Posts Tagged ‘Bcnmp7’

BCNmp7: Galeria de versions extremes

octubre 7th, 2015 No Comments

Potser us haureu trobat alguna vegada en la situació d’arribar tard a un versió musical. Volem dir arribar-hi tard com qui arriba tard a una festa, i s’hi troba els grupets de conversa ja formats, les ampolles mig buides i l’aire resclosit, i hi sent bromes que no acaba d’entendre, i somriu, estúpidament, per si de cas. Es tracta de la situació en què descobreixes que un tema que t’agrada i que creies original no ho és pas, que és en realitat una versió d’un tema més antic. Un amic que hi entén més que tu te’n parla un dia, de passada, i també aquest cop calles i somrius, per si de cas, mentre penses com es transformarà a partir d’ara aquest tema, com l’equilibri entre el que és essencial i el que és decoratiu canviarà irremeiablement quan en sentis la versió original. Aquest moment de perplexitat davant la música, aquest estat de desorientació, de descuit, de manca d’informació o de criteri és el que volem propiciar a la Galeria de versions extremes. Intentarem descriure aquest estat fent tres preguntes, plantejades des de la posició dels programadors, dels músics i del públic. Són aquestes:

Què hem escrit? Durant les setmanes prèvies al concert, hem escrit cinc partitures, versions dels cinc temes que comprèn el programa (que per ara no direm quins són). Solem pensar que la partitura d’un tema registra el que n’és essencial, el que fa que el que sona sigui realment aquell tema, i que les desviacions de la partitura, que els músics cometen necessàriament a l’hora de tocar-la (els irregularitats humanes de tempo, d’intensitat i d’afinació) són un complement personal i expressiu. Però les partitures que hem escrit no funcionen ben bé així. A la manera de les partitures indeterminades de Morton Feldman, hem escrit unes sèrie d’instruccions que, si bé indiquen als músics el que han de tocar, ho fan d’una manera tan oberta, genèrica i, de vegades, misteriosa, que a la música que en resulti la part de desviació personal no serà menys important que la part fixada a la partitura. En elles la frontera entre el tema i la versió és difusa. Fins i tot potser la versió pren més rellevància, i acaba erosionant el cor mateix del tema versionat. El que hem escrit són doncs partitures? Diuen el tema que sentirem? O són indicacions, suggeriments, excuses, perquè els músics inventin, mentre toquen, un tema nou? Però una partitura que no és una partitura d’un tema, és encara una partitura? O potser hauriem de dir-ne d’una altra manera?

Què estem tocant? Les peticions musicals són terriblement desconsiderades. Play it again, Sam, toca aquell tema, aquell, i no cap altre, el que tu i jo sabem, aquell tema únic, que té un sentit únic a la meva vida. I el músic toca el tema que demanes, però tu gairebé no l’estàs escoltant, perquè no vols sentir res nou, sinó la imatge musical exacte que tens a la memòria. Vols tornar a sentir aquell tema, again, vols reviure una experiència del passat. A la Galeria de versions extremes, però, la major part dels músics, durant la major part del concert, no sabran quin tema estan tocant. Potser el descobriran en algun moment, potser no; en tot cas, podran tocar en el límit últim de la versió musical, el de la ignorància del tema versionat, lliures, per moments, de les peticions musicals que els programadors els fem.

Què estem sentint? Gaudir de la música no sempre ha de voler dir tancar els ulls i deixar-se anar. De vegades els melòmans, els que estimem la música, també volem entendre què està passant. Entendre, com en el verb francès, entendre, que pot traduir-se més o menys pel nostre sentir (en l’accepció de sentir amb les orelles). La Galeria de versions extremes és un concert en codi estrictament obert: els oient podran veure projectada la mateixa partitura que els músics tenen davant. Així, podran intentar entendre, mentre escolten la versió d’un tema, com està organitzada, com està codificada, com funciona. Podran intentar treure’n l’entrallat, fins i tot potser endevinar de quin tema es tracta. Però entendre la música requereix que ens entri pels ulls? O potser per les orelles? O pels ulls i les orelles alternativament? O pels ulls i les orelles a la vegada? O per la pell?

Laia Torrents, Roger Aixut i Lluís Nacenta i són els programadors d’aquesta sessió de BCNmp7.

BCNmp7. Galeria de versions extremes tindrà lloc el 15 d’octubre a partir de les 21h.

BCNmp7: Metal·lúrgies

maig 30th, 2015 No Comments

El futur del clixé

Mery Cuesta

El metal és un gènere musical fortament estereotipat. Al seu voltant s’hi han establert un seguit d’imaginaris ben definits que actuen com emblemes d’orgull però també com estigmes. Aquests senyals d’identitat recognoscibles es construeixen, en primer lloc, sobre el concepte d’obscuritat: el color negre predomina en la cultura del metal ponderant l’esperit de la contra, és a dir, la simpatia cap a l’altre costat de la llum. Damunt aquest fosc teló de fons, desfilen les inevitables tatxes de metall (que llueixen com minúsculs estels), l’aspre tacte del cuir, elements pop com xapes o creus invertides, les llargues cabelleres i la sempre present calavera, que amb el seu alè metafísic s’erigeix històricament com el símbol subcultural per excel•lència. Per acabar, perfumi’s aquest embull amb un intens olor a tancat i a testosterona.

Aquest compendi és, en sí mateix segons l’imaginari popular, un jevi o un metaler. Una prova del cotó que demostra els forts estereotips associats al gènere i als seus acòlits resideix en la mateixa existència de la paròdia dins el mainstream: des de la pel•lícula This is Spinal Tap fins la molt madrilenya Isi Disi o aquell anunci de l’ONCE dels heavies a la platja (“el premio más heavy de la ONCE”, deia l’eslogan), demostren que els senyals identitaris del heavy i el metal –indistingibles per la generalitat de l’esfera social—estan fortament adherits a l’inconscient popular, doncs és capaç de descodificar-les i, en conseqüència, riure’s d’elles.

F/E/A

I el cert és que a la societat li convé estereotipar el metall, doncs estereotipar –i no diguem parodiar—les subcultures és domesticar-les. Poder riure’s dels jevis i el seu aspecte és desactivar-los. Ridiculitzar l’altre és un mecanisme típicament humà per perdre la por a allò estrany. I és que les subcultures vénen a ser com quists en el sistema, és a dir, nòduls o grupuscles que amb la seva diferència fan que la societat senti amenaçada l’estabilitat que procura l’homogeneïtat. Per sobreviure i conservar l’esperit unit, però allunyant-se progressivament dels clixés. No es tracta de tancar-se en un mateix, de coure’ns en el nostre propi suc, sinó d’evolucionar el nostre sabor cap a nous confins. Aquesta evolució passa per les alquímies amb altres músiques, els recanvis d’ambició i la conquesta de nous espais.

També passa per la ruptura i el divertiment estètic. Fa poc em demanaven unes declaracions per un programa de Radio Euskadi dedicat al metal anomenat “El bueno, el feo y el malo”, preguntant-me si es pot ser jevi o metaler sense vestir com el clixé que comentàvem al principi. Jo dic que sí, que es por perquè el metal és una passió que principalment va per dins. Jo dic que juguem a despistar amb els qui encasellen i parodien. El futur del clixé sempre ha de ser el de desintegrar-se i tornar-se a integrar de manera cíclica, reincorporant noves substàncies en cada mutació.

La part pel tot

Joan S. Luna

Si existeix un gènere al qual part de la crítica i certs sectors dels aficionats a la música alternativa han tractat injustament al llarg dels anys, sens dubte és el metal. Llastrat per alguns dels tòpics associats des dels seus inicis al heavy metal, els seus detractors han confós en infinitat d’ocasions la part pel tot, errant el punt on disparaven una i altra vegada els seus dards enverinats. Mentre a altres gèneres fins i tot menys inquiets se’ls atribuïen propietats gairebé sobrehumanes, al metal se’l tractava amb aquell menyspreu que només atorga el desconeixement. Se’l mantenia reclòs en aquells calabossos foscos i plens de monstres en les quals suposadament succeïen històries que s’explicaven en molts i molts discos.

Obsidian Kingdom

Però mentrestant, fora, lliures i sense lligadures, infinitat d’artistes experimentaven amb aquelles primeres eines que els pioners havien posat a les seves mans. Retorçaven les normes que només alguns van considerar inamovibles, deconstruïen conceptes a la recerca de nous horitzons, provocaven creuaments bastards amb altres gèneres, aportaven novetats inimaginables i, amb això, eixamplaven l’univers del metall. Així van néixer i van evolucionar, així neixen i evolucionen, així naixeran i evolucionaran infinitat de nous creadors que portaran un pas més enllà unes fronteres estilístiques que cada dia queden més difuminades. Tal i com això succeeix, el metal s’allunya de tòpics, creix, madura i es guanya el respecte de molts músics i i aficionats que entenen que sempre s’ha de sumar i mai restar en qüestions musicals.

Ara, dècades després que algú rasgués una guitarra de manera diferent, fent néixer un nou so, la família del metal ha crescut fins a límits insospitats, expandint-se en infinitat de subgèneres i evitant l’anquilosament.

Maud the moth

D’aquí la necessitat de donar forma a quelcom com Metal•lúrgies. Perquè volem mostrar la diversitat del metal, perquè volem que surti a la llum la seva vocació experimental, perquè volem trencar amb els tòpics, perquè li volem donar la rellevància que moltes vegades se li nega, perquè ens sentim orgullosos d’haver parat atenció a una música que pren mil camins, formes i discursos, que adora la velocitat extrema i la lentitud més cerimonial, que pot aixecar catedrals de so sobre guitarres elèctriques o pot fer ús de l’electrònica per amplificar la seva cruesa i la seva feresa. I per això, res millor que compartir-ho. Deixem-nos portar per la improvisació, per l’electricitat i la feresa. Fem-ho i, sobretot, gaudim junts del camí.

La sessió “Metal·lúrgies” del cicle BCNmp7 tindrà lloc al CCCB el 4 de juny. Més informació en aquest enllaç: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_metallrgies-153168

Els 5 dubs preferits de STA

març 11th, 2015 No Comments

Pope, líder i fundador de STA, escull cinc temes de dub que expliquen el discurs sonor del seu grup.

1) Lee Perry – Black Board Jungle

Máster dels másters de la creació en estudi, mag del so… Què es pot dir de Lee Perry… Que està a l’alçada dels millors productors de música de tots els temps. Un geni. Aquesta intro, amb la veu i la bateria… Aquest disc és un imprescindible.

YouTube Preview Image

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

El virus del groove i el beat

març 4th, 2015 No Comments

Les escenes locals estan en perill d’extinció. Tot i així, i malgrat l’homogeneïtzació cultural, l’art persisteix. La creativitat i la passió de l’expressió col·lectiva, és part integral de l’esperit artístic de les ciutats. Les escenes sonores han jugat un paper cabdal en la creació del relat cultural i han estat les impulsores de l’activitat local a través de la música popular, creant un vincle de comunitat experimentadora i integració social. Les escenes han teixit xarxes de sociabilitat que han donat forma al consum cultural, a la creació i la construcció d’una identitat autòctona. D’elles desemboquen les primeres passes que donen peu a una visió de la música com una eina que afecta a l’ordre expressiu però també, i sobretot, a l’ordre de l’acció real. Les escenes són gairebé sempre el límit zero de la música.

Panorama: Barcelona Negra al BCNmp7 vol reivindicar la importància de les escenes musicals locals i els seus activistes. I ho fem en un moment en què estan perdent el seu protagonisme perquè el pes de la globalització cultural les està aniquilant. La sessió posa el focus d’atenció, en concret, sobre l’escena de música negra de Barcelona. La música d’arrel afroamericana està a la nostra ciutat des de fa dècades i serveix de rerefons ideològic per articular la pulsió creativa dels molts estils afiliats a ella: funk, dub, soul, jazz, hip hop, disco, blues i molts més.

Des de l’escena jazzística dels 60 i 70, que va capitalitzar el mestratge de Tete Montoliu, fins al novíssim moviment de les bandes de funk i soul, Barcelona ha estat escenari de grans moments de música negra. Sense fer soroll ni demanar protagonisme, els grups i artistes d’aquí amb arrels creatives afroamericanes han construït una escena oberta i de gran riquesa musical.

Avui, en aquesta primera sessió de BCNmp7 de l’any 2015, ens fixem en aquesta riquesa a través de tres artistes que saben mirar enrere per projectar endavant: STA, formació amb connexions mallorquines que porta el dub jamaicà a un terreny plenament contemporani; The Slingshots (probablement el grup més vibrant de l’escena funk actual a Barcelona; i Griffi, per molts el productor més rellevant i futurista de la historia del hip hop nacional, gran amant del funk i l’electro de totes les èpoques.

Jaime Casas i Carles Novellas són els programadors de la sessió BCNmp7 Panorama: Barcelona negra, que tindrà lloc el proper 12 de març al CCCB.

Polítiques musicals

novembre 6th, 2014 No Comments

El passat dijous vam encetar l’última sessió del cicle #BCNmp7 titulat POLÍTIQUES MUSICALS amb l’enregistrament d’un programa de ràdio, conduït per la periodista Lucía Lijtmaer, en el qual vam tractar, des de diferents punts de vista, les relacions que uneixen la música i la política. També van intervenir els tres programadors de la sessió, Marc Balfagón (Fundación Robo), Jordi Oliveras (Indigestió) i Carlos Carbonell (Internet 2), així com el músics que actuaran el 13 de novembre al Teatre del CCCB: Grey Filastine i Dick El Demasiado. Durant el programa també vam entrevistar telefònicament el periodista i crític musical Víctor Lenore que acaba de publicar el llibre “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”.

A continuació us destaquem alguns fragments del programa.

Fundación Robo es crea a partir de totes les manifestacions que va haver posteriors al maig de 2011 (…) El nostre sentit primer va ser el de visibilitzar la relació entre música i política, sobretot en el sentit de les lletres i de tractar certes temàtiques en estils on habitualment no es feia. Aquesta relació estava anant a més, en el sentit que la gent se sentia interpel·lada i implicada per tot el que estava passant.” (Marc Balfagon)

“A Indigestió sempre ens ha interessat la música que es fa a la ciutat. A partir d’aquí vam anar construint una manera d’entendre els músics com algú a qui tenim a prop i que parla de les nostres coses. Però en el moment en el qual aquí comença a haver-hi una escena important i aquesta no reflecteix coses que a nosaltres ens estaven preocupant políticament ens vam començar a preguntar què passava.” (Jordi Oliveras)

“Yo (Internet 2) empecé como músico y he acabado accidentalmente haciendo de promotor. Un poco como una cosa visceral de traer aquello que te gustaría ver. Lo que no encuentras, te lo inventas. Y estoy aquí en la misma lucha y con la oportunidad de hacer cosas y con medios. Y se agradece.” (Carlitos Carbonell)

¿Cómo te relacionaste como músico con los movimientos antiglobalización y cuándo comenzaste?  “De esto hace unos 15 años. Ya llevaba un tiempo haciendo música y política, pero cuando llegamos a este momento de la anti-globalización hubo una explosión de nueva energía, parecido a lo que fue aquí el 15M. En esa época formamos un grupo, como una marching band, específicamente para dar banda sonora a estas manifestaciones. Y fuimos por todo el mundo haciendo las bandas sonoras en directo.” (Grey Filastine)

(Dick El Demasiado) “Yo creo que todo lo que hago es un acto político. Mi música es bastante pesada, si vas escuchando los textos y vas siguiendo mi actitud en el mundillo pequeño de la música o en el mundo grande “del mundo”. Sin seguir ningún dogma, sí me considero bastante político.”

“Todo es política, no solo la música. Es lo primero que se me ocurre decir. Todo es político de alguna manera.” (GF)

“Penso que dir que tot és polític, a Barcelona, es va convertir en un excusa, una manera tonta de treure’s el tema de sobre. Dèiem que tota la música és política, que no és mentida, i per tant no en parlàvem més. La meva lectura és que, generalitzant una miqueta, durant un temps hem tingut una visió políticament molt conservadora de la música. Aquí, a Barcelona.” (JO)

“També és veritat que cada cas s’articula de diferent manera o amb diferents intensitats, i que aquesta dimensió política l’hem de mirar des de moltes perspectives. Precisament, nosaltres, des de Fundación Robo posàvem èmfasi amb el missatge, amb les lletres, però, tot i això, érem conscients que aquesta era una de les perspectives menys clau per definir com de política n’és una música. Hi ha molts d’altres factors a tenir en compte: la gestió, les relacions que es donen en el si d’aquesta música, què provoca, en quins contextos apareix…” (MB)

No hi ha una certa contra-culpabilitat en aquesta búsqueda entre la cúmbia villera i el reggaeton. No hi ha com una cerca d’autenticitat en altres mons?

“M’imagino mil formes diverses de relacionar-nos amb la música de societats diferents a la nostra, amb connotacions polítiques, morals i econòmiques dissemblants. Em resisteixo a buscar cànons i regles. Estic d’acord amb què darrera d’una certa reclamació d’autenticitat i relació amb allò popular mirem a d’altres llocs. Com sempre, això no ens parlarà del reggaeton sinó qui l’escolta.” (JO)

“Estoy muy de acuerdo en que hay mil formas de relación. A mi personalmente me interesa relacionarme con música de otras culturas en clave de iguales. Ir ahí, grabar gente, tocar con ellos, ir de gira con ellos, tocar en su país y buscar un intercambio justo.” (GF)

YouTube Preview Image

“Quería poner el caso de Omar Souleyman. Cuando lo conocí me interesé por su música, era un músico que tocaba en bodas en Síria. En Barcelona actuó en el festival Sónar, y sentí cierto rubor. Era un poco como cuando en King Kong traen a este trofeo del mundo perdido, y lo colocan delante de un montón de gente drogada.” (CC)

“Se tiende a pensar que si eres más o menos conocido eres músico y que el que está en su casa haciendo música no es músico, y creo que, por ejemplo, la renta básica universal haría que nuestra relación con la música fuera diferente. A veces he hablado con gente que se dedica a la música no-profesionalmente y, realmente, todas las acciones, todo lo que envuelve este mundo, está colonizado por estos elementos económicos de sacar réditos, de recuperar dinero. Como si todos nos comportáramos como músicos profesionales, y esto crea una relación con la música muy distorsionada.” (MB)

 YouTube Preview Image

“Fa uns anys, quan va tenir lloc el 15M, alguns trobàvem a faltar que la música reflectís allò que estàvem vivint. Crec que ara comencem a estar en un moment polític diferent en el qual parlem molt de l’ocupació de les institucions. I quelcom que políticament estava molt clar en el 15M, que era que la política formava part de tots els actes de la vida, correm el risc d’oblidar-ho. En aquest context començo a pensar que en allò cultural hi ha una dimensió política que no és la institucional, que potser és la que hem d’atendre i reivindicar.” (JO)

La sessió “Polítiques músicals”culminarà el proper 13 de novembre amb un concert al CCCB del nord-americà afincat a Barcelona Filastine i de l’holandès Dick El Demasiado.

12345...»