Posts Tagged ‘Cinema i audiovisuals’

PASOLINI: PENSAR DIFERENT. Notes d’una taula rodona

juliol 17th, 2013 No Comments

Aquest article és un resum de les principals aportacions dels ponents de la taula rodona “La vida als marges: contra l’homogeneïtat cultural” organitzada amb motiu de l’exposició “Pasolini Roma” i moderada per l’autora del text, Ingrid Guardiola. Jordi Balló, comissari de la mostra, i els escriptors Javier Pérez Andújar i Julià de Jòdar, van debatre idees del pensament de Pasolini i van analitzar la seva vigència. El vídeo del debat està disponible online.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Entrar per la mort

En un article de Marcos Ordóñez sobre l’exposició «Pasolini Roma» hi llegim: «Personatge enorme: poeta, novel·lista, assagista, pintor, guionista, cineasta, sempre igual i sempre diferent, gran contradictori, marxista i llibertari, creient i nihilista, apocalíptic però mai integrat, i, per damunt de tot, rastrejador del que és sagrat, aquell batec d’eternitat “que el laïcisme consumista”, va escriure, “ha arrabassat a l’home per transformar-lo en un estúpid adorador de fetitxes”. Pocs com ell van encarnar de manera tan rotunda l’intel·lectual i l’artista dels seixanta, tot i que en evocar-lo he acabat pensant en els nostres anys trenta i en Lorca, el Lorca popular i visionari, alegre i fosc, el Lorca fecundíssim i, com ell, mort en circumstàncies mai del tot aclarides. Tots dos, cadascun a la seva manera, van pagar un preu molt alt per ser tan lliures». D’alguna manera, per entendre com va viure un home, ens hem de fixar en com va morir. Hores abans de morir, va concedir una entrevista al periodista Furio Colombo, en la qual va dir que tothom està en perill i, davant la pregunta del periodista de com evitar el perill, Pasolini va decidir pensar-s’ho i donar-li la resposta per escrit l’endemà al matí, però hores després ja era mort. Aquesta manca de resposta ens deixa a tots més vulnerables, però d’alguna manera reforça encara més la idea de Pasolini que tothom està en perill, en un perill innominable a mans de les forces opressives del poder, les quals canvien de nom, però no pas d’objectius ni de maneres o, com diu Julià de Jódar en el seu llibre L’home que va estimar Natàlia Vidal, «les voltes que fa el món per acabar donant la raó als interessos dominants» o el que diu Javier Pérez Andújar en alguns dels seus articles: «se nos ha hecho un tapón oligárquico en la democracia» o «en realidad todos trabajamos para Walt Disney desde el principio de los tiempos» o «Cada lío provoca una inundación propia, aunque las palabras para describirlas siempre sean las mismas» o, a Paseos con mi madre, «El dinero se forja sobre las clases subordinadas». Al seu torn, aquest enigma ret testimoni de la creença de Pasolini en un destí tràgic i als afiliats al poeta ens deixa una mica més sols i absurds. El misteri de la seva mort, juntament amb la radicalitat del seu discurs, del tot inclassificable, l’han convertit en una tomba oberta per a nosaltres, un pou que vessa coneixement, bellesa creativa i perspicàcia crítica respecte del moment que li va tocar viure. La dona que el va trobar, una representant del que Pasolini hauria considerat la petita burgesia realitzada en els weekends consumistes o, com diu Orson Welles a La Ricotta, una representant de la burgesia italiana, la més ignorant de totes, el va confondre amb deixalles. Una bona metàfora del seu caminar sol i a contracorrent en un món que canviava a passos de gegant cap al capital més somrient i absolut.

Homologació i consum de masses

Per a Pasolini la societat de consum és l’autèntica revolució de la burgesia, una civilització homologadora que ho fa tot igual, simpatitzant amb l’enunciat d’Adorno que veia en les civilitzacions industrials, amb els seus mètodes de producció i comunicació massius, estructures idèntiques fos quin en fos el context. Aquesta homologació (o aculturació, com l’anomenarà en els seus Escrits corsaris) per a Pasolini és l’autèntic feixisme, ja que involucra les classes dominades a través de la coacció dels cossos i les ments tot instituint nous valors alienants i falsos, cosa que Marx anomenava «un autèntic genocidi cultural» i que Pasolini denominava «hedonisme neolaic».

Pel que fa a això, Balló va dir que el feixisme (aquell feixisme al qual apel·la Pasolini) triomfa en el moment en què esdevé invisible, quan ja no és representat per un conjunt de criminals, sinó quan s’instaura com a mode social i el donem per bo. Jordi Balló va comentar que ell feia servir la paraula homologació aplicada a Pasolini per descriure aquell desig d’uniformització lingüística durant el feixisme italià, una cosa que realment preocupava a Pasolini (fins al punt de referenciar les llengües com el català en algun dels seus textos), però la cosina de Pasolini li va dir que el concepte el va començar a fer servir més endavant, quan Pasolini comprova la uniformització antropològica, no sols la lingüística. Per a Balló, Pasolini és de les poques veus del segle xx capaces de detectar problemes quan encara no s’han manifestat. Un d’ells, per exemple, va ser la uniformització dels rostres sota les brases del capitalisme consumista (Pasolini alertava sobre com els joves fan servir la seva roba unificada com si es tractés de la seva bandera). Per la seva banda, Julià de Jódar va començar argüint que avui dia no té sentit fer de «Pasolini», que els que podrien haver fet la seva funció s’han dedicat a la gastronomia i al futbol. Julià de Jódar va començar a defensar l’homologació com a preàmbul a la transgressió, ja que la televisió o la societat de consum han donat, al seu torn, eines educatives bàsiques per a la població. Tot i que va destacar que el perill real, ideològic, del consumisme, és que és capaç de considerar l’individu (homus economicus) com una empresa, com a capital humà que fins i tot capitalitza les relacions socials. D’altra banda, Javier Pérez Andújar va acudir a la seva pròpia història per veure, de manera poètica, l’homologació pasoliniana. Per a Andújar, Pasolini s’homologa a través del seu germà, mort a la Segona Guerra Mundial a mans dels comunistes titistes. Per a Andújar, Pasolini és un poeta amb la mare a l’esquena, com Baudelaire (com Javier mateix, només cal llegir el seu meravellós llibre Paseos con mi madre), un home que aprèn el que és perdre la família, tràgicament, com Èdip. Ell farà el mateix que el seu germà, tot i que en contextos molt dispars; si ell, afiliat a la resistència italiana, es dedica a robar armes als seus oponents, Pasolini es passejarà amb personatges marginals, atracadors de pa sucat amb oli, subproletaris de la perifèria romana.

Perifèria-centre: construcció del poder i de la poètica

Pasolini en el rodatge d’”Accattone”, 1961.
Angelo Pennoni © Reporters Associati – Roma

El cinema de Pasolini (sobretot en els seus inicis), va ser un autèntic «canto popolare», va aplegar personatges com els germans Citti, no-actors professionals de vita suburbial. Va fer servir el cinema per expressar la realitat a través d’aquella mateixa realitat que li interessava, aquelles perifèries amb les quals flirtejava, com a reserves d’un mode de vida genuí, autèntic, no empastifat per les urpes brutes del consumisme més ferotge. Personatges originals (perquè en ells hi ha alguna cosa del seu origen, germinal) que s’expressaven amb llengua pròpia, amb carns pròpies, amb gestos no mimetitzats pel cànon o per l’eslògan publicitari, sinó heretats familiarment i sempre reinventats per les noves generacions, tal com ell mateix expressa: «Com en totes les cultures populars, els fills recreaven els pares: n’ocupaven el lloc repetint-lo () La tradició era la vida mateixa. Valors i models passaven immutables de pares a fills. I, tanmateix, hi havia una regeneració contínua. N’hi ha prou d’observar-ne la llengua (que ara ja no existeix): s’inventava contínuament, tot i que els models lèxics i gramaticals fossin sempre els mateixos. En el cinturó de barris perifèrics, que constituïa la metròpoli plebea, no hi havia ni un sol instant de la jornada en què no se sentís als carrers o als descampats una invenció lingüística».

Andújar ens va recordar que la perifèria no és res, un lloc o un setge (perquè tots estem assetjats), un espai, com el desert de John Ford, però, tot i així, la perifèria existeix perquè hi ha algú que es mira el melic. Més enllà de tot plegat, Andújar va deixar clar que és més espai la violència en Pasolini, que la perifèria, la violència de la mirada de Totó buscant el cambrer, la mateixa violència que avui dia trobem a les mirades estranyes dels primers plans de Tarantino. Si això s’esdevé en un descampat o al centre de la ciutat, no és important. Per a Andújar l’analogia és una altra, «només hi ha els rics i els pobres», d’aquí que a Paseos con mi madre digui: «Estaba yo más cerca de los pisos de la M30 de Madrid o de los bloques checoslovacos de Pan Tau (una serie para niños que habían pasado en la tele) o de las canastas de baloncesto y de las vallas metálicas de Harlem que se veían en el cine, estaba más cerca yo de todo aquel callejeo tan distante que del paseo de Gracia o de cualquier otra calle del centro de Barcelona. Sentía más en las yemas de mis dedos las piedras del desierto de Mojave, sin saber bien dónde ubicarlo, que los jardines de la Diagonal o lo maniquíes de la calle Tuset, que aún sabía menos dónde estaban ni siquiera si existían. () La Sagrada Familia no formaba parte de nuestra familia». Julià de Jódar va destacar que Pasolini comença a ser perifèric a si mateix quan ha de sortir corrent a Casarsa per una denúncia de corrupció de menors. Àngel caigut abans de temps, segons Jódar, el seu descens als inferns de la perifèria romana és, alhora, el seu paradís. Va reforçar la idea que tota perifèria implica un centre, però relatiu, ja que ell, a la seva Badalona natal, vivia en una perifèria que alhora era un centre d’una altra perifèria i, a més, va recordar que les manifestacions del 15M o les actuals protestes al Brasil, el que estan demostrant és que ja no es pot seguir aquest esquema sociourbanístic. Finalment, Balló va destacar que va caldre que algú arribés a aquestes perifèries i les convertís en relats narratius, que els fes visibles a la gent, que donés veu als qui no en tenen; això va fer que molts directors el sol·licitessin cada vegada que hi havia algun personatge del lumpen per fer els diàlegs, ja que era l’únic que sabia com donar-los vida, com s’expressaven. Tot i que, segons Julià de Jódar, Pasolini va carregat a les perifèries, va amb els seus referents pictòrics del quattrocento italià vehiculats llegits a Roberto Longhi, i ja amb tot el seu amor a l’esquena a interrogar, profundament, aquelles parcel·les d’una realitat «altra».

Pasolini i Davoli al rodatge de “La sequenza del fiore di carta” (“Amore e rabbia”), 1969.
Pierluigi Praturlon © Reporters Associati – Roma

De fet, quan Pasolini coneix, en aquestes mateixes perifèries, Ninetto Davoli, en diu que és un missatger i estarà enamorat del jove i noble bufó tota la vida. És la mateixa bellesa moral immediata que troba en Crist, però amb la lleugeresa del desposseït, del qui no té res. Finalment, cal recuperar unes declaracions molt il·lustratives de Pasolini en els seus Escrits corsaris, en un moment en què ell declara que ja no seria possible fer Accattone i en què la diferència entre centre i perifèria, a mans de la societat de consum, ha perdut, definitivament, la seva divisió natural, amb la qual cosa sols queda el centre com a espai de i per al consum, com un estómac gegant, com si la civilització morís d’autofàgia: «En aquests temps d’austeritat, molts lamenten les molèsties derivades de la manca de vida social i cultural organitzada, fora del Centre “dolent”, a les perifèries “bones” (dormitoris sense zones verdes, sense serveis, sense autonomia, sense relacions humanes reals). Lament retòric. Perquè si tot el que es diu que falta a les perifèries existís, el seguiria organitzant el Centre. El mateix Centre que, en pocs anys, ha destruït totes les cultures perifèriques que, fins fa pocs anys, asseguraven una vida pròpia, substancialment lliure, fins i tot a les perifèries més pobres o miserables. Cap centralisme feixista no ha aconseguit el que el centralisme de la civilització de consum».

Pasolini corsari

En els Escrits corsaris trobem el Pasolini més rabiós, visceral, crític, el to natural amb el qual es pronuncia la solitud del corredor de fons que ha perdut tota esperança respecte a la condició humana. Julià de Jódar va recordar que Pasolini és un aristòcrata i que quan critica la societat petitburgesa és perquè no té ningú a la seva altura, ningú que faci de la passió, coneixement, i a la inversa, com ell. És l’època de la famosa disputa «Pasolini contra Calvino». Així mateix, De Jódar es va preguntar quina necessitat hi havia d’escriure aquests articles «corsaris» en el Corriere della Sera per a la burgesia milanesa, per què gastar polèmiques absurdes en els últims dies de la seva vida. Javier Pérez Andújar va matisar dient que el que feia en el diari era «defensar-se», no pas atacar, que Pasolini partia de la dialèctica marxista, és a dir, del principi de contradicció, per formular les seves defenses, com Marx, tots dos uns poetes. Amb aquest gran motor que és la contradicció aconsegueixen fer grans poemes, grans manifestos, grans pel·lícules.

En el punt més allunyat, hi ha la burgesia, que no sap res de tradicions no de com renovar la història: «Només els marxistes estimen el passat. Els burgesos no estimen res, les seves afirmacions retòriques d’amor pel passat són simplement cíniques i sacrílegues. Sigui com sigui, en el millor dels casos, aquest amor és decoratiu o monumental, de cap manera historicista, és a dir, real i capaç de nova història» (de la biografia d’Enzo Siciliano).

Jordi Balló va reflexionar sobre què hauria passat si no haguessin matat Pasolini, convertint Saló en la seva última obra, una pel·lícula indigerible amb una interpretació del tot apocalíptica i sadomasoquista del capitalisme, una desesperació que, tanmateix, no es troba a la novel·la Petroli. Tot i que, al meu parer, si Saló és la seva última pel·lícula, ens hi hem d’atenir. En totes les pel·lícules de Pasolini hi ha una mort tràgica que redimeix l’heroi, el protagonista (proto, agon, el primer a morir, etimològicament parlant), però en els «cercles» de Saló (recordem que la pel·lícula està estructurada en: 1) anteinfern, 2) cercle de les manies, 3) cercle de la merda, 4) cercle de la sang), l’únic que no és possible és la mort, en aquesta estructura ciclicoobsessiva pròpia del consumisme capitalista que ens obliga a «menjar merda» cada dia. Respecte a aquesta última època vital de Pasolini, Julià de Jódar critica de Pasolini que la seva manera d’intervenir en el debat polític és molt intuïtiva, que surt per on vol, gairebé com una manera de donar-se a l’espectacle des de les pàgines del Corriere i que això ha fet que acabés en mans del poble com una icona pop.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Julià de Jódar i Jordi Balló, amb la complicitat d’alguna intervenció del públic, van continuar especulant sobre la mort de Pasolini, aquesta «cicatriu gens tranquil·litzadora» (Balló), sobre com Joan Pau, l’església, Reagan i Thatcher van fer canviar el rumb del món… Mentre altres assistents rescataven el Pasolini més compromès, aquell que estava en contra de la hipocresia i la mitificació, l’intel·lectual «arrabbiato» amb el sistema capitalista en una Itàlia amb un fortíssim pensament intel·lectual d’esquerres (Toni Negri, Feltrinelli, Contrapotere…), una forma d’estar en el món encara no esgotada. Mentre que Julià de Jódar apel·lava a Pasolini dient que ell criticava que tothom hi pogués dir la seva, com passa ara a Internet, una intervenció del públic li va recordar que Internet té les mateixes complicacions que una biblioteca amb els llibres tancats. Al final, és allò de l’«hegemonia cultural» de Gramsci: cadascun de nosaltres és el vociferador de la seva pròpia cultura, cadascú és artista i filòsof, home i dona de gust, participant d’una concepció del món, per impedir l’hegemonia cultural que les classes dominants exerceixen sobre les classes sotmeses a través del control del sistema educatiu, de les institucions religioses i dels mitjans de comunicació.

Una pregunta finalment va sortir de la boca de Marcel·lí Antúnez, entre el públic: «No estem santificant Pasolini?». És veritat que fem el que volem amb els morts, malgrat ells, segons mètodes propis, sense tenir en compte el que ells haurien volgut que nosaltres féssim amb ells. Pasolini, segurament, no hauria acceptat una exposició sobre si mateix, i si hagués entrat a la sala, molt possiblement ens hagués negat bona part dels enunciats, però, davant d’això, hi ha la divulgació cultural, la necessitat de parlar dels mestres de vida i de lectura com ell. Balló va recordar que l’interès per Pasolini ha estat tardà, a partir del 2005 i, des de l’altre extrem, Andújar va dir que Pasolini, Lenon, el Che, tots ells són els seus sants, els que li han ensenyat a sentir, i que els hi van prendre d’una manera martirològica, tan sols, com els autèntics màrtirs.

Els intel·lectuals avui

Pasolini, a l’última entrevista amb Furio Colombo, va dir: «Sé que colpejant sempre sobre el mateix clau es pot esfondrar una casa. En petit, un bon exemple ens el donen els radicals, quatre gats aconsegueixen remoure la consciència d’un país. En gran, l’exemple ens el dóna la història. El rebuig ha estat sempre un gest essencial. Els sants, els ermitans, però també els intel·lectuals. Els pocs que han fet la història són aquells que han dit que no, no pas els cortesans i els ajudants dels cardenals. El rebuig, per funcionar, ha de ser gran, no petit, total, no sobre aquest o aquell punt, “absurd”, no de sentit comú (…) Quina és la tragèdia? La tragèdia és que ja no som éssers humans, som estranyes locomotores que topen les unes contra les altres. I nosaltres, els intel·lectuals, agafem l’horari dels trens de l’any passat, o de fa deu anys, i diem: que estrany, aquells dos trens no passen per aquí, com és que s’han destrossat d’aquesta manera? O el maquinista s’ha tornat boig o és un criminal aïllat o es tracta d’un complot. El complot, sobretot, ens fa delirar. Ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos sols a la veritat. Que bé si mentre nosaltres estem aquí xerrant algú en una taverna fa plans per desfer-se de nosaltres. És fàcil, és senzill, és la resistència. (…) Si hem arribat a aquest punt jo dic: no perdem tot el temps a posar una etiqueta aquí i una altra allà. Vegem com és desembussa aquesta maleïda banyera, abans que ens ofeguem tots (…) Tancar, en el meu llenguatge, vol dir canviar. Canviar però d’una manera tan dràstica i desesperada com dràstica i desesperada és la situació (…) Jo escolto els polítics amb els seus formulismes, tots els polítics, i paro boig. No saben de quin país estan parlant, estan tan lluny com la lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de tota mena». Això em recorda que la majoria de les preguntes que ens podríem fer sobre el llegat de Pasolini, sobre l’herència del seu pensament (tan vigent), més enllà de la seva poètica cinematogràfica i literària i de la seva negra mort, no van ser formulades. Es van quedar en el tinter (i sobretot en els meus apunts que duia a sobre) preguntes obligatòries com les que deriven d’aquest fragment citat de la seva última entrevista: Quin és el paper que han d’assumir els intel·lectuals avui dia? En quina locomotora viatgen els intel·lectuals d’avui? Cap a quina destinació? Quin és el compromís polític dels intel·lectuals? Amb quin objectiu? Hi ha intel·lectuals de formulismes i intel·lectuals de vida? Com deia Edgar Morin, mai no hi ha hagut una edat d’or de la cultura, però llegint Pasolini i mirant el «paisatge cultural» que ens envolta, em fa l’efecte que les promeses s’han convertit en mentides, i les mentides en desert, un desert en el qual, com a Simón del desierto, el sofre del diable s’ensuma de lluny, aquell diable que tothom espera amb els braços oberts i les mànigues amples.

«Pasolini sempre ha estat la bèstia negra de la burgesia italiana» Gianni Borgna

juny 19th, 2013 No Comments

Estudiós i amant de la música i la cultura popular,  el professor universitari Gianni Borgna va entrar en contacte amb l’obra de Pasolini a través dels seus poemes. «Malgrat que a Itàlia és conegut pel seu cinema o per ser un personatge polèmic, Pasolini és, per sobre de tot, un gran poeta», explica. L’any 1963, Gianni  Borgna va poder veure per primer cop aquell home odiat pels poderosos italians per «homosexual, comunista i poeta».  Aquella primavera de 1963, Pier Paolo Pasolini parlava davant d’un grup de joves antifeixistes sobre els problemes que havia tingut amb l’estrena de la pel·lícula La Ricotta, per la qual va ser processat. «Jo era un jovenet i em va colpir, pensava que era un home molt polèmic i sí, les coses que deia eren dures, però en realitat era un home gentil i dolç que dialogava de tu a tu amb els joves», recorda Borgna.

Gianni Borgna va acabar formant part del cercle d’amics de Pasolini i ha escrit diverses obres sobre l’intel·lectual italià, les més recents, el guió de la pel·lícula Profezia. L’Africa di Pasolini (2013) o l’obra de teatre amb Irma Palazzo Pier Paolo, poeta delle ceneri (2012) . Aquest any ha fet realitat un dels projectes sobre Pasolini que més l’han captivat: comissariar, juntament amb Jordi Balló i Alain Bergala, l’exposició Pasolini Roma que ara podeu veure al CCCB i que més endavant viatjarà a París, Roma i Berlín. En aquesta entrevista Borgna descriu com era el seu amic.

Entrevista en italià. Edició: Edgar Riu

Gandules’13 – Resultats de les votacions online

juny 16th, 2013 2 Comments

La pel·lícula més votada és el thriller francès “Dans la maison”

Ja sabem la programació de Gandules’13-Gas Natural Fenosa, el cinema a la fresca del CCCB, que, un any més, tindrà lloc al Pati de les Dones del CCCB durant les nits d’agost. El rànquing de pel·lícules més votades és:

1. Dans la maison- François Ozon. Vots: 331
Animat pel professor de francès, un jove comença una redacció amb què penetra en el món de dues famílies: una de la petita burgesia i una altra més propera a la vida intel·lectual i artística. La realitat i la ficció es confonen en el seu joc d’enginy. Però, quines fosques intencions amaga l’alumne?
2. Persèpolis – Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Vots: 307
Pel·lícula d’animació que mostra l’Iran de la revolució islàmica a través dels ulls d’una nena intel·ligent i valenta de nou anys. La Marjane enganya els «guardians socials» i descobreix el punk, Abba i Iron Maiden. Però, quan les bombes cauen al voltant de Teheran, la por s’imposa.
3. Arrugas – Ignacio Ferreras. Vots: 283
Llargmetratge d’animació en 2D per a un públic adult basat en el Premi Nacional de Còmic 2008, de Paco Roca. Narra l’amistat entre l’Emilio i el Miguel, dos ancians reclosos en un geriàtric que, tot i que molts consideren que les seves vides han acabat, en comencen una de nova.
4. Les Herbes Folles - Alain Resnais. Vots: 253
Entre la Marguerite i en Georges, dos personatges que no tenien cap probabilitat de trobar-se, s’establirà per atzar una relació sentimental plena de sobresalts i imprevistos. Serà una història d’amor absurd i surrealista pel qual en Georges punxarà la Marguerite amb cartes i trucades telefòniques.
5. In the loop - Armando Iannucci. Vots: 215
Comèdia sarcàstica en què el president dels Estats Units i el primer ministre britànic decideixen iniciar una guerra; i prometen que serà ràpida. Aquesta promesa, però, no se la creuen ni el general nord-americà Miller ni el secretari d’Estat britànic per al desenvolupament internacional.

6. Departures – Yojiro Takita. Vots: 203

Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, explica la història de Daigo Kobayashi, un violoncel·lista que s’ha quedat sense feina. Després de vendre’s el seu estimat instrument i esgotar tots els diners, Kobayashi es disposa a treballar en ‘comiats’, sense saber que es tracta de l’oferta de feina d’una funerària.

7. Les bureaux de Dieu – Claire Simon. Vots: 198
Basada en algunes històries reals, la pel·lícula està ambientada en un centre de planificació familiar on les treballadores ajuden altres dones a viure la sexualitat de la millor manera possible. Adolescents, joves i adultes acudeixen a aquest espai i plantegen una àmplia varietat de situacions de la vida sexual femenina.
8. Kynodontas – Giorgos Lanthimos. Vots: 187
Una família amb tres fills viu als afores d’una ciutat en una casa envoltada per un mur elevat. Els joves mai no l’han traspassat i tot el que han viscut ha estat imposat pels pares, que els han mantingut insconcients del món exterior. Però està a punt de desencadenar-se un canvi.
9. Tulpan – Sergei Dvortsevoy. Vots: 174
Tulpan és una comèdia dramàtica kazakh de l’any 2008. Dirigida per Sergei Dvortsevoy, l’obra va rebre 11 premis i 3 nominacions, 10 d’elles a Kazakhstan.

Els usuaris que heu votat a través d’Internet heu escollit aquestes nou pel·lícules d’una preselecció de vint títols feta pel departament d’audiovisuals del CCCB. En total, s’han emès 3.588 vots en el període d’un mes (del 15 de maig al 15 de juny).

Tal i com explica Àngela Martínez, cap d’audiovisuals del CCCB, la programació d’aquest any de Gandules’13-Gas Natural Fenosa presenta pel·lícules contemporànies que aborden temes quotidians des d’un punt de vista irònic o humorístic. Moltes d’aquestes obres han passat fugaçment per les cartelleres dels cinemes i aquest estiu tindrem l’oportunitat de tornar-les a veure. En breu anunciarem l’ordre de les projeccions de les nou pel·lícules finalistes. Us esperem a partir del 6 d’agost i fins el 22, cada dimarts, dimecres i dijous a les 22h al Pati de les Dones del CCCB. Bon cinema a la fresca!

©CCCB 2010

El Pompidou projecta la carta filmada d’Albert Serra

abril 16th, 2013 No Comments

“El Senyor ha fet en mi meravelles” és el títol de la pel·lícula que el cineasta català Albert Serra va enviar l’any 2011 al realitzador argentí Lisandro Alonso, una obra en què els protagonistes d’Honor de Cavalleria i l’equip de col·laboradors habituals de Serra recorren la ruta del Quixot.

Aquell correu del cineasta gironí s’emmarcava en l’intercanvi de cartes filmades que sis parelles de cineastes van dur a terme amb motiu de l’exposició del CCCB Totes les cartes. Correspondències fílmiques.

Dos anys més tard, concretament el proper 9 de maig, aquest film es podrà veure al Centre Georges Pompidou de París, com una de les obres d’Albert Serra que el museu parisenc projectarà en la retrospectiva que li dedica, del 17 d’abril al 12 de maig.

Per la seva banda, la carta filmada per Lisandro Alonso, Sin título (Carta para Serra), es podrà veure al Pompidou en el context d’una altra retrospectiva, que se celebrarà entre el 31 de maig i el 29 de juny de 2013.

De fet, a partir de les parelles proposades pel CCCB, la institució museística francesa va assumir en la seva programació el concepte “Cineastes en correspondència” i, fins ara, ja ha presentat dues cartes filmades: en concret, les de la parella de cineastes formada per José Luis Guerin (Barcelona) i Jonas Mekas (Nova York).

Menú Xcèntric: Dia de la Dona

març 7th, 2013 No Comments

A l’Arxiu XCÈNTRIC celebrem el 8 de març, Dia de la Dona, amb una selecció de pel·lícules de dones cineastes que mostren diferents visions del gènere femení. Vine quan vulguis i visiona aquestes (o altres) pel·lícules de l’Arxiu. Estan a la teva diposició, gratuïtament, de dimarts a diumenge d’11 a 20h a la planta -1 del CCCB.

 ENTRÉE

Super-8-Girl Games, 2′ (Ursula Pürrer, 1985)

Per començar, submergim-nos en la juguesca que emprenen les dues protagonistes
del film, passant-se dibuixos de cos a cos, com si d’una pilota es tractés.

My name is Oona, 9′ (Gunvor Nelson, 1969)

Gunvor Nelson filma la seva filla enmig de la natura, mostrant la seva força i autonomia,
en un retrat orgullós que remet a la iconografia de les dones de la mitologia nòrdica.

PLAT

Schmeerguntz, 15’ (Gunvor Nelson, 1965)

En aquesta peça es contraposa la imatge idealitzada de la dona creada per la publicitat
amb una realitat molt més escatològica que es mostra sense pudor, on el vòmit, la sang i tot aquest món d’efluvis posa en dubte les figures modelades del principi.

Mutiny, 9′ (Abigail Child, 1982)

Abigail Child contextualitza les dones en ambients que els són habituals,
fent ús del contrast i la repetició com a recursos visuals per ressaltar el seu dinamisme.

DESSERT

Der Untergang der Titania, 4′ (Mara Mattuschka, 1985)

Un món molt més fosc és el que ens presenta Mara Mattuschka, qui reclou la protagonista
(ella mateixa) en un espai brut i perillós, poblat per estranys personatges en forma d’animació.

 Danke, es hat mich sehr gefreut, 2’ (Mara Mattuschka, 1987)

Per acabar, l’artista ens sorprèn amb una escena de plaer íntima,
i s’acomiada de nosaltres amb un “Gràcies, ha estat un plaer”.