Posts Tagged ‘Zeidun’

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

(NO TRANSLATION IN ENGLISH AVAILABLE)

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Zeidun: 15 years hiding talent

May 7th, 2014 1 Comment

Zeidun © Oriol Escarmis

For years we have accepted it with total normality, as if it were intrinsic to them, but it is not, nor is it habitual, or common, or anything remotely like that. Perhaps because we had never paused to analyse it. It was so evident that we were looking at extremely talented people, that we never considered it. But at the time we couldn’t see it, perhaps some intuited it, but we doubt that anyone would dare to put their hand up and admit, heatedly, that they knew what would happen later.

We are at the start of this century and the venue might be a gaztetxe in Pamplona, or a piece of land in La Roca, or the Sant Feliu Fest, it doesn’t matter. Five twenty-year olds on the stage. T-shirts featuring Swedish hardcore bands, and low-slung trousers, incredibly low-slung trousers. Some tattered Vans and everything sounds out of synch, a disastrous racket. Their lyrics talk about our lot, it is the moment and the era, there is no alternative but to bring out all their adolescent fury in those songs. That’s their way. Ours is standing below, with a raised fist and a sweaty body while we sing them all: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. The notes of “Galactic” and the five lads that destroy it live are called Zeidun, like the dog of their mate in Sant Celoni. And they are the best group in the world, even though they don’t seem to be, even though it would take us years to know that they are.

But time has shown that yes, they were the best. That behind that band that didn’t stand out, that lived in the most extreme anti-pretentiousness, there were, precisely, brutally inspirational people. How can one define, if not, Dalmau Boada? Restless, experimental, ingenious and good, stunningly good. “Mau” has made “cult” groups like someone going out to buy a loaf of bread. But in the year 2000, when recording Oceane with Zeidun, we probably wouldn’t have given a cent for the drummer of that group of kids from the Montseny. Well we should have, because that lad who looked like he’d just come out of the jungle went on to form Omega V, and later Les Aus, and after that Esperit! And these are bands that have changed the game rules of the music scene in Catalonia. Or Joan Colomo, who formed, together with Mau, La Célula Durmiente. Have you ever known a band that was bigger fun? I haven’t. You would see Colomo fall off the stage with Zeidun because of the amount of beers in his blood, but later they ended up recruiting him to form part of The Unfinished Sympathy, probably the most outstanding indy-rock band that has ever existed in this country. And while the years passed, he made songs, songs that one day came to light in solo, and it turned out that they so good that he gets calls from all over the place and everyone knows who he is. But hadn’t we agreed that he was just the vocalist with four notes and long hair heading up Zeidun? Even my mom knows who Colomo is.

Xavi, the bass guitarist, has been less active, during the last decade “all” he has done has been to form part of a group called Els Surfing Sirles, that’s “all”. Els Surfing Sirles were the best, but you already know that. Candid, the two-meter giant who played keyboard, has formed so many bands that they can’t be written on three pages. This is not an opinion, it is not conditional, it is real information, because we’ve seen it with our own eyes. Now he can be seen playing with Murnau B and Autodestrucció, but recently he was the headline drummer with Joan Pons of El Petit de Cal Eril. Albert Trabal played guitar and trumpet with Zeidun, and also did so in a pile of bands such as Rain Still Falling and, later, with L’Orquestra de Sant Celoni.

Probably when they all played together, they never showed us their real potential. Excuse the expression, but that band was just the tip. Sufficient for us to look back now and, finally, start to defend their previous and subsequent work and, above all, their work as Zeidun. An emo-core band full of exciting and fantastic moments. Here and now, it’s the right time to thank them for everything they’ve given us with their multiple names, with all their faces. This is the feedback that they never received and, undoubtedly, they deserve, for so many great nights and great days rounded off by their songs.

On 15 May 2014 Gentnormal and La Fonoteca Barcelona have programmed It’s killing me but I like it: A genealogy of Zeidun for the third session of #BCNmp7. The session will consist of performances by Zeidun and by many of these bands: Joan Colomo – who has just released a new disc, Els Surfing Sirles – revived for the occasion, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B and Omega V). In addition, there will be screenings of small documentary capsules about the musicians and free distribution of a fanzine and a CD that cover this “genealogy”. On Monday 12 May in the afternoon we will be giving out 5×2 free admission tickets via our Twitter account @CCCBmusica, all you need to do is answer a question.

1