Posts Tagged ‘festival’

(Català) Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

February 2nd, 2016 No Comments

(Català) Karen Koltrane, l’ímpetu amateur i el “misteri” de Der Panther

February 9th, 2015 No Comments

(Català) Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

November 10th, 2014 No Comments

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

(NO TRANSLATION IN ENGLISH AVAILABLE)

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival de música propera

July 9th, 2014 No Comments

(NO TRANSLATION IN ENGLISH AVAILABLE)

El proper dia 18 de juliol tindrà lloc al CCCB una nova edició de Pròxims, un festival que en tan sols quatre edicions s’ha convertit en un clàssic de l’estiu català gràcies a una programació que any rere any ha permès als seus assistents prendre el pols a l’escena musical independent a casa nostra.

Standstill

Standstill

Una repassada ràpida pels artistes que han protagonitzat el seu cartell és converteix en un autèntic qui es qui sense complexes de l’escena musical catalana: Mishima, Manel, Antònia Font, Mujeres, Standstill, Anímic, El Petit de Cal Eril, The New Raemon, La iaia, Litoral, Maika Makovski, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Estúpida Erikah, Manos de Topo, Mazoni, Standstill, Enric Montefusco, Dorian, Bremen, Nine o The Free Fall Band entre molts d’altres, als que ara hem de sumar els protagonistes de l’edició d’enguany: Joan Dausà, Halldor Mar i i Pribiz, que tocaran juntament amb Mishima, Standstill i La iaia.

Però més enllà del cartell, la gran novetat d’enguany és, sens dubte, el trasllat de l’edició de Barcelona del Poble Espanyol, on s’havia celebrat en les anteriors, al CCCB. Aquest canvi, que ha estat possible gràcies a la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, permet acostar Pròxims al centre de la ciutat i realitzar el festival en un entorn mític per la música de Barcelona com és la Plaça Joan Coromines.

Un bon moment per a la música feta a casa

El cartell de Pròxims 2014 torna a demostrar el bon moment de la música feta aprop amb la presència de Mishima, que presentaran a Barcelona un dels discos més esperats de la temporada: L’ànsia que cura publicat el passat 25 de març i que ha rebut una acollida espectacular per part de crítica i premsa. Precisament Mishima és una de les bandes que millor defineix l’esperit del Pròxims, i per això mateix, amb l’actuació d’aquest any, haurà actuat a tres de les quatre edicions del Festival, presentant tres discos absolutament cabdals en la seva trajectòria: Ordre i aventura, L’amor feliç i el ja mencionat L’ànsia que cura.

Juntament amb Mishima els altres cap de cartell d’aquesta edició de Pròxims seran els Standstill, que també havien passat per Pròxims –tant com a banda com amb Enric Montefusco en solitari- que després de dos anys centrats en el projecte Cènit, tornaran a presentar la versió més clàssica del seu directe, en una oportunitat única per redescobrir una de les bandes més importants de l’indie nacional.

Si quant parlem de Mishima i Standstill la paraula que ens ve a la ment és “clàssic”, els dos altres protagonistes de Pròxims Barcelona van pel camí de ser-ho. Els osonencs La iaia, que també actuaran a Pròxims Calonge el mes d’agost, han deixat a tots bocabadats amb el seu segon disc On és la màgia? en el que, lluny de seguir la fórmula de l’èxit del seu primer treball, han decidit donar un gir copernicà a la seva música en un d’aquestes apostes en que fàcilment s’identifica a una gran banda.

La iaia

La iaia

La iaia ha sorprès tothom amb el seu nou disc, i Joan Dausà ha estat un dels protagonistes dels primers mesos del 2014: quan encara no ens havíem recuperat del seu debut, amb Jo mai mai torna a demostrar que és una de les figures del pop català amb el seu nou disc On seràs demà?. Aquesta serà la primera participació del de Sant Feliu de Llobregat al Pròxims, però no sembla agosarat dir que no serà l’última.

Completaran el cartell Halldor Mar -la gran sorpresa de la temporada- amb Winds, on l’artista islandès, de la mà del segell Amantes Records, ha fet un disc en què versiona en anglès els grans himnes d’artistes com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa o Raimon; i Pribiz – els guanyadors del primer concurs Talents Pròxims.

12