Posts Tagged ‘democràcia’

Qui vota Donald Trump?

October 28th, 2016 No Comments

El periodista del New Yorker William Finnegan va donar algunes claus per entendre l’èxit del candidat republicà

Com pot ser que un dels homes més pocs preparats, més masclista, racista i xenòfob del planeta sigui candidat a ocupar el càrrec de més responsabilitat i poder en la política global? És la pregunta que ens fem molts després de veure o llegir l’enèsima notícia sobre alguna de les sortides de to del polític republicà Donald Trump. I és la pregunta que va tractar de respondre el periodista del New Yorker William Finnegan en la conferència que va impartir al CCCB «El periodisme i el futur de la democràcia».

Donald Trump es vist com un freak per molts analistes, un fenomen estrany dins la història política dels Estats Units. En comptes de posar el focus en el personatge grotesc i maleducat, William Finnegan va parlar del context mediàtic i polític que ha afavorit que Trump estigui a les portes de la Casa Blanca. Guanyi o perdi les eleccions, el periodista considera que hi ha dos fenòmens que han trasbalsat la política nordamericana i que són claus per comprendre l’auge electoral de Trump:

- El poder que exerceix tota la xarxa de mitjans de comunicació de dretes (ràdios, TV, webs) de l’òrbita de la cadena Fox. Uns mitjans que han trencat amb el model que les notícies han d’estar basades en fets i veritats i que se sustenten en l’opinió i en l’entreteniment. Al mig d’aquest entramat hi ha Donald Trump, rei i expert del reality televisiu. Finnegan explica com molts nordamericans viuen en una bombolla informativa i només escolten, llegeixen o veuen als seus murs de Facebook “notícies” que coincideixin amb la seva manera de veure i comprendre el món.

- La pèrdua de suport i de bases electorals que ha partit el partit demòcrata tant al Sud com al Nord del país.  La desindustrialització ha deixat molts treballadors nordamericans blancs de classe mitjana-baixa sense feina i el discurs de la por i de la ràbia contra l’immigrant que promou Trump s’ajusta al seu estat d’ànim. «Busquen algú que parli per ells, un salvador», diu Finnegan. I Donald Trump és el seu home.

Vídeo resum de la conferència

En aquest vídeo (9 min) hem resumit les principals intervencions de William Finnegan en la conferència que va impartir al CCCB.

YouTube Preview Image

Vídeo de la conferència completa

També teniu disponible el vídeo de la conferència completa (1h 30 min) en versió original (anglès) o amb traducció simultània al català. En aquest  vídeo, a més de la intervenció completa de l’autor nordamericà, també podreu escoltar les preguntes del públic i la presentació que l’escriptor Albert Forns va fer de William Finnegan. A més de periodista i escriptor, Finnegan és surfista i  ha guanyat el Premi Pullitzer 2016 a la millor obra biogràfica per una obra dedicada al surf.

Qui mana? La fi del poder segons Moisés Naím

November 6th, 2013 1 Comment

El poder ja no és el que era. S’està degradant, fragmentant, erosionant fins al punt que ja ningú té capacitat suficient per agafar la paella pel mànec i fer el que s’ha de fer. Ho diu Moisés Naím, espectador de primera fila dels principals centres de poder del món (o de la seva desaparició), doncs ell mateix és un dels analistes més influents de la política i l’economia internacionals, columnista de diversos diaris de referència d’Amèrica i Europa, i va ser ministre de Comerç i Indústria de Veneçuela a principis dels anys 90.

Plaza del Sol, moviment 15-M. Fotografia de Rafael Tovar. CC-BY-SA 2.0.

La seva tesi és que ja no mana més qui és més gran o més fort, sinó que el poder i la influència depenen cada vegada menys de la mida, la geografia, la història o la tradició. Això no vol dir que els grans actors tradicionals, com ara els partits polítics, els sindicats, les grans organitzacions, els exèrcits, el centres religiosos o les grans empreses i corporacions deixin d’existir, però sí que tindran menys pes i menys capacitat per canviar les coses i prendre decisions determinants. Per contra, petites organitzacions aconsegueixen operar ràpidament en l’àmbit internacional i tenir repercussions globals. Són el què Moisés Naím anomena “micropoders”: des d’empreses petites que arriben a desbancar firmes multinacionals, a activistes a favor de la democràcia o partits minoritaris, però també lobbies, pirates cibernètics, delinqüents o grups que utilitzen formes alternatives d’adquirir influència política sortejant les estructures formals del sistema.

En definitiva, segons Moisés Naím, el poder està canviant. Cada vegada és més fàcil d’aconseguir-lo, i més difícil de mantenir-lo i utilitzar-lo. Però, adverteix Naím, abans de deixar-nos portar per l’entusiasme de pensar que això condueix indefectiblement a una societat més horitzontal, alliberada de velles oligarquies, descentralitzada i flexible, hem de considerar que l’erosió del poder tradicional també pot generar inestabilitat, desordre i paràlisi davant de problemes complexos.

Per intentar aclarir una mica més qui mana, qui està aconseguint el poder i qui l’està perdent, com i per què passa tot això, i quines conseqüències tindrà sobre les nostres vides, Moisés Naím parlarà amb Antoni Bassas el proper dimecres, 13 de novembre, a les 19:30 al CCCB. Ho farà en el marc de la conferència: “Qui mana? Les mutacions del poder contemporani”, que el CCCB organitza amb ocasió de la presentació del seu nou llibre: El fin del poder. Empresas que se hunden, militares derrotados, papas que renuncian y gobiernos impotentes: cómo el poder ya no es lo que era (Debate, 2013). Us hi esperem. #MoisesNaim

Internet igual a democràcia?

November 20th, 2012 1 Comment

Són Internet i democràcia dos conceptes inseparables? Internet comporta necessàriament més democràcia? La setmana passada James Curran va abordar aquestes qüestions en la sessió inaugural del cicle Ciutadania, Internet i democràcia, titulada “Malentesos al voltant d’Internet i la democràcia”. Curran, catedràtic del Goldsmiths College i autor d’un grapat de llibres de referència sobre la història dels mitjans de comunicació, va mostrar-se molt crític amb l’assumpció –sovint generalitzada– que Internet té com a conseqüències directes el rejoveniment de la política, la democratització del periodisme i l’assoliment d’un nou ordre global més just i participatiu. Aquesta assumpció, respon a la realitat o és més aviat fruit d’un wishful thinking? La tesi de Curran, que ja ha explicat en el llibre de recent publicació Misunderstanding the internet, del qual és coautor, és prou clara: Internet no està canviant el procés democràtic. A continuació us oferim els punts principals de la intervenció, que expandim amb aquesta vídeoentrevista que li vam fer. 

CCCB (c) Jordi Gómez, 2012

Sense negar els efectes positius d’Internet, que tots coneixem, Curran es va basar en dades i casos concrets per demostrar que els discursos optimistes sobre la situació actual del ciberespai no es corresponen amb la realitat. En lloc de consolidar-se com un mitjà alternatiu i renovador, Internet està tendint a reproduir les lògiques de poder i les desigualtats socials del món actual, fins i tot intensificant-les en alguns casos. Per aquesta raó, Curran no es va cansar de repetir durant la seva intervenció que el context social limita la contribució d’Internet. Concretament, set són les limitacions que Curran aprecia en l’actual configuració del ciberespai: 

• només un 30% de la població mundial té accés a Internet. Els usuaris que formen part d’aquest percentatge provenen majoritàriament de les regions pròsperes del món globalitzat. 

• el món està dividit pel llenguatge. Aquest element d’incomprensió mútua també afecta a Internet. 

• el llenguatge és un mitjà de poder. L’abast i l’impacte mundial d’un usuari a Internet depenen en gran mesura de la seva llengua materna. Les seves possibilitats no són les mateixes si s’expressa en anglès que si s’expressa en àrab. 

• el món està dividit per conflictes d’interessos i de valors. De la mateixa manera, a Internet existeixen pàgines que fomenten l’odi i la violència en lloc d’apaivagar-los. 

• les cultures locals i nacionals encara estan molt arrelades arreu del món. Algunes d’aquestes cultures poden arribar a dedicar el 70% de la seva informació (televisiva i cibernètica) a qüestions domèstiques. 

• els governs nacionals busquen a tot arreu el domini o el control dels mitjans de comunicació. Sovint, el discurs global a la xarxa està distorsionat per la censura i la intimidació estatal. 

• la gent que participa activament en política –en molts casos els més privilegiats– pot no ser representativa de la població general, cosa que també té efecte sobre el discurs online

En opinió de Curran, aquestes raons posen en dubte la idea d’un ciberespai obert, lliure i tolerant en el qual es comuniquen persones d’orígens i nacionalitats diversos, i que tindria com a conseqüència la constitució d’un nou ordre polític global. Si bé és cert que Internet té la capacitat de generar un sentiment positiu d’humanitat i de solidaritat compartides (que Curran va il·lustrar amb la projecció d’aquest vídeo que, malgrat ser en xinès, va ser capaç de provocar un esclat de riallada general entre el públic del Mirador del CCCB), Internet per sí mateix nos ens portarà un nou ordre global: “aquesta és una cosa per la qual s’haurà de lluitar i que no s’esdevindrà senzillament com a conseqüència d’Internet”. 

Al parer de Curran, un bon exemple d’això és la primavera àrab –a la qual estarà dedicada la penúltima sessió d’aquest cicle, que comptarà amb la participació de Samuel Aranda, Mayte Carrasco i Leila Nachawati–, que “ha estat objecte de molta mitologia”. Certament, tecnologies com Twitter i Facebook van tenir un paper cabdal en les revoltes, però aquestes no s’haurien produït sense l’existència prèvia d’un malestar social subjacent i profund. Curran va prevenir la temptació d’establir una relació de causa i efecte entre l’ús d’Internet i l’esclat de les revoltes assenyalant que només un dels sis països revoltats figura en el rànquing dels cinc països àrabs amb un major ús d’Internet. Si aquesta relació causal fos exacta, altres països àrabs amb més accés a Internet també s’haurien rebel·lat contra els seus dictadors. 

L’últim tòpic que Curran va rebatre és aquell segons el qual Internet és l’agent d’una regeneració del periodisme que implicaria l’esfondrament del vell ordre de les grans corporacions i conglomerats que fins ara dominaven la producció i el consum de la informació. La nova tecnologia no comporta necessàriament un nou periodisme. En primer lloc, la televisió continua sent la font principal d’informació arreu del món. Així mateix, ressalta Curran, les grans empreses de la informació han colonitzat el ciberespai, aprofitant els seus avantatges econòmics i el seu prestigi a fi d’assegurar-se una posició hegemònica a la xarxa. Així ho indica el resultat de dues enquestes dirigides a establir el top ten de les pàgines d’informació online a Anglaterra i als Estats Units: en el primer cas, no figurava cap mitjà independent entre els deu primers; en el segon, només un, el Huffington Post (que, irònicament, ja no és independent). Aquesta dinàmica es reflecteix en el funcionament de cercadors globals com Google o Yahoo!, que no solen incloure mitjans alternatius en les primeres pàgines de resultats. D’altra banda, els blocaires troben moltes dificultats a l’hora d’arribar a grans audiències; perquè a part d’haver de competir amb els grans mitjans, molts d’ells són amateurs que s’han de guanyar la vida amb altres feines i que no disposen del temps necessari per a la investigació. 

Malgrat la seva visió crítica i escèptica de la relació entre democràcia i Internet, Curran també va fer referència a casos en els quals la xarxa sí que ha possibilitat el sorgiment de veus independents i de més llibertat, casos com el del web de periodisme voluntari Open Democracy (amb el qual ha col·laborat) o, aquí a Catalunya, el diari electrònic independent i pioner VilaWeb, fundat i dirigit pel moderador de l’acte, Vicent Partal. En resposta a preguntes del públic, Curran també va admetre que la comunicació horitzontal que permet Internet sí que suposa una millora qualitativa i va expressar la seva simpatia cap a Wikileaks… això sí, tot puntualitzant que l’aliança de l’organització de Julian Assange amb els mitjans tradicionals fou un factor determinant per al seu abast internacional. 

CCCB (c) Jordi Gómez, 2012

 Aquest primer acte del cicle Ciutadania, Internet i democràcia fou certament un bon estat de la qüestió sobre el present d’Internet, que fuig de l’eufòria tecnòfila i obres vies de reflexió i de crítica al voltant d’un fenomen cabdal per a la comprensió d’aquest segle XXI. Després del diagnòstic pessimista de Curran, continuem amb dues sessions sobre els espais alternatius que ofereix Internet. Ahir, Geert Lovink va fer una crítica de Facebook i va parlar de mitjans alternatius a aquesta gran xarxa social. Dimarts vinent tindrem amb nosaltres Nicholas Mirzoeff, professor de Mitjans, Cultura i Comunicació a la Universitat de Nova York, que protagonitzarà una sessió titulada “Aquí hi ha alguna cosa a veure: contravisualitat, nous moviments i el moviment Occupy“.

Us esperem!

Ciutadania, Internet i democràcia. Segueix el debat en directe.

November 5th, 2012 2 Comments

No hi ha dubte que els moviments socials i els ciutadans en general han trobat en la xarxa i les noves tecnologies un nou ventall de possibilitats per crear i difondre el seus missatges i per incrementar la participació política. Mai no havia estat tan fàcil arribar amb un cop de ratolí a centenars de persones. No obstant això, cada vegada més gent discuteix que Internet sigui realment un nou espai per a la deliberació i l’acció política, o que la democratització en la producció i la difusió de la informació que ha promogut la xarxa hagi contribuït a millorar i aprofundir la democràcia. Quines possibilitats donen les noves tecnologies com a eines per a exercir noves (i velles) formes de ciutadania? S’ha produït un retorn de la política amb l’eclosió de l’activisme digital? Què vol dir l’adjectiu “social” quan parlem dels nous mitjans i les noves xarxes? Quin tipus de mitjans socials alternatius són possibles? És realment Internet un espai obert i lliure?

Intentarem respondre a aquestes i altres preguntes durant les cinc sessions del debat “Ciutadania, Internet i democràcia. Una nova esfera pública?” que inaugurem el proper dilluns 12 de novembre amb una conferència del catedràtic del Goldsmiths College James Curran, expert en les relacions entre mitjans i poder, que ens parlarà dels malentesos al voltant d’Internet i la democràcia. En les sessions següents, el fundador de l’Institute of Network Cultures, Geert Lovink, parlarà dels mitjans socials alternatius, el professor de la Universitat de Nova York Nicholas Mirzoeff del moviment Occupy i els nous mitjans, i l’activista i crític dels mitjans Evgeny Morozov dels nous intermediaris digitals, com ara Googe o Facebook, i de les limitacions a la llibertat a la xarxa. També tindrem una taula rodona per parlar sobre el ciberactivisme als països àrabs un any després de les onades revolucionàries de la primavera passada amb el guanyador del World Press Photo 2012 Samuel Aranda, l’activista hispano-síria Leila Nachawati i la periodista Mayte Carrasco.

Com seguir el debat a Internet?

Des del CCCB estem preparant una cobertura informativa del cicle de debats Ciutadania, Internet i democracia:

  • Podeu seguir i participar en el debat amb l’etiqueta #netdemocracy. Des del compte de Twitter @cececebe tuitejarem les sessions del debat i utilitzant l’etiqueta #netdemocracy podreu participar en la conversa i fer preguntes als ponents.
  • Al bloc del CCCB Lab podreu seguir la cobertura informativa especial http://blogs.cccb.org/lab/netdemocracy/ on setmanalment publicarem articles i entrevistes als participants. Us anirem informant de les actualitzacions del bloc a través de Twitter.
  • El CCCB oferirà en directe per videostreaming totes les conferències del cicle, que posteriorment seran consultables al web i Arxiu CCCB.

Claudio Lomnitz: «Surt molt car quan els polítics minen la dignitat dels seus càrrecs»

January 31st, 2012 1 Comment

El passat dilluns 30 de gener, Claudio Lomnitz, professor titular d’Antropologia i Història a la Universitat de Columbia (Nova York) i expert en història de l’Amèrica Llatina i Mèxic, va defensar la tercera de les virtuts del debat del CCCB: la dignitat.  «Tenir dignitat és ser mereixedor d’algun reconeixement», va dir Lomnitz d’una virtut que, segons ell, és un sentiment privat de l’individu i alhora un atribut social que ha anat canviant al llarg de la història. La seva conferència va versar sobre les diferents concepcions que la societat mexicana ha tingut de la dignitat, des de l’època del colonialisme  fins els nostres dies.

En aquesta entrevista, Claudio Lomnitz repassa molts dels temes que va abordar en la seva intervenció al CCCB com ara la diferència entre dignitat i indignació o la importància de recuperar la dignitat dels càrrecs públics  i de la política.«Quan perden dignitat els càrrecs públics, l’Estat perd la capacitat de garantir o defensar la dignitat ciutadana», diu Lomnitz.

123