Posts Tagged ‘Debats’

Llums i ombres dels drones

September 22nd, 2014 1 Comment

Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.

La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.

Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…

Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.

L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.

Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.

El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.

Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.

El setge, avui

September 16th, 2014 No Comments

Amb «Sota setge» iniciem el curs amb un cicle de debats sobre els setges contemporanis, en una reflexió que vol ser un crit de denúncia dels conflictes militars irresolts, oblidats o fins i tot ocults a l’opinió pública.

A Brief History of Collapses (2011-12) © Mariam Ghani

«Sota setge» comprèn una instal·lació de dues obres audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast i un seguit de converses entorn d’aquest concepte. La instal·lació es va inaugurar el 16 de setembre amb la sessió «Treballar sota setge», un diàleg entre la comissària Chus Martínez i l’artista d’origen afganès Mariam Ghani sobre la possibilitat de l’acte creatiu en un estat de setge.

El cicle també abordarà un dels casos actuals més paradigmàtics de setge a la conferència «Gaza. El setge permanent». Ahron Bregman, exsoldat de l’exèrcit israelià i professor al King’s College de Londres, ve a presentar el seu darrer llibre, La ocupación (Crítica, 2014), i a denunciar la política del seu país a la franja de Gaza, a partir de la seva pròpia experiència a l’exèrcit i de l’estudi de documents classificats dels serveis israelians, entre altres fonts privilegiades.

Del setge en la seva accepció clàssica passarem a esbossar un element clau de la guerra contemporània al debat «Drones. El setge a distància». Amb els drones, la tecnologia trenca definitivament amb la proximitat física i moral entre l’atacant i la víctima, convertint l’acte de matar en una tasca a distància, asèptica i sense esforç, i amb menys costos. Què implica l’ús dels drones, a escala política, militar i ètica? Assistirem a l’estrena del documental Drone (2014), dirigit per la cineasta noruega Tonje Hessen Schei, que reuneix testimonis tant de víctimes dels atacs com de pilots de drones. L’acompanya Chris Woods, periodista britànic expert en drones, en un debat que serà dirigit pel periodista Jordi Pérez Colomé.

Finalment, a la sessió «Síria. El setge informatiu», moderada per la periodista Lali Sandiumenge, analitzem un altre aspecte fonamental del setge contemporani: el poder de la informació i la importància dels mitjans digitals per difondre-la. La investigadora i activista siriana Leila Nachawati ha fet un seguiment de les diverses iniciatives de ciutadans del seu país d’origen que han trobat en la xarxa una potent arma contra el règim (Syria Untold). Així mateix, el periodista Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico, aprofundeix en el gir del conflicte a Síria a partir de l’entrada en escena del grup d’origen iraquià Estat Islàmic i la seva estratègia de persecució de periodistes internacionals.

«Sota setge» és el contrapunt de la reflexió amb què vam començar el 2014 amb «Ciutat Oberta» i l’aportació del CCCB a la commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona. Dos cicles de debat que reivindiquen, des de punts de partida oposats, la llibertat com a valor essencial de la vida humana, així com responsabilitat de tots en la tasca de preservar-la.

Colm Tóibín homenatja George Orwell

June 25th, 2014 No Comments

Colm Tóibín © Peter Bevan

George Orwell va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve de 1936. Tenia 33 anys. Venia a lluitar voluntàriament al costat de la República com un militant antifeixista. Es va trobar una ciutat revolucionada i revolucionària on, en les seves paraules, “la classe obrera havia agafat les regnes”. Va lluitar al front d’Aragó amb les milícies del POUM i una bala feixista li va travessar el coll. A Barcelona va poder ser testimoni directe dels infausts dies de Maig de 1937 on es va produir una guerra civil dins de la guerra civil. La pressió estalinista sobre la República va desencadenar els Fets de Maig i la ciutat va esdevenir escenari d’una cruenta batalla entre forces que, fins llavors, havien lluitat colze a colze contra l’enemic comú. Orwell va presenciar aquella nova setmana tràgica on els impulsos autoritaris d’uns i els impulsos llibertaris dels altres van causar una clivella incurable en l’estratègia per guanyar la guerra i mantenir l’esperit revolucionari. Amb el POUM declarat il•legal de manera vergonyant i amb el seu dirigent Andreu Nin torturat i assassinat per agents soviètics, Orwell va haver d’escapar de la persecució contra els seus companys d’armes i sortir d’amagat d’una ciutat on havia trobat –i va mantenir, malgrat tot- un esperit revolucionari i de fraternitat que va marcar per sempre la seva posició política i el sentit d’una trajectòria literària que va culminar amb “Mil nou-cents vuitanta-quatre”.

Colm Tóibín va arribar a Barcelona el 1975. Tenia 20 anys. Venia a una ciutat que tenia els ecos literaris d’ “Homenatge a Catalunya” en el seu cap. Es va trobar amb una ciutat que esperava l’imminent mort del dictador, una societat en ebullició, creativa i mobilitzada, però encara permanentment vigilada i reprimida per un règim especialment cruel, conscient que estava a les acaballes. Enmig d’una dictadura, el jove Tóibín, paradoxalment, hi troba una atmosfera de canvi i d’explosió de les anhelades llibertats. La Barcelona de finals del franquisme i l’inici de la transició –tan radicalment diferent a la societat catòlica i rural d’Irlanda- esdevé un espai iniciàtic per a Tóibín: una barreja d’il•lusió col•lectiva i de llibertats individuals que el jove irlandès abraça com a pròpies. A Barcelona, Tóibín aprèn a ser qui és i adopta Catalunya com a segona pàtria. La seva exitosa carrera literària és plena de rastres d’aquella decisiva experiència formativa.

Ara, amb motiu del Dia Orwell, Tóibín ens proposa una relectura d’”Homenatge a Catalunya” en un intent de posar en perspectiva la Barcelona de 1936, –la d’una revolució frustrada i una guerra perduda- i la de 1975 –la que inicia el canvi d’una dictadura a una democràcia capitalista. En aquest trànsit la ciutat jugarà un paper essencial i serà una de les claus de la configuració de l’univers literari d’Orwell i del mateix Tóibín.

La gelosia i la seva història

June 17th, 2014 No Comments

Al·legoria de la gelosia. Luca Ferrari

Heu pensat mai que les passions tinguin història? Heu pensat mai que l’amor, l’odi, la malenconia, la gelosia, tot allò que pertany al més íntim, va més enllà de nosaltres mateixos?

Si revisem la història atentament sabrem distingir que el subjecte i les emocions han viatjat plegats i s’han transformat plegats. La matèria de la qual estem fets són, històricament, les emocions. I ens cal, urgentment, encabir-les al discurs del passat, per refer una mirada nova, una perspectiva intrigant i necessària, que dóna veritable volum i realitat al dibuix que ens fem de nosaltres mateixos.

Més enllà del caràcter psicològic i íntim, les emocions també són un fenomen cultural que exigeix un estudi de la seva representació en el temps i les condicions socials en què s’expressa. Aquesta és la premissa fonamental de Javier Moscoso, historiador i filòsof espanyol, que ha dedicat bona part de les seves investigacions a entendre les relacions entre l’art, la filosofia de la ciència i la història de la medicina. Com es pot escriure la història de les emocions a principi del segle XXI?

El proper dijous 19 de juny a les 19h, Javier Moscoso presentarà sota el títol Una història de la gelosia. La medicalització moderna de les passions quines eren les formes de comprendre i expressar la gelosia al llarg del segles XVIII i XIX, i quin tractament ha rebut la gelosia a l’entrada de la modernitat.

Professor d’Història i Filosofia de les Ciències a l’Instituto de Filosofía del Centro Superior de Investigaciones Científicas de Madrid (CSIC), Moscoso és l’investigador principal d’un grup que s’interroga, des d’una perspectiva multidisciplinar, sobre la història de les ciències de la vida al segle XVIII, la història dels signes i les singularitats  a l’Europa Moderna i la història del dolor a Occident entre els segles XV i XX. El seu darrer llibre, Historia cultural del dolor, publicat al 2011 en espanyol (Taurus) i al 2012 en anglès (Palgrave-Macmillan), ha estat altament elogiat per la crítica i, entre altres, ha estat escollit per El Mundo com un dels 10 millors llibres de no ficció publicats a Espanya al 2011. El filòsof intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà, indagant en les modalitats retòriques i persuassives que han permès comprendre’l des d’un punt de vista cultural.

Junt a les monografies i nombroses publicacions a revistes científiques, ha comissariat diferents mostres i exposicions: sobre els monstres imaginaris a la Biblioteca Nacional de Madrid, sobre la història del dolor al Science Museum de Londres i sobre la història cultural de la pell humana, al Wellcome Collection Gallery, a Londres. “Soy un académico, un tipo que escribe artículos y libros. Si tienes suerte, los leen miles de personas, en todo caso el público es limitado”, accepta el filòsof, proposant-se arribar amb la seva investigació a un públic més ampli i compaginar la tasca acadèmica amb la transferència cultural.

Actualment, Moscoso prepara un nou llibre, tant en espanyol com en anglès, sobre les passions de la modernitat i la conferència que presentarà al CCCB forma part d’aquesta investigació.

Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

March 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

«...23456...1020...»