ciutats i els escriptors vinculats a elles. Després de Dublín, el cicle va seguir amb Les Lisboes de Pessoa (1997), La ciutat de K. Praga i Kafka (1999) i Cosmópolis. Borges i Buenos Aires (2002). Totes aquestes exposicions anaven més enllà de l’escriptura per relacionar l’obra dels autors amb els seus paisatges literaris i personals, per descobrir com les ciutats que habitaven eren protagonistes directes o indirectes de les seves obres. A La Trieste de Magris (2011), la ciutat italiana servia de recorregut físic per a l’obra de l’escriptor italià; amb Pasolini Roma (2013), el cineasta es trobava amb l’escriptor per reivindicar el seu paper més crític, i l’Arxiu Bolaño (2013) recordava el pas de l’escriptor xilè per Blanes, Girona i Barcelona a través d’un recorregut detectivesc que els visitants havien de resoldre, en una mena de «metaexposició» que permetia descobrir relacions i pistes dins la mateixa obra de l’autor de Los detectives salvajes.

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija, 2013

També han estat objecte d’exposició i de debat autors com Calders (Els miralls de la ficció, 2000), Espriu (He mirat aquesta terra, 2013), W.G. Sebald (Les variacions Sebald, 2015, una mostra que relacionava els passejos de l’autor alemany amb l’art contemporani), Julio Cortázar (Viatges, imatges i altres territoris, 2004), Federico García Lorca (1998) i J.G. Ballard (Autòpsia del nou mil·leni, 2008).

Espriu. He mirat aquesta terra © La Fotogràfica, 2014

Va ser l’exposició dedicada a Borges la que va donar nom al festival de literatura amplificada Kosmopolis, que va celebrar la primera edició al desembre del 2002 i, puntualment cada dos anys (amb algunes excepcions: el 2005 se’n va fer una d’especial coincidint amb l’Any del Llibre i la Lectura i el 400è aniversari de la publicació del Quixot), ha reunit alguns dels millors autors de la literatura mundial, entre ells diversos premis Nobel, Cervantes i Príncep d’Astúries, com Juan Marsé, Gao Xingjian, Claudio Magris, J.M. Coetzee, Tzvetan Tódorov, Amos Oz, Ismail Kadaré, Mario Vargas Llosa i Svetlana Alexiévitx. Kosmopolis porta el subtítol de «literatura amplificada», perquè és més que un festival de literatura, perquè els temes de cada edició es relacionen entre ells, perquè l’escriptura, la ciència, el còmic, la paraula escrita i oral, la música i el teatre formen part d’una programació que explora les lletres des de perspectives molt diverses. I perquè no se centra en una única expressió literària, sinó que les engloba totes. Per tot això, ens atreviríem a dir que Kosmopolis és l’únic festival que es fa a Barcelona de literatura entesa en el seu sentit més ampli, ja que altres trobades, com BCNegra o Barcelona Poesia, es troben dins l’àmbit de la literatura especialitzada en el gènere negre i la poesia, respectivament.

K04 // Mario Vargas Llosa © CCCB, Susana Gelida, 2004

Més enllà de les exposicions, el CCCB també ha acollit presentacions de llibres, cursos, actes d’homenatge i conferències d’autors d’arreu. Per exemple, per anomenar-ne només alguns: Paul Auster va presentar el seu Diari d’hivern el 2012; Erri de Luca va parlar de la Mediterrània; Amin Maalouf va debatre sobre identitat i memòria; Orhan Pamuk va reflexionar sobre el futur del museu i la literatura; Herta Müller va presentar una exposició de petit format sobre la seva obra; Salman Rushdie ens va explicar per què vivim en l’era de l’estranyesa, i Jonathan Safran Foer va reivindicar la necessitat de no menjar animals.

K15 // Salman Rushdie i Rodrigo Fresán © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Som conscients que la millor manera d’estimular l’interès per la literatura és fer-ho des de l’educació, per això ens sumem a iniciatives com Món Llibre i el festival de literatures i art infantil i juvenil FLIC, dues festes de les lletres que acollim a l’abril i al gener, respectivament, i que se centren en el públic més jove a través de propostes educatives, teatre, actuacions musicals i jocs. I és que els petits lectors poden esdevenir grans lectors i, per tant, són també un públic que pot créixer amb nosaltres. 

El 2016 es van commemorar els set-cents anys de la mort de Ramon Llull i al llarg de l’any es van celebrar diverses activitats relacionades amb l’escriptor, filòsof, teòleg, professor i missioner. Al CCCB ens hi vam sumar amb l’exposició, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria, que oferia una nova perspectiva al voltant de la seva obra. Però no és ni el primer ni l’últim aniversari que hem celebrat al centre: també hem recordat J.V. Foix amb el recital FestFoix. 25 anys amb/sense Foix; hem acollit un homenatge a Joan Vinyoli en els trenta anys de la seva mort, Passeig d’aniversari. Tribut a Joan Vinyoli, i Raimon va llegir textos de Joan Fuster en l’efemèride del 2012 que commemorava els noranta anys del seu naixement i els cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians. També celebrem, des de fa tres anys, el Dia Orwell; un cop al mes acollim una trobada dedicada a la paraula oral, PoetrySlam, i regularment els Amics del CCCB participen en el Klub de lectura dirigit pel periodista i escriptor Antonio Lozano. A més, des del 2013, el CCCB forma part de la plataforma Literature Across Frontiers, que promociona la literatura i la traducció en llengües minoritàries i de la qual formen part festivals literaris de llocs tan diversos com Turquia, Polònia, el Regne Unit, Croàcia, Noruega, Portugal o Eslovènia.

A banda de Llull, la programació literària de 2016 va estar farcida de cites importants. La programació contínua de Kosmopolis ens va permetre gaudir de la presència dels escriptors nordamericans John Irving i Don DeLillo i al novembre vam acollir l’Eurocon, la trobada de literatura de ciència-ficció més important d’Europa. El festival Primera Persona ens va portar autors com Renata Adler, Juan Marsé, Carlos Zanón i Jordi Puntí. I també han vingut a parlar de llibres i literatura autors com Elif Shafak, Mia Couto o Patrick Deville. Aquest 2017 hem celebrat una nova edició de Kosmopolis amb noms com John Banville, Pierre Lemaitre, Zeina Abirached, Jean Echenoz i PJ Harvey, que va oferir el primer recital poètic a Espanya, i tindrem amb nosaltres més noms destacats de les lletres contemporànies.

Primera Persona 2015. L’escriptora Caitlin Moran i la periodista Marta Salicrú © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Amb tots aquests antecedents, la candidatura de Barcelona com a Ciutat Literària era un projecte al qual el centre es va dedicar amb entusiasme i amb el convenciment que era un reconeixement que Barcelona es mereixia des de feia temps. Ara, amb aquest títol honorífic, la ciutat entra de ple en la lliga de les ciutats creatives mundials, i el CCCB continuarà estant en primera línia defensant la literatura com una de les belles arts. Perquè, tal com defineixen els principis de Kosmopolis, la literatura és «l’únic discurs que no intenta modelar un món amb fonaments absoluts, fronteres disciplinàries o cotilles ideològiques».

Un catàleg de catàlegs

July 29th, 2015 No Comments

Des del moment mateix de la seva fundació, un dels objectius del CCCB és oferir als visitants tot el coneixement sobre el món contemporani en suport textual, és a dir, en forma de les diferents publicacions que edita el centre: les col·leccions Breus, Dixit i Urbanitats, el material audiovisual o fora de col·lecció i, per suposat, els catàlegs.

Els catàlegs del CCCB són una mostra de la diversitat de temes que, des de fa 20 anys, estructuren la programació del centre. I són, també, una manera de recordar i recuperar aquelles exposicions que ja formen part de la nostra història i que de ben segur també formen part de la història cultural dels nostres visitants.

La cultura contemporània a l’abast

Si fem una ullada a les publicacions editades amb motiu de les exposicions, ens adonarem que bona part d’elles es poden agrupar segons les temàtiques que defineixen les línies de programació del centre. Per exemple, al CCCB hem parlat d’urbanisme, de ciutats i de la relació entre elles, el que nosaltres entenem La ciutat món: Barcelona-València-Palma, on es reflexionava sobre la Mediterrània; Atopia, on la ciutat era protagonista de diverses obres d’art contemporani; Local, local!, una diagnosi sobre les urbs després de la recuperació dels ajuntaments democràtics; Post-it City, sobre les ocupacions dels espais públics de les ciutats; La fundació de la ciutat. Mesopotàmia, Grècia i Roma, una reflexió sobre les primeres ciutats; o Barcelona-Madrid, un repàs a les relacions entre ambdues ciutats. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Dos dies per a la innovació cultural

June 2nd, 2015 1 Comment

El 10 de juny sabrem qui ha guanyat el Premi Internacional a la Innovació Cultural, convocat pel CCCBLab per buscar respostes a la pregunta «Com és el públic de les institucions culturals». A la convocatòria s’hi van presentar més de 150 projectes de 25 països, amb tota mena de propostes que ofereixen una interessant anàlisi de l’estat de la qüestió.

El tema era prou ampli com perquè els participants oferissin un ventall extens de solucions, que passen en alguns casos per projectes de caràcter artístic i en d’altres per una transformació del model curatorial o organitzatiu de les institucions culturals. De tots plegats se’n van seleccionar deu que proposen diverses alternatives com a resposta a la pregunta del concurs.

Per exemple, Art Meal (Països Baixos) fa servir l’experiència d’anar a un restaurant com a metàfora per crear un format d’exposició innovador. La proposta CCC Tv Tú (Espanya) trasllada el museu al carrer mitjançant pantalles col·locades en diversos espais de la ciutat i surt a buscar el seu públic, un plantejament similar a la que fa In-Visible (Itàlia), que crea un joc de cubs amb codis QR amb els quals les vivències del públic viatgen per la ciutat, i que també troba punts en comú amb Beep Beep (Argentina), que pretén acostar el món rural al món urbà per mitjà d’intervencions en llocs com caixers automàtics. Cultime (Països Baixos/Espanya) consisteix en un banc de temps i una xarxa social a través de la qual els participants comparteixen temps i experiències culturals, semblant a la idea suggerida a Píndoles culturals (Espanya), que també fa servir les noves tecnologies (en aquest cas, una app) perquè els visitants d’un centre cultural puguin ampliar els continguts expositius després de la visita. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

123