Posts Tagged ‘política’

Polítiques musicals

November 6th, 2014 No Comments

El passat dijous vam encetar l’última sessió del cicle #BCNmp7 titulat POLÍTIQUES MUSICALS amb l’enregistrament d’un programa de ràdio, conduït per la periodista Lucía Lijtmaer, en el qual vam tractar, des de diferents punts de vista, les relacions que uneixen la música i la política. També van intervenir els tres programadors de la sessió, Marc Balfagón (Fundación Robo), Jordi Oliveras (Indigestió) i Carlos Carbonell (Internet 2), així com el músics que actuaran el 13 de novembre al Teatre del CCCB: Grey Filastine i Dick El Demasiado. Durant el programa també vam entrevistar telefònicament el periodista i crític musical Víctor Lenore que acaba de publicar el llibre “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”.

A continuació us destaquem alguns fragments del programa.

Fundación Robo es crea a partir de totes les manifestacions que va haver posteriors al maig de 2011 (…) El nostre sentit primer va ser el de visibilitzar la relació entre música i política, sobretot en el sentit de les lletres i de tractar certes temàtiques en estils on habitualment no es feia. Aquesta relació estava anant a més, en el sentit que la gent se sentia interpel·lada i implicada per tot el que estava passant.” (Marc Balfagon)

“A Indigestió sempre ens ha interessat la música que es fa a la ciutat. A partir d’aquí vam anar construint una manera d’entendre els músics com algú a qui tenim a prop i que parla de les nostres coses. Però en el moment en el qual aquí comença a haver-hi una escena important i aquesta no reflecteix coses que a nosaltres ens estaven preocupant políticament ens vam començar a preguntar què passava.” (Jordi Oliveras)

“Yo (Internet 2) empecé como músico y he acabado accidentalmente haciendo de promotor. Un poco como una cosa visceral de traer aquello que te gustaría ver. Lo que no encuentras, te lo inventas. Y estoy aquí en la misma lucha y con la oportunidad de hacer cosas y con medios. Y se agradece.” (Carlitos Carbonell)

¿Cómo te relacionaste como músico con los movimientos antiglobalización y cuándo comenzaste?  “De esto hace unos 15 años. Ya llevaba un tiempo haciendo música y política, pero cuando llegamos a este momento de la anti-globalización hubo una explosión de nueva energía, parecido a lo que fue aquí el 15M. En esa época formamos un grupo, como una marching band, específicamente para dar banda sonora a estas manifestaciones. Y fuimos por todo el mundo haciendo las bandas sonoras en directo.” (Grey Filastine)

(Dick El Demasiado) “Yo creo que todo lo que hago es un acto político. Mi música es bastante pesada, si vas escuchando los textos y vas siguiendo mi actitud en el mundillo pequeño de la música o en el mundo grande “del mundo”. Sin seguir ningún dogma, sí me considero bastante político.”

“Todo es política, no solo la música. Es lo primero que se me ocurre decir. Todo es político de alguna manera.” (GF)

“Penso que dir que tot és polític, a Barcelona, es va convertir en un excusa, una manera tonta de treure’s el tema de sobre. Dèiem que tota la música és política, que no és mentida, i per tant no en parlàvem més. La meva lectura és que, generalitzant una miqueta, durant un temps hem tingut una visió políticament molt conservadora de la música. Aquí, a Barcelona.” (JO)

“També és veritat que cada cas s’articula de diferent manera o amb diferents intensitats, i que aquesta dimensió política l’hem de mirar des de moltes perspectives. Precisament, nosaltres, des de Fundación Robo posàvem èmfasi amb el missatge, amb les lletres, però, tot i això, érem conscients que aquesta era una de les perspectives menys clau per definir com de política n’és una música. Hi ha molts d’altres factors a tenir en compte: la gestió, les relacions que es donen en el si d’aquesta música, què provoca, en quins contextos apareix…” (MB)

No hi ha una certa contra-culpabilitat en aquesta búsqueda entre la cúmbia villera i el reggaeton. No hi ha com una cerca d’autenticitat en altres mons?

“M’imagino mil formes diverses de relacionar-nos amb la música de societats diferents a la nostra, amb connotacions polítiques, morals i econòmiques dissemblants. Em resisteixo a buscar cànons i regles. Estic d’acord amb què darrera d’una certa reclamació d’autenticitat i relació amb allò popular mirem a d’altres llocs. Com sempre, això no ens parlarà del reggaeton sinó qui l’escolta.” (JO)

“Estoy muy de acuerdo en que hay mil formas de relación. A mi personalmente me interesa relacionarme con música de otras culturas en clave de iguales. Ir ahí, grabar gente, tocar con ellos, ir de gira con ellos, tocar en su país y buscar un intercambio justo.” (GF)

YouTube Preview Image

“Quería poner el caso de Omar Souleyman. Cuando lo conocí me interesé por su música, era un músico que tocaba en bodas en Síria. En Barcelona actuó en el festival Sónar, y sentí cierto rubor. Era un poco como cuando en King Kong traen a este trofeo del mundo perdido, y lo colocan delante de un montón de gente drogada.” (CC)

“Se tiende a pensar que si eres más o menos conocido eres músico y que el que está en su casa haciendo música no es músico, y creo que, por ejemplo, la renta básica universal haría que nuestra relación con la música fuera diferente. A veces he hablado con gente que se dedica a la música no-profesionalmente y, realmente, todas las acciones, todo lo que envuelve este mundo, está colonizado por estos elementos económicos de sacar réditos, de recuperar dinero. Como si todos nos comportáramos como músicos profesionales, y esto crea una relación con la música muy distorsionada.” (MB)

 YouTube Preview Image

“Fa uns anys, quan va tenir lloc el 15M, alguns trobàvem a faltar que la música reflectís allò que estàvem vivint. Crec que ara comencem a estar en un moment polític diferent en el qual parlem molt de l’ocupació de les institucions. I quelcom que políticament estava molt clar en el 15M, que era que la política formava part de tots els actes de la vida, correm el risc d’oblidar-ho. En aquest context començo a pensar que en allò cultural hi ha una dimensió política que no és la institucional, que potser és la que hem d’atendre i reivindicar.” (JO)

La sessió “Polítiques músicals”culminarà el proper 13 de novembre amb un concert al CCCB del nord-americà afincat a Barcelona Filastine i de l’holandès Dick El Demasiado.

Sant Jordi 2014: La llista d’autors Primera Persona

April 22nd, 2014 No Comments

Després dels llibres i les roses, els llistats s’han convertit en la tercera tradició amb més arrelament de la jornada literària de Sant Jordi. Llistes de recomanacions, dels llibres més venuts (subllistes: en català, en castellà, ficció, no ficció), d’horaris de signatures per aconseguir un gargot personalitzat de l’autor preferit…  La nostra contribució a l’art i la divulgació de les llistes va lligada aquest any al festival Primera Persona, que del 8 al 10 de maig portarà al CCCB a destacats novel·listes o bé a autors que tot i que la literatura no és la seva dedicació principal, han sabut explicar les seves vivències en un bon llibre. A continuació, la llista  d’autors Primera Persona 2014 (en rigorós ordre alfabètic) i dels llibres (alguns, no hi són tots!) que us podeu llegir si voleu venir ben actualitzats al festival.

I si sou dels que preferiu combinar les lletres amb beguda, conversa i música, no us perdeu la festa de Sant Jordi que l’equip de Primera Persona i Gent Normal organitzen al bar La Masia a partir de les 19h. Més detalls, aquí

Antonio Baños. Després d’aconseguir una cosa tan insòlita com fer digerible l’assaig macroeconòmic en llibres com La economía no existe (Los Libros del Lince, 2009) o Posteconomía (Los Libros del Lince, 2012), el periodista, escriptor i músic Antonio Baños ha publicat La rebel·lió catalana (LaButxaca, 2013), que el 2014 edita Roca Editorial en castellà. És la demostració que un altre tipus de catalanisme amb vocació independent i independentista (i amb decència en el social i el moral) és possible.

Jorge Carrión. La seva última obra, Librerías (Anagrama, 2013), finalista del Premi Anagrama d’Assaig, és un recorregut sentimental i intel·lectual per tot el globus i ja ha arribat a la quarta edició. A Primera Persona retrà homenatge al que podria ser el seu rebesavi, l’explorador de principis del segle XX Burton Holmes, amb el seu esmòquing blanc i el seu sarró carregat de reflexions i anècdotes ultrapersonals.

Raúl Cimas. A més d’idear La Hora Chanante i de protagonitzar programes com Muchachada Nuí, sèries com Hotel Coconut i programes com Óxido Nitroso, s’ha passejat arreu del país com a monologuista. Aquesta serà la faceta que mostrarà a Primera Persona per presentar en exclusiva el seu primer llibre de vinyetes Demasiada pasión por lo suyo, editat per Blackie Books.

Jonhathan Coe. L’obra d’aquest novel·lista nascut a Lick, un suburbi de Birmingham, es caracteritza pel compromís polític, sempre expressat de manera còmica en forma de sàtira malenconiosa. Expo 58 (Viking, 2013), la seva última novel·la, parla d’espies astuts, hostesses guapes i funcionaris despistats en plena guerra freda. Coe sempre s’ha declarat apòstol de David Nobbs i la seva visió tragicòmica de la narrativa.
Alex Díez va fundar Los Flechazos a Lleó el 1988 i, després d’una dècada d’esclat i èxits (van ser el primer grup mod espanyol a aconseguir seguiment majoritari), va posar en marxa Cooper, projecte «en solitari amb banda» de guitarres i pop per al 2000 i endavant. Actualment, compagina l’activitat musical amb la seva tasca al capdavant d’Ediciones Chelsea, on ha publicat el llibre Club 45. 90 canciones de la Era Pop para mods y jetsetters (2010) i els volums de la col·lecció «Mis Documentos».

David Fernández. Amb una llarga trajectòria com a periodista i activista, es va convertir, el desembre del 2012, en diputat del Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ha publicat Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial (Virus Editorial, 2006) i Foc a la barraca (Lo Diable Gros, 2013).

Roberto Herreros és un dels promotors de la Fundación Robo, plataforma que pretén estimular el debat polític en la música popular. Ha col·laborat a RockdeluxRolling Stone, El Confidencial i Diagonal, entre altres mitjans. És coordinador de continguts i guionista del programa musical de La 2 Mapa sonoro i ha escrit, juntament amb Isidro López, el llibre El estado de las cosas de Kortatu: lucha, fiesta y guerra sucia (Lengua de Trapo, 2013), ja en la seva segona edició.
Sheila Heti és una de les estrelles emergents de la nova narrativa internacional. Sovint emmarcada en corrents com l’Alt-Lit (Alternative Literature), ha publicat col·leccions d’assajos com The Chairs are Where People Go (Faber, 2011), juntament amb Misha Glouberman, i ha desenvolupat projectes artístics com el blog Metaphysical Poll, on la gent publicava els somnis que tenien de Barack Obama i Hillary Clinton durant les eleccions primàries del 2008. La seva aclamada novel·la ¿Cómo debería ser una persona? (Alpha Decay, 2013) la va donar a conèixer entre els lectors espanyols i catalans.
Jonathan Lethem. Nascut a Brooklyn (Nova York) el 1964, ha demostrat que la narrativa nord-americana més ambiciosa es podia barrejar amb la cultura pop (còmics, blockbusters, northern soul i literatura pulp) i no només sortir-ne il·lesa, sinó reforçada. Ha escrit per a mitjans com The New Yorker i The New York Times, ha guanyat el National Book Critic’s Circle Award i ha signat diversos llibres d’assajos des del jo més confessional. Un enfocament una mica més autobiogràfic batega en la seva última novel·la, Dissident Gardens (Random House, 2013), que analitzarà a Primera Persona i en família. En concret, amb la seva germana, la traductora Mara Lethem.
Javier López Menacho. Aquest jove autor nascut a Jerez de la Frontera el 1982 va trobar el seu tema literari disfressat de xocolatina i la seva millor teràpia en l’escriptura. A Yo, Precario (Los Libros del Lince, 2013) escriu sobre les penúries dels seus treballs més humiliants al final de cada jornada.
David Nobbs  és novel·lista i creador de la sèrie Caída y auge de Reginald Perrin, basada en la seva novel·la homònima de 1975 (traduïda per Impedimenta el 2012), autèntic punt culminant de l’«humor trist» britànic. Ha publicat gairebé una vintena de novel·les, i The Fall and Rise of Gordon Coppinger (HarperCollins, 2012) és la més recent.
Carolina del Olmo. Llicenciada en filosofia per la Universidad Complutense de Madrid, és directora de cultura del Círculo de Bellas Artes de Madrid i de la revista Minerva. El 2013 va publicar el llibre Dónde está mi tribu (Clave Intelectual), un assaig audaç i crític sobre ser mare (i les exigències del sistema) en temps del fiasco neoliberal. Avui dia es dedica a la sociologia de la maternitat i a la criança.

Fernando Pardo (Sex Museum) és conegut principalment per ser compositor i guitarrista del grup de garage-fuzz-rock-psicodèlic Sex Museum, amb els quals està des de la seva fundació el 1985, i també toca la guitarra en els instrumentals surfistes Los Coronas (que va fundar el 1991). A Ediciones Chelsea ha publicat el llibre de memòries Los chicos eléctricos (2013), on reviu la seva formació mod i els seus anys de rock a la carretera.

Sergi Pons Codina. Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Deixa d’estudiar als setze anys i s’incorpora al món laboral amb entusiasme (fàbriques, magatzems, transportista…). Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014) és la seva primera novel·la.
César Rendueles. Professor de sociologia a la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i professor associat a la Universidad Carlos III de Madrid, Rendueles és doctor en Filosofia per la UCM i ha editat assajos clàssics d’autors com Karl Marx, Walter Benjamin o Karl Polanyi, i el 2013 va publicar l’essencial Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013).  
Felipe o Joaquín Felipe Spada va néixer a Barcelona el 1962. Mod en actiu del 1980 al 1988, li continua agradant però practica poc. Creient en Déu i escèptic en tota la resta, ell mateix inclusivament. En diferents graus ha liderat Los Canguros (1986-1988), Los Fresones Rebeldes (1995-2001) i Cola Jet Set (2001-present), entre d’altres. Autor d’un llibre de records per a Ediciones Chelsea, ¿Eso dije? ¡Dios mío! (2013), abans de morir pretén aprendre a tocar teclats, alemany i surf, i escriure un altre llibre.
Bob Stanley és músic del grup pop Saint Etienne, productor cinematogràfic i DJ anglès. Stanley també ha exercit de periodista musical i ha gestionat diferents segells discogràfics, des de Caff –que va llançar singles de Manic Street Preachers, Pulp i The Claim– fins a Icerink i EMI Disc. Al setembre del 2013 va publicar el seu segon llibre Yeah Yeah Yeah: The Story of Modern Pop (Faber), una enciclopèdica història de la música pop.
Ian Svenonious. Figura cabdal en la música independent de les últimes dècades, combina actualment els seus xiscles i proclames a la banda Chain and The Gang amb la seva faceta com a assagista. El seu últim llibre, Estrategias sobrenaturales para montar un grupo de rock, sobre la vanitat onanista en les estrelles en potència, l’edita Blackie Books (maig de 2014). El presentarà amb cants, balls, vídeos i la seva verbigràcia habitual.
Irvine Welsh. Nascut a Leith, Edimburg, 1958, Welsh va créixer al barri obrer de Muirhouse, on als setze anys va abandonar l’escola per posar-se a treballar. La feina no el va apassionar més que l’escola, tot i que li va donar l’oportunitat de viure l’escena punk de Londres. En els anys vuitanta va tornar a Edimburg, on va treballar per a l’Edinburgh District Council i paral·lelament, amb l’energia de l’escena rave, va desenterrar velles notes per escriure l’esbós del que seria la seva primera novel·la, Trainspotting (Anagrama, 1996). Skagboys és el seu últim treball. L’escocès dissertarà en directe per als espectadors de Primera Persona sobre la seva vida, les seves fòbies i les seves passions.

Qui mana? La fi del poder segons Moisés Naím

November 6th, 2013 1 Comment

El poder ja no és el que era. S’està degradant, fragmentant, erosionant fins al punt que ja ningú té capacitat suficient per agafar la paella pel mànec i fer el que s’ha de fer. Ho diu Moisés Naím, espectador de primera fila dels principals centres de poder del món (o de la seva desaparició), doncs ell mateix és un dels analistes més influents de la política i l’economia internacionals, columnista de diversos diaris de referència d’Amèrica i Europa, i va ser ministre de Comerç i Indústria de Veneçuela a principis dels anys 90.

Plaza del Sol, moviment 15-M. Fotografia de Rafael Tovar. CC-BY-SA 2.0.

La seva tesi és que ja no mana més qui és més gran o més fort, sinó que el poder i la influència depenen cada vegada menys de la mida, la geografia, la història o la tradició. Això no vol dir que els grans actors tradicionals, com ara els partits polítics, els sindicats, les grans organitzacions, els exèrcits, el centres religiosos o les grans empreses i corporacions deixin d’existir, però sí que tindran menys pes i menys capacitat per canviar les coses i prendre decisions determinants. Per contra, petites organitzacions aconsegueixen operar ràpidament en l’àmbit internacional i tenir repercussions globals. Són el què Moisés Naím anomena “micropoders”: des d’empreses petites que arriben a desbancar firmes multinacionals, a activistes a favor de la democràcia o partits minoritaris, però també lobbies, pirates cibernètics, delinqüents o grups que utilitzen formes alternatives d’adquirir influència política sortejant les estructures formals del sistema.

En definitiva, segons Moisés Naím, el poder està canviant. Cada vegada és més fàcil d’aconseguir-lo, i més difícil de mantenir-lo i utilitzar-lo. Però, adverteix Naím, abans de deixar-nos portar per l’entusiasme de pensar que això condueix indefectiblement a una societat més horitzontal, alliberada de velles oligarquies, descentralitzada i flexible, hem de considerar que l’erosió del poder tradicional també pot generar inestabilitat, desordre i paràlisi davant de problemes complexos.

Per intentar aclarir una mica més qui mana, qui està aconseguint el poder i qui l’està perdent, com i per què passa tot això, i quines conseqüències tindrà sobre les nostres vides, Moisés Naím parlarà amb Antoni Bassas el proper dimecres, 13 de novembre, a les 19:30 al CCCB. Ho farà en el marc de la conferència: “Qui mana? Les mutacions del poder contemporani”, que el CCCB organitza amb ocasió de la presentació del seu nou llibre: El fin del poder. Empresas que se hunden, militares derrotados, papas que renuncian y gobiernos impotentes: cómo el poder ya no es lo que era (Debate, 2013). Us hi esperem. #MoisesNaim

Antonio Monegal: «En els últims anys el debat sobre la cultura s’ha basat en criteris economicistes»

September 13th, 2013 No Comments

En temps de retallades es fa difícil parlar de cultura i de polítiques culturals sense que en la conversa surti a relluir la letal pujada de l’IVA, la davallada de públic, l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors,  els acomiadaments  o, directament, el tancament d’espais i instal·lacions.

El debat “El Sentit de la Cultura”, que se celebrarà el 18 i 19 de setembre al CCCB sota la direcció del professor Antonio Monegal i amb la participació d’una vintena de professionals implicats en cultura, no és aliè a aquesta realitat desoladora, però pretén allunyar-se del tractament economicista que, segons ell, s’ha apoderat del debat cultural. Antonio Monegal sosté que en els últims anys la discussió sobre les polítiques culturals ha estat monopolitzada per polítics i administradors de organitzacions (gestors, directius) que han basat discurs i decisions en criteris econòmics i instrumentals.

Pensar en el sentit intrínsec de la cultura i valorar el seu retorn polític i social entre el conjunt de la població (i no només entre els agents que treballen de i per a la cultura) són reflexions que potser cal fer-nos previament per evitar que l’activitat cultural només es mesuri amb el regle dels diners. En aquesta entrevista, Antonio Monegal presenta l’enfocament del debat “El Sentit de la Cultura”, que s’ha estructurat en taules rodones que abordaran la cultura des del punt de vista de la política,  el conflicte, el retorn social (la cultura com a bé comú), la identitat, els mitjans de comunicació i el mercat. Podeu veure el programa complet aquí. L’entrada als debats és gratuïta (l’aforament limitat). “El Sentit de la Cultura” també es podrà seguir en directe per Internet. Al Twitter, podeu  seguir la conversa i participar-hi amb l’etiqueta #SentitCultura.

Xavier Antich: «De la vida pública, tots en som responsables»

February 19th, 2013 No Comments

Un dels grans reptes de l’actualitat és tornar a la societat civil el protagonisme de la gestió pública. Així ho creu Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona, qui alerta que hem acabat identificant la política amb allò que fan els polítics professionals, quan “política” és, de fet, tot allò que fem en l’espai comú.

Durant la conversa que vam mantenir-hi després de la seva participació al debat “En comú”, Antich va afirmar que, en aquest espai compartit, el repte és fugir de la “trampa comunitària” i, per tant, en lloc de reforçar allò que existeix en comú, assumir el pluralisme. En aquest procés, segons el filòsof, l’educació juga un paper central; ja que té la capacitat d’aconseguir que no només formem part d’una comunitat, sinó que en participem activament.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Xavier Antich, Joan Margarit i Joan Nogué,

123