Posts Tagged ‘Zeidun’

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

(NO TRANSLATION IN ENGLISH AVAILABLE)

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

El cicle del BCNmp7 (Músiques en Procés) del 2014 ja ha arribat al seu meridià, després de fer tres de les cinc sessions programades.

Primera sessió: una música incontrolable

La primera sessió va tenir lloc el 6 de març. Programada per la promotora musical Sidewalk Bookings i el col·lectiu Los Cuatro Cocos, va ser una aposta per la música underground (per posar-hi una etiqueta) més contundent. El debat inicial el van conduir Xavi Sánchez Pons i Quique Ramos i va tenir com a protagonistes el periodista i membre del col·lectiu Detakon Víctor Ginesta, la fotògrafa Alejandra Núñez i responsables del col·lectiu Màgia Roja. El debat no va donar grans conclusions, simplement va girar al voltant de qüestions que encara ara creen controvèrsia i sospites; per exemple, l’origen del terme i les pràctiques DIY, la confrontació entre el mainstream i l’underground i la mateixa recepció musical i el paper del públic, molt més atret per entorns ja coneguts o celebrats abans de les sales petites o els racons més inhòspits de l’escena musical (això es va comentar a dalt de la taula i a baix).

Pharmakon, Una bèstia incontrolable i Coàgul. © Miquel Taverna, CCCB

A continuació es va passar al «nucli dur» de la sessió, a la música, als tres directes de tres artistes que són, precisament, aquells que defensen i potencien els mateixos convidats al debat: Coàgul, Una bèstia Incontrolable i Pharmakon. De Coàgul en diuen que fa black metal i folk apocalíptic, però tanta etiqueta no és capaç de fer justícia a la hipnosi coaguladora del músic, la seva nit és la de l’alquímia, la de l’ànima, la foscor àrida dels poetes (també locals), la del crit dessagnant-se sota el gong de la campana i de l’electrònica primitiva; tot el copiós públic que omplia el teatre del CCCB en pot donar fe.

A continuació Una Bèstia Incontrolable va remoure l’energia en una altra direcció, la del punk, però amb una força inusual, despertant la bèstia també en el públic. Pharmakon (Estats Units), una músic jove, com Coàgul, frega els vint-i-pocs, filla de la cultura punk, va tornar-nos a una esfera més íntima, interpel·lant el públic des de baix, incomodant-lo des de les vísceres i removent-lo a la palestra amb el noise. Els concerts s’anaven enllaçant amb col·laboracions entre els músics, com un fil argumental necessari, una guia cap a la catarsi final, quan tots els músics van pujar per entonar el darrer tema. I sí: va ser catàrtic.

«¿Por qué debería importarle a una persona madura que un grupo punk toque en un museo? ¿Habrá alguien con un guayómetro? Si te gusta el grupo deberías confiar en que te gustará el concierto. Para mí es gracioso porque en Nueva York un concierto de grupos locales cuesta entre 7 y 10 €. El concierto del jueves cuesta 7 € y, por lo general, los conciertos en casas okupas o centros sociales cuestan 3 €, así que por 4 € más tienes un concierto en un sitio diferente.» Pharmakon, entrevistada per Alejandra Núñez (VICE)

Segona sessió: l’escena industrial / new wave a Barcelona en perspectiva

Debat BCNmp7 © Miquel Taverna, CCCB

La segona sessió va ser el 16 d’abril i es va presentar com un diàleg entre la música industrial i la música new wave del passat i la del present. Els programadors van ser Boston Pizza Records i Domestica Records, dos segells i promotors musicals ben diferents; el primer es mou entre els músics locals que empatitzen més amb les seves fílies musicals, i el segon, Domestica, s’ha establert com un segell que cobreix estils com el new wave, el krautrock, l’electro, l’experimental o el minimal, i centra una part dels seus esforços en els discos de col·leccionisme. La final de la Copa del Rei Barça-Madrid va fer-ho complicat per al públic (el futbol, aquest gran contraprogramador), però, així i tot, més de 150 persones es van animar a anar-hi. El passat de l’escena electrònica dels 80 (plena transició) estava representat pels convidats de la taula rodona: Víctor Nubla (Macromassa), Gat (Ultratruita, New Buildings, fundador del segell G3G), J. J. Ibáñez (Kremlyn).

Tot sovint és complicat fer un debat i no caure en la fraseologia d’«els nostres temps eren millors», com si llavors hi hagués hagut una innocència al sector, una originalitat immaculada que avui en dia és impossible de trobar. No és ben bé així; la història de la cultura és l’art de la còpia transformada, però el que és clar és que els contextos en què es dóna la producció i recepció/consum musical no són equiparables. Aquests debats serveixen per donar una prova d’aquestes diferències.

Els concerts van anar, en primer lloc, a càrrec de Tvnnel (València), un músic que encara no ha editat el seu primer disc i que, per mitjà de tres sintetitzadors i un seqüenciador, construeix les seves melodies i ritmes subterranis en directe. La veterania la va aportar el francès Philippe Laurent, un artista molt complet (multimèdia), recarregat de teoria musical i cultural (la seva obsessió és com perceben les persones els signes i els símbols i el seu respectiu significat), però que, després d’haver tocat envoltat de sintetitzadors gegants als 80, ha optat per una posada en escena i una música aparentment molt més fàcil, amb compassos binaris i estructures ballables i senzilles.

¿Con qué argumento contestarías a alguien que después de escuchar este disco llegara a la conclusión de que son solo ruidos?

«Que consulte la palabra “electroacústica” en la Wikipedia. También puede mirar Pierre Schaeffer, el Tratado de los objetos sonoros, eso es anterior a cuando habían nacido tus padres. Por otro lado, que busque en la Wikipedia la palabra “punk” y relacione ambas cosas. LT Caramel y yo, por la edad que tenemos, somos la primera generación del punk y de lo que era la música industrial en Europa. Siempre hemos trabajado con estas cosas situacionistas y muy poco académicas y ortodoxas. Pero la electroacústica ocupa estanterías en las tiendas de discos de los países civilizadosVíctor Nubla, entrevistat per Carles Batalla (Revista Rambla)

Tercera sessió: Zeidun, una genealogia

Zeidun

Zeidun © Miquel Taverna, CCCB

La tercera sessió (Me mata pero me gusta: genealogía de Zeidun) va tenir lloc el 15 de maig de la mà de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona. Zeidun va ser (o més ben dit, és), una banda de post-hardcore que es va crear, als anys 90, a l’ombra del Montseny; els seus membres són: Joan Colomo (Unfinished Sympathy, La Célula Durmiente, Joan Colomo…), Dalmau Boada (Les Aus, Omega V, Esperit!, La Célula Durmiente, Orquestra de Sant Celoni…), Càndid Coll (Murnau B, El Petit de Ca l’Eril, Autodestrucció, Orquestra Punk, Red Sexy Band…), Xavi Garcia (Surfing Sirles…) i Albert Trabal (Orquestra de Sant Celoni…). Alguns d’ells també han passat per bandes com Rain Still Falling, Ariadna, Cain, Moksha, The Cheese, Country Mejicano, entre moltes d’altres.

Zeidun van començar a tocar quan eren preadolescents, i vint anys després, gràcies a la màgia de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona, es van retrobar a l’escenari amb algunes de les bandes que formen part d’aquesta constel·lació imparable de músics: Joan Colomo, Surfing Sirles, Murnau B, Omega V, L’Orquestra de Sant Celoni, La Célula Durmiente, Autodestrucció, Esperit!

Tot això acompanyat per unes càpsules documentals molt emotives, testimonis de primera línia de joc i de foc sobre els músics. Les entrades es van esgotar a mans d’un públic assedegat de celebració i homenatge, de festa compartida, d’aplaudiments i agraïments per tants anys de música contra vent i marea, per tant de temps de tocar sense esperar la gallina dels ous d’or, en un exercici permanent d’amistat i amor a la música per sobre de tot. Les llàgrimes d’emoció es van poder viure dalt de l’escenari i a baix, en un revival únic, però reviscut amb la tranquil·litat i l’alegria de saber que cap d’ells ha claudicat, que tots segueixen agafant l’instrument pel mànec, lluitant contra la mort, l’abnegació, el control industrial o l’apatia.

«He vist bruixes i dimonis en rotllana tots
dansant, he vist a la vall secreta un gegant
damunt d’un nan. Som del Montseny,
xandalistes sense frens. Som del
Montseny, anarquistes i senseis

Surfing Sirles, Montseny (del disc Romaní, Semen i Sang)

«Tiren la pedra i llavors amaguen la mà,
espera i veuràs com començaran a rodar caps,
jo ho sé i tu ho saps»

Joan Colomo, Cançó d’amor #2 (del disc La Fília i la Fòbia)

Dues sessions pendents del cicle BCNmp7

La pròxima sessió serà el dijous 2 d’octubre de la mà de Sones (segell i promotora discogràfica) i Aurelio Santos (WTF Jam Sessions, del Jamboree, entre d’altres). Sota el títol de Barcelona Magnètica, músics de diferents estils i procedència ens explicaran la seva relació ambivalent amb la ciutat, que, com tot imant, rebutja i atreu alhora, però, sobretot, amb la música. La sessió intentarà posar de manifest, a través dels testimonis en primera persona, el secret d’aquest magnetisme i emfatitzarà la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació que portarà a l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. Amb la participació de Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schwarzman i altres sorpreses.

Finalment, l’última sessió, que tindrà lloc el dijous 13 de novembre, està programada per Jordi Oliveras (Nativa/Indigestió) i Carlitos Carbonell (Internet 2) i compta amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo). Sota el títol de Polítiques Musicals, la sessió pretén establir un fòrum de debat sobre la relació que hi ha entre la música i la política, un diàleg de llarg recorregut que es concretarà en la generació d’unes càpsules radiofòniques, algunes de les quals es presentaran a la sessió i d’altres s’avançaran online; en segon lloc hi haurà les actuacions de dos músics de gran compromís sociopolític. Aviat en donarem més informació.

Zeidun: 15 years hiding talent

May 7th, 2014 1 Comment

Zeidun © Oriol Escarmis

For years we have accepted it with total normality, as if it were intrinsic to them, but it is not, nor is it habitual, or common, or anything remotely like that. Perhaps because we had never paused to analyse it. It was so evident that we were looking at extremely talented people, that we never considered it. But at the time we couldn’t see it, perhaps some intuited it, but we doubt that anyone would dare to put their hand up and admit, heatedly, that they knew what would happen later.

We are at the start of this century and the venue might be a gaztetxe in Pamplona, or a piece of land in La Roca, or the Sant Feliu Fest, it doesn’t matter. Five twenty-year olds on the stage. T-shirts featuring Swedish hardcore bands, and low-slung trousers, incredibly low-slung trousers. Some tattered Vans and everything sounds out of synch, a disastrous racket. Their lyrics talk about our lot, it is the moment and the era, there is no alternative but to bring out all their adolescent fury in those songs. That’s their way. Ours is standing below, with a raised fist and a sweaty body while we sing them all: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. The notes of “Galactic” and the five lads that destroy it live are called Zeidun, like the dog of their mate in Sant Celoni. And they are the best group in the world, even though they don’t seem to be, even though it would take us years to know that they are.

But time has shown that yes, they were the best. That behind that band that didn’t stand out, that lived in the most extreme anti-pretentiousness, there were, precisely, brutally inspirational people. How can one define, if not, Dalmau Boada? Restless, experimental, ingenious and good, stunningly good. “Mau” has made “cult” groups like someone going out to buy a loaf of bread. But in the year 2000, when recording Oceane with Zeidun, we probably wouldn’t have given a cent for the drummer of that group of kids from the Montseny. Well we should have, because that lad who looked like he’d just come out of the jungle went on to form Omega V, and later Les Aus, and after that Esperit! And these are bands that have changed the game rules of the music scene in Catalonia. Or Joan Colomo, who formed, together with Mau, La Célula Durmiente. Have you ever known a band that was bigger fun? I haven’t. You would see Colomo fall off the stage with Zeidun because of the amount of beers in his blood, but later they ended up recruiting him to form part of The Unfinished Sympathy, probably the most outstanding indy-rock band that has ever existed in this country. And while the years passed, he made songs, songs that one day came to light in solo, and it turned out that they so good that he gets calls from all over the place and everyone knows who he is. But hadn’t we agreed that he was just the vocalist with four notes and long hair heading up Zeidun? Even my mom knows who Colomo is.

Xavi, the bass guitarist, has been less active, during the last decade “all” he has done has been to form part of a group called Els Surfing Sirles, that’s “all”. Els Surfing Sirles were the best, but you already know that. Candid, the two-meter giant who played keyboard, has formed so many bands that they can’t be written on three pages. This is not an opinion, it is not conditional, it is real information, because we’ve seen it with our own eyes. Now he can be seen playing with Murnau B and Autodestrucció, but recently he was the headline drummer with Joan Pons of El Petit de Cal Eril. Albert Trabal played guitar and trumpet with Zeidun, and also did so in a pile of bands such as Rain Still Falling and, later, with L’Orquestra de Sant Celoni.

Probably when they all played together, they never showed us their real potential. Excuse the expression, but that band was just the tip. Sufficient for us to look back now and, finally, start to defend their previous and subsequent work and, above all, their work as Zeidun. An emo-core band full of exciting and fantastic moments. Here and now, it’s the right time to thank them for everything they’ve given us with their multiple names, with all their faces. This is the feedback that they never received and, undoubtedly, they deserve, for so many great nights and great days rounded off by their songs.

On 15 May 2014 Gentnormal and La Fonoteca Barcelona have programmed It’s killing me but I like it: A genealogy of Zeidun for the third session of #BCNmp7. The session will consist of performances by Zeidun and by many of these bands: Joan Colomo – who has just released a new disc, Els Surfing Sirles – revived for the occasion, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B and Omega V). In addition, there will be screenings of small documentary capsules about the musicians and free distribution of a fanzine and a CD that cover this “genealogy”. On Monday 12 May in the afternoon we will be giving out 5×2 free admission tickets via our Twitter account @CCCBmusica, all you need to do is answer a question.

1