Posts Tagged ‘política’

Qui mana? La fi del poder segons Moisés Naím

November 6th, 2013 1 Comment

El poder ja no és el que era. S’està degradant, fragmentant, erosionant fins al punt que ja ningú té capacitat suficient per agafar la paella pel mànec i fer el que s’ha de fer. Ho diu Moisés Naím, espectador de primera fila dels principals centres de poder del món (o de la seva desaparició), doncs ell mateix és un dels analistes més influents de la política i l’economia internacionals, columnista de diversos diaris de referència d’Amèrica i Europa, i va ser ministre de Comerç i Indústria de Veneçuela a principis dels anys 90.

Plaza del Sol, moviment 15-M. Fotografia de Rafael Tovar. CC-BY-SA 2.0.

La seva tesi és que ja no mana més qui és més gran o més fort, sinó que el poder i la influència depenen cada vegada menys de la mida, la geografia, la història o la tradició. Això no vol dir que els grans actors tradicionals, com ara els partits polítics, els sindicats, les grans organitzacions, els exèrcits, el centres religiosos o les grans empreses i corporacions deixin d’existir, però sí que tindran menys pes i menys capacitat per canviar les coses i prendre decisions determinants. Per contra, petites organitzacions aconsegueixen operar ràpidament en l’àmbit internacional i tenir repercussions globals. Són el què Moisés Naím anomena “micropoders”: des d’empreses petites que arriben a desbancar firmes multinacionals, a activistes a favor de la democràcia o partits minoritaris, però també lobbies, pirates cibernètics, delinqüents o grups que utilitzen formes alternatives d’adquirir influència política sortejant les estructures formals del sistema.

En definitiva, segons Moisés Naím, el poder està canviant. Cada vegada és més fàcil d’aconseguir-lo, i més difícil de mantenir-lo i utilitzar-lo. Però, adverteix Naím, abans de deixar-nos portar per l’entusiasme de pensar que això condueix indefectiblement a una societat més horitzontal, alliberada de velles oligarquies, descentralitzada i flexible, hem de considerar que l’erosió del poder tradicional també pot generar inestabilitat, desordre i paràlisi davant de problemes complexos.

Per intentar aclarir una mica més qui mana, qui està aconseguint el poder i qui l’està perdent, com i per què passa tot això, i quines conseqüències tindrà sobre les nostres vides, Moisés Naím parlarà amb Antoni Bassas el proper dimecres, 13 de novembre, a les 19:30 al CCCB. Ho farà en el marc de la conferència: “Qui mana? Les mutacions del poder contemporani”, que el CCCB organitza amb ocasió de la presentació del seu nou llibre: El fin del poder. Empresas que se hunden, militares derrotados, papas que renuncian y gobiernos impotentes: cómo el poder ya no es lo que era (Debate, 2013). Us hi esperem. #MoisesNaim

Antonio Monegal: «En els últims anys el debat sobre la cultura s’ha basat en criteris economicistes»

September 13th, 2013 No Comments

En temps de retallades es fa difícil parlar de cultura i de polítiques culturals sense que en la conversa surti a relluir la letal pujada de l’IVA, la davallada de públic, l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors,  els acomiadaments  o, directament, el tancament d’espais i instal·lacions.

El debat “El Sentit de la Cultura”, que se celebrarà el 18 i 19 de setembre al CCCB sota la direcció del professor Antonio Monegal i amb la participació d’una vintena de professionals implicats en cultura, no és aliè a aquesta realitat desoladora, però pretén allunyar-se del tractament economicista que, segons ell, s’ha apoderat del debat cultural. Antonio Monegal sosté que en els últims anys la discussió sobre les polítiques culturals ha estat monopolitzada per polítics i administradors de organitzacions (gestors, directius) que han basat discurs i decisions en criteris econòmics i instrumentals.

Pensar en el sentit intrínsec de la cultura i valorar el seu retorn polític i social entre el conjunt de la població (i no només entre els agents que treballen de i per a la cultura) són reflexions que potser cal fer-nos previament per evitar que l’activitat cultural només es mesuri amb el regle dels diners. En aquesta entrevista, Antonio Monegal presenta l’enfocament del debat “El Sentit de la Cultura”, que s’ha estructurat en taules rodones que abordaran la cultura des del punt de vista de la política,  el conflicte, el retorn social (la cultura com a bé comú), la identitat, els mitjans de comunicació i el mercat. Podeu veure el programa complet aquí. L’entrada als debats és gratuïta (l’aforament limitat). “El Sentit de la Cultura” també es podrà seguir en directe per Internet. Al Twitter, podeu  seguir la conversa i participar-hi amb l’etiqueta #SentitCultura.

Xavier Antich: «De la vida pública, tots en som responsables»

February 19th, 2013 No Comments

Un dels grans reptes de l’actualitat és tornar a la societat civil el protagonisme de la gestió pública. Així ho creu Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona, qui alerta que hem acabat identificant la política amb allò que fan els polítics professionals, quan “política” és, de fet, tot allò que fem en l’espai comú.

Durant la conversa que vam mantenir-hi després de la seva participació al debat “En comú”, Antich va afirmar que, en aquest espai compartit, el repte és fugir de la “trampa comunitària” i, per tant, en lloc de reforçar allò que existeix en comú, assumir el pluralisme. En aquest procés, segons el filòsof, l’educació juga un paper central; ja que té la capacitat d’aconseguir que no només formem part d’una comunitat, sinó que en participem activament.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Xavier Antich, Joan Margarit i Joan Nogué,

Marina Garcés: el compromís

February 13th, 2013 No Comments

Ja fa un temps que la paraula «compromís» torna a estar sobre la taula. Suposa, aquesta renovació, una certa recuperació de la societat civil, una dignificació de l’activitat política ciutadana que coincideix, no per casualitat, amb la major pèrdua de legitimitat dels partits i la política institucional des de la inauguració de la democràcia. Ja no som indiferents, o no ho som tant, perquè ens hem adonat que el món que compartim depèn directament de nosaltres (en plural) i de la nostra capacitat d’intervenir-hi.

Segurament, la crisi ens ha fet més conscients del fet que habitem un món “en comú”, que res humà ens és aliè, que les accions dels altres repercuteixen inevitablement sobre les nostres vides i que, per molt que ens hagin fet creure que podem arribar a ser autosuficients, mai no hem estat tan dependents com ara. És a dir, ens hem adonat que estem compromesos, units per lligams d’obligació i dependència, tant si ho volem com si no, pel fet mateix de viure junts. Com es passa, però, d’aquest compromís inevitable de la convivència al compromís polític? Què vol dir avui polititzar-se? Quines situacions tenen la força de comprometre’ns?

Por ADICAE15-M (Trabajo propio) [CC-BY-SA-3.0]

Per intentar trobar-hi algunes respostes, podeu apropar-vos al CCCB per sentir la filòsofa Marina Garcés el proper dilluns, 18 de febrer dins del cicle de conferències “En comú”. Tal com explicarà, polititzar-se vol dir, precisament, “desafiar el poder que ens expropia de la nostra dimensió comú”, reconèixer en la nostra condició comuna el principi i el fi de l’acció política. Per començar a escalfar motors, aquí teniu aquesta reflexió seva sobre la naturalesa del compromís:

“El compromís, quan ens assalta, trenca les barreres de la nostra immunitat, la nostra llibertat clientelar d’entrar i sortir, d’estar i no estar, de prendre-ho o deixar-ho. Així, ens obre i ens desplaça en el que som o crèiem que érem. Ens incorpora a un espai que no controlem del tot. Quan ens veiem compromesos, ja no som una consciència sobirana i una voluntat autosuficient. Ens trobem implicats en una situació que ens depassa i ens exigeix, finalment, que prenem una posició. Prendre una posició no és només prendre partit (a favor o en contra) ni emetre un judici (m’agrada o no m’agrada). És haver d’inventar una resposta que no tenim i que, sigui quina sigui, no ens deixarà iguals. Tot compromís és una transformació necessària de la qual no tenim el resultat final garantit.” (Pots llegir aquí el text complet, o el seu llibre Un mundo común que tot just ha publicat Edicions Bellaterra.)

Per altra banda, donat que la conferència prevista per aquesta data era la de la filòsofa Michela Marzano, que va haver de cancel·lar la seva intervenció perquè va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament italià dels propers 24 i 25 de febrer, també emetrem una breu entrevista que l’equip del CCCB li ha fet sobre el seu compromís polític i sobre la relació entre la confiança i la vida “en comú”. Aviat estarà disponible també a la xarxa.

«La justícia social hauria de ser un repte comú a Europa» Ulrich Beck, sociòleg

January 16th, 2013 No Comments

Ulrich Beck (Polònia, 1944) és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat Ludwig Maximilian de Munic i catedràtic de Sociologia a la London School of Economics. Considerat un dels sociòlegs més destacats en l’estudi dels efectes de la modernització i la globalització, va ser l’impulsor dels conceptes “societat del risc”, “segona modernitat” o “modernització reflexiva”, idees que va desenvolupar en els llibres La sociedad del riesgo (1998), ¿Qué es la globalización? (1998) o La democracia y sus enemigos (2000).

Coincidint amb la publicació del seu darrer assaig, Una Europa alemana (2012), Beck va inaugurar el passat dilluns 14 de gener el cicle de debats En Comú i l’hem entrevistat. En aquesta conversa l’autor fa una interpretació alternativa de la crisi que travessa Europa. Beck defensa la necessitat de construir entre tots una Europa que posi per davant de tot l’individu i els seus drets socials. No té sentit, diu, que cada país busqui la seva sortida de la crisi particular perquè els problemes que tenim són d’abast global, cal cooperar i buscar solucions comunes.

123