Posts Tagged ‘fotografia’

Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf

November 4th, 2014 No Comments

Antoni Arissa Asmarats (Sant Andreu, 1900 – Barcelona, 1980) va ser un dels representants espanyols més destacats de l’avantguarda fotogràfica, tot i que els seus inicis van estar més influenciats pels postulats pictorialistes tan arrelats en la fotografia catalana i espanyola d’aquells anys. El seu posicionament va evolucionar cap a una estètica propera a la Nova visió europea. Aquest canvi va venir propiciat per la seva carrera d’impressor i pels seus coneixements de tipografia i de desenvolupament editorial, on va adaptar múltiples eines visuals en la recerca d’una fotografia realment moderna.

En els seus inicis com a fotògraf, a principis dels anys 20, va obtenir el seu primer premi a la revista Criterium, amb només 22 anys. Va ser aleshores quan va fundar, amb Josep Girabalt i Lluís Batlle, l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor, al barri de Sant Andreu de Barcelona, un any abans de l’aparició de la significativa Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

El 1924 va rebre un altre premi a l’Ateneo Obrero de Gijón, i l’any següent va ser guardonat amb el Premi d’Honor a Figueres. També va obtenir diversos premis internacionals i va estar en importants exposicions com la II Exposition internationale d’Art Photographique de Saint Etienne, junt amb autors de l’avantguarda com Frantisek Drtikol o Jaromír Funke.

A principis dels anys vint, la ciutat de Barcelona mostrava un panorama fotogràfic on la corrent pictorialista predominava en totes les activitats, igual com succeïa a la resta del país i a gran part d’Europa. Els fotògrafs havien trobat la seva inspiració en diferents moviments artístics del segle XIX com el prerafaelitisme, l’Arts&Crafts i el simbolisme. Les seves obres van ser sotmeses a diverses manipulacions, a través de procediments pigmentaris i químics, qualificats per a ells com a “nobles”.

En aquesta primera etapa, compresa entre 1922 i 1928, Arissa va realitzar les seves primeres imatges a través d’escenes rurals en entorns propers a Sant Andreu. Es tracta de fotografies organitzades com a posades en escena per a recrear situacions pintoresques en contextos reals.

A principis de la dècada dels anys trenta, Antoni Arissa va clausurar el procés de canvi en la forma de concebre la seva producció fotogràfica. Les escenes de pau de la dècada anterior es veuran ara comprimides, conceptualitzades i reduïdes per un tractament visual proper als elements gràfics. L’angulació, unida a una forta il·luminació, amb les seves llums i ombres augmentades, converteixen les fotografies en elements conscients i en eines transformadores que li permetran afegir accents emocionals.

En la seva aventura visual, Arissa no necessitarà grans monuments, ni viatges a llocs remots, ni escenaris majestuosos ni personatges famosos. L’espectacularitat es troba en les petites coses. Els trivials objectes personals, les ombres que projecten, li permetran l’execució de grans imatges. La seva importància resideix en la seva personalíssima visió.

El 1935, la revista Art de la Llum li va dedicar un monogràfic, que va coincidir amb l’exposició que es va celebrar a la Sala d’Exposicions del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu.

En acabar la Guerra Civil, moltes de les tribunes de difusió de la modernitat van desaparèixer, i la seva activitat artística, com la de molts altres creadors de la seva generació, es va reduir notablement i, de mica en mica, va anar caient en l’oblit. No va ser fins a principis de la dècada de 1990 quan es va iniciar un petit procés de recuperació de la seva figura en diverses exposicions.

L’exposició antològica que presentem vol realitzar un recorregut per tota la seva carrera fotogràfica, des de principis dels anys vint fins la Guerra Civil espanyola, quan pràcticament va deixar de fotografiar per seguir la seva tasca com a impressor i tipògraf a la impremta familiar. Aquest projecte suposa la conclusió d’un llarg procés de consolidació i restauració dels seus principals negatius, així com de la recerca d’originals d’època de l’autor. D’aquesta manera, l’exposició recull imatges originals de l’autor procedent de diverses institucions, i tiratges actuals a partir dels seus negatius recuperats, els quals mostren com deurien ser les obres que s’han perdut.

Rafael Levenfeld i Valentí Vallhonrat són els comissaris de l’exposició Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936, que s’inaugura el 14 de novembre al CCCB.

World Press Photo 13: Entrevistes als fotògrafs espanyols premiats

November 26th, 2013 No Comments

Una botiguera que demana auxili durant els aldarulls d’una vaga general, el 29 de març a Barcelona; les conseqüències d’una ofensiva militar d’Israel contra objectius de Hamàs, el 14 de novembre a Gaza, i el retorn a la plaça del torero Juan José Padilla (lesionat per una agafada), el 4 de març a Olivenza.

Tres obres fotogràfiques que temàticament no tenen res en comú, però que han estat considerades per World Press Photo testimonis visuals imprescindibles de l’estat del món l’any 2012. Els seus autors – Emilio Morenatti, Bernat Armangué i Daniel Ochoa de Olza, respectivament – són els tres fotògrafs espanyols guardonats en l’última edició d’aquest prestigiós certamen internacional. Amb ells, hem parlat de les seves obres.

  • Emilio Morenatti situa la fotografia “Manifestacions a Barcelona” en un escenari quasi bèl·lic amb «foc per tot arreu i gent que destrossava tot el que trobava al seu pas» i, en aquest escenari, ubica la protagonista de la imatge: «allà on alguns comerços s’estaven cremant, hi havia precisament el de la Mireia; que, presa del pànic, demanava auxili a través dels vidres trencats de la seva botiga». Davant de situacions de tensió com aquesta, Morenatti (nomenat Fotògraf de l’Any 2010 per l’Associació Nacional de la Premsa d’Amèrica) explica com buscar la imparcialitat.

  • Bernat Armangué centra l’objectiu de la seva feina en «explicar allò que passa en un lloc determinat durant un temps determinat». En base als seus cinc anys d’experiència a Israel, Armangué opina que el conflicte araboisraelià s’ha de seguir documentant, «encara que hi hagi coses que puguin sonar repetitives». L’autor del reportatge “Gaza” admet que «és més agradable trobar-se coses més còmodes per a la vista i el pensament», però recorda que «això no vol dir que les altres no existeixin».

  • Preguntat per l’elecció de la temàtica d’“El retorn del torero”, Daniel Ochoa de Olza respon que li interessa fotografiar «tot tipus de tradicions i de ritus, també per entendre’ls» i afegeix que, en aquest cas, Juan José Padilla li va agrair que el retratés amb respecte. Sobre el respecte, precisament, Ochoa destaca que l’art de la fotografia el té per partida doble: «cap a allò fotografiat i cap al mitjà». Membre de l’equip Associated Press des del 2009, aquest fotògraf nascut a Pamplona opina que part de la riquesa de la fotografia resideix en el fet que «és tremendament objectiva i, alhora, tremendament subjectiva», i diu que això hauria de fomentar un discurs crític cap a allò que veiem.

L’exposició World Press Photo 13 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2013. Trobareu la informació d’horaris i preus al web

Miquel Dewever-Plana: «Internet serà el mitjà que ens permetrà, als fotoperiodistes, seguir treballant i informant»

October 30th, 2013 No Comments

Entrevista al fotògraf guanyador del primer premi de la categoria Documental interactiu del concurs multimèdia World Press Photo 13 per l’obra Alma. Hija de la violencia.

Pòster “Alma. Hija de la violencia”

Cada vegada més, la fotografia tendeix a convergir amb altres mitjans d’expressió visual, textual i audiovisual; i, tant a nivell professional com amateur, les imatges fotogràfiques no són alienes a la rellevància social d’Internet.

En aquest context, la fundació World Press Photo va posar en marxa fa dos anys el Concurs multimèdia: un certamen que considera complementari al concurs fotogràfic original i amb el qual respon al seu compromís de proporcionar una plataforma a les pràctiques innovadores en el camp del periodisme visual. Segons les bases del concurs, les obres multimèdia han de ser produïdes per al web i han d’incloure fotografia i/o vídeo en combinació (com a mínim) amb animacions, grafismes, il·lustracions, sons o text.

En la novena edició de World Press Photo a Barcelona, la capital catalana serà l’única ciutat de l’Estat (i gairebé del món) a mostrar les nou obres guanyadores de la tercera convocatòria del Concurs multimèdia, que inclou tres categories (Curtmetratge online, Llargmetratge online i Documental interactiu), cadascuna de les quals amb primer, segon i tercer premi.

Enguany, dos dels primers premis atorgats pel jurat d’aquest concurs han estat per a fotògrafs espanyols. El màxim guardó de la categoria Curtmetratge online s’ha concedit al mallorquí Pep Bonet per l’obra Into the shadows, i la màxima distinció de la categoria Documental interactiu ha estat per a l’autor de Palafrugell Miquel Dewever-Plana; qui, conjuntament amb l’escriptora francesa Isabelle Fougère, ha produït Alma. Hija de la violencia, l’esfereïdora història d’una jove exmarera de Guatemala.

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

Com ens explica Dewever-Plana, el gènere en què ha estat premiat consisteix en «un documental pensat i dissenyat per al web, on demanem a l’internauta que sigui actiu i no passiu davant de la pantalla i es converteixi així, d’alguna manera, en un actor indirecte de la història». «És una eina molt recent», sentencia, «on tot, encara, es pot i s’ha d’inventar».

Dewever-Plana detalla que la producció va començar quan «Alma va acceptar oferir-nos el seu testimoni perquè volia ajudar altres joves –sense importar d’on eren: Guatemala, França, Espanya, Estats Units…- a no acabar, als quinze o vint anys, com tots els seus companys d’aquella època: a la presó o al cementiri». Per respondre a aquesta voluntat de la jove, ell i Isabelle Fougère van optar per les eines multimèdia.

«La història que ens explica Alma és universal», diu Dewever-Plana. «Tots som Alma. O, més ben dit, tots podríem ser-ho. Només l’entorn en què un ésser humà es desenvolupa facilita, o no, caure en aquests extrems utilitzant la violència com a llenguatge per existir. Internet ens permet entrar a les cases i, per tant, portar aquesta reflexió a tot arreu». A més, l’autor destaca que un altre atractiu del webdocumental és que no té límit de temps o d’espai. «A Alma», ens explica, «a part dels quaranta minuts de confessió de la protagonista, vam incloure centenars de pàgines informatives per entendre millor la situació. En cap altre mitjà haguéssim pogut tenir aquesta llibertat».

Les pàgines informatives i altres elements més periodístics d’Alma es van elaborar sota la direcció d’Isabelle Fougère; mentre que Dewever-Plana es va ocupar especialment de la part d’imatges i vídeos de la producció.

Alma, Isabelle Fougère i Miquel Dewever-Plana
© Miquel Dewever-Plana

«Crec que no existeix un patró estàndard d’equip per realitzar un webdocumental», afirma el fotoperiodista. «Tot depèn de la història». En el seu cas, Dewever-Plana sosté que, pel fet ser la història d’un món d’homes explicada per una dona, «era imprescindible que fos una altra dona qui entrevistés Alma durant el rodatge. Per això, vaig demanar a Isabelle que formés part d’aquesta aventura. Va ser ella qui va dirigir l’entrevista i crec que això va permetre a Alma, davant d’una altra dona, ser summament honesta a l’hora de fer sortir a la llum el més dolorós de la seva experiència». En aquest testimoni s’ha basat també el llibre ALMA (Blume, 2012), amb relat literari de Fougère i imatges de Dewever-Plana.

Preguntat sobre el potencial de les eines multimèdia en el món de la fotografia professional, Dewever-Plana afirma que, enfront de la crisi econòmica dels mitjans de comunicació tradicionals, «Internet serà sens dubte el mitjà que ens permetrà [als fotoperiodistes] seguir treballant i informant». Per exemplificar-ho, el fotògraf explica que fins ara Alma ha registrat més d’un milió de connexions (a través d’internet i d’una aplicació gratuïta per a tauletes). «Un resultat sense precedents que significa que la nostra feina pot tenir un abast molt més ampli utilitzant internet», diu Dewever-Plana. Tot i així, el codirector d’Alma confessa que aquest webdocumental no ha generat cap benefici monetari per als autors i que en el camp del fotoperiodisme multimèdia serà necessari «crear un model econòmic viable que encara no existeix».

World Press Photo: exposició i activitats paral·leles

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

La mostra World Press Photo Barcelona es podrà visitar del 6 de novembre al 8 de desembre del 2013 al CCCB, en horari de dimarts a dijous d’11 a 20 hores; els divendres d’11 a 21 hores, i els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 hores.

En el marc de l’exposició, el 6 de novembre a les 12 hores Miquel Dewever-Plana oferirà una masterclass a la Sala -1 del CCCB. El fotògraf compartirà la seva experiència en la creació, desenvolupament i difusió del webdocumental Alma, que també ha estat guardonat amb el primer premi Visa d’Or de la categoria Web Documentals del Festival Visa pour l’Image 2013 de Perpinyà.

A banda d’aquesta masterclass, World Press Photo inclourà altres activitats paral·leles.

+ info: http://www.cccb.org/ca/exposicio-world_press_photo_13-44780

Twitter: #WPP13BCN

«Twitter és la ciutat del present» Teju Cole, escriptor

September 26th, 2012 1 Comment

Teju Cole narra la ciutat caminant. S’hi passeja a poc a poc, s’atura, copsa un instant, en descriu els detalls i continua caminant. Quan tomba el carrer, troba un personatge invisible a la vorera i el fa ressorgir de l’anonimat a través de la paraula.

Ciutat oberta, la primera novel·la de Cole, va d’un home que, com ell, camina, observa i descriu la ciutat. Cole escriu ―camina― sobre Nova York, però podria estar escrivint sobre Lagos o Barcelona. «Totes les ciutats esdevenen una sola ciutat», diu Cole. La uniformització de la cultura urbana no és per a ell una pèrdua sinó un interessant fenomen a observar.

Amb motiu de la presentació de Ciutat oberta a Barcelona, el CCCB va demanar a Teju Cole que descobrís el Raval, que passegés pels seus carrers. Durant tres dies, l’escriptor es va perdre pel barri amb la idea de descriure’l fent servir la seva segona eina creativa: la fotografia. Acompanyat d’una càmera digital, Cole va fer desenes de fotos d’uns carrers i d’una gent que veia per primer cop a la seva vida. Podeu veure la galeria de fotos amb el resultat del projecte aquí.

En aquesta entrevista, Teju Cole valora l’experiència de fotografiar el Raval i parla d’un segon projecte literari que està desenvolupant a Internet: Small Fates. Amb més de 50.000 seguidors a Twitter, @TejuCole enganxa diàriament els seus lectors amb una sèrie de relats breus i colpidors, històries estranyes i desconcertants sobre fets ocorreguts a Lagos i Nova York. Descobrim els Small Fates de Teju Cole i conversem amb ell sobre les possibilitats creatives de Twitter.