Posts Tagged ‘Debats’

El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

gener 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Ramon Llull vist des de les matemàtiques

desembre 7th, 2016 No Comments

Lluís Nacenta © CCCB, Miquel Taverna, 2016

Aquesta tardor experts molt diversos han explicat Ramon Llull des de les seves disciplines. En el debat «La música dels nombres», el matemàtic i assagista Lluís Nacenta va parlar de les màquines d’inspiració lul·liana, i es va preguntar si seria possible una combinatòria verbal per la societat contemporània. Aquesta és la visió que té un matemàtic de la figura de Ramon Llull.

La màquina de pensar de Llull no funciona

Jorge Luis Borges

Borges va sentenciar, ja als anys trenta del segle passat, que la màquina de pensar ideada per Llull no funcionava. Si bé va ser creada per poder dir totes les coses sobre el món i l’univers, per donar lloc a proposicions a partir de conceptes, la màquina no compleix el seu propòsit perquè no té capacitat per emetre judicis ni per raonar. Lluís Nacenta parteix de l’afirmació de Borges per poder anar més enllà i respondre per què no funciona. Per això es proposa comparar-la amb tres grans màquines de pensar que l’han succeït: la màquina de Leibniz (segle XVII), la màquina de Turing (segle XX) i, finalment, l’ordinador contemporani.

Si la màquina funciona, no pensa; si pensa, no funciona

La diferència entre la màquina de Llull i la resta és, precisament, que totes les altres es limiten a calcular, per això funcionen. Segons Nacenta, l’especificitat de la màquina de Llull rau en el fet que pretenia deslliurar les paraules del seu lligam gramatical per fer-los dir totes les coses, mentre que totes les altres màquines funcionen amb una combinatòria eminentment numèrica i no pas verbal. Lluís Nacenta considera que el càlcul, atès que maneja dades però ignora el contingut d’allò que està calculant, no pot ser considerat pensament. Per tant, som en un cul-de-sac: les màquines que combinen nombres funcionen, però no pensen; la màquina que combina paraules, pensa, però no funciona.

L’affatus, el sisè sentit de Llull

Per tal de sortir d’aquest atzucac, Nacenta recorre al llibre Teoria lul·liana de la comunicació de Josep-Lluís Navarro (2016), en concret a l’ús que fa del concepte d’affatus de Llull. L’affatus era, segons Llull, el sisè sentit, aquell que permetia comunicar o manifestar cap enfora una concepció interior, i el qual posseïen tant humans com animals. Per tant, contràriament al model comunicatiu imperant actualment, que concep la comunicació com una simple transmissió d’informació entre un emissor i un receptor, la proposta de Llull abraça el misteri, la possibilitat que cadascú tingui la seva pròpia concepció interior i no hi hagi una vertadera entesa entre parlants.

És d’aquesta mateixa manera que procedeix la màquina de pensar de Llull, sense defugir el misteri i la complexitat del món que es vol explicar. Per això, segons Nacenta, cal afirmar que la màquina de Llull no només permet pensar, sinó que també funciona i se’n pot obtenir una visió del món, malgrat que sigui complexa i plena de misteri.

La màquina de pensar, avui

Un cop rescatada la màquina de Llull, Nacenta busca els indicis de combinatòria verbal que es poden trobar en la societat contemporània. Primerament, però, caldria que disposéssim d’una matemàtica verbal que no ignorés el dubte; és a dir, que prengués consciència d’allò que descriu. Nacenta veu una possibilitat de màquina de pensar en l’algoritme que utilitzen els motors de cerca d’Internet. Google pot considerar-se una màquina verbal si entenem que, atès que dóna un sentit a les paraules que està més enllà de la gramàtica, es tracta d’un algoritme metafísic, que està fora del llenguatge i, consegüentment, també fora del món. Tanmateix, el cas paradigmàtic de combinatòria verbal és la música, segons Nacenta, ja que el so de les paraules és tan complex com la seva semàntica.

Ramon Llull vist des de la música

desembre 7th, 2016 No Comments

Josep Maria Mestres Quadreny © CCCB, Miquel Taverna, 2016

L’amplitud de l’obra de Ramon Llull ha influït en disciplines molt diverses. En el debat «La música dels nombres», el músic Josep Maria Mestres Quadreny va resseguir la història de la creació musical a partir de les aportacions lul·lianes a la cultura.

Els Rims lul·lians: la separació entre música i poesia

Quan Ramon Llull decideix convertir-se «a la penitència», renega del seu passat de trobador i comença a escriure Rims, poesies pensades per ser llegides i no pas cantades. Això suposa un trencament de la unió fins aleshores intrínseca entre música i poesia i dóna lloc al naixement d’una poesia amb entitat pròpia que no necessita ser cantada.

Anton Webern

Després d’aquesta primera ruptura, Mestres Quadreny va descriure els successius trencaments que han conformat la història de la música i que s’enllacen fins a arribar a la segona meitat del segle XX, en què els compositors europeus van seguir l’estela d’Anton Webern, que havia suprimit el fil conductor de la melodia, i van abraçar l’experimentació musical. Aquesta és la generació de compositors a què pertany Mestres Quadreny, que va incorporar la combinatòria i l’atzar en la composició musical.

La creativitat segons Llull

Pel que fa a la creació artística, Mestres Quadreny subscriu una afirmació lul·liana que considera que «tota l’activitat i els coneixements de l’home són una sola cosa». Per tant, el compositor creu que és al cervell on, a més d’emmagatzemar informació, es gesta la creativitat. De fet, la memòria d’allò viscut i els coneixements apresos són precisament les fonts que permeten el desenvolupament de la creativitat.

Les primeres creacions artístiques de Mestres Quadreny partien d’una peça musical que ja coneixia, la Sonata per a piano de Webern, i amb la qual va experimentar i jugar fins que va descobrir el poder creatiu de l’atzar i la probabilitat. Inspirat per Joan Miró, la divisa que va seguir Mestres Quadreny era: «la imitació de l’atzar conduït per la mà de l’artista».

Llull i el segle XX: utopia, informàtica i energia

Mestres Quadreny veu en l’obra de Llull la llavor de tres debats que van marcar el segle XX. En primer lloc, equipara el misticisme lul·lià als projectes utòpics lligats al progrés de la societat. Això el duu a preguntar-se per l’actitud utòpica dels artistes contemporanis. En el seu cas, el futur ideal passa per una societat on l’art pugui millorar la qualitat de l’home. El segon exemple l’extreu de l’obra Ars combinatòria i es tracta de la màquina de pensar de Llull. Mestres Quadreny veu en aquesta creació un clar precedent de la informàtica actual. Finalment, destaca l’aportació de Llull en la coneguda equació d’Einstein: «E =mc2». Ramon Llull ja s’havia adonat, quan enumerava els elements de l’univers, que n’hi havia un que era «la calor del foc», és a dir, l’energia.

Joan Brossa, Askatasuna, Els entra-i-surts del poeta.

El pedestal són les sabates: Llull i Brossa

Si hi ha un personatge de les darreres dècades que pugui comparar-se amb Ramon Llull, aquest és Joan Brossa, gran amic de Mestres Quadreny. Al seu parer, malgrat les diferències evidents entre ambdós personatges, tots dos van ser poetes trencadors amb la tradició vigent, amb l’objectiu clar de comunicar als altres la veritat que havien trobat i de maneres molt diverses. A més, a nivell personal, tant Llull com Brossa van decidir menysprear qüestions materials per anar al nucli de les coses: el «ser» davant del «tenir».

Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

agost 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

El secret de Marilynne Robinson

novembre 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


12345...1020...»