Ingrid Guardiola

Col·laboradora del Departament d’Activitats Culturals del CCCB, professora de Tendències de la Televisió Contemporània a la UPF i de Gestió Cultura, Documental Creatiu i Nous Formats a la UdG, co-programadora del Cinema Truffaut i col•laboradora en diferents projectes culturals vinculats a l’audiovisual.

Soy cámara: píndoles audiovisuals per a l’estiu

July 21st, 2016 No Comments

A l’estiu, època improductiva i ociosa per excel·lència, el Soy Cámara continua oferint continguts a la carta del gran arxiu de YouTube. La programació d’aquest juliol i agost segueix responent a un dels objectius del projecte, la investigació sobre la producció d’imatges, tant al cinema, com a la televisió o Internet. Però també mira a l’estiu i els seus pilars: el turisme, l’oci i la família.

Els estudiants de l’Elisava a Mirror, mirror on the wall, which is the greatest country of the world? reflexionen sobre la ideologia nord-americana que es pot trobar a les produccions de Walt Disney. De fet, Walt Disney va ser el responsable de les parts animades de la sèrie d’agitprop Why We Fight que volia demostrar als ciutadans nord-americans la importància d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Segons Marc Augé (i també ho havia subratllat anteriorment el filòsof Jean Baudrillard), Disneyland és el món d’avui, amb tot allò que té de bo i de dolent: l’experiència del buit i l’experiència de la llibertat, on tot és fals, pur artifici i tots els que ho visiten ho saben, però no poden resistir-s’hi. També l’amor romàntic és un gran i sofisticat artifici com ens demostren noves versions de Disneyworld com Tinder o altres aplicacions per trobar parella o sexe instantani. Pasolini no veia amb bons ulls l’amor romàntic, ja que era un invent del consumisme per tal que la gent passés el seu temps d’oci en grans superfícies comercials.

Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han intentat preguntar-se a Virals Kitsch, per què la majoria de vídeos grollers d’Internet, vídeos que superen qualsevol concepció que tinguem d’allò kitsch, triomfen. El kitsch és una categoria estètica que va ser àmpliament analitzada en la postmodernitat, però que s’ha recuperat a través d’aquests vídeos impossibles de digerir i de deixar de mirar que fan del pastitx, el DIY i la provocació naïf els seus ganxos més recurrents. L’èxit d’aquests productes continua sent un misteri. També el cineasta David Domingo a David Domingo. Trucos baratos treballa des del misteri i el joc amb les seves pel·lícules Super 8 o per a Instagram, com si Méliès s’hagués trobat amb Rauschenberg i Derek Jarman en un gran festí pop.

«#ViralesKitsch» Itzuri Sánchez, Josep Llopis, Valentina Vivona. Universitat Pompeu Fabra

Si hem de preguntar-nos sobre el rerefons de les imatges, qui millor que David Simon, creador de sèries com The Wire, Generation KillTremé o Show me a Hero, per indagar-hi. L’equip de Soy Cámara entrevista a David Simon a David Simon’s American Pie, no tant per intentar desgranar la seva obra serial, sinó per veure quina és la seva visió de la vida a les grans ciutats, del llenguatge, dels Estats Units, del futur de la televisió o del paper d’Internet. Aquesta càpsula, per proximitat temàtica, anirà acompanyada de Detectives de cine, un treball d’estudiants de la UAB sobre la figura del detectiu al cinema. David Simon ha reflexionat en la majoria de les seves sèries sobre la violència congènita al poder. També hi ha una altra violència, la de la pròpia representació de les imatges que acaba determinant el destí simbòlic de les persones que hi apareixen. I no només això, sinó que la repetició i l’estetització d’algunes imatges violentes han acabat tornant-nos immunes al conflicte que representen. Aquestes són les premisses del Soy Cámara Violència, amb Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta com a protagonistes. També hi ha quelcom de violent en la idea utòpica de la «singularitat», aquell moment que imaginen, esperançats, alguns dels CEO de Google, aquell moment en què homes i màquines conviuran en organismes simbiòtics i on totes les regles que fins ara regien la humanitat hauran canviat. Aquestes són algunes de les reflexions de Cuerpos y almas prostéticos. Hi ha cossos que, sense necessitat de fusionar-se amb el silici de la màquina, també són especials, parlem de les ments sinestèsiques que uns estudiants de la UPF han investigat amb la peça Curtcircuits.

«Curtcircuits» Anna Cuesta Pujol, Maria Grau Piqué, Irene Marges Campos, Carla Martínez Valero, Montse Pujol Solà. Universitat Pompeu Fabra

L’estiu és aquella època de l’any en què la turística Barcelona es desmembra com un cadàver exquisit. Les nacions desunides de turistes que okupen el centre de la ciutat són incomptables. Fruit d’un treball amb el festival BccN, mostrarem Barcelona: un cadàver exquisit, una càpsula col·lectiva sobre el turisme a la ciutat on queden paleses les dues «Barcelones» de les quals parlava Manuel Delgado a De nens (2003) de Joaquim Jordà: la de la passiva i resignada bellesa dels plans dels urbanistes i la complexa i, de vegades caòtica, ciutat de la gent.

Una altra perspectiva sobre el turisme ens la donarà Antonio Baños amb una playlist feta per a l’ocasió. Però l’estiu no és només dels que treballen circulant per països amb temperatures d’alta cocció i ciutats densificades, sinó també d’aquells que es reuneixen en família, a casa, amb les seves pel·lícules domèstiques i relats íntims. Per això recuperem el Soy Cámara Asuntos Domésticos, sobre la història i evolució de les home movies, des del Super 8 fins a les webcams en directe; també es podrà veure Videodiaris, un exercici d’estudiants de la UPF sobre les pel·lícules personals d’alguns cineastes. Al cap i a la fi, com deia Robert Louis Stevenson en un text brillant de finals del segle XIX titulat En defensa dels ociosos, l’anomenada ociositat no consisteix a no fer res, sinó a fer moltes coses no reconegudes en els dogmàtics formularis de les classes dirigents. Stevenson també argüeix que tot el temps ociós és signe de gran vitalitat, a la inversa del que s’ha concebut sempre, des de la Ley de Vagos y Maleantes del franquisme, fins a l’opinió pública general de tota la història del capitalisme.

Estar permanentment ocupat impedeix l’exercici del pensament i, no només això, sinó que ens tanca en nosaltres mateixos, ens fa impermeables als altres i al món. Per això també dedicarem un Soy Cámara a la Defensa dels ociosos perquè com deia Stevenson: «¡Atlas no era más que un caballero con una prolongada pesadilla! No obstante, vemos comerciantes que trabajan hasta labrarse una gran fortuna y continúan trabajando hasta verse ante el tribunal de cuentas, plumillas que no cesan de garabatear artículos hasta que su mal humor es una cruz para todos los que se juntan con ellos, como si el Faraón hubiese mandado a los israelitas hacer un simple alfiler en lugar de una pirámide; y a hermosos jóvenes que trabajan hasta desfallecer para ser, finalmente, llevados en un coche fúnebre con plumas blancas (…) y ellos y el mundo en que habitan son tan insignificantes que la mente se hiela al pensarlo.»

Programació Soy cámara:

Divendres 1 de juliol: Mirror, Mirror on the wall, which is the greatest country of the world?

Divendres 1 de juliol: Cuerpos y almas prostéticos

Divendres 8 de juliol: Virales Kitsch

Divendres 8 de juliol: Violència (desmuntable)

Divendres 15 de juliol: Barcelona: un cadàver exquisit

Divendres 15 de juliol: Curtcircuits

Divendres 22 de juliol: David Domingo. Trucos baratos

Divendres 29 de juliol: David Simon’s American Pie

Divendres 29 de juliol: Detectives de cine

Divendres 5 d’agost: Asuntos Domésticos

Divendres 5 d’agost: Playlist sobre Turisme per Antonio Baños

Divendres 5 d’agost: Videodiarios

Divendres 26 d’agost: Els telèfons al cinema

Divendres 26 d’agost: En defensa dels ociosos

Pantalles CCCB: exercitar-se a BTV

December 22nd, 2015 No Comments

Vivim envoltats de pantalles, immersos en les pantalles, en una autèntica cultura de la interfície. Però aquestes pantalles són ambivalents: tant poden alimentar la televisió comercial, la ludopatia i el radical entertainment com funcionar com a gabinets de curiositats i teleassajos al servei del ciutadà mitjà. Des dels anys vuitanta la neotelevisió es va convertir en el Museu de l’Accident virilià, carn de telerealitat, però sempre ha trobat i troba les seves clarianes, els seus marges, que li permeten erigir-se en eina per a la reflexió i el pensament; sense elitisme, establint relacions i obrint preguntes, tal com fan els nens, sense prejudicis, sense consens, sense vergonya.

El teleassaig ha viscut sempre a l’ombra de la televisió d’autor, encarnada en diferents pràctiques televisives: d’una banda en la televisió pedagògica de Rossellini que van heretar Jean-Luc Godard, Anne-Marie Miéville, Alexander Kluge, Chris Marker, Stefaan Decostere i Raúl Ruiz, entre d’altres, que força l’assaig televisiu; d’altra banda en la televisió creativa de Nam June Paik que també veiem en programes com Arsenal de Manuel Huerga i L’illa del tresor de Joan Barril i Joan Oller o en els treballs d’Elsabeth Produccions; en tercer lloc, en la televisió com a artefacte crític exemplificat en les obres de Harun Farocki o Adam Curtis, Agnès Varda, Patrice Barrat o Charlie Brooker. Tots aquests autors i autores han bussejat en la matriu televisiva amb eines i perspectives molt diferents, però utilitzant el mitjà televisiu com a mitjà màgic (imatge i màgia comparteixen semàntica), d’endevinació i memòria o per trencar l’embruix de la imatge hipnotitzadora, vulgar, del pur espectacle.

Pantalles CCCB (CCCB-BTV) és una continuació natural de Soy cámara (2010-2015), el programa coproduït pel CCCB i TVE que ha deixat al seu darrere 48 capítols. És televisió d’autor, però entesa com un teleassaig obert, coral, participatiu, en sintonia amb el moment actual, en què la producció de les obres és més descentralitzada, més col·lectiva. Pantalles CCCB parteix de les activitats del CCCB com a pretext per parlar de temes contemporanis d’interès públic. Pantalles CCCB és un espai cultural de durada, autoria i temes variables i plurals, en el qual el que importa és el discurs que s’articula en cada moment. Cada programa és una ocasió única en què l’espectador anirà a cegues, perquè no hi ha un format preestablert, ni uns personatges recurrents, ni una continuïtat narrativa. El teleassaig, al final, és un lloc en construcció permanent. Davant l’èpica dels concursos i els esports, davant la dramàtica dels informatius, apostem per la quietud excitant i de vegades poètica de la prosa analítica. No és agenda cultural, és servei i esfera pública, és oferir continguts bons per pensar, intentant endinsar-se en la jeroglífica i sovint incomprensible realitat, lluitant contra el fast thinking, posant-nos a prop de l’espectador per treure’l de la demagògia, de l’estadística y de l’enfarfollament diari. «L’espectador és un somiador entregat a les imatges», diu Stefaan Decostere emparant-se en Benjamin i Rollet. Per això és important parar-se en aquestes imatges, posades, sovint, al servei del malson col·lectiu a través dels informatius o del somni irreferencial a través de programes de telerealitat. Podem articular un imaginari nou o, com deia Farocki, treballar sobre les imatges o els discursos ja creats? Crear noves al·legories –Phantasie– a la manera de Kluge o noves faules –fables– a la manera de Curtis? O, encara més senzill: podem començar a obrir preguntes en lloc d’oferir descripcions de la realitat a partir de preguntes que no interessen a ningú fora de la televisió mateixa? Podem assajar noves experiències televisives d’interès específic –local– i general –universal– alhora? Podem dibuixar una televisió menys humanitarista i més humanista, en la qual la realitat pren cos a través de les preguntes i el compromís i no a través dels accidents i les catàstrofes?

El proper Pantalles CCCB, “La dona autòmata”, s’emet el dia 25 de desembre a les 22.10 i es reemet els dies 28 i 31.

Miniput: 20 anys de televisió de qualitat

November 20th, 2014 No Comments

Ja tenim aquí la 20a edició del MINIPUT, l’única mostra sobre televisió de qualitat de l’estat espanyol. El 29 de novembre de 10 a 22h el Teatre del CCCB serà, de nou, l’únic espai del nostre país on es presenten programes de televisió de servei públic i es faciliten debats i trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat d’arreu del món. El MINIPUT està organitzat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra, Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida, el Tecnocampus Mataró i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Compta, també, amb el suport de la Universitat de Girona i la Universitat Rovira i Virgili.

La inscripció gratuïta es pot fer a través de la pàgina web: http://www.miniput.cat/Inscripcions

Al llarg de 20 anys al MINIPUT, s’hi han pogut veure els primers docu-soaps i els primers realities, que van conduir, inevitablement, a usar el reality per posar en escac i mat el propi espectador passiu de la televisió escombraria. També s’han pogut veure programes que usaven, de forma innovadora i anticipant-se a Internet i les noves tecnologies, ja fos a través de sistemes de protovideoconferències o usant les càmeres digitals perquè la gent s’apropiés dels mitjans de producció d’imatges. També hem vist experiències pioneres de webdocs o propostes que anaven més enllà dels formats i que afectaven a la pròpia naturalesa de la graella televisiva. S’hi han projectat documentals censurats als seus països d’origen, peces úniques en el periodisme de investigació, documentals que produïen artefactes polítics directament i formats culturals als quals la divisió entre alta i baixa cultura els hi semblava d’una altra època i on usaven l’entreteniment al servei de l’educació, entenent que aquesta és l’únic mitjà per accedir, de forma crítica i exigent, al mitjà televisiu (1).

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Barcelona, ciutat magnètica?

September 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

July 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

123