Posts Tagged ‘festival’

Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

February 2nd, 2016 No Comments

El proper dissabte 13 de febrer, el CCCB acull la vuitena edició del festival de les bandes novelles que reclamen atenció i un espai propi. A partir de les 18h, els tres escenaris del festival –Hall, Auditori i la planta 2–, acolliran els concerts d’Holögrama, Sorry Kate, Sara Fontán, Malheur, Des Âmes Libres, Ghost Transmission, Gentemayor, BeatLove i Rod V. Totes són bandes que es troben «en el moment que el seu llenguatge tot just comença a quallar», apunten.

Emergència!, després de vuit edicions, s’ha consolidat com la primera cita de la temporada barcelonina de festivals. I ho ha fet apostant per la música de base. Cartografiant el mapa del territori en què es mouen les bandes que comencen i busquen el seu lloc dins el panorama de la música alternativa.

Flamaradas al Festival Emergència! 2015

L’ideòleg i promotor del festival, Sergio Silva, que, amb l’equip del CCCB, tira endavant el projecte amb una dedicació i obstinació exemplars, explica els detalls d’una cita discreta, enclavada en el més profund de l’«hivern» musical de l’oferta de festivals de Barcelona, i que busca posar en valor totes aquelles propostes que encara no tenen cabuda en els esdeveniments de més calat.

Han passat vuit edicions d’Emergència! i creix any rere any. Es consolida al mateix temps que les bandes que programes. Va ser aquesta la teva intenció quan vas posar en marxa el festival? És a dir, que creixés i es convertís en una referència del que està passant en l’estat inicial de la creació musical.

Realment no vaig pensar que arribés a ser un festival de referència. Simplement perquè la fórmula en si ja estava inventada; és a dir, la d’un festival de bandes emergents. Potser hi ha ajudat el fet de veure com algunes d’aquestes formacions han anat evolucionant per plantejar-te que potser sí que exercim un paper important dins dels petits festivals, però no deixes de ser una petita plataforma que aposta per grups o artistes en un moment; aquell moment, abans que passin a jugar en una altra divisió.

Quina és la idea que roman des del principi? En què es basa el festival?

L’emergència!! Sí, sempre s’ha tingut aquesta idea que hi ha un moment que és un «vist/no vist» i el repte radica a enxampar-lo al vol, abans que no passi… Com a exemple, tenim el mateix logo del festival.

Festival Emergència! 2015

La majoria de grups que hi toquen es decanten cap a l’anomenada música indie. Entre el pop/rock i el folk i l’electrònica menys conceptual. Per què Emergència! no s’obre a altres grups i estils emergents?

Tendim a etiquetar tota aquella música que surt dels nostres auriculars com a indie, però, a hores d’ara, crec que el concepte té poc a veure amb aquells primers anys noranta. Deixant de banda el tema inacabable, l’altre dia xerrant amb un dels membres de Des Âmes Libres, em confessava que els feia gràcia i il·lusió tocar en un festival com l’E!, ja que fins ara mai ningú els havia ofert de tocar davant d’un públic que no fos més proper al so dark.

Propostes en edicions anteriors com les de Tiger Menja Zebra, el nord-americà Lichens, l’electrònica de Maria Minerva o, ja si ens fixem en propostes d’enguany, la del trio sevillà Malheur (amb clares referències a John Zorn), la violinista Sara Fontán (que gairebé tots coneixem per acompanyar amb el seu violí noms coneguts de l’indie, però que, tanmateix, ben pocs coneixen amb la seva altra faceta, la de músic que ve del món de la clàssica i que un dia se li va acudir connectar el violí a un pedal i veure què passava) o el sextet Gentemayor, amb els quals veurem més d’un quedar-se bocabadat, em fan pensar que E! és un festival que té un ull posat en propostes (de vegades) més experimentals o sensates.

És un festival per als anomenats hipsters?

Aquest és un petit festival per a tothom qui vulgui descobrir noves músiques, noves formacions. Per a tothom qui vulgui deixar-se guiar per les propostes que estan començant a fer parlar o, simplement, és un esdeveniment musical en el qual pel preu d’un berenar degustaràs més de sis hores de música en directe.

Festival Emergència! 2014

Hi ha espai per a altres músiques emergents? Altres estils més ètnics o minoritaris, per exemple.

Un cop tancat el cartell d’aquesta edició, vaig saber de l’existència de Pylar (formació que té membres d’Orthodox).

Per uns moments me’ls vaig imaginar a l’escenari Hall, però vaig fer tard.

Al llarg dels anys, pel festival han passat grups que ara estan consolidats. Moltíssims. Quins concerts recordes amb un afecte especial?

Es difícil quedar-te amb tan sols uns quants, però és veritat que guardo un record especial de com se’m van eriçar els cabells (i crec que a tots els presents a la sala) veient Tiger Menja Zebra, l’Auditori s’ensorrava. Les cares de la gent en sortir del concert del nord-americà Lichens, que ens va oferir una actuació amb només la seva veu, una guitarra i dos pedals que ens va fer levitar. Més d’un va entrar en trànsit!

Tiger Menja Zebra al festival Emergència! 2013

Pony Bravo, perquè la seva actuació al festival els va servir perquè tot el territori català quedés rendit als seus peus. Oso Leone, perquè, tot i haver passat ja quatre anys del seu pas per l’E!, encara quan ens trobem en algun escenari em recorden que, malgrat no ser emergents, els encantaria tornar a tocar al festival. La timidesa amb la qual sortia a l’escenari Marina Gallardo o Kíar i com el públic les va emparar. O una cosa més recent com l’Ensemble Topogràfic, que, a més d’inaugurar l’escenari Vestíbul en l’edició 2015, després n’hem comprovat la vàlua veient el seu nom entre el més destacat de l’any.

Cada any la quota de bandes andaluses té el seu espai propi i destacat. Ets andalús i es nota. Hi ha alguna cosa en la música que es fa per terres meridionals que agrada. Hi ha una cosa, no sé com descriure-la, que hi roman i explica una manera de sentir i de ser. La música andalusa té quelcom especial i únic. Què et sembla que és?

Encara que la meva mare digui que ben poc em queda d’andalús (i en alguns aspectes té raó), pel que fa a la música mai no he volgut desenganxar-me del que es cou allà.

Ja des de petit era coneixedor de bandes i artistes com Triana, Lole y Manuel o Smash, i més endavant em vaig introduir en l’univers de Silvio, Martirio, Pata Negra o Kiko Veneno. Amb l’eclosió de l’indie em vaig amarar de grups com Los Planetas, Sick Buzos, Sr. Chinarro, Strange Fruit, Amphetamine Discharge, El Hombre Burbuja… Passada la febre, agafen el relleu bandes com Pony Bravo, Marina Gallardo, Holögrama, I am Dive, El Niño de Elche, Lost Twin, Malheur, Beatlove…

El sud sempre ha estat en moviment constant, mai no ha parat de generar bones bandes, hi ha un «no sé què» difícil d’explicar… Pot ser a causa del clima, la gastronomia o el bon saber viure, el cas és que, de vegades, llegint els lineups de la majoria de festivals del territori nacional, només m’avorreixen cada vegada més, ja que es repeteixen sempre els mateixos grups, i és quan penso: si al sud hi ha grups tan bons o més per muntar un gran festival…

Pony Bravo al festival Emergència! 2010

I la música local, la de Barcelona? Aquesta sí que és la gran protagonista anual de l’esdeveniment…

Hi puc afegir un somriure?

No m’agrada que el festival es critiqui per l’escassetat de grups d’aquí (Catalunya) o d’allà, potser és cert que aquesta és l’edició on menys presència catalana tenim, no entraré en jocs polítics ni res de semblant. Potser els grups que eren a la llista d’aquest any els vaig descartar simplement perquè vaig considerar que ja no estaven a la lliga emergent (una línia prima, i difícil de descriure).

De tant en tant rebo algun correu electrònic d’algun grup que vol tocar a l’E!, en el qual descriuen la seva trajectòria tot detallant els quatre discos publicats i els més de quaranta concerts que porten a l’esquena… ehem…

Què ha de tenir un grup per tocar a Emergència!?

Amb el meu antic company d’aventures, Abel González (ara, al Primavera Sound), vam parlar tot sovint de com havia de ser un grup o què havia de tenir un grup per tocar aquí. Crec que d’una d’aquestes xerrades va sorgir la frase que fem servir com una mena de lema:

«Agafem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid! Una mostra mínima que ens doni una visió, a escala, de com neixen i creixen avui les coses. Tots són diferents entre si, però tots es troben en el momentum en què el seu llenguatge tot just comença a quallar. Veure cossos que emergeixen: abans no existien i després serà massa tard».

Sergio Silva, ideòleg i promotor del festival Emergència!, 2014

Què destacaries de l’edició d’enguany? Potser es tracta de propostes més desconegudes que altres anys…

És cert, crec que aquest any el cartell està format per una sèrie de propostes més desconegudes si el comparem amb el d’altres edicions. D’altra banda, el públic ha demostrat any rere any que la idea de no conèixer part de l’elenc artístic els atrau molt més i saben que, al final de la nit, sortiran del CCCB amb una nova banda que cal seguir de prop.

Unes línies més amunt parlava de les formacions Malheur, Gentemayor o la violinista Sara Fontán.

Els sons foscos i contundents de Des Âmes Libres, l’electrònica del guatemalenc Rod V o el so heretat d’algunes bandes de rock alternatiu dels vuitanta que facturen els de Xàtiva, Ghost Transmission, són altres de les propostes que cal tenir en compte en aquesta edició 2016.

Quins plans de futur tens per al festival? S’hi ha afegit un escenari i la imatge del festival ha canviat –tot i que Miguel Briea en continua sent el responsable–, així que entenc que el festival continuarà evolucionant.

El 2015 vam sumar un tercer escenari, el Vestíbul de la planta 2 de l’edifici (espai que en el passat va viure moments memorables amb aquells primers Electric Café i més tard formant part del Sónar Dia). Enguany aquest escenari està comissariat pel festival de músiques electròniques d’avantguarda Lapsus.

Des de la meva posició duent la part tècnica d’aquest festival, sempre he admirat el bon gust a l’hora de programar electrònica i, a més, m’hi uneix una gran amistat (dins i fora de la feina), així que vaig veure que era el moment de suggerir-los una col·laboració d’aquest tipus.

Pel que fa a la imatge, sóc un seguidor de Miguel Brieva. A més de ser un bon músic (militant a la banda que també va passar per l’E!: Las Buenas Noches), és un dibuixant espectacular!

Aquest any vaig recordar els collages que va fer per a la pel·lícula del director sevillà Santi Amodeo, Astronautas, i va ser així com vaig pensar que enguany li podríem suggerir que treballés més el collage.

Miraflores al Festival Emergència! 2015

El resultat no deixa de ser sorprenent. Només cal que t’aturis uns minuts en algun dels cartells que ja hi ha repartits per Barcelona per admirar la quantitat de detalls que s’amaguen darrere del nom.

No m’imagino un festival de dos dies, m’agrada treballar o polir els petits detalls, els que a primer cop d’ull no es perceben, encara que confesso que em fa una il·lusió especial imaginar com podria arribar a ser l’edició 2018, en què faríem deu anys.

No vull acabar aquesta entrevista sense agrair abans la petita gran família que formem l’equip Emergència! Sense ells, res de tot això no hauria arribat fins aquí.

Karen Koltrane, l’ímpetu amateur i el “misteri” de Der Panther

February 9th, 2015 No Comments

Setè lliurament previ a Emergència! 2015. Presentem dos projectes de diferents àmbits amb l’únic paral·lelisme de coincidir a la graella del festival de grups emergents del CCCB.

Ángel Valiente, dissenyador de mobles, que actualment viu a Oslo, després d’haver-ho fet a Berlin, Conca i Barcelona, traça en quatre idees d’on surten, què fan i qui són Karen Koltrane i com es va gravar Plantas de interior (Foehn, 2014). “El nom ve d’una cançó de Sonic Youth –recorda—però més enllà de l’homenatge, Karen Koltren té un significat entranyable per a mi com el primer nom de grup”.

“És un projecte personal que vaig començar amb 17 anys i que he anat abandonant i recuperant des d’aquells temps, a mesura que altres projectes paral·lels no acabaven de funcionar o els havia de deixar perquè em traslladava de ciutat. En concret, l’últim disc va sorgir quan me’n vaig anar a viure a Berlin”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

November 10th, 2014 No Comments

La gata Okupa amb la TEAC 3440

Quan en el lloc d’origen dels sons no es pot veure qui o què els
produeix, sorgeix l’experiència acusmàtica
. Això passa naturalment en el bosc. Quin ocell és el que canta? I on està la cigala? Quan m’atanso al lloc d’on procedeix el cant, com l’ocell, calla. Molt poques vegades el veig. A l’Amazònia, qualsevol et pot dir que ha vist aquest o aquell animal. De fet, ho ha sentit, perquè a la selva és molt més fàcil sentir i escoltar alguna cosa que veure-la i mirar-la. De nit, per tant, a tot arreu, l’escolta es fa encara més acusmàtica.

Hi va haver un temps en què no estàvem acostumats a acceptar que qualsevol so pogués brollar d’un altaveu i això causava sorpresa, de manera que el fenomen es revestia d’un aura de màgia i de misteri. Però després de més d’un segle convivint amb altaveus, l’experiència acusmàtica que ens proporcionen ja no ens causa sorpresa. Sabem que els altaveus mimetitzen a la perfecció el so de qualsevol cosa, animal o persona: un rellotge de cu-cut, una metralladora, una gallina, el camió de recollida d’escombraries, l’home del butà que colpeja les bombones, algú que tus. També, el tro, del qual moltes cultures van creure que era la veu dels déus, i la música, per descomptat. Tant és així, que portem ja desenes d’anys escoltant més la música a través d’altaveus que directament dels instruments musicals.

En el mateix moment en què això va començar a ocórrer, quan els altaveus de les ràdios i els tocadiscs van ser suficientment bons per retransmetre o reproduir concerts, va sorgir la necessitat de fer música especialment concebuda per a aquests mitjans. Una música que no pogués ser sense ells; pròpia d’ells. Virtual, com ells. Imaginària però no per això irreal, que només semblés que no pogués ser. Una música lliure dels lligams de la mecànica. Una música que avui, en alguns aspectes, ens sembla d’allò més natural quan ballem, assistim a una rave o a un concert de música electrònica, per exemple, però que ha experimentat un llarg recorregut i que, més enllà de les manifestacions més mediàtiques i populars, continua sent un mitjà d’experimentació especialment subtil i profund i que dóna lloc a la música acusmàtica.

Zeppelin 2014 vol fixar la seva atenció en elements importants d’aquesta història que encara no ha acabat i que segur que passarà encara per múltiples salts evolutius. Arribarà un dia en el qual tots els cotxes seran elèctrics i, com només emetran el so del frec dels pneumàtics amb l’asfalt, serà necessari fer-los sonar per evitar que ens atropellin. Sonaran a cotxe o preferirem personalitzar-los com els telèfons? En aquest últim cas, quedaria oberta la porta a un nou tipus de concert acusmàtic. Amb l’obra de Bernard Parmegiani com a teló de fons, José Iges, Beatriz Ferreyra, Manuel Rocha i 14 compositors de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens expliquen a la llum de les seves presentacions i concerts com veuen el recorregut històric de la música acusmàtica i com hi relacionen la seva obra.

El festival Zeppelin 2014 té lloc els dies 14 i 15 de novembre al CCCB.
Més info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-zeppelin_2014_memries_acusmtiques-47028 

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival de música propera

July 9th, 2014 No Comments

El proper dia 18 de juliol tindrà lloc al CCCB una nova edició de Pròxims, un festival que en tan sols quatre edicions s’ha convertit en un clàssic de l’estiu català gràcies a una programació que any rere any ha permès als seus assistents prendre el pols a l’escena musical independent a casa nostra.

Standstill

Standstill

Una repassada ràpida pels artistes que han protagonitzat el seu cartell és converteix en un autèntic qui es qui sense complexes de l’escena musical catalana:  Mishima, Manel, Antònia Font, Mujeres, Standstill, Anímic, El Petit de Cal Eril,  The New Raemon, La iaia, Litoral, Maika Makovski, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Estúpida Erikah, Manos de Topo, Mazoni, Standstill, Enric Montefusco, Dorian, Bremen, Nine  o The Free Fall Band entre molts d’altres, als que ara hem de sumar els protagonistes de l’edició d’enguany: Joan Dausà, Halldor Mar i i Pribiz, que tocaran juntament amb Mishima, Standstill i La iaia.

Però més enllà del cartell, la gran novetat d’enguany és, sens dubte, el trasllat de l’edició de Barcelona del Poble Espanyol, on s’havia celebrat en les anteriors, al CCCB. Aquest canvi, que ha estat possible gràcies a la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, permet acostar Pròxims al centre de la ciutat i realitzar el festival en un entorn mític per la música de Barcelona com és la Plaça Joan Coromines.

Un bon moment per a la música feta a casa

El cartell de Pròxims 2014 torna a demostrar el bon moment de la música feta aprop amb la presència de Mishima, que presentaran a Barcelona un dels discos més esperats de la temporada: L’ànsia que cura publicat el passat 25 de març i que ha rebut una acollida espectacular per part de crítica i premsa.  Precisament Mishima és una de les bandes que millor defineix l’esperit del Pròxims, i per això mateix, amb l’actuació d’aquest any, haurà actuat a tres de les quatre edicions del Festival, presentant tres discos absolutament cabdals en la seva trajectòria: Ordre i aventuraL’amor feliç i el ja mencionat L’ànsia que cura.

Juntament amb Mishima els altres cap de cartell d’aquesta edició de Pròxims seran els Standstill, que també havien passat per Pròxims –tant com a banda com amb Enric Montefusco en solitari- que després de dos anys centrats en el projecte Cènit, tornaran a presentar la versió més clàssica del seu directe, en una oportunitat única per redescobrir una de les bandes més importants de l’indie nacional.

Si quant parlem de Mishima i Standstill la paraula que ens ve a la ment és “clàssic”, els dos altres protagonistes de Pròxims Barcelona van pel camí de ser-ho. Els osonencs La iaia, que també actuaran a Pròxims Calonge el mes d’agost,  han deixat a tots bocabadats amb el seu segon disc On és la màgia? en el que, lluny de seguir la fórmula de l’èxit del seu primer treball, han decidit donar un gir copernicà a la seva música en un d’aquestes apostes en que fàcilment s’identifica a una gran banda.

La iaia

La iaia

La iaia ha sorprès tothom amb el seu nou disc, i Joan Dausà ha estat un dels protagonistes dels primers mesos del 2014: quan encara no ens havíem recuperat del seu debut, amb Jo mai mai torna a demostrar que és una de les figures del pop català amb el seu nou disc On seràs demà?.  Aquesta serà la primera participació del de Sant Feliu de Llobregat al Pròxims, però no sembla agosarat dir que no serà l’última.

Completaran el cartell Halldor Mar -la gran sorpresa de la temporada- amb Winds, on l’artista islandès, de la mà del segell Amantes Records, ha fet un disc en què versiona en anglès els grans himnes d’artistes com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa o Raimon; i Pribiz – els guanyadors del primer concurs Talents Pròxims.

12