Posts Tagged ‘Josep Ramoneda’

El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

January 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Aleksiévitx: «Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial»

April 26th, 2016 No Comments

Avui fa 30 anys de l’accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, una de les catàstrofes ambientals i humanes més greus de la història. Actualment la zona encara està contaminada, amb un milió i mig de residus radioactius, i es considera que serà inhabitable durant quaranta mil anys.

L’escriptora Svetlana Aleksievitx ha recollit les veus dels supervivents de Txernòbil. © Maria Kabakova

«Aquells que visqueren  Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial», escriu La Premi Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx, que serà al CCCB el proper 18 de maig en el marc de la programació contínua Kosmopolis. A la novel·la La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (editada en català per Raig Verd), l’autora retrata les vides de les persones que (sobre)viuen després de l’accident, en una realitat duríssima que encara no s’ha entès, segons Aleksiévitx. «Qualsevol cosa por matar-te – l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l».

Catàleg de l’exposició “Hi havia una vegada Txernòbil”

L’any 2006 el CCCB va produir la primera exposició que existia en aquell moment sobre la castàstrofe i les seves conseqüències en la història contemporània, Hi havia una vegada Txernòbil. El catàleg de la mostra, encara disponible en llibreries, recull articles de pensadors que expliquen i analitzen el que va passar. Al catàleg, l’ex director del CCCB Josep Ramoneda deia que la història de Txernòbil era «plena d’experiències personals punyents: gent obligada a desplaçar-se que va viure a la vegada l’esfondrament de la seva pàtria i la destrucció del seu medi natural i familiar; gent que ho va perdre tot; gent que ja no es va sentir capaç de moure’s i va optar per una espècie de clandestinitat en l’univers de la contaminació.»

Josep Ramoneda, Premi Nacional de Cultura 2013

July 10th, 2013 No Comments

© Miquel Taverna-CCCB, 2011

El filòsof i escriptor Josep Ramoneda, director del CCCB entre 1994 i 2011, ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2013 per la seva aportació al pensament en assaigs com Apologia del present. Assaig de fi de segle (1989) o Contra la indiferencia. Apología de la Ilustración (2010).

Atorgats pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), aquests premis volen destacar especialment “la innovació, la continuïtat i l’excel·lència” de les deu persones i entitats a què han distingit.

El CoNCA ha integrat les diferents categories en una sola nominació de Premi Nacional de Cultura, que connecta disciplines de les humanitats i de la ciència i que segueix un criteri de ponts generacionals. Juntament amb Josep Ramoneda, han estat guardonats el dramaturg Hermann Bonnín, l’oceanògrafa i microbiòloga Josefina Castellví, el pianista Agustí Fernández, el director de l’ESCAC Josep Maixenchs, els escriptors Eduardo Mendoza i Imma Monsó, l’escultor Francesc Torres, la joiera Elsa Peretti i el Centre de Lectura de Reus.

En el cas de Josep Ramoneda, el jurat dels Premis ha destacat com el seu darrer llibre, La izquierda necesaria. Contra el autoritarismo posdemocrático (RBA Libros, 2012), “valora el rol del pensament i de l’intel·lectual en la regeneració democràtica”. En aquesta obra, Ramoneda afirma que sí que hi ha alternativa a l’obediència de les directrius d’austeritat i desregulació prescrites per les elits europees, perquè, segons el Premi Nacional de Cultura 2013, sense alternativa no hi ha democràcia. El CoNCA també ha valorat els anys de Ramoneda al capdavant del CCCB.

L’acte oficial de concessió dels Premis tindrà lloc el proper 8 d’octubre.

Entrevista a Josep Ramoneda amb motiu de la seva participació al debat “En comú”. També podeu veure la conferència completa, “La llibertat”, impartida per Ramoneda el març de 2013 al CCCB.

Josep Ramoneda: «La llibertat és sempre una tensió entre allò individual i col·lectiu»

March 7th, 2013 No Comments

Per al filòsof Josep Ramoneda, la idea més potent de la llibertat la va expressar Kant, qui la definia com la capacitat de ser autònom, de pensar i decidir per un mateix. Però, si bé la llibertat és un valor fonamental que dóna sentit a l’espècie humana, Ramoneda adverteix que no és plenament assolible, sinó que té contradiccions i pot portar a l’abús de poder. «Si som lliures, ho som tant per fer el bé com per fer el mal», va destacar en la seva ponència en el debat “En comú” al CCCB, una classe magistral sobre com diferents pensadors han entès la llibertat al llarg de la història.

En aquesta entrevista podem escoltar algunes de les idees que va expressar Ramoneda durant la conferència sobre les tensions que genera l’exercici de la llibertat. Fins a quin punt som autònoms? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Podem exercir la llibertat plena dins d’un col·lectiu?

Parlar de llibertat i no fer referència a la crisi econòmica i de valors és inevitable i tant el públic assistent al debat com nosaltres en aquesta entrevista vam voler saber quines respostes dóna Josep Ramoneda al descrèdit de la política i dels mitjans, al desengany que viu la població amb la democràcia. Així, l’exdirector del CCCB va assenyalar que hem de perdre la por i crear espais comuns de responsabilitat compartida per fer front a les injustícies socials. «L’objectiu d’allò comú ha de ser recuperar la multidimensionalitat de l’ésser humà». Cal fugir de l’homo economicus (centrat en el benefici i l’interès individual) a què ens ha portat el model de governabilitat actual, explica Ramoneda.

La llibertat segons Josep Ramoneda

February 28th, 2013 No Comments

Segurament, la combinació de llibertat i comunitat és una de les equacions més difícils de resoldre. Qualsevol que hagi assistit a la reunió d’una comunitat de veïns, o hagi passat una estona de joc en un parc infantil, haurà comprovat que l’aprenentatge dels límits que s’imposen a la pròpia llibertat dura tota la vida, i és, sens dubte, una píndola ben dura d’empassar. No en va, la discussió sobre on comença la nostra llibertat i acaba la dels altres ha estat objecte de llargues i intricades controvèrsies filosòfiques. Les decisions de la comunitat, quan han d’estar per sobre de les decisions individuals? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Som plenament responsables dels nostres actes? Quin tipus de comunitat pot permetre alhora l’exercici de la llibertat i la co-responsabilitat en el manteniment i la creació dels espais i els béns comuns? Pot arribar a ser emancipadora la interdependència?

Auf freier Höhe, Carl Spitzweb

Mentre que el neoliberalisme ha fet de la llibertat econòmica la clau de volta de la seva proposta de societat, el socialisme i altres formulacions de l’esquerra han renunciat sovint a la llibertat individual en nom d’un projecte social basat en la igualtat. Pel filòsof Josep Ramoneda, aquest ha estat “el pecat original de l’esquerra”: tenir por de la llibertat pensant que comporta, inevitablement, una major desigualtat social. En el seu darrer llibre, La izquierda necesaria, Ramoneda reflexiona precisament sobre el conflicte entre llibertat i igualtat, i reivindica que l’esquerra ha de recuperar l’ideal de la llibertat. Per això, ha de ser capaç de “descolonitzar” la idea de llibertat dels termes econòmics en els quals es planteja en les nostres societats de mercat, i de treballar per tal que cadascú pugui disposar de les condicions per pensar i decidir per si mateix. El benestar, recorda Ramoneda, no és només una qüestió de rendes, sinó sobretot l’ampliació de les possibilitats de realització i reconeixement de cadascú de nosaltres.

Per intentar donar algunes respostes als problemes que es plantegen avui per l’exercici de la llibertat, Josep Ramoneda visitarà el CCCB el proper dilluns 4 de març, a les 19:30 h. Aquest és un petit tast dels arguments que plantejarà durant la seva conferència:

“Montesquieu deia que la raó i la llibertat són dues rareses que fan a l’home diferent de la resta de l’Univers, i Voltaire, que ser lliure és “voler caminar i no tenir gota”. Fins a quin punt som autors de les nostres pròpies vides? Té sentit parlar de lliure albir? Hi ha una llibertat substancial més enllà de la resistència a l’abús de poder? Hi pot haver reconeixement de l’altre sense llibertat? És la llibertat condició necessària perquè l’home sigui tractat com un fi en si mateix i mai com un mitjà?”

Ramoneda parlarà en el marc del cicle “En comú”, en el qual ja han participat Ulrich Beck, Lydia CachoPeter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Joan Margarit, Joan Nogué, i Marina Garcés. Entre tots, han anat perfilant alguns dels trets de la vida “en comú” a la qual estem inevitable i feliçment abocats. Pot sentir les seves conferències i les petites entrevistes que els hem anat fent a tots ells aquí.

12