Ingrid Guardiola

Col·laboradora del Departament d’Activitats Culturals del CCCB, professora de Tendències de la Televisió Contemporània a la UPF i de Gestió Cultura, Documental Creatiu i Nous Formats a la UdG, co-programadora del Cinema Truffaut i col•laboradora en diferents projectes culturals vinculats a l’audiovisual.

BCNmp7: Què ens espera aquest 2014?

febrer 26th, 2014 3 Comments

Nous programadors

El cicle musical #BCNmp7, a més de «concebre la música com a art i experimentació, un trampolí per gaudir de noves experiències musicals i una aventura comunitària que pretén vincular la música a l’entorn social», es presenta com «un espai on es posen en harmonia i en contradicció els valors i les formes d’una època». Amb aquesta vocació, el 2014 hem volgut implicar deu professionals que programen activitats musicals a Barcelona, amb recursos o sense, plogui o hi hagi futbol, amb patrocinadors o sense, sobris o ebris, sense esperar l’ocasió, provocant-la. Deu programadors (col·lectius culturals o programadors individuals) amb una concepció pròpia de la música i del que implica ser programador musical, una mirada humana i treballada, lluny de l’humanitarisme, el mercantilisme o les tendències.

Objectiu: cinc sessions, dos programadors per sessió en diàleg per tal d’establir un tema i un programa que desenvolupi i justifiqui aquest tema. Més que buscar friccions innecessàries (un format que està molt a l’alça, el de les «batalles» entre músics, programadors, conferenciants), el que es pretén és provocar un diàleg fructífer que permeti una mirada més ampliada de cada sessió. Les sessions estaran protagonitzades pels col·lectius/programadors següents: Sidewalks Bookings / Cuatro Cocos / Domestica Reccords / Boston Pizza Records / Gent Normal / La Fonoteca / Sones / Aurelio Santos / Nativa-Indigestió / Internet 2.

Sessió 1 / 6 de març / Una música incontrolable

Programada per Sidewalk Bookings i Los Cuatro Cocos

Aquesta sessió es fixa en aquells col·lectius que fan del DIY (do it yourself –fes-t’ho tu mateix–) el seu modus vivendi, fora del circuit de la ciutat, fora de les «tendències» o els estils que molts grups acaben clonant de les revistes musicals. Per aconseguir-ho, es farà un debat amb els seus protagonistes, però això només serà el preàmbul per donar pas al nucli de la sessió, tres actuacions que buscaran la complicitat/col·laboració mútua: Pharmakon (electrònica industrial –Nova York–), Una bèstia incontrolable (hardcore, punk –Barcelona–) i Coàgul (industrial, ocultisme –Barcelona–). Una experiència musical basada en l’energia del directe i fora de tot control. O com deia Alberto Alegre fent referència a The Ex, aproximadament: «qui no arrisca en la vida, tampoc no arrisca en la música». Sidewalk Bookings és una promotora de concerts amb seu a Barcelona que també fa d’agència a tota la Península. Actius des de finals del 2010, treballen amb un ampli espectre musical i han organitzat concerts de grups com Tyvek, Gala Drop, Ocellot, Barn Owl, Umberto, Sun Araw, Sightings, Steve Gunn o Lucrecia Dalt. Los 4 Cocosés un col·lectiu de Barcelona dedicat a muntar concerts sense finalitat de lucre en què tots els diners recaptats va a parar als grups. Entre altres grups, han treballat amb Mujeres, Extraperlo, Sean Nicholas Savage, Las Ruinas, Sisu, Tarántula o els Surfing Sirles.

Pharmakon

Sessió 2 / 16 d’abril / L’assimilació de la New Wave

Programada per Domestica Records i Boston Pizza Records

Una aproximació als inicis de l’escena electrònica més desconeguda i avantguardista sorgida a principis dels anys vuitanta a Barcelona, amb testimonis d’artistes que van formar part d’un moment irrepetible en la història de la música com Víctor Nubla (Macromassa), J.J. Ibañez (Kremlyn), Gat (New Buildings, G3G Records) i les actuacions de Philipe Laurent (Minimal Wave) i Tvnnel (Roman Skirts/Polígono Hindú Astral). Boston Pizza Records és un segell independent de Barcelona que va començar a finals del 2010. Domestica Records és també un segell independent barceloní el catàleg del qual gira al voltant de diferents gèneres musicals com són la new wave, l’industrial, el krautock, l’electro, l’experimental, el post punk i el synth pop, entre d’altres.

Coàgul

Sessió 3 / 15 de maig / Me mata pero me gusta: Zeidun (una genealogia musical)

Programada per Gent Normal i La Fonoteca

La majoria de grups de música comencen tocant perquè sí, per pura amistat, la música és gairebé una excusa per a la reunió social, tot i que també el mitjà a través del qual molts adolescents van començar a expressar la seva relació (entusiasta, tot i que sovint conflictiva) amb el món. Zeidun va ser un d’aquests grups, però és alguna cosa més, és la llavor de moltes bandes (Les Aus, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Esperit!…) que actualment són referents en el nostre circuit musical català, tot i que algunes d’elles ja s’hagin dissolt. Sense ànims de fer una sessió nostàlgica, aquesta sessió vol ser una festa, un homenatge, una celebració, un dia per gaudir del «pare» i dels «fills». La sessió contindrà càpsules audiovisuals documentals fetes per a l’ocasió per Gent Normal, les actuacions de Zeidun i el seu llegat, i algunes sorpreses. Els programadors, cauts i amants del suspens, ens conviden a guardar silenci sobre l’alineació final dels músics, ja tancada, inequívocament emocionant. Jordi Puntí, d’El Periódico, va dir de Gent Normal: «A Viva Veu o Gent Normal són altres col·lectius que es prenen molt seriosament això d’estar a l’última i informar, i a més amb un disseny modern, clar i divertit. El seu exemple dinàmic, un punt subversiu i sense refusar el que és recòndit, contrasta amb la lentitud que sol transmetre la Cultura (així en majúscules)». La Fonoteca és un col·lectiu obert establert entre Madrid i Barcelona dedicat a la música espanyola amb l’objectiu, des del 2008, que van començar, de construir una plataforma per al suport i la promoció de la música del país, dins i fora de les seves fronteres. Va començar com a arxiu, però actualment fan booking i managementde grups, a més de programar concerts.

Una bèstia incontrolable

Sessió 4 / 2 d’octubre / Com més lluny: més a prop

Programada per Sones i Aurelio Santos (What The Fuck Jam Sessions).

La sessió posarà èmfasi en la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació única que portarà sobre l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. El públic es concebrà com un instrument més. De moment no podem oferir més informació: The Rest is Silence.

Sones és un segell discogràfic, promotora de concerts, agència de management i proveïdor de continguts en l’àmbit cultural. A més a més, tenen projectes en l’àmbit de l’educació (Minimúsica) i la literatura (Libros de ruido). Alguns dels artistes amb els quals han treballat: Anímic, Christina Rosenvinge, Dean Wareham, Doble Pletina, Klaus & Kinski, Le Pian, Los Carradine, Maria Rodés, Mick Harvey, Nacho Vegas, Miqui Puig, Pony Bravo, Za! o The New Raemon, entre d’altres. Aurelio Santos és des del 2001 darrere de les What the Fuck jam sessions del Jamboree, un pilar de la hibridació musical, on grans saxofonistes, pianistes o trompetistes de jazz compartien escenari amb músics de hip hop o spoken word o, fins i tot, l’electrònica.

Sessió 5 / 27 de novembre / Polítiques musicals

Programada per Jordi Oliveras (Indigestió-Nativa), Carlitos Carbonell (Internet 2), amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo).

Sota el títol «Polítiques musicals» la sessió vol treballar polièdricament el binomi política-música. La política no sols passa pel titular o la frase de torn, tot és polític, el que fem i com ho fem. Els convidats són músics implicats políticament, no sols pel que fan amb la seva música, sinó també pel que fan amb la seva vida. Un d’ells és Dick El Demasiado, músic i locutor de ràdio compromès i amb una llarga trajectòria professional, que vindrà a fer la seva performance de cúmbia digital. El segon convidat, molt proper en l’estil, però allunyat en les formes de Dick El Demasiado, està pendent d’una última confirmació. La sessió s’estructurarà com si es tractés d’un programa de ràdio en diferit amb actuacions en directe.

Finalment, hi ha dos elements més a destacar: el primer és la reflexió sobre el binomi «política-música» que es filtrarà en la gravació radiofònica a partir d’una trobada prèvia amb testimonis i experts sobre el tema; el segon és la interacció dels artistes amb el territori i la implicació de la institució amb aquest territori. Aquí és on entra la Fundació Robo. Des d’ara fins al novembre, programadors, músics i col·laboradors aniran desenvolupant tots aquests elements que es comunicaran, amb els noms definitius, a la tardor.

Nativa és una publicació musical bimestral editada per Indigestió, dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Aborden la «música de proximitat», enfront la cultura mediàtica global, la indústria musical, sense limitacions de gènere musical. Indigestió es va crear el 1995 i és una organització professional sense finalitat de lucre que pretén promoure la cultura musical des d’una perspectiva ciutadana. Com diuen a la seva pàgina web: «el nostre eix principal no és la promoció dels artistes o del negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes». Indigestió també van ser responsables del cicle Hipersons i, actualment, d’un fòrum cultural anual.

Carlitos Carbonell és la persona que hi ha al darrere d’Internet 2, un grup d’avantguarda musical, amb una posada en escena que està a mig camí entre el Walt Disney més experimental i el DIY més arty. Carlitos Carbonell té un univers propi molt peculiar, s’hi troben la comèdia romàntica i el nerd. Va ser l’encarregat de la música del programa de ràdio El Diferencial (RTVE) i, com a programador, és responsable d’haver portat rareses com NSHR (Portland, noise), La Veuve Moustache (Tokyo, cabaret) o Mishe Moishe Moishele (París, electro).

La Fundació Robo és un projecte col·lectiu sorgit arran del 15M. Els membres fundadors en són Karlos Osinaga (Lisabô, Bidehuts), Joseba Irazoki (Atom Rhumba), Roberto Herreros (La Dinamo), però a poc a poc s’hi han anat incorporat més i més grups. Nacho Vegas, Fasenuova, Mursego, Diploide, Albert Pla, Fernando Alfaro, Refree o Sílvia Pérez Cruz en són alguns.

Si voleu estar-ne informats puntualment, seguiu-nos a: @CCCBmusica #BCNmp7

BCNmp7: L’edició 2013

febrer 19th, 2014 No Comments

El BCNmp7. Músiques en procés és un cicle musical estable que neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. Sobre el projecte es pot recuperar el post que vam fer anunciant la programació del 2013.

L’any passat, hi va haver dues grans novetats dins el cicle: en primer lloc, vam engegar un twitter de les activitats musicals del CCCB (@CCCBmusica) i, en segon lloc, es va obrir la proposta a nous programadors per a l’ocasió, deixant a A Viva Veu, Àlex Gómez-Font i Lluís Nacenta l’articulació dels continguts de les sessions, programadors que treballen en àmbits musicals molt diferents per a públics no homogenis.

Les cinc sessions van girar al voltant de cinc temes: Prescriptors (A Viva Veu), Música analògica (A Viva Veu), El rock progressiu dels setanta a la Península (Àlex Gómez-Font), Cultura de Clubs (A Viva Veu) i Minimacció (Lluís Nacenta).

La sessió de Prescriptors (A Viva Veu) va abordar un tema molt vigent: com s’orienten els productors i consumidors musicals a través de l’allau d’informació musical que pobla la xarxa? La pregunta es va il·lustrar amb un debat protagonitzat per Isaac Marcet (Playground), Andy Votel i Brian Shimkovitz i moderat per Carles Novelles (Scanner FM, Red Bull Music Academy, Radio 3) i es van poder veure els directes d’Andy Votel i Brian Shimkovitz (era la primera vegada que venia a Barcelona), dos importants «prescriptors» musicals a escala internacional.

Andy Votel © Miquel Taverna

La sessió de Música Analògica (A Viva Veu) va voler posar de relleu aquells músics que, en lloc d’aprofitar les facilitats que ens brinden les eines de producció musical digital, segueixen sent fidels als mètodes de producció analògica, parant més atenció a com es genera el so, la música, que no pas en el sol fet de generar-la. El públic va poder assistir a les actuacions de Zombie Zombie, un grup francès de synth-pop seqüenciat amb sintetitzadors i que, en les seves actuacions en directe, fan ús d’aparells i instruments musicals vintage; Akron, amant de les bandes sonores de pel·lícules oblidades i la library music, que s’estrenava a l’escenari, i, finalment, Diego Garcia, un enginyer informàtic que es construeix els seus propis aparells electrònics i que, amb una posada en escena retrofuturista (per les màquines, no pel personatge), va interpretar la seva música progressiva, electrònica, primitiva, arrelada en els anys setanta.

Akron © Miquel Taverna

Precisament va ser la tercera sessió on el rock progressiu dels setanta a la Península es va desplegar. La sessió la va programar Àlex Gómez-Font, la persona que s’ha dedicat més a estudiar aquest període i context musical i que va aconseguir, per a l’ocasió, reunir la mítica banda Máquina! (una part d’ella), que va fer un repertori clàssic de l’època acompanyada per la banda Asimètric. El públic, amb una mitjana d’edat superior a l’habitual, no podia quedar-se quiet a les cadires escoltant els hits de la seva època. La sessió també va recuperar un altre dels protagonistes de l’època, el multifacètic Toti Soler, que va interpretar La guitarra catalana, el concert que recull algunes de les seves obres que més prestigi li han donat per la renovació musical que van suposar. Per tancar la premissa d’Àlex Gómez-Font («hi ha vida més enllà de la Nova Cançó»), el mateix programador va establir un debat amb el periodista Karles Torra, per endinsar-nos en el context social i musical de l’època.

La quarta sessió, programada per A Viva Veu, va posar sobre la taula l’innegable revival que es viu de la Cultura de Clubs, no només arran del llibre dedicat a Sideral o el documental dedicat al Nitsa; l’auge de la «cultura musical de festivals» ha fet evident la necessitat de recuperar alguns contextos de recepció musical en què l’experiència pugui defugir la massa, el repertori il·limitat d’artistes i la interferència permanent. Aquests espais són els clàssics clubs, origen de la música electrònica, alguns dels quals van crear un autèntic «escenari» musical a Barcelona. Per recordar-ho, els programadors van demanar a gent vinculada amb la música que ho havia viscut en primera persona (com Javier Blánquez, Albert Guijarro, Miqui Puig, Frankie Pizá, entre d’altres) d’escriure un text, que va ser recollit en un fanzine que es va repartir, gratuïtament, durant la sessió. Les actuacions musicals van anar a càrrec de Headbirds (Barcelona) i l’esperat Dean Blunt, músic de Nova York, personatge enigmàtic, misantrop explícit i, actualment, el focus d’atenció de molts aficionats a aquest tipus de música. Blunt va estrenar formació per al concert.

Dean Blunt © Miquel Taverna

Finalment, va tancar el cicle una sessió titulada «MinimAcció», programada per Lluís Nacenta. Aquesta sessió, com l’anterior, establia un pont entre un passat immediat, en aquest cas la música minimalista anglosaxona de Steve Reich, amb la de Roger Goula (compositor establert a Londres), tot passat pel filtre dels músics d’Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown del Quartet Casals, juntament amb la violoncel·lista Erica Wise i Elena Rey). El quartet, després d’un debat introductori que va ajudar la gent a comprendre millor aquest corrent musical, va interpretar Different Trains de Steve Reich i Asteroseismology, la peça que Roger Goula va composar per a l’ocasió en una première mundial com a resposta a l’obra de Reich. El públic, també renovat, va poder gaudir de l’impactant directe d’uns intèrprets immillorables.

Experimental Funktion © Miquel Taverna

MINIPUT (19ª Mostra de TV de Qualitat)

novembre 19th, 2013 1 Comment

La TDT, en perspectiva

Kidnapped

Tots recordem el divendres 2 d’abril, quan hi va haver l’apagada analògica. Al llarg del dia, la televisió només escopia neu i una cartel·la que advertia que s’havia produït l’apagada de la televisió analògica per donar pas a la televisió digital terrestre (TDT), aquella utopia que permetria veure més canals, i més bons, en «alta definició» (HD) per a uns continguts sovint en extrema «baixa definició» (Low-fi).

El que vam poder veure aquell dia era «què hi ha a l’altre costat de la televisió», com diria Robin Page a la seva obra Backward Television Set (1971), és a dir, la seva pròpia materialitat, la seva condició de mitjà tecnològic productor de realitat, la seva naturalesa de mediador entre la realitat i els discursos en imatges que en fa ser un tòtem que té la capacitat de generar «l’efecte de realitat» permanent i de convertir aquest «efecte de realitat» (una realitat, alhora, «afectada») en quelcom més evident que el nostre propi cos davant la pantalla.

La TDT ha multiplicat els canals, sovint redundant-los, n’ha acusat la competència, fent que la qualitat de les produccions amb freqüència n’hagi quedat afectada. Segons Hanhardt, «la televisió ha possibilitat un vast mercat de telealiments, telegadgets, telejocs i teleobjectes. La televisió ha creat telenervis, teleulls i telehàbits». O, com deia Youngblood, «l’art explica, l’entreteniment explota». Però no tota la televisió «explota», no tota la televisió és entreteniment costi el que costi pels índexs d’audiència.

L’essència del MINIPUT

El dissabte 30 de novembre, Barcelona serà, de nou, l’escenari de debats i de trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat de tot el món arran de la celebració de la 19a edició del MINIPUT (Mostra de TV de Qualitat) al CCCB. Com cada any, el MINIPUT projectarà una selecció dels programes més remarcables de la televisió pública d’arreu, espais que destaquen per la seva qualitat, la capacitat de reflexió, la provocació, la renovació dels formats o la capacitat de generar debat al voltant d’assumptes clau de la societat contemporània. Aquesta selecció s’ha fet a partir de l’INPUT (International Public Screening Television Conference), l’única mostra de televisió de qualitat del món que acumula gairebé quaranta anys de trajectòria.

Cromosoma cinc

A més, el MINIPUT dedica una sessió de «Perles locals» a una selecció dels projectes audiovisuals catalans més destacats, ja siguin programes pensats per a la televisió o per a Internet. També s’hi ha inclòs el flagrant cas de Canal 9 (la desaparició de la televisió pública valenciana), que comptarà amb la presència de Josep Lluís Fitó (periodista de Canal 9 i membre del comitè d’empresa) i amb la moderació de Montse Armengou (periodista i documentalista de TV3). A més a més, el festival oferirà una càpsula audiovisual que sintetitzarà el conflicte.

Un dels elements bàsics del MINIPUT és el fet de poder pensar la televisió des de la mateixa televisió, plantejar-ne els límits i les possibilitats. Per això, els programes són introduïts per professionals del camp dels mitjans de comunicació i, per això, es convida alguns directors o productors perquè vinguin a parlar de les seves obres. D’aquí, també, que alguns dels programes se seleccionin no per una qüestió de gust o perquè siguin exemplars (en totes les accepcions possibles), sinó perquè obren un debat sobre el mitjà o bé perquè presenten algun tret que els fa remarcables.

Per aquest motiu, ens trobem amb programes molt diferents, tant en l’àmbit de continguts com també de format; val a dir que tant l’INPUT com el MINIPUT responen a la llei dels tres terços, és a dir, intenten donar paritat a la presència de documentals, ficcions i formats a parts iguals. Les ficcions demanen molta inversió a les televisions, d’aquí que cada vegada costi més trobar ficcions exigents; caldria afegir-hi la popularització de les sèries nord-americanes de gran producció, simbolitzades per la HBO, que fa que qualsevol sèrie sembli un esbós fallit al seu costat.

Church men

Ficcions, documentals i hibridació de formats

Enguany, al MINIPUT es podran veure algunes ficcions remarcables: Church Men és una ficció ambientada en un seminari poc convencional i produïda per la cadena ARTEGófer és una producció del canal cultural mexicà, el Canal22, una espècie de revisitació d’El sirviente de Joseph Losey, un joc d’amos i servents on els diners imposen la seva pròpia llei, o The Substitute Teacher, una nova versió del clàssic gènere de «professor en barris suburbials» (Rebelión en las aulas, amb Sidney PoitierMentes peligrosas, amb Michelle Pfeiffer, etc.), on un professor que venia dels «falsos déus» de l’especulació financera es troba amb l’infern directe de la vida real.

Entre el documental i la ficció es troben Kidnapped, The fifth Estate, un programa sobre segrestos on el públic té l’última paraula, o Operaation Mannerheim, una sèrie documental sobre la creació d’una pel·lícula, The Marshal of Finland, que explica, interpretada en el context africà, la història d’un heroi finlandès.

Wonder Woman

En el terreny del documental, es podran veure quatre històries: The Girl Who Wouldn’t Die, una noia que donaven per morta i que va reviure i totes les complicacions mèdiques i familiars que es generen a partir d’aquest fet que desafia la naturalesa; Bully, Brain, Bimbo, Loser, un documental explicat en primera persona en què l’autora, que es creia que era la líder del seu grup d’infantesa, descobreix que els estereotips infantils existeixen per confiar-nos i, finalment, enganyar-nos; Wonder Woman: The Untold Story of American Superheroines, una peça que se centra en el personatge de la «Dona meravelles» i en la seva evolució en el transcurs de la història, implicant una revisitació crítica de la lluita pels drets socials de les dones, i, finalment, Seeking Asian Female, un film que explica la història d’un home obsessionat a casar-se amb una dona asiàtica, que és una reflexió sobre les relacions amoroses en un context comunicatiu i econòmic global.

En el terreny dels formats, s’hi podrà veure el programa d’humor alemany Gods’R’Us, on Déu és representat per dues dones ancianes que converteixen el mite creacionista en una paròdia post-Monthy Python, i Design Ah!, un programa japonès sobre el disseny per a nens i nenes.

Projectes de proximitat

A la secció de «Perles locals», s’hi poden trobar dos blocs: en primer lloc, un bloc dedicat al web-doc amb els projectes Solos (UAB), Cromosoma Cinco (TVE) i Barcelona Llum de Sal (Mondrian Lab), i, en segon lloc, un bloc dedicat al «crowdfunding per a projectes ultralocals», un títol altisonant que pretén aglutinar dos projectes que han vist la llum gràcies al crowdfunding i la història dels quals està ancorada en un context local; Els bons homes van en burro, una ruc-movie política, poètica i amb tendra «mala llet», i la sèrie web Les coses grans, dirigida per Lluc i Roger Coma.

Els bons homes van en burro

Sabem que hi ha molts bons programes que s’escapen del comitè de programació del MINIPUT: o bé perquè han estat produïts amb anterioritat, o bé perquè no s’han passat a l’INPUT, o bé perquè no hi hem arribat. Conscients que hi ha programes destacables fora de l’INPUT, hem creat aquesta secció de «Perles locals», que pretén aglutinar el millor de la televisió local, però sense l’imperatiu que hagi hagut de passar per televisió. Abans hi havia espais a la graella televisiva que incloïen projectes amb riscos estètics i conceptuals, com el DO de la XTVL; però, amb la seva desaparició, aquest buit no s’ha omplert a la TDT i, si algú pot fer aquesta funció, és, evidentment una altra xarxa: Internet. El Facebook del MINIPUT pot servir de mur on dialogar a doble banda, no només sobre notícies del sector, sinó també sobre programes en què val la pena aturar-se i dels quals encara podem aprendre molt.

El MINIPUT està organitzat conjuntament per Televisió de CatalunyaTelevisió Espanyola, el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, el Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la UAB, el Departament de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida i el CCCB. Les inscripcions són gratuïtes i es poden fer en línia a través del mateix web de la mostra: http://www.miniput.cat/Inscripcions

Més informació:

Web: www.miniput.cat

TW: @MINIPUTBCN

FB: https://www.facebook.com/miniput

Flickr: http://www.flickr.com/people/miniput/

http://www.flickr.com/people/miniput02/

PASOLINI: PENSAR DIFERENT. Notes d’una taula rodona

juliol 17th, 2013 No Comments

Aquest article és un resum de les principals aportacions dels ponents de la taula rodona “La vida als marges: contra l’homogeneïtat cultural” organitzada amb motiu de l’exposició “Pasolini Roma” i moderada per l’autora del text, Ingrid Guardiola. Jordi Balló, comissari de la mostra, i els escriptors Javier Pérez Andújar i Julià de Jòdar, van debatre idees del pensament de Pasolini i van analitzar la seva vigència. El vídeo del debat està disponible online.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Entrar per la mort

En un article de Marcos Ordóñez sobre l’exposició «Pasolini Roma» hi llegim: «Personatge enorme: poeta, novel·lista, assagista, pintor, guionista, cineasta, sempre igual i sempre diferent, gran contradictori, marxista i llibertari, creient i nihilista, apocalíptic però mai integrat, i, per damunt de tot, rastrejador del que és sagrat, aquell batec d’eternitat “que el laïcisme consumista”, va escriure, “ha arrabassat a l’home per transformar-lo en un estúpid adorador de fetitxes”. Pocs com ell van encarnar de manera tan rotunda l’intel·lectual i l’artista dels seixanta, tot i que en evocar-lo he acabat pensant en els nostres anys trenta i en Lorca, el Lorca popular i visionari, alegre i fosc, el Lorca fecundíssim i, com ell, mort en circumstàncies mai del tot aclarides. Tots dos, cadascun a la seva manera, van pagar un preu molt alt per ser tan lliures». D’alguna manera, per entendre com va viure un home, ens hem de fixar en com va morir. Hores abans de morir, va concedir una entrevista al periodista Furio Colombo, en la qual va dir que tothom està en perill i, davant la pregunta del periodista de com evitar el perill, Pasolini va decidir pensar-s’ho i donar-li la resposta per escrit l’endemà al matí, però hores després ja era mort. Aquesta manca de resposta ens deixa a tots més vulnerables, però d’alguna manera reforça encara més la idea de Pasolini que tothom està en perill, en un perill innominable a mans de les forces opressives del poder, les quals canvien de nom, però no pas d’objectius ni de maneres o, com diu Julià de Jódar en el seu llibre L’home que va estimar Natàlia Vidal, «les voltes que fa el món per acabar donant la raó als interessos dominants» o el que diu Javier Pérez Andújar en alguns dels seus articles: «se nos ha hecho un tapón oligárquico en la democracia» o «en realidad todos trabajamos para Walt Disney desde el principio de los tiempos» o «Cada lío provoca una inundación propia, aunque las palabras para describirlas siempre sean las mismas» o, a Paseos con mi madre, «El dinero se forja sobre las clases subordinadas». Al seu torn, aquest enigma ret testimoni de la creença de Pasolini en un destí tràgic i als afiliats al poeta ens deixa una mica més sols i absurds. El misteri de la seva mort, juntament amb la radicalitat del seu discurs, del tot inclassificable, l’han convertit en una tomba oberta per a nosaltres, un pou que vessa coneixement, bellesa creativa i perspicàcia crítica respecte del moment que li va tocar viure. La dona que el va trobar, una representant del que Pasolini hauria considerat la petita burgesia realitzada en els weekends consumistes o, com diu Orson Welles a La Ricotta, una representant de la burgesia italiana, la més ignorant de totes, el va confondre amb deixalles. Una bona metàfora del seu caminar sol i a contracorrent en un món que canviava a passos de gegant cap al capital més somrient i absolut.

Homologació i consum de masses

Per a Pasolini la societat de consum és l’autèntica revolució de la burgesia, una civilització homologadora que ho fa tot igual, simpatitzant amb l’enunciat d’Adorno que veia en les civilitzacions industrials, amb els seus mètodes de producció i comunicació massius, estructures idèntiques fos quin en fos el context. Aquesta homologació (o aculturació, com l’anomenarà en els seus Escrits corsaris) per a Pasolini és l’autèntic feixisme, ja que involucra les classes dominades a través de la coacció dels cossos i les ments tot instituint nous valors alienants i falsos, cosa que Marx anomenava «un autèntic genocidi cultural» i que Pasolini denominava «hedonisme neolaic».

Pel que fa a això, Balló va dir que el feixisme (aquell feixisme al qual apel·la Pasolini) triomfa en el moment en què esdevé invisible, quan ja no és representat per un conjunt de criminals, sinó quan s’instaura com a mode social i el donem per bo. Jordi Balló va comentar que ell feia servir la paraula homologació aplicada a Pasolini per descriure aquell desig d’uniformització lingüística durant el feixisme italià, una cosa que realment preocupava a Pasolini (fins al punt de referenciar les llengües com el català en algun dels seus textos), però la cosina de Pasolini li va dir que el concepte el va començar a fer servir més endavant, quan Pasolini comprova la uniformització antropològica, no sols la lingüística. Per a Balló, Pasolini és de les poques veus del segle xx capaces de detectar problemes quan encara no s’han manifestat. Un d’ells, per exemple, va ser la uniformització dels rostres sota les brases del capitalisme consumista (Pasolini alertava sobre com els joves fan servir la seva roba unificada com si es tractés de la seva bandera). Per la seva banda, Julià de Jódar va començar argüint que avui dia no té sentit fer de «Pasolini», que els que podrien haver fet la seva funció s’han dedicat a la gastronomia i al futbol. Julià de Jódar va començar a defensar l’homologació com a preàmbul a la transgressió, ja que la televisió o la societat de consum han donat, al seu torn, eines educatives bàsiques per a la població. Tot i que va destacar que el perill real, ideològic, del consumisme, és que és capaç de considerar l’individu (homus economicus) com una empresa, com a capital humà que fins i tot capitalitza les relacions socials. D’altra banda, Javier Pérez Andújar va acudir a la seva pròpia història per veure, de manera poètica, l’homologació pasoliniana. Per a Andújar, Pasolini s’homologa a través del seu germà, mort a la Segona Guerra Mundial a mans dels comunistes titistes. Per a Andújar, Pasolini és un poeta amb la mare a l’esquena, com Baudelaire (com Javier mateix, només cal llegir el seu meravellós llibre Paseos con mi madre), un home que aprèn el que és perdre la família, tràgicament, com Èdip. Ell farà el mateix que el seu germà, tot i que en contextos molt dispars; si ell, afiliat a la resistència italiana, es dedica a robar armes als seus oponents, Pasolini es passejarà amb personatges marginals, atracadors de pa sucat amb oli, subproletaris de la perifèria romana.

Perifèria-centre: construcció del poder i de la poètica

Pasolini en el rodatge d’”Accattone”, 1961.
Angelo Pennoni © Reporters Associati – Roma

El cinema de Pasolini (sobretot en els seus inicis), va ser un autèntic «canto popolare», va aplegar personatges com els germans Citti, no-actors professionals de vita suburbial. Va fer servir el cinema per expressar la realitat a través d’aquella mateixa realitat que li interessava, aquelles perifèries amb les quals flirtejava, com a reserves d’un mode de vida genuí, autèntic, no empastifat per les urpes brutes del consumisme més ferotge. Personatges originals (perquè en ells hi ha alguna cosa del seu origen, germinal) que s’expressaven amb llengua pròpia, amb carns pròpies, amb gestos no mimetitzats pel cànon o per l’eslògan publicitari, sinó heretats familiarment i sempre reinventats per les noves generacions, tal com ell mateix expressa: «Com en totes les cultures populars, els fills recreaven els pares: n’ocupaven el lloc repetint-lo () La tradició era la vida mateixa. Valors i models passaven immutables de pares a fills. I, tanmateix, hi havia una regeneració contínua. N’hi ha prou d’observar-ne la llengua (que ara ja no existeix): s’inventava contínuament, tot i que els models lèxics i gramaticals fossin sempre els mateixos. En el cinturó de barris perifèrics, que constituïa la metròpoli plebea, no hi havia ni un sol instant de la jornada en què no se sentís als carrers o als descampats una invenció lingüística».

Andújar ens va recordar que la perifèria no és res, un lloc o un setge (perquè tots estem assetjats), un espai, com el desert de John Ford, però, tot i així, la perifèria existeix perquè hi ha algú que es mira el melic. Més enllà de tot plegat, Andújar va deixar clar que és més espai la violència en Pasolini, que la perifèria, la violència de la mirada de Totó buscant el cambrer, la mateixa violència que avui dia trobem a les mirades estranyes dels primers plans de Tarantino. Si això s’esdevé en un descampat o al centre de la ciutat, no és important. Per a Andújar l’analogia és una altra, «només hi ha els rics i els pobres», d’aquí que a Paseos con mi madre digui: «Estaba yo más cerca de los pisos de la M30 de Madrid o de los bloques checoslovacos de Pan Tau (una serie para niños que habían pasado en la tele) o de las canastas de baloncesto y de las vallas metálicas de Harlem que se veían en el cine, estaba más cerca yo de todo aquel callejeo tan distante que del paseo de Gracia o de cualquier otra calle del centro de Barcelona. Sentía más en las yemas de mis dedos las piedras del desierto de Mojave, sin saber bien dónde ubicarlo, que los jardines de la Diagonal o lo maniquíes de la calle Tuset, que aún sabía menos dónde estaban ni siquiera si existían. () La Sagrada Familia no formaba parte de nuestra familia». Julià de Jódar va destacar que Pasolini comença a ser perifèric a si mateix quan ha de sortir corrent a Casarsa per una denúncia de corrupció de menors. Àngel caigut abans de temps, segons Jódar, el seu descens als inferns de la perifèria romana és, alhora, el seu paradís. Va reforçar la idea que tota perifèria implica un centre, però relatiu, ja que ell, a la seva Badalona natal, vivia en una perifèria que alhora era un centre d’una altra perifèria i, a més, va recordar que les manifestacions del 15M o les actuals protestes al Brasil, el que estan demostrant és que ja no es pot seguir aquest esquema sociourbanístic. Finalment, Balló va destacar que va caldre que algú arribés a aquestes perifèries i les convertís en relats narratius, que els fes visibles a la gent, que donés veu als qui no en tenen; això va fer que molts directors el sol·licitessin cada vegada que hi havia algun personatge del lumpen per fer els diàlegs, ja que era l’únic que sabia com donar-los vida, com s’expressaven. Tot i que, segons Julià de Jódar, Pasolini va carregat a les perifèries, va amb els seus referents pictòrics del quattrocento italià vehiculats llegits a Roberto Longhi, i ja amb tot el seu amor a l’esquena a interrogar, profundament, aquelles parcel·les d’una realitat «altra».

Pasolini i Davoli al rodatge de “La sequenza del fiore di carta” (“Amore e rabbia”), 1969.
Pierluigi Praturlon © Reporters Associati – Roma

De fet, quan Pasolini coneix, en aquestes mateixes perifèries, Ninetto Davoli, en diu que és un missatger i estarà enamorat del jove i noble bufó tota la vida. És la mateixa bellesa moral immediata que troba en Crist, però amb la lleugeresa del desposseït, del qui no té res. Finalment, cal recuperar unes declaracions molt il·lustratives de Pasolini en els seus Escrits corsaris, en un moment en què ell declara que ja no seria possible fer Accattone i en què la diferència entre centre i perifèria, a mans de la societat de consum, ha perdut, definitivament, la seva divisió natural, amb la qual cosa sols queda el centre com a espai de i per al consum, com un estómac gegant, com si la civilització morís d’autofàgia: «En aquests temps d’austeritat, molts lamenten les molèsties derivades de la manca de vida social i cultural organitzada, fora del Centre “dolent”, a les perifèries “bones” (dormitoris sense zones verdes, sense serveis, sense autonomia, sense relacions humanes reals). Lament retòric. Perquè si tot el que es diu que falta a les perifèries existís, el seguiria organitzant el Centre. El mateix Centre que, en pocs anys, ha destruït totes les cultures perifèriques que, fins fa pocs anys, asseguraven una vida pròpia, substancialment lliure, fins i tot a les perifèries més pobres o miserables. Cap centralisme feixista no ha aconseguit el que el centralisme de la civilització de consum».

Pasolini corsari

En els Escrits corsaris trobem el Pasolini més rabiós, visceral, crític, el to natural amb el qual es pronuncia la solitud del corredor de fons que ha perdut tota esperança respecte a la condició humana. Julià de Jódar va recordar que Pasolini és un aristòcrata i que quan critica la societat petitburgesa és perquè no té ningú a la seva altura, ningú que faci de la passió, coneixement, i a la inversa, com ell. És l’època de la famosa disputa «Pasolini contra Calvino». Així mateix, De Jódar es va preguntar quina necessitat hi havia d’escriure aquests articles «corsaris» en el Corriere della Sera per a la burgesia milanesa, per què gastar polèmiques absurdes en els últims dies de la seva vida. Javier Pérez Andújar va matisar dient que el que feia en el diari era «defensar-se», no pas atacar, que Pasolini partia de la dialèctica marxista, és a dir, del principi de contradicció, per formular les seves defenses, com Marx, tots dos uns poetes. Amb aquest gran motor que és la contradicció aconsegueixen fer grans poemes, grans manifestos, grans pel·lícules.

En el punt més allunyat, hi ha la burgesia, que no sap res de tradicions no de com renovar la història: «Només els marxistes estimen el passat. Els burgesos no estimen res, les seves afirmacions retòriques d’amor pel passat són simplement cíniques i sacrílegues. Sigui com sigui, en el millor dels casos, aquest amor és decoratiu o monumental, de cap manera historicista, és a dir, real i capaç de nova història» (de la biografia d’Enzo Siciliano).

Jordi Balló va reflexionar sobre què hauria passat si no haguessin matat Pasolini, convertint Saló en la seva última obra, una pel·lícula indigerible amb una interpretació del tot apocalíptica i sadomasoquista del capitalisme, una desesperació que, tanmateix, no es troba a la novel·la Petroli. Tot i que, al meu parer, si Saló és la seva última pel·lícula, ens hi hem d’atenir. En totes les pel·lícules de Pasolini hi ha una mort tràgica que redimeix l’heroi, el protagonista (proto, agon, el primer a morir, etimològicament parlant), però en els «cercles» de Saló (recordem que la pel·lícula està estructurada en: 1) anteinfern, 2) cercle de les manies, 3) cercle de la merda, 4) cercle de la sang), l’únic que no és possible és la mort, en aquesta estructura ciclicoobsessiva pròpia del consumisme capitalista que ens obliga a «menjar merda» cada dia. Respecte a aquesta última època vital de Pasolini, Julià de Jódar critica de Pasolini que la seva manera d’intervenir en el debat polític és molt intuïtiva, que surt per on vol, gairebé com una manera de donar-se a l’espectacle des de les pàgines del Corriere i que això ha fet que acabés en mans del poble com una icona pop.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Julià de Jódar i Jordi Balló, amb la complicitat d’alguna intervenció del públic, van continuar especulant sobre la mort de Pasolini, aquesta «cicatriu gens tranquil·litzadora» (Balló), sobre com Joan Pau, l’església, Reagan i Thatcher van fer canviar el rumb del món… Mentre altres assistents rescataven el Pasolini més compromès, aquell que estava en contra de la hipocresia i la mitificació, l’intel·lectual «arrabbiato» amb el sistema capitalista en una Itàlia amb un fortíssim pensament intel·lectual d’esquerres (Toni Negri, Feltrinelli, Contrapotere…), una forma d’estar en el món encara no esgotada. Mentre que Julià de Jódar apel·lava a Pasolini dient que ell criticava que tothom hi pogués dir la seva, com passa ara a Internet, una intervenció del públic li va recordar que Internet té les mateixes complicacions que una biblioteca amb els llibres tancats. Al final, és allò de l’«hegemonia cultural» de Gramsci: cadascun de nosaltres és el vociferador de la seva pròpia cultura, cadascú és artista i filòsof, home i dona de gust, participant d’una concepció del món, per impedir l’hegemonia cultural que les classes dominants exerceixen sobre les classes sotmeses a través del control del sistema educatiu, de les institucions religioses i dels mitjans de comunicació.

Una pregunta finalment va sortir de la boca de Marcel·lí Antúnez, entre el públic: «No estem santificant Pasolini?». És veritat que fem el que volem amb els morts, malgrat ells, segons mètodes propis, sense tenir en compte el que ells haurien volgut que nosaltres féssim amb ells. Pasolini, segurament, no hauria acceptat una exposició sobre si mateix, i si hagués entrat a la sala, molt possiblement ens hagués negat bona part dels enunciats, però, davant d’això, hi ha la divulgació cultural, la necessitat de parlar dels mestres de vida i de lectura com ell. Balló va recordar que l’interès per Pasolini ha estat tardà, a partir del 2005 i, des de l’altre extrem, Andújar va dir que Pasolini, Lenon, el Che, tots ells són els seus sants, els que li han ensenyat a sentir, i que els hi van prendre d’una manera martirològica, tan sols, com els autèntics màrtirs.

Els intel·lectuals avui

Pasolini, a l’última entrevista amb Furio Colombo, va dir: «Sé que colpejant sempre sobre el mateix clau es pot esfondrar una casa. En petit, un bon exemple ens el donen els radicals, quatre gats aconsegueixen remoure la consciència d’un país. En gran, l’exemple ens el dóna la història. El rebuig ha estat sempre un gest essencial. Els sants, els ermitans, però també els intel·lectuals. Els pocs que han fet la història són aquells que han dit que no, no pas els cortesans i els ajudants dels cardenals. El rebuig, per funcionar, ha de ser gran, no petit, total, no sobre aquest o aquell punt, “absurd”, no de sentit comú (…) Quina és la tragèdia? La tragèdia és que ja no som éssers humans, som estranyes locomotores que topen les unes contra les altres. I nosaltres, els intel·lectuals, agafem l’horari dels trens de l’any passat, o de fa deu anys, i diem: que estrany, aquells dos trens no passen per aquí, com és que s’han destrossat d’aquesta manera? O el maquinista s’ha tornat boig o és un criminal aïllat o es tracta d’un complot. El complot, sobretot, ens fa delirar. Ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos sols a la veritat. Que bé si mentre nosaltres estem aquí xerrant algú en una taverna fa plans per desfer-se de nosaltres. És fàcil, és senzill, és la resistència. (…) Si hem arribat a aquest punt jo dic: no perdem tot el temps a posar una etiqueta aquí i una altra allà. Vegem com és desembussa aquesta maleïda banyera, abans que ens ofeguem tots (…) Tancar, en el meu llenguatge, vol dir canviar. Canviar però d’una manera tan dràstica i desesperada com dràstica i desesperada és la situació (…) Jo escolto els polítics amb els seus formulismes, tots els polítics, i paro boig. No saben de quin país estan parlant, estan tan lluny com la lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de tota mena». Això em recorda que la majoria de les preguntes que ens podríem fer sobre el llegat de Pasolini, sobre l’herència del seu pensament (tan vigent), més enllà de la seva poètica cinematogràfica i literària i de la seva negra mort, no van ser formulades. Es van quedar en el tinter (i sobretot en els meus apunts que duia a sobre) preguntes obligatòries com les que deriven d’aquest fragment citat de la seva última entrevista: Quin és el paper que han d’assumir els intel·lectuals avui dia? En quina locomotora viatgen els intel·lectuals d’avui? Cap a quina destinació? Quin és el compromís polític dels intel·lectuals? Amb quin objectiu? Hi ha intel·lectuals de formulismes i intel·lectuals de vida? Com deia Edgar Morin, mai no hi ha hagut una edat d’or de la cultura, però llegint Pasolini i mirant el «paisatge cultural» que ens envolta, em fa l’efecte que les promeses s’han convertit en mentides, i les mentides en desert, un desert en el qual, com a Simón del desierto, el sofre del diable s’ensuma de lluny, aquell diable que tothom espera amb els braços oberts i les mànigues amples.

Nova temporada del BCNmp7

febrer 26th, 2013 1 Comment

Llarga trajectòria

Des del 2006, el BCNmp7 ha estat el cicle de programació musical estable del CCCB que fins ara havia inclòs el festival Emergència! El BCNmp7 sempre ha volgut mostrar un generós repertori d’artistes i de professionals vinculats al sector musical orquestrats al voltant de temes molt concrets que dibuixen la línia editorial del projecte, tals com (agafem aire): l’activisme en l’ideari pop, la crisi del format festival, la crítica musical, la indústria musical i la cultura lliure, la creativitat musical i les institucions musicals, la realitat i mite del «So Barcelona», les figures dels recuperadors i el llegat de la psiquedèlia folk, la cançó de l’estiu, els tributs i les versions, les bandes sonores, el Raval Global, les connexions entre la música i la ciència, la ràdio digital global, la naturalesa del jazz, la cultura del revival, etc.

Des de llavors fins ara hem tingut, en les seccions de tertúlies i debats, les veus (musicals, crítiques i professionals) més actives, compromeses i avantguardistes del panorama musical estatal: Jaime Casas, Miqui Otero, Eloy Fernández-Porta, Enric Les Palau, Luis Hidalgo, Xavier Cervantes, Patricia Godes, Jace Clayton, Philip Sherburne, Bruno Sokolowicz, Manolo Martínez, Lydia Lunch, Carles Sala, Oriol Roca, Marcos Ordóñez, Víctor Nubla, Alberto Guijarro, Ramon Faura, Elena Cabrera, Fernando Alfaro, Genís Segarra, Marta Salicrú, Borja Prieto, Martí Sales, Kiko Amat, Dani Granados, Roger Roca o Cristina Fallaràs, entre molts d’altres.

En les seccions de concerts, el públic ha pogut assistir als directes de formacions de grups ja desapareguts, com 12Twelve, La banda Trapera del Río o Sergio Algora (El niño gusano), joves promeses locals que han desenvolupat sòlides carreres en els seus respectius àmbits, com Joe Crepúsculo, Nudozurdo, Pony Bravo, Emilio José, Russian Red, Bradien, Marina Gallardo, Tarántula, Les Aus, Bèstia Ferida, Fasenuova el Guinxo, Extraperlo o Árbol, alguns clàssics com Macromassa, Mastretta, Ajo, Agustí Fernàndez, Mikel Laboa, Gorka Benítez, Miquel Gil, o combinacions sorprenents, com Muchachito amb Jonathan Richman, els mateixos 12Twelve amb el Cor de Gospel de Gràcia, o formacions de jazz, de rumba i de hip hop que surten dels seus propis gèneres i per a tots els gustos (Spring Heel Jack, Oval, Casa Crew, Rita Indiana, Nino Rota Project, Mariano Steimberg Trio, Arianna Puello)…

Programació del BCNmp7 2013: el que vindrà

El cicle BCNmp7 sempre ha intentat atrapar o provocar els temes més candents de l’univers musical actual, sobretot tenint en compte el teixit musical de proximitat sense intentar ser una plataforma de tendències o cenyir-se a l’actualitat musical, i menys en un moment on la producció musical en línia i fora de línia ha crescut de manera desorbitada, on els blocs de feligresos del sector, les revistes especialitzades i els festivals s’han multiplicat víricament.

Més enllà de les novetats, l’agenda o la moda, el BCNmp7 pretén obrir un debat reflexiu sobre temes emergents i mostrar al públic artistes a tenir en compte segons el punt de vista de persones estretament vinculades al sector. Per això mateix, el BCNmp7 s’ha confiat a uns programadors que han proposat els seus «punts calents» sobre els quals reflexionar a partir d’una programació que ofereixi una experiència esteticomusical única. Quins són els cinc grans temes que han escollit els programadors?

#01 Prescriptors (A Viva Veu)

#02 Música analògica (A Viva Veu)

#03 El rock progressiu dels 70 a la Península (Àlex Gómez-Font)

#04 Cultura de club(s) (A Viva Veu)

#05 MinimAcció (Lluís Nacenta)

#01 PRESCRIPTORS

Quan: Divendres 8 de març (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

Andy Votel – © Chris “The Judge” Arthur

A Viva Veu són joves i valents, formen part d’aquesta generació en què s’ho han hagut (i s’ho hauran) de fer i inventar tot, acostumats a treballar amb inputs d’arreu i a fer d’homes orquestra, disfressant-se de vegades de la vella figura del caçatalents (heretada de personatges com Berry Gordy o David Geffen), o del «public relations» sistemàtic i convincent o, finalment (i essencialment), del geek musical. Seva és aquesta sessió dedicada als prescriptors. En un moment de sobreproducció musical, entre hip i flop, som incapaços de tenir una visió clara del panorama musical actual. La xarxa ha democratitzat la visibilitat dels grups de música, tant en termes de producció com de difusió i d’exhibició, però també ens ha fet més lents i incapaços a l’hora d’enamorar-nos de grups o de detectar la qualitat per sobre de la quantitat. Per això avui dia tornen a ser tan importants les figures dels prescriptors, aquells que assenyalen amb el dit de la intuïció i el criteri i que fan que tots aquests feligresos dels quals parlàvem puguin trobar el seu «evangeli» (seguint amb la metàfora). En aquesta sessió es comptarà amb el periodista de Scanner FM i col·laborador de la Red Bull Music Academy, Carles Novellas, Isaac Marcet (fundador de Playground), Brian Shimkovitz (Awesome Tapes from Africa, especialista en la música tradicional del món no europeu) i Andy Votel (que, a part de DJ i productor musical, és un guia de referència internacional i va ser un dels descobridors de Voice of the Seven Woods, grup que va tocar en una sessió del BCNmp7). També hi haurà dues sessions de directes d’Awesome Tapes from Africa i Andy Votel.

#02 MÚSICA ANALÒGICA

Quan: Divendres 5 d’abril (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

Zombie Zombie

Tothom pot fer música, però en quines condicions de producció? I amb quines eines? Aquesta sessió pretén posar sobre la taula aquesta i altres qüestions que sorgeixen a partir d’aquesta constatació, i posar de manifest que hi ha artistes que segueixen sent fidels als mètodes de producció analògics, davant d’aquells que ho fan amb un plug-in. Es podran veure tres concerts: Zombie Zombie (que combinen la seva passió per les pel·lícules de terror de Carpenter amb el delit per l’«electrònica analògica»), Akron (obsessionat a recuperar música de bandes sonores de pel·lícules oblidades) i Diego Garcia (primitivisme musical a mans d’un Diògenes de l’electrònica, un abanderat del DIY).

#03 EL ROCK PROGRESSIU DELS 70 A LA PENÍNSULA

Quan: Divendres 28 de juny (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per Àlex Gómez-Font

Máquina!

Tothom que s’interessi una mica per l’aventura del rock progressiu dels setanta a la Península sabrà qui és Àlex Gómez-Font: és el qui escriu els llibres sobre l’època, qui en col·lecciona els gadgets (portades de discos, cartells, fotografies…), escriu a premsa especialitzada i exerceix de productor musical, qui coneix tots els artistes. Aquesta sessió programada per ell mateix ha volgut rescatar de la història un fenomen que és un autèntic «fenomen»: l’avantguarda del rock dels setanta a la Península. En aquesta sessió, Àlex Gómez-Font i Karles Torra descobriran els secrets de l’època i llavors serà el moment de dos concerts absolutament inèdits: Emili Baleriola i Jordi Batiste presenten “Get to Màquina!” amb la col·laboració d’Asimètric. Jordi Batiste, membre fundador de Màquina! i Emili Baleriola, el que fou un dels seus guitarristes, s’ajunten en aquesta ocasió tant especial per donar forma a algunes de les cançons del repertori original de la banda. Amb aquest recital podrem veure de manera molt clara l’impacte i la vigència d’unes peces que han esdevingut imprescindibles per entendre l’evolució del so rock al nostre país. En segon lloc, hi haurà l’actuació de Toti Soler (pioner amb la guitarra elèctrica, el rock progressiu, el jazz, la flamenco fusió, etc.) presentant «Guitarra Catalana» amb la col·laboració d’Arnau Figueres.

#04 CULTURA DE CLUB(S)

Quan: Divendres 11 d’octubre (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

La noció de club musical s’ha posat de nou a la boca dels adeptes musicals, i no només per designar una franquícia d’un festival, sinó per recuperar tota una tradició musical organitzada al voltant de clubs (de jazz, de blues…). En aquesta sessió es pretén recuperar aquest esperit. Els nois d’A Viva Veu no lliuraran la programació definitiva fins que no s’hagin passejat, com autèntics flâneurs musicals, per tots els «clubs» de referència. De moment, com davant els tiberis més suculents, només queda fer gana.

#05 MinimAcció

Quan: Divendres 5 desembre (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per Lluís Nacenta

Lluís Nacenta, a més de ser un activista cultural de primer ordre, és coordinador del Màster d’Art Sonor de la UB i té una llarga trajectòria com a músic i com a professor que intenta fer arribar la «música avançada» (aquesta és l’accepció amb la qual es queda) al gran públic dins les aules i en institucions culturals diverses. En aquesta ocasió també ho farà, amb una introducció i, sobretot, amb els dos concerts que ha programat al voltant del minimalisme anglosaxó. En primer lloc es podrà gaudir d’un compositor i músic català, però que treballa a la BBC composant per a la ràdio, la televisió i el cinema, Roger Goula, que estrenarà una peça inèdita per a l’ocasió. En segon lloc hi haurà la formació Experimental Funktion (liderada per Vera Martínez Mahner i Jonathan Brown, violí i viola del Quartet Casals –formació de prestigi internacional–) que interpretaran Different Trains i Tiple Quartet de Steve Reich. Si, segons Schrödinger, el punt de vista de l’investigador influeix en la investigació, aquí el punt de partida, el músic, afecta literalment l’obra, o això sembla.

On seguir l’actualitat del BCNmp7?

Podeu seguir tota l’actualitat del cicle a @CCCBmusica #BCNmp7 i al bloc VEUS del CCCB.

Com aconseguir les entrades?

Les sessions (d’unes tres hores de durada) tenen un preu de 7 € per sessió i 5 € amb descomptes.

L’entrada és gratuïta per als Amics del CCCB i per als Amics Musicals del CCCB. Més informació a taquilles del CCCB i aquí per fer-te el Carnet Musical.

Els dilluns abans de cada sessió se sortejaran cinc entrades dobles a través del compte de Twitter @CCCBMusica.

123