Posts Tagged ‘Cinema i audiovisuals’

Més enllà del cos

February 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

L’acte de mirar

January 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

Carolina López: «Estem vivint una segona edat d’or de l’animació espanyola»

December 4th, 2015 1 Comment

Carolina López és la comissària de “Del trazo al píxel”, un cicle de cinema dedicat a l’animació espanyola. Amb aquest, López pretén donar a conèixer la història de l’animació estatal i posar en valor un seguit de peces desconegudes pel gran públic que són d’una creativitat visual i narrativa extraordinària. Carolina López és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Cinema d’Animació pel West Surrey College of Art and Design de Farnham (Anglaterra). La seva tesi final va estar íntimament relacionada amb l’animació espanyola i des d’aleshores, López ha defensat a través de peces audiovisuals, cicles, exposicions i llibres, la seva rellevància en la història del cinema estatal. Actualment és la directora del Xcèntric i de l’Animac Lleida (la mostra de cinema d’animació de Catalunya).

L’entrevistem perquè ens destaqui els punts forts del cicle “Del trazo al píxel”, ens expliqui els orígens del projecte i ens doni la seva visió particular sobre el moment daurat de l’animació que estem vivint actualment al país.

Carolina López Caballero, comisaria del ciclo

Com va néixer el projecte Del trazo al píxel. Un recorrido por la animación española?

Va néixer per posar remei a l’oblit de la història del cinema animat a Espanya i per donar visibilitat internacional al cinema animat més arriscat i independent del nostre entorn. En un àmbit més personal, sorgeix, també, de la frustració constant de no poder veure en bones condicions, o simplement no poder veure ni mostrar, certes pel·lícules de dibuixants i animadors que admiro, fites de la nostra història pràcticament inaccessibles. Des de fa temps tenia ganes de traçar i compartir un recorregut a través de totes les dècades, no només per escrit, sinó també veient-ne les pel·lícules.

Com ha estat el procés de recuperació de les obres?

Quan es porta a terme un projecte d’aquest tipus, la selecció és només un primer pas; després cal localitzar qui té els drets de totes i cadascuna de les peces i, d’altra banda, on són els materials. De vegades una peça és difícil d’aconseguir pel tema de drets, d’altres perquè no es troben els materials en condicions òptimes. Encara que sembli mentida, hi ha peces relativament recents, en animació 3D, els arxius originals dels quals s’han perdut (com és el cas de Metamorphosis Part I, primer curtmetratge de Charlie Ramos, un gran animador que ara treballa a Pixar). Per sort hi ha les filmoteques que, a més de les seves col·leccions, guarden en dipòsit pel·lícules de molta gent i ens han ajudat moltíssim, sobretot amb els materials històrics. En general, les pel·lícules anteriors als anys noranta estaven en males condicions i s’ha fet una feina important de remasterització, digitalització i restauració.

Amarillo verano, Javier Mariscal, 1999

Has fet algun descobriment en el procés de recerca? S’han establert relacions inesperades?

Sí, gràcies a Filmoteca de Catalunya, hem «descobert» una peça descatalogada, es tracta d’un anunci d’Enrique Ferran del temps de la Primera República i s’ha digitalitzat a partir del nitrat original. També, arran del rastre dels anuncis dels Estudios Moro, trobem a Madrid una gran col·lecció d’anuncis preservats per Moviercord, milers d’anuncis en imatge real i animació conservats en pel·lícula cinematogràfica. La gent de Movierecord va ser extraordinàriament col·laborativa i, a més, ha dipositat aquesta impressionant col·lecció a Filmoteca Española.

Les relacions més interessants entre obres han estat les que han connectat diferents generacions d’animadors; des del punt de vista de continguts o estètica, però també per les trobades que el programa ha afavorit entre autors. En la presentació internacional del cicle a França, al festival d’Annecy, es van reunir més de 25 autors i autores de tot l’Estat. En aquest sentit, continuem compartint l’alegria de veure les pel·lícules recuperades amb els seus animadors, alguns d’octogenaris (com Pablo Núñez, a Madrid, o Pepita Pardell, a Barcelona), que no havien vist les seves pel·lícules en tan bon estat des que les havien vist estrenar-se.

Com es transforma l’animació durant el franquisme respecte a altres èpoques?

El règim franquista dóna suport sorprenentment a l’animació (i al cinema en general), i sobretot en el primer període d’autarquia. Va aprendre dels americans la importància d’entretenir i «educar» a través de la pantalla. Així, per exemple, va néixer Garbancito de la Mancha, el primer llargmetratge de dibuixos animats de l’Estat i la primera pel·lícula animada a color d’Europa. El guió era de Julián Peymartín, autor de la Teoria de la Falange.

Garbancito es va produir a Barcelona (Productora Balet i Blay), tot i que ni el realitzador, Arturo Moreno, ni els dibuixants no eren afins al règim. També es va afavorir la producció de sèries per al cinema amb personatges influïts per Disney, els germans Fleischer o les tires d’humor dels diaris de l’època. Tot plegat, amanit amb la tradicional picaresca espanyola. La producció d’aquestes sèries es va acabar amb l’aparició del NO-DO, ja que ocupaven el mateix espai als cinemes: davant dels llargmetratges, a l’inici de cada sessió.

Estela, Frederic Amat, 2015

Podem parlar d’«èpoques d’or» de l’animació espanyola?

Els llibres parlen, precisament, dels anys quaranta com de l’època d’or, però crec que ara estem vivint una segona i molt més important edat d’or, ja que, a més de la potència creativa, aquesta té una repercussió internacional que no va tenir la primera.

Com definiries el panorama actual de l’animació estatal?

Extraordinari pel que fa a la qualitat de les nostres animacions i la preparació dels nostres professionals i artistes. Però cal un suport més decidit per part de l’Estat amb incentius fiscals i de les televisions que pugui facilitar una continuïtat a les productores i posar remei a la precarietat de molts dels qui treballen en aquest sector. En l’àmbit més independent, falten ajudes específiques per part de les institucions que tracten l’animació com el cinema d’imatge real, quan tenen temps i requeriments de producció molt diferents.

Quin avantatge veus en l’animació respecte a altres arts per explicar històries i realitats sociopolítiques?

Bàsicament pots abordar situacions implantejables en altres àmbits, per la distància i el valor simbòlic que imprimeix el dibuix i pel mateix estigma que aquest arrossega, com una cosa infantil, inofensiva… Això li atorga una major llibertat.

Es poden crear peces simbòlicament tan potents com les que Gabriel Blanco va fer a partir d’historietes d’OPS o Chummy Chúmez als anys setanta o sodomitzar salvatgement a la pantalla els poderosos com fan avui Trimono. Amb l’elegància deguda, no hi ha límits per a la impertinència. I sense elegància, també.

Entrevista realitzada per Marina Cisa i Diana Mizrahi.

El cicle “Del trazo al píxel” es duu a terme al CCCB del 3 al 13 de desembre. Totes les sessions són gratuïtes. Consulteu-ne el programa aquí.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

July 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Totes les cartes

July 23rd, 2015 No Comments

Una exposició  no només és un “lloc”; les diverses formes que agafa un projecte quan es materialitza al llarg del seu recorregut expositiu, quan es presenta al CCCB i a les seus itinerants que l’acullen, sinó que també és el que queda en cada un dels visitants, el que els commou, el que se n’apropien  i reformulen.

Ara fa poc es van projectar a la Filmoteca de Catalunya els treballs que han dut a terme els alumnes del programa pedagògic de Cinema en Curs. Entre ells  els trenta minuts de correspondències fílmiques  “Des dels nostres barris” que han filmat els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Montserrat, del barri d’Orcasitas a Madrid, i alumnes del mateix curs de l’institut Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat. Trenta minuts de Cinema en majúscules a través dels quals els alumnes ens fan un retrat colpidor de la morfologia d’aquests dos barris obrers, retraten la gent que hi viu i en sintetitzen la seva història col·lectiva. Us els recomano: són francament excepcionals.

Són trenta minuts de cartes que continuen i fan créixer  la quarantena de vídeo- cartes inicials proposades  per Víctor  Erice i Abbas Kiarostami; Isaki Lacuesta i Naomi Kawase; Jaime Rosales i Wang Bing; Albert Serra i Lisandro Alonso; José Luis Guerín i Jonas Mekas, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim en el projecte Totes les Cartes, de 2011.

Quatre anys després de la seva presentació, la proposta de l’exposició continua viva, no només a través de les vuit itineràncies que han permès presentar el projecte a Madrid, Mèxic, Buenos Aires, Seül, Berlin i Istanbul, i del DVD que es va editar per Cameo, sinó també en la seva projecció en els més de 32 festivals de cinema de tot el món.

Però potser el més emocionant, per damunt de l’èxit de recepció, el que fa que el projecte adquireixi tot el seu sentit, és  poder resseguir-ne les  traces més o menys difoses en la mirada extraordinària d’aquests alumnes d’Orcasitas i de Bellvitge.