Equip web CCCB

Democràcies que envelleixen? Participació política i valors culturals de la gent gran a Europa

May 8th, 2017 No Comments

Des del Brexit fins a Viktor Orbán, Marine Le Pen i Geert Wilders, la crisi política d’Europa s’ha interpretat sovint en clau d’un conflicte generacional. Segons aquesta visió, l’auge dels projectes polítics autoritaris, el deteriorament dels valors democràtics i l’hostilitat cap a la integració europea són en part conseqüència de l’envelliment de la població al continent. Contribueixen a sostenir aquesta idea una sèrie de mites i prejudicis que retraten a la gent gran com un grup temorós, egoista i fàcil de manipular. Però aquesta perspectiva no es basa en els fets. Els analistes polítics demostren que no existeix cap relació entre l’envelliment i la inclinació envers opcions polítiques reaccionàries, i que les nostres perspectives es construeixen a partir de la nostra educació i experiència política i no canvien substancialment amb el pas del temps. Per confrontar els estereotips sobre la vellesa i la participació política, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i les Open Society Foundations han organitzat el projecte “Ageing democracies”, en què cinc investigadors desenvolupen treballs individuals que exploren les implicacions polítiques de l’envelliment. 

Ens trobem en un moment crític de la història. Els valors liberals democràtics es veuen amenaçats avui per l’auge de polítics autoritaris com Donald Trump, Viktor Orbán, Marine Le Pen o Geert Wilders, i de partits polítics xenòfobs com Alternativa per a Alemanya, el Partit de la Llibertat d’Àustria o el partit Llei i Justícia de Polònia, que tracten els principis dels drets humans i la solidaritat social amb escepticisme o fins i tot amb una hostilitat oberta. Mentrestant, el Brexit i referèndums similars han demostrat que la integritat de la Unió Europea ja no es pot donar per feta.

Aquests canvis dràstics s’estan produint juntament amb el que probablement sigui el canvi més profund i a llarg termini en la composició social d’Europa des de l’ampliació de l’accés a l’educació: l’envelliment accelerat de la població. Impulsat pel creixement continuat de l’esperança de vida mitjana, l’envelliment de la població és un dels resultats més tangibles del progrés social. Malgrat això, sovint és tractat pels experts, analistes i altres especialistes com un problema i una font de conflictes intergeneracionals.

La idea que el deteriorament dels valors liberals democràtics està en certa manera relacionat amb l’augment de la població d’edat avançada a Europa no té cap fonament. És el resultat de suposicions incontestades sobre l’envelliment i la gent gran. Però en els debats públics es repeteixen i reprodueixen constantment la idea i els mites que ho defensen. Per fer front a aquests prejudicis i aprofundir en el tema de la política de l’envelliment, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Open Society Foundations s’han unit per dur a terme el projecte “Ageing democracies”.

El projecte “Ageing democracies” reuneix cinc persones de diverses procedències, disciplines i contextos europeus per crear un equip d’investigació multidisciplinari que inclou un politòleg, un filòsof, una fotògrafa, una cineasta i un dramaturg. Al llarg del darrer any, tots cinc han analitzat la política de l’envelliment des de diferents angles i han produït treballs que aborden idees errònies i generalitzades sobre la gent gran, les seves perspectives polítiques i el seu paper en la societat. Avui, 8 de maig, celebrem l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa amb la presentació de les conclusions del projecte i les seves implicacions per construir un futur més just i democràtic.

YouTube Preview Image

L’envelliment de la població és un fet positiu

Tots els països de la Unió Europea estan experimentant un envelliment accelerat de la població. Segons les previsions demogràfiques de la Comissió, la població de la Unió assolirà un màxim de 526 milions de persones l’any 2050. Aleshores, prop del 30% de la població total tindrà més de 65 any. Cap al 2060, la proporció de persones de més de 80 anys serà pràcticament la mateixa que la de persones menors de quinze.

S’ha parlat molt de les profundes conseqüències polítiques i econòmiques que tindrà l’envelliment de la població. El debat públic se sol centrar en la pressió que exercirà en l’estat del benestar l’augment de la població de gent gran, traduït en una major despesa pública en atenció mèdica i pensions. De fet, els articles dels mitjans de comunicació sobre l’envelliment de la població sovint plantegen el fenomen com una amenaça per a l’existència mateixa de l’estat del benestar per a les generacions futures, tot enfrontant en la pràctica la població de gent gran amb els joves.

Com a resultat d’això, la dimensió generacional de la política ha guanyat rellevància. Com que l’envelliment de la població és una tendència a molt llarg termini, la discrepància entre les visions, necessitats i conductes polítiques de la gent gran i d’altres grups d’edat influirà en els processos democràtics i els debats durant les properes dècades.

No es pot culpar la gent gran de l’augment de l’autoritarisme i la xenofòbia

Immediatament després de la votació del Brexit, molta gent va expressar la seva frustració pel resultat i va suggerir que no s’hauria hagut de permetre que la gent gran votés. Durant els dies posteriors, la idea de limitar el dret de vot de la gent gran va transcendir les xarxes socials i es va obrir camí en mitjans com Time, GQ, Huffington Post, VICE, Forbes i El País. Els analistes també van responsabilitzar de la fortalesa de governs relativament impopulars o l’auge del populisme de dretes al nombre creixent de votants de la tercera edat.

Culpar la gent gran dels resultats polítics immobilistes, reaccionaris o autoritaris sembla gairebé un acte reflex i la discriminació per edat o “edatisme” que implica sovint no troba contestació. Els prejudicis basats en l’edat es fonamenten en la creença estesa i molt arrelada que, per naturalesa, la gent es torna més reaccionària amb l’edat. Però, què hi ha de cert en aquesta suposició?

Empíricament, la idea no sembla que tingui cap base. Per exemple, la suposició que el suport als partits d’extrema dreta de França i els Països Baixos és més alt entre la gent gran és en realitat falsa. Segons una enquesta d’I&O del desembre de 2016, el suport al Partit per la Llibertat de Geert Wilders era més elevat entre els votants joves i disminuïa radicalment amb l’edat: menys del 5% dels votants de més de 65 anys donaven suport a la seva campanya xenòfoba. De la mateixa manera, les enquestes preelectorals deien que el Front Nacional de Marine Le Pen era l’opció electoral preferida entre els votants francesos per sota de 50 anys, mentre entre la gent gran era la tercera opció.

Brighton Pride. Ivan Bandura, 2014.

Que la gent gran sigui menys propensa a donar suport als polítics autoritaris i xenòfobs pot anar contra les creences i suposicions, però no és massa difícil d’entendre per què ho fan. La gent gran que viu actualment a Europa encara recorda la Segona Guerra Mundial i l’auge del racisme, i la integració europea es va fonamentar en gran mesura en la idea d’evitar els horrors d’aquella època. Un estudi recent de l’investigador de Harvard Yascha Mounk i de Roberto Stefan Foa, de la Universitat de Melbourne, presenta uns resultats alarmants: mentre que la majoria d’europeus més grans pensa que un cop militar mai no està legitimat en democràcia, només un 36% dels mil·lennistes pensa el mateix. Només el 5% dels europeus majors de 65 anys creuen que un sistema democràtic és una forma “perjudicial” o “molt perjudicial” de dirigir un país, mentre que el 13% dels mil·lennistes ho percep així. Finalment, els europeus de la tercera edat són més propensos que els joves a creure que els drets civils són absolutament essencials per a una democràcia.

El grup de la gent gran és tan divers com qualsevol altre

El fet és que les perspectives polítiques i culturals de la tercera edat són molt més complexes i diverses del que tendim a assumir. Aquesta és la conclusió general del primer treball del projecte “Ageing democracies”, un informe del professor Achim Goerres, destacat politòleg alemany especialitzat en la participació política de la gent gran.

L’informe rebutja el mite que la gent gran constitueix un únic electorat amb tendències reaccionaries, i fa notar que les diferències entre les seves preferències polítiques i les de la gent més jove a Europa no es deuen a la seva edat, sinó més aviat a la manera com ha evolucionat cada generació política i les experiències històriques que han compartit els seus membres. En la mesura que podem generalitzar, les dades suggereixen que els europeus més grans són de fet menys conservadors que els seus homòlegs més joves quan es tracta d’economia. Les úniques excepcions són Suïssa i el Regne Unit, on són lleugerament més conservadors.

Pel que fa a les seves opinions culturals, si bé és cert que la gent gran és més conservadora a tots els països europeus excepte als Països Baixos, aquestes diferències són més petites del que es pensa generalment. Les persones que van créixer dins del mateix context històric comparteixen experiències similars que són les que determinen els seus valors cap a la fi de l’adolescència i el començament de l’edat adulta. Aquestes experiències venen clarament determinades per les circumstàncies nacionals i la història política. El fet d’haver nascut el 1955 a l’Alemanya Occidental forjarà les preferències polítiques i les formes de participar de la vida pública d’algú de manera força diferent que si hagués nascut el mateix any a Catalunya o la República Txeca.

Yayoflautas. Teresa Forn, 2012.

L’informe del politòleg Achim Goerres conclou que el rellevant no és la diferència d’edat sinó altres desigualtats: passada l’edat de jubilació, les persones es divideixen segons les mateixes desigualtats socials que experimenten els grups més joves. De fet, les diferències d’actituds i recursos entre els europeus més grans estan relacionades amb desigualtats de gènere, salut, educació i ingressos. Exactament igual que en la resta de grups d’edat, aquestes diferències no només estructuren la posició social de la gent gran, sinó també el que fan i el que volen de la política.

Si considerem l’exemple dels ingressos familiars, el 73% de la gent gran creu que el govern ha de reduir les diferències d’ingressos entre els més rics i els més pobres. Tanmateix, quan dividim la gent gran per grups d’ingressos, es veu exactament el mateix patró que trobem entre la gent jove. Els que tenen més ingressos no són tan partidaris de redistribuir els recursos com els que tenen menys. Entre la gent gran amb uns ingressos familiars situats en el tram més baix del 30% de la distribució d’ingressos del seu país, la proporció que dóna suport a la redistribució és del 79%. Entre els situats en el tram més alt del 30%, aquesta proporció cau al 62%.

La desigualtat socioeconòmica no només afecta les opinions polítiques de la gent gran sinó que pot afectar també la manera com participen en política. Les desigualtats en matèria de salut, molt marcades també per les desigualtats socials, són força notables entre la gent gran. Tant és així que l’edat de jubilació es pot dividir normalment en una edat d’“ancians joves” i una altra edat d’“ancians ancians”, quan els problemes de salut impedeixen les activitats diàries. Una salut pitjor entre la gent gran s’associa amb menys participació política de qualsevol mena o fins i tot gens ni mica. No obstant aquests impediments, la participació política dels “ancians ancians” encara és major que la dels joves. L’informe conclou que els polítics es dirigeixen a un electorat imaginari de persones de la tercera edat  amb actituds politiques i idees molt similars. En l’opinió de l’autor, les inquietuds latents sobre els conflictes generacionals provocats per una “onada gris” de “vells garrepes” són en bona part resultat de les exageracions dels mitjans i tenen poc fonament en els estudis científics actuals.

La política de l’envelliment és la política del futur

El fet que mai no hi hagi hagut tanta gent gran com ara planteja una pregunta preocupant: alguna vegada els havíem valorat tan poc? Malgrat que la població de la tercer edat està creixent i la població jove no, els nostres imaginaris culturals es guien tanmateix per un imperatiu de joventut. Des del món de la publicitat fins a la indústria cinematogràfica, la nostra cultura visual equipara la bellesa amb l’eterna joventut. En la cultura pop, la gent gran sovint és representada com antiquada, indefensa o irritable. Paral·lelament, el periodisme científic sol tractar l’envelliment com una malaltia que s’ha de curar, i no com una part natural del cicle vital. En lloc de valorar els tempos de la gent gran i privilegiar la seva mirada retrospectiva, la societat els demana que envelleixin “activament” per adaptar-se als temps.

La manera com envellim és una qüestió inherentment política. Resulta evident que no tots envellim de la mateixa manera i que els anys que vivim venen determinats per les nostres condicions socials i econòmiques. L’esperança de vida i la qualitat de vida varien substancialment entre països i també dins de cada país, especialment com a resultat de les desigualtats d’ingressos, gènere i educació. Una política de l’envelliment ha d’anar per tant més enllà del comportament electoral o les preferències polítiques d’un determinat grup d’edat. La manera com envellim i les implicacions de fer-se gran depenen en bona part de com està organitzada una societat, quines prioritats defineix i quines qüestions es planteja.

Els altres quatre treballs del projecte “Ageing democracies” analitzen aquestes inquietuds. El filòsof Pedro Olalla repassa el text clàssic més antic sobre la vellesa, De Senectute, de Ciceró. En un llibre que publicarà pròximament titulat De Senectute Politica, Olalla caracteritza l’accelerat i profund envelliment demogràfic a Europa com un fet irrefutable del qual hem de prendre consciència per garantir que la societat assimili, gestioni i s’enriqueixi amb les seves implicacions més profundes. L’envelliment s’ha d’entendre com un fenomen intrínsecament ètic i polític que ens exigeix posar en qüestió una societat que tracta la gent gran com a saquejadors de les arques públiques. Olalla proposa una nova lectura de la noció cada vegada més popular d’“envelliment actiu” que encaixa amb l’ideal democràtic de participació ciutadana i compromís profund amb la vida política.

Però l’envelliment de la població no és l’únic canvi demogràfic important que afecta la política de l’envelliment. Actualment, la gent gran d’Europa forma part d’una societat que ha canviat dràsticament amb els nous patrons de la migració internacional. Aquesta qüestió es tracta de manera molt subtil en la pel·lícula documental de la fotògrafa sueca Maja Daniels titulada L’àvia em diu Tomàs. L’argument és l’amistat poc probable entre en Taimaz i la Barbro. La Barbro no havia conegut mai un refugiat abans de la visita d’en Taimaz. En Taimaz arriba a Suècia com a menor no acompanyat procedent de l’Afganistan. El seu vincle amb la Barbro és la seva primera relació amb una persona sueca. La història té lloc a Älvdalen, un poble envellit i amb molt pocs habitants de la Suècia rural que té una llengua minoritària no reconeguda i amenaçada d’extinció, i posa cara a les complicades implicacions del canvi demogràfic a Europa.

YouTube Preview Image

La qüestió política de com les diferents comunitats responen als reptes actuals de la nostra societat envellida és l’argument de Casa de ningú, un documental de la productora cultural catalana Ingrid Guardiola. Amb un enfocament experimental i observacional,  Guardiola examina la vida de dues comunitats de gent gran en dos llocs radicalment diferents. El primer és Ciñera, un antic poble miner de Lleó, l’economia del qual s’ha vist molt perjudicada per la globalització. El segon és una residència d’avis del barri d’El Palomar de Barcelona. A Ciñera, una sòlida cultura sindical intenta fer front a la doble amenaça de la desindustrialització i el despoblament. A El Palomar, el creixement econòmic s’ha traduït en un augment de la població urbana, i un major nombre de gent de la tercera edat que viu a residències d’avis i de treballadors que se’n cuiden. La pel·lícula destaca la importància fonamental del treball en els dos escenaris i com les vides en aquestes comunitats divergeixen en la seva manera de tractar la població anciana.

Finalment, Peca Stefan és un dels joves dramaturgs amb més projecció de Romania. El seu nou treball és un híbrid immersiu entre una obra de teatre, una novel·la i una exposició. Titulat La nova vella llar, és un exercici d’empatia que convida el públic a posar-se en la pell de la Sra. D i la seva néta  mil·lennista, la Gina, en el seu fantàstic viatge a través de l’espai i el temps. Les dues dones es retroben, després d’estar separades molts anys, per enfrontar-se a una situació que les impulsa a una recerca a través de mons paral·lels. El destí de la Sra. D depèn de com respongui als conflictes que plantegen les diverses versions possibles de la seva vida com a anciana en les actuals Romania, Alemanya, Espanya i una llunyana versió futura d’Europa. Mentre ajuda la seva àvia al llarg del camí, la Gina ha de fer front a les seves pròpies idees falses i temors pel que fa a l’envelliment, i així sorgeixen una sèrie de qüestions recurrents. Com es valora la gent gran en les democràcies contemporànies? Quin seria el millor món possible per a la Gina i la Sra. D?

Són aquestes les preguntes vitals que planteja el projecte “Ageing democracies”, les quals son cada vegada més urgents davant de les recents evolucions polítiques al continent. La crisi de l’eurozona, la crisi de l’estat del benestar, el Brexit i l’auge de l’autoritarisme ens confronten amb una sèrie d’escenaris futurs impensables fa tot just una dècada. Aquests reptes estan aguditzant les tensions que hi ha al darrere d’una transformació més lenta però igualment profunda de la societat. I, com més envelleixi la població d’Europa, més crucial serà articular una bona política de l’envelliment. Les seves conseqüències no es limitaran als jubilats actuals. Els joves són la gent gran del futur, i és avui quan s’està dirimint si heretaran o no una cultura democràtica.

Todorov, un còmplice del CCCB

February 15th, 2017 No Comments

John Berger, Zygmunt Bauman, Tzvetan Todorov. Aquest hivern de 2017 ens han deixat autors de referència que han contribuït de forma cabdal a la cultura i al pensament crític. Amb ells desapareix una generació fonamental de la història europea, un grup de pensadors que encara tenia memòria directa o indirecta dels horrors del continent. A tots ells els unia la denúncia del pensament totalitari, l’obstinació per comprendre la complexitat humana i la defensa aferrissada de la democràcia i la diversitat. La setmana passada rebíem la trista notícia de la mort de l’historiador i assagista búlgar Tzvetan Todorov als 77 anys. Afable, de formes suaus i parla pausada, Todorov va ser un pensador en majúscules, allunyat de les fronteres disciplinàries i que convidava a reflexionar sense dogmatismes. Todorov va acompanyar la trajectòria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on va exercir una notable influència, en una relació que es va anar teixint al llarg dels anys, i on va impartir quatre conferències disponibles a la col·lecció Breus i que encara avui són plenament vigents.

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

A la primera conferència, l’any 2004, parlava de les fronteres d’Europa, un tema d’absoluta actualitat que també abordem al Debat de Barcelona d’aquest any. Ja llavors Todorov exigia que la Unió Europea no es limités a ser una entitat econòmica i administrativa, sinó que li demanava un “complement d’ànima” per esdevenir també una Europa cultural. Conscient que el continent no té un substrat cultural únic i que la seva identitat és la diversitat, Todorov defensava un projecte europeu basat en uns principis polítics comuns i en l’esperit crític com a mecanisme per no deixar mai de qüestionar-se.

En la seva intervenció al festival Kosmopolis l’any 2008 va parlar de terrorisme i va denunciar la progressiva legalització de la tortura com a instrument polític. En ple debat sobre els efectes de la invasió nord-americana de l’Iraq, Todorov recordava que la tortura és una pràctica que existeix des de l’antiguitat però que ara, per primera vegada, ja no es presentava com una infracció, lamentable però excusable, a la norma sinó que s’estava convertint en la mateixa norma. “Un Estat que legalitza la tortura ja no és una democràcia”, afirmava amb contundència.

L’any 2009 va mantenir un debat amb els escriptors Juan Goytisolo i Monika Zgustova amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. “La caiguda del Mur de Berlín semblava anunciar la dels altres murs que subsistien aquí i allà. Vint anys més tard, hem de constatar que aquesta esperança no ha estat coronada per l’èxit. Lluny de desaparèixer de la superfície de la Terra, els murs s’hi han multiplicat. Com s’explica això?”, plantejava Todorov en un text que vam reproduir al llibre Breus CCCB Murs caiguts, murs erigits. Pensador de l’alteritat, Todorov denunciava la “por als bàrbars” com a justificació de la proliferació de fronteres i recordava que “l’estranger no és únicament el nostre semblant, és nosaltres mateixos ahir o demà, a mercè d’un destí incert: tots som un estranger en potència”.

L’última conferència de Tzvetan Todorov al CCCB, impartida en un moment que la crisi econòmica feia estralls entre la població, tractava sobre la virtut de la moderació. Fervent defensor del pluralisme, Todorov alertava del fràgil equilibri que sustenta les societats democràtiques i del risc dels abusos del poder. Davant d’això, Todorov va fer un ferm elogi de la moderació com a principi polític i social i una crítica de la simplicitat del pensament monolític. Afirmava que “la llibertat individual és una exigència fonamental de la democràcia, però la llibertat absoluta no és un objectiu desitjable” o “garantir el benestar material de la població és un resultat desitjable, però si es persegueix aquest objectiu amb l’exclusió dels altres, acabarem vivint en un món destinat al culte dels diners. La prosperitat d’un país és un mitjà, no un objectiu”. En una entrevista que va concedir-nos, alertava: “Necessitem recordar-nos a nosaltres mateixos la importància dels valors fonamentals, com la moderació, perquè si els oblidem, ens convertim en víctimes de mecanismes que només privilegien els més poderosos”.

L’últim document que conservem de Tzvetan Todorov és, sens dubte, un dels més emotius i que millor descriu la seva amabilitat. El març de 2011 vam inaugurar el Teatre CCCB i vam demanar l’opinió sobre el Centre a algunes de les persones vinculades a la institució. Todorov va accedir a parlar sobre el CCCB en una entrevista que es va enregistrar a casa seva, a París, l’hivern de 2011. Unes paraules i un record que mai no oblidarem.

El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

January 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

December 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

Fem créixer la Viquipèdia: les biografies de més de 1000 autors que han passat pel CCCB s’incorporen a l’enciclopèdia

June 27th, 2016 No Comments

Des de la creació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’any 1994 han passat pel Centre més de 3.250 autors: escriptors, filòsofs, sociòlegs, músics, artistes, arquitectes, comissaris etc. Gràcies al treball conjunt del CCCB i Amical Wikimedia, l’organització de voluntaris que s’encarrega de la versió catalana de la Viquipèdia, la informació biogràfica de 1.144 d’aquests autors s’ha incorporat a l’enciclopèdia en línia. 

© CCCB, Miquel Taverna, 2012

Roberto Bolaño, Claudio Magris, Donna Leon, Svetlana Alexiévitx, Herta Müller, Jürgen Habermas, Tzvetan Todorov, Jonas Mekas, José Luis Cuerda, Abbas Kiarostami, Chantal Akerman, Gao Xingjian, Gervasio Sánchez, Neil Gaiman, Jon Lee Anderson, Bruce Sterling, César Rendueles, Anna Cabré, Joaquín Reyes, Juanjo Sáez, Alessandro Baricco, Andreu Buenafuente, Kiko Veneno, Lawrence Lessig, Michela Marzano, Simona Levi, el col·lectiu The Yes Men, etc. són alguns dels 1.114 autors contemporanis que han passat pel CCCB i que s’han incorporat a la Viquipèdia, ja sigui a través d’articles nous o bé millorant els articles existents.

Aquesta important contribució del CCCB i Amical Wikimedia al coneixement lliure ha estat possible gràcies a la col·laboració que ambdues entitats mantenen des de l’any 2011 i que va provocar que l’any 2013 el CCCB alliberés part dels textos del seus llocs web (CCCB, Xcèntric i Kosmopolis) amb una llicència CC-BY-SA. Aquest tipus de llicència Creative Commons ha permès que el CCCB faciliti als voluntaris de la Viquipèdia les bases de dades amb la informació sobre totes les personalitats que han passat pel CCCB els darrers anys. Segons explica Àlex Hinojo, director de Projectes a l’Amical Wikimedia, «un grup de voluntaris va anar comprovant un per un quins registres biogràfics de participants del CCCB eren susceptibles de ser incorporats a l’enciclopèdia i quins servien per ampliar articles ja existents. Vam trigar uns tres mesos a mapejar, llegir i importar els més 3.000 registres que ens van enviar els tècnics del CCCB».

Nous projectes: L’Àfrica a la Viquipèdia i la Wikidata sobre Ramon Llull

Aquest 2016, Amical Wikimedia col·labora amb dues exposicions del CCCB. El 5 de juliol, comença el Repte #MakingAfrica, una crida als viquipedistes perquè millorin la presència d’un Estat africà (Cap Verd) a la Viquipèdia. L’Àfrica està poc representada a la Viquipèdia i coincidint amb l’exposició «Making Africa», que pretén aportar una nova visió sobre el continent, s’engega aquesta acció en línia per tal que tots els voluntaris que vulguin creïn noves entrades sobre Cap Verd a l’enciclopèdia.

El 13 de juliol inaugurem la mostra «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria», un bon motiu per ampliar els continguts lul·lians a la Wikidata, la base de dades estructurada que hi ha darrere de la Viquipèdia. Llull és sovint considerat un precursor de la informàtica moderna per la creació d’un complex sistema filosòfic per poder demostrar, a través de l’argumentació filosòfica racional, la veritat del cristianisme als infidels. Wikidata és un projecte que vol documentar el món amb una base de dades estructurada, lliure i en obert, raó per la qual és fàcil establir un paral·lelisme. Amb motiu d’aquesta coincidència, es promourà la creació, documentació i ampliació de les fitxes relacionades amb tota la producció bibliogràfica de Ramon Llull, amb l’objectiu de promoure el llegat del geni mallorquí.

12345...102030...»