«Amos i posseïdors de la natura». Aquest és el paper que Descartes volia que fessin els humans, tal com va apuntar en el seu cèlebre Discurs del mètode el 1637. Però hi havia instruccions més antigues en el mateix sentit en el Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la». Avui, a la segona dècada del segle XXI, amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat damunt de la taula, sembla més fàcil que mai contemplar la relació dels humans amb la natura com la història d’una agressió perpetrada amb dues armes perilloses: el racionalisme i la tecnociència. Certament és fàcil, massa fàcil.
Abans que existissin el cartesianisme i la Bíblia, els homínids ja exercien el paper de dominadors del món. Ho feien moguts pel mateix ressort que els impulsava a menjar o a copular, perquè intervenir en la natura és allò que fan els que en formen part. Per què construeix dics amb branques el castor? És evident que la natura ha proporcionat els instruments per a la seva modificació, i els qui se’n serveixen ho fan d’acord amb el seu nivell evolutiu. Què és la vida si no una modificació constant en totes les seves escales?
“Projecte de pol·linització humana” de Laura Allcorn
Parlar de la natura com si fos un col·lectiu social maltractat és el resultat d’una herència cultural amb fortes dosis d’arcadisme. Despertem a la realitat! L’harmonia no ha existit mai: els nostres avantpassats s’havien d’enfrontar al llamp i als ullals del tigre amb ben poca cosa i la supervivència estava en risc a cada segon. El domini de la natura és la transformació d’un planeta hostil en una llar. Com no havia d’avançar aquest procés intervencionista si la intel·ligència humana podia llegir el món, comprendre’l, i conquerir el benestar?
Quan Descartes exhorta a dominar la natura diu ben clarament quina és la raó per fer-ho. Una raó que des del confortable 2016 pot semblar banal, però que segles enrere era transcendent: «…no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida».1
Fragment de l’obra “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” de Richard Pell
L’explicació cartesiana ressona en dues peces de vídeo presentades a l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie». Una és un fragment del documental El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalte, i mostra amb fredor el funcionament de l’engranatge de la indústria de l’alimentació. L’altra peça és una petita entrevista amb l’artista Richard Pell, que ha elaborat una mostra amb els fons del Centre d’Història PostNatural, on presenta diversos organismes vius intencionadament alterats per l’acció humana, com, per exemple, la rata alcohòlica dissenyada pel Govern finlandès per combatre una de les principals causes de mort entre els homes del país.
Les imatges dels pollets vius expel·lits a alta velocitat pels tubs d’una cadena de producció, del primer vídeo, i les dels petits monstres postnaturals, del segon, són emocionalment torbadores però racionalment coherents amb la nostra evolució intel·lectual.
+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “El nostre pa de cada dia” de Nikolaus Geyrhalter from CCCB on Vimeo.
La humanitat ha fet dics com el castor fins que ha pogut construir-los d’una altra manera. Com recorda Richard Pell, molt abans de l’enginyeria genètica els encreuaments tradicionals han donat com a resultat les verdures, les hortalisses i molts dels animals que coneixem. Pel que fa a la indústria alimentària, som davant la resposta a l’escassetat d’altres segles, amb les eines de la màxima eficiència productiva.
Hem d’entendre que la roda del carro prefigura el pneumàtic i el camí de pols, l’autopista. I si ho fem, aleshores també comprendrem que la gran qüestió que planteja la intervenció humana en la natura no és l’artificialització de la vida. Desenganyem-nos: cap invident no rebutjarà la visió que la ciència li podrà oferir eventualment. La qüestió crucial de la nostra llarga relació amb la natura es troba en la destinació d’aquest viatge. No es tracta tant del que fem, sinó de fins on volem arribar fent-ho.
+ HUMANS. Entrevista. Richard Pell parla de “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” from CCCB on Vimeo.
La pregunta és pertinent des del moment en què la gran eficàcia en el sotmetiment del món a les nostres necessitats posa de manifest un seguit de pèrdues. L’ús dels combustibles fòssils ha impulsat la indústria i les comunicacions, però altera el clima i emmetzina l’aire. La idea que podem arribar a viure en un món absolutament mesurat, controlat i organitzat amb criteris científics i racionals, expressada per Auguste Comte al segle XIX, és falsa. Amb tot, continuem col·lectivament aferrats al mantra que sempre hi haurà solucions per a qualsevol problema que se’ns plantegi.
La incertesa i el misteri no es veuen erosionats per l’avanç del coneixement: fan una mica com l’horitzó que es desplaça més enllà quan naveguem. Potser no hi ha solucions per a tot, tal com suggereix Laura Allcorn en el vídeo, també presentat a «+Humans», Projecte de pol·linització humana. Partint de la inquietant desaparició de les colònies d’abelles, de la qual no es coneix la causa, Allcorn ha dissenyat una eina pol·linitzadora per a humans a fi d’executar la funció d’aquests insectes, això sí, amb resultats menys eficients.
+ HUMANS. Entrevista. Laura Allcorn parla del “Projecte de pol·linització humana” from CCCB on Vimeo.
El progrés, entès com l’evolució cap a estadis cada vegada més perfectes, és poc útil per als reptes d’aquesta era. El nou paradigma haurà de ser el límit. A diferència del progrés, que parteix d’una creença pseudoreligiosa, el concepte de límit no es fonamenta en apriorismes, sinó que es redefineix cada vegada en contrast amb la realitat. De fet, els límits són la gran dada de la realitat i es poden percebre en aspectes tan diferents com l’esgotament dels recursos o la impossibilitat de fer microxips més petits indefinidament.
El futur no està escrit. És possible que les capacitats de modificar la natura augmentin exponencialment i ens portin a alteracions de la biologia o de la consciència que ara es troben en el terreny especulatiu. Davant d’aquests possibles desenvolupaments, es tendeix a beneir irreflexivament el canvi o a fer esmenes a la totalitat. Però també és possible mirar cada cas sense prejudicis i sense oblidar que, com demostra la relació entre seguretat i llibertat, els humans no hem nascut per tenir-ho tot alhora.
1 Descartes, René. El discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona 2001, pàg. 119.
