CCCB Veus

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.