Posts Tagged ‘guerra’

Llums i ombres dels drones

setembre 22nd, 2014 1 Comment

Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.

La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.

Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…

Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.

L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.

Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.

El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.

Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.

Nadeem Aslam, una finestra oberta sobre el Pakistan

setembre 10th, 2013 No Comments

Ana Ballesteros

En els últims anys, els escrits sobre Pakistan s’han convertit en un relat gairebé obsessiu del que està malament al país. Fracàs, espasa, caos, gihad, front, terrorisme, guerra, agitació, dificultat o Armagedón són només algunes de les paraules que abunden en els titulars que es refereixen al Pakistan des de la simbòlica data de l’11 de Setembre i la subseqüent Guerra contra el Terror. Aquest relat, que acostuma a ser unilateral, ens deixa amb moltes preguntes i un cert sentiment de preocupació, si no de por.

Nadeem Aslam (© Richard Lea-Hair)

Però un país no pot ser retratat d’una manera tan restringida, ignorant el seu passat i la seva riquesa cultural. L’escriptura de Nadeem Aslam, que visitarà el CCCB el proper dilluns 16 de setembre, contrasta amb aquesta percepció monocromàtica i mostra un món de color, varietat i matís. La condició humana i el que sigui que queda de normalitat ha de ser expressat; d’aquesta manera, el que normalment és vist com un Estat fallit troba els seus fonaments en la força de la seva gent. Ells, els pakistanesos del carrer, són els veritables herois d’una existència que no és fàcil en absolut.

L’escriptura d’Aslam ens recorda que hi ha un llegat cultural brillant, viu, que sobreviu a les forces obscures de la uniformitat que amenacen la rica heterogeneïtat del Pakistan. Tradicions, històries i noms que es sostenen i fins i tot cobren vida a les nostres pròpies tradicions quan intentem veure-les a través dels nostres propis ulls. La clau d’arc de tot això no és més que la naturalesa humana: els sentiments que tenen lloc en un cert context i un cert temps amb els quals ens podem identificar perquè, en certs moments del nostre passat, els hem experimentat en els nostres països, als llindars de les nostres cases, en les nostres famílies, en el centre mateix dels nostres cors.

És així com podem començar a veure aquesta regió plena de problemes des d’una perspectiva humana: no amb els ulls dels analistes, polítics o estretegues, sinó amb els de la gent comú que simplement es trobava en el lloc correcte o equivocat, en el moment correcte o equivocat. La darrera novel·la de Nadeem Aslam, El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), té lloc entre el Pakistan i l’Afganistan en un moment en el qual es van capgirar les vides de les seves gents. La història explica com, enmig de temps turbulents, el que prevalen són l’amor, l’amistat i la família.

Nadeem Aslam visitarà el CCCB el proper dilluns 16 de setembre a les 19:30h. Llegirà un fragment de la seva última novel·la i parlarà amb Ana Ballesteros, investigadora especialitzada en Pakistan i Afganistan. Entre els dos obriran una finestra al Pakistan i al conflicte afgà. Les entrades ja són a la venda al Telentrada i a les nostres taquilles.

Ana Ballesteros ha iniciat una campanya per demanar que es doni asil als traductors de les tropes espanyoles a Badghis, Afganistan. Si vols recolzar aquesta petició, pots fer-ho aquí:

http://www.change.org/es/peticiones/ministerio-de-defensa-concesión-de-asilo-a-los-traductores-de-las-tropas-españolas-en-badghis

Mèxic en guerra: les veus dels testimonis

setembre 7th, 2012 1 Comment

Imatge d'un mural per la pau a Ciudad Juárez

El proper dijous 13 de setembre, a les 19h, tindrà lloc al CCCB la sessió “Mèxic en guerra”. La iniciativa parteix de la convocatòria que es va fer el passat 1 de setembre d’una lectura internacional en solidaritat amb Ciudad Juárez. Aprofitant aquesta ocasió, hem volgut fer un acte més ampli, afegint a la lectura la projecció del documental “Silencio forzado”, que tracta sobre la persecució dels periodistes a Mèxic i que ha estat realitzat per l’organització internacional en defensa de la llibertat d’expressió Article 19.

Hem organitzat aquesta sessió gràcies a la proposta i la col·laboració del col·lectiu Nuestra Aparente Rendición, i amb l’objectiu  de donar el màxim de visibilitat a aquest conflicte que, des de molts punts de vista, s’acosta a una guerra civil, encara que els mitjans de comunicació i les organitzacions internacionals siguin reticents a parlar en aquests termes.

En motiu d’aquesta sessió, Nuestra Aparente Rendición ens ha fet arribar alguns fragments de les cartes que familiars, amics i col·legues els escriuen als desapareguts i que NAR publica al seu web i ara comparteix amb nosaltres:

El es Kristian Karim Flores Huerta y su familia lo está esperando. Aquí la carta que le escribe Lourdes Huerta Tarrega, su mamá.

Pagaría con la vida para no sentir lo que estoy sintiendo ahora y no vivir esta agonía de tenerte y no tenerte ¡Te quiero!

Comprenderás que he hecho hasta lo imposible por recuperarte, más no puedo. Yo no quiero que te hagan daño, todo esto es muy difícil, hoy sigo llorando como lo he hecho desde que partiste. Yo no puedo fingir que esto no está pasando, pues ¿qué tal que Dios decidió tenerte a su lado?, sólo quiero que me digan dónde te puedo encontrar y luchar para que las autoridades hagan su trabajo y no pase como a muchos que dejaron y se complique más el encontrarte.

¡Escuchen todos mi lamento!, esto es para que no juzguen sin saber, nos robaron a nuestros hijos y no sabemos cómo hacer, sólo le pido a Dios, que ninguno de Ustedes pase por este sufrimiento que día a día nos está consumiendo por no saber nada de ellos, Kristian, ayúdame a encontrarte, agárrate de la mano de Dios, y pide que a todas las madres que estamos pasando por este dolor a nuestros hijos nos regresen hoy.

Cuando te fuiste, quedó tu sombra en mi corazón y escribí en el viento tu última mirada y guardaré en mi corazón tu ternura y tu sonrisa que es lo más lindo.


Él es Jesús Omar y su familia lo está esperando. Ésta es la carta que le escribe su hermana.

Para ti Negrito. Hola, espero que pronto leas estas líneas que escribo aquí, son líneas de necesidad, de esperanza y amor, de las ganas de quererte ver pronto, desde aquel día en que me avisaron que unos hombres vestidos de militares identificándose como la SEDENA te habían llevado, el mundo se me vino encima, no sabía qué hacer, lo único que pensé en ese momento fue No avisarle a mi mama, pensé que era algo que yo podía solucionar antes de darle un disgusto o preocupación a mamá, pensé que te habías peleado, o no sé, nunca pensé que te habían SECUSTRADO, yo ilusa pensé que esto nunca nos iba a pasar a nosotros, porque somos personas decentes, y no tenemos dinero.

Ese día 23 de mayo 2010 estaba poniendo la denuncia a las 1 de la mañana del 24 de mayo, pensando que si te tenía la SEDENA y te acusaban de algo sería más fácil localizarte, fui a la séptima zona de los militares y me dijeron que ellos habían llegado al evento después de las 11p.m. y que ellos no te tenían, ni a ti, ni a tus amigos. Y no tuve más remedio que avisarle a mama.

Cuando nos dimos cuenta que era un secuestro y nos pidieron dinero, lo dimos y nos dijeron que te regresarían en 2 horas. Ya han pasado 2 años y 1 mes.

Él es Marco Antonio: Su familia lo está esperando. Ésta es la carta que le escribe su mamá.

Hijo mío, mi orgullo siempre fuiste y seguirás siendo, no entiendo porqué sucedió esta tragedia, tú eras el pilar de la familia, sin ti estamos desprotegidos y desamparados, las interrogantes, el por qué y el para qué, están latentes como un látigo en mi mente y corazón, tu ausencia duele! duele! sobre todo en tus hijos, les haces mucha falta, como has de saber, creciendo sin tus consejos, sin tus cuidados, sin tu presencia. Todo ha cambiado, no somos las mismas, mi vida destrozada sin ti, las autoridades no apoyan sobre tu paradero, no te buscan, me imagino que saben de ti, pero no dicen nada, pues eras importante y algo me dice que alguien te traicionó, que te entregaron a los criminales siendo inocente, pero como demostrarlo hijo mío, mi corazón llora cada segundo, en cada latido se me va el alma, se me va la vida y seguiré sufriendo tu ausencia mientras Dios lo permita. Ojalá y hubiera alguna forma que te enteres de la gran angustia y desesperación de no saber de ti y a esos criminales Dios me dé la oportunidad de ver como Dios los castiga. Dios te haya perdonado para que estés en su gloria. Tienes mi vida en tus manos.

Roy Rivera Hidalgo, secuestrado a los 18 años y aún desaparecido: su familia lo está esperando. Ésta es la carta que le escribe su mamá, Letty Hidalgo.

Te Amo tanto Mi Niño.

Mi Niño: Hoy te digo mi vida, que desde que Tú no estás con Nosotros, todo ha sido un desastre.

Pues al haberte arrancado de mi vida, me han dejado solo la mitad de mi corazón, ¿cómo alguien puede lograr vivir así, con la mitad de un corazón?

Mi niño, ¿dónde estás? ¿cuándo volverás? ¿por qué no te puedo encontrar?

Déjame decirte que te estoy buscando y Yo sé que TÚ sabes que te estoy buscando, pero estamos en México y esto es un desastre.

Desde que Tú no estás, siempre cargo una fotografía tuya, pues desde hace un año y cinco meses es donde te puedo ver y creo que Tú me ves.

Y todas las mañanas, tardes y noches siento como si esto fuera un sueño, un mal sueño y que voy a despertar y que esto no es real, por favor, ¡qué alguien me despierte!

¿Por qué no fuimos ricos? o ¿por qué no fuimos hijos de las clases sociales o políticos más altos? para que hubiéramos estado blindados fuertemente y esto nunca hubiera pasado.

¡Mi niño, mi niño! a todo el mundo le explico quiénes somos, quién eres, les cuento que tu abuelita te adora y que siempre te cuidaba y que si podía, impedía que hasta el aire te tocara.

Les digo, que Richi está muy solo, que llora a escondidas en la noche para que nadie lo vea, sufriendo en silencio por tu ausencia y que Tu papá tuvo que acudir al psiquiatra para que lo ayudara a continuar con la vida.

Mi niño Roy, ¿dónde estás?

—————————————————————————–

La sessió “Mèxic en guerra” comptarà amb la presència d’Antoni Traveria, Lolita Bosch, Alejandro Vélez i Sílvia Heras. També comptarà amb la participació de les actrius Rosa Novell i Aina Clotet per la lectura poètica.

Des de les 18:30 fins les 21:30h es podrà veure al vestíbul de l’Auditori una mostra dels mocadors del projecte “Bordamos por la Paz”.

Imatge d'un mocador del projecte "Bordamos por la paz"

L’11-S A DEBAT

setembre 16th, 2011 No Comments

Aquesta setmana s’ha commemorat el desè aniversari dels atemptats de l’11-S i el CCCB no ha volgut quedar al marge de les reflexions que aquest aniversari està generant. Fa pocs dies vam inaugurar la instal·lació de l’artista Francesc Torres «Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17», realitzada a partir de les fotografies que l’artista va poder fer a l’hangar de l’aeroport de JFK on van quedar emmagatzemades les restes de les Torres Bessones mesos després dels atemptats. En aquest espai, tancat al públic, es van recollir més de 1500 objectes de tot tipus recuperats de la Zona Zero i es va convertir, així, sense voler-ho, en el museu improvisat i l’espai més singular de memòria de la tragèdia. La instal·lació de Francesc Torres tracta, en les paraules del mateix artista, «de la memòria històrica, de la memòria nacional, del dol social i individual, i de les formes de tractar els traumes profunds per aconseguir la curació».

Fotografia de Francesc Torres. Instal·lació "Memòria Fragmentada 11-S NY Artefactes a l'hangar 17" © Francesc Torres- VEGAP- 2011

Fotografia de la instal·lació “Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’hangar 17″ © Francesc Torres- VEGAP- 2011

En paral·lel a aquesta instal·lació, hem organitzat el cicle de conferències «11-S. El món deu anys després» (19 de setembre – 2 de novembre) que, de manera més àmplia, proposa un reflexió sobre les transformacions polítiques, socials i culturals d’aquests deu anys amb la intenció d’analitzar quin és el llegat que ens queda avui dels atemptats.

Per a molts, les imatges colpidores de l’enfonsament de les Torres Bessones van marcar l’inici d’una nova etapa, com si haguéssim creuat algun límit fins aleshores desconegut i, d’alguna manera, res no pogués tornar a ser el mateix. I és evident que algunes coses han canviat aquests anys: les guerres a l’Iraq i a l’Afganistan han deixat un terrible llegat de víctimes, que la majoria de vegades no han rebut l’atenció que es mereixien, i avui s’han convertit en conflictes de molt difícil resolució. A Occident, altres atemptats, com els de Londres i de Madrid, han incidit en el que potser realment ha estat el principal canvi del món occidental: una sensació de fragilitat nova i paralitzant que ha fet del discurs de la seguretat i de l’amenaça terrorista un eix dominant en tota la dècada. Al llarg de tots aquests anys, el CCCB ha seguit de prop aquests esdeveniments i ha creat una línia de reflexió pròpia per analitzar-los i valorar-ne les conseqüències: des de l’auge de l’obsessió per la seguretat i els seus perills per a les democràcies i els drets humans («Arxipèlag d’excepcions», 2005, «L’impacte de l’11-S i l’11-M. Una perspectiva comparada», 2005, «Mentides globals, violències locals», 2006); la incidència dels atemptats en la vida urbana i l’espai públic («Traumes urbans», 2004, «Arquitectures de la por», 2007, «L’espai públic en el punt de mira», 2008), fins a les dificultats per reprendre un diàleg Orient-Occident i comprendre la realitat actual de l’Islam i el món musulmà («Fronteres», 2004, «L’Islam europeu», 2005, «Imaginari democràtic i globalització», 2011).

Al llarg d’aquests anys hem pogut desenvolupar aquestes reflexions amb les aportacions d’experts locals i internacionals com Fred Halliday, Michael Walzer, Robert Fisk, Judith Butler, Arjun Appadurai, Gema Martín Muñoz, Georges Corm, Naomi Klein, Zygmunt Bauman, Stephen Graham, Tzvetan Todorov, Faisal Devji i Abdelwahab Meddeb, entre molts d’altres.

Avui, deu anys després de l’11-S, amb Occident immers en plena crisi econòmica i el món àrab convuls per les revoltes que exigeixen més democràcia i drets, us proposem un nou debat que reflexionarà sobre el llegat dels atemptats, sobre les transformacions reals i les imaginades, sobre el món que vam creure que s’aproximava i el que finalment ha esdevingut. Les sessions comptaran amb un debat sobre la memòria dels atemptats amb Francesc Torres, Clifford Chanin, assessor del Memorial de l’11-S recentment inaugurat a Nova York, i la periodista experta en documentals històrics Montse Armengou. També tindrà lloc la presentació del llibre Diari de guerra. Nova York, tardor 2001 (L’Avenç, 2011), on el catedràtic d’Art Fèlix Fanés relatarà la seva experiència a Nova York els mesos posteriors als atemptats, acompanyat de Rafael Argullol, catedràtic de Teoria estètica, i Mary Ann Newman, assagista i traductora. Finalment, comptarem amb dues conferències excepcionals per aproximar-nos a dues realitats que van quedar profundament sacsejades després de l’11-S: Pankaj Mishra, escriptor i assagista d’origen indi, ens parlarà de com els atemptats van canviar la relació entre Orient i Occident, i, molt especialment, la relació amb el món musulmà, i la periodista Barbara Ehrenreich, reconeguda pels seus assajos incisius sobre la realitat socioeconòmica i cultural dels Estats Units, tancarà el cicle amb una reflexió sobre l’efecte dels atemptats en la societat nord-americana.

Amb aquest debat esperem oferir una nova perspectiva a una reflexió que va començar fa deu anys, sota l’ombra de la inquietud posterior als atemptats, i que tot aquest temps hem alimentat amb la voluntat d’oferir coneixement, horitzons i veus que ens permetin comprendre millor el nostre món d’avui.

Les guerres de Mario Vargas Llosa

octubre 14th, 2010 No Comments

El Premi Nobel va participar en l’edició 2004 de Kosmopolis

En l’edició de 2004 de Kosmopolis, el CCCB va comptar amb la presència de qui recentment ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2010: el peruà Mario Vargas Llosa. El seu nom se suma al d’altres premiats amb la màxima distinció de les lletres, com Gao Xingjian o J. M. Coetzee, que també van estar presents en aquesta festa de la literatura.

Vargas Llosa va participar en el programa de xerrades “Guerra i pau”, un seguit de debats que van tractar els conflictes bèl·lics (però també la “guerra psíquica”, la “guerra inacabable”, o la “guerra de textos”) des de molt diversos punts de vista. El de Mario Vargas Llosa va ser un dels discursos d’una jornada que ara, sis anys més tard, es veu una mica llunyana, però les seves paraules encara tenen vigència.

Perquè Mario Vargas Llosa va parlar de les guerres del segle XXI i, en concret, de la guerra d’Irak, una guerra que, malgrat en un principi no va recolzar, després va justificar perquè, en la seva opinió, la caiguda de Saddam Hussein havia estat la notícia més gran que els iraquians havien rebut en molt de temps. La conseqüència d’aquest fet, malgrat tot, va ser “l’aparició dels terroristes suïcides, que tenen com a principal obsessió la lluita anti-nordamericana”, quelcom que, per aquest escriptor, s’ha d’evitar de totes totes. I és que, segons Vargas Llosa, “l’anti-nordamericanisme és l’única ideologia que subsisteix en aquest segle” i és un sentiment perillós “perquè pot arribar a retrassar i frustrar l’empresa més ambiciosa políticament parlant del segle XXI: la construcció d’Europa”. Perquè, en paraules del Premi Nobel, Europa mai estarà completa sense Gran Bretanya, i Gran Bretanya mai s’unirà a l’anti-nordamericanisme, doncs és el nexe entre Europa i els Estats Units.

Video-resum de la conferència de Vargas Llosa a K04. Podeu consultar la conferència completa a l’ARXIU CCCB i al Canal Alfa de la propera edició de Kosmopolis també es podran veure fragments de la intervenció del Premi Nobel. Edició: Lucía Calvo

YouTube Preview Image
12