A l’estiu, època improductiva i ociosa per excel·lència, el Soy Cámara continua oferint continguts a la carta del gran arxiu de YouTube. La programació d’aquest juliol i agost segueix responent a un dels objectius del projecte, la investigació sobre la producció d’imatges, tant al cinema, com a la televisió o Internet. Però també mira a l’estiu i els seus pilars: el turisme, l’oci i la família.
Els estudiants de l’Elisava a Mirror, mirror on the wall, which is the greatest country of the world? reflexionen sobre la ideologia nord-americana que es pot trobar a les produccions de Walt Disney. De fet, Walt Disney va ser el responsable de les parts animades de la sèrie d’agitprop Why We Fight que volia demostrar als ciutadans nord-americans la importància d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Segons Marc Augé (i també ho havia subratllat anteriorment el filòsof Jean Baudrillard), Disneyland és el món d’avui, amb tot allò que té de bo i de dolent: l’experiència del buit i l’experiència de la llibertat, on tot és fals, pur artifici i tots els que ho visiten ho saben, però no poden resistir-s’hi. També l’amor romàntic és un gran i sofisticat artifici com ens demostren noves versions de Disneyworld com Tinder o altres aplicacions per trobar parella o sexe instantani. Pasolini no veia amb bons ulls l’amor romàntic, ja que era un invent del consumisme per tal que la gent passés el seu temps d’oci en grans superfícies comercials.
Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han intentat preguntar-se a Virals Kitsch, per què la majoria de vídeos grollers d’Internet, vídeos que superen qualsevol concepció que tinguem d’allò kitsch, triomfen. El kitsch és una categoria estètica que va ser àmpliament analitzada en la postmodernitat, però que s’ha recuperat a través d’aquests vídeos impossibles de digerir i de deixar de mirar que fan del pastitx, el DIY i la provocació naïf els seus ganxos més recurrents. L’èxit d’aquests productes continua sent un misteri. També el cineasta David Domingo a David Domingo. Trucos baratos treballa des del misteri i el joc amb les seves pel·lícules Super 8 o per a Instagram, com si Méliès s’hagués trobat amb Rauschenberg i Derek Jarman en un gran festí pop.
«#ViralesKitsch» Itzuri Sánchez, Josep Llopis, Valentina Vivona. Universitat Pompeu Fabra
Si hem de preguntar-nos sobre el rerefons de les imatges, qui millor que David Simon, creador de sèries com The Wire, Generation Kill, Tremé o Show me a Hero, per indagar-hi. L’equip de Soy Cámara entrevista a David Simon a David Simon’s American Pie, no tant per intentar desgranar la seva obra serial, sinó per veure quina és la seva visió de la vida a les grans ciutats, del llenguatge, dels Estats Units, del futur de la televisió o del paper d’Internet. Aquesta càpsula, per proximitat temàtica, anirà acompanyada de Detectives de cine, un treball d’estudiants de la UAB sobre la figura del detectiu al cinema. David Simon ha reflexionat en la majoria de les seves sèries sobre la violència congènita al poder. També hi ha una altra violència, la de la pròpia representació de les imatges que acaba determinant el destí simbòlic de les persones que hi apareixen. I no només això, sinó que la repetició i l’estetització d’algunes imatges violentes han acabat tornant-nos immunes al conflicte que representen. Aquestes són les premisses del Soy Cámara Violència, amb Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta com a protagonistes. També hi ha quelcom de violent en la idea utòpica de la «singularitat», aquell moment que imaginen, esperançats, alguns dels CEO de Google, aquell moment en què homes i màquines conviuran en organismes simbiòtics i on totes les regles que fins ara regien la humanitat hauran canviat. Aquestes són algunes de les reflexions de Cuerpos y almas prostéticos. Hi ha cossos que, sense necessitat de fusionar-se amb el silici de la màquina, també són especials, parlem de les ments sinestèsiques que uns estudiants de la UPF han investigat amb la peça Curtcircuits.
«Curtcircuits» Anna Cuesta Pujol, Maria Grau Piqué, Irene Marges Campos, Carla Martínez Valero, Montse Pujol Solà. Universitat Pompeu Fabra
L’estiu és aquella època de l’any en què la turística Barcelona es desmembra com un cadàver exquisit. Les nacions desunides de turistes que okupen el centre de la ciutat són incomptables. Fruit d’un treball amb el festival BccN, mostrarem Barcelona: un cadàver exquisit, una càpsula col·lectiva sobre el turisme a la ciutat on queden paleses les dues «Barcelones» de les quals parlava Manuel Delgado a De nens (2003) de Joaquim Jordà: la de la passiva i resignada bellesa dels plans dels urbanistes i la complexa i, de vegades caòtica, ciutat de la gent.
Una altra perspectiva sobre el turisme ens la donarà Antonio Baños amb una playlist feta per a l’ocasió. Però l’estiu no és només dels que treballen circulant per països amb temperatures d’alta cocció i ciutats densificades, sinó també d’aquells que es reuneixen en família, a casa, amb les seves pel·lícules domèstiques i relats íntims. Per això recuperem el Soy Cámara Asuntos Domésticos, sobre la història i evolució de les home movies, des del Super 8 fins a les webcams en directe; també es podrà veure Videodiaris, un exercici d’estudiants de la UPF sobre les pel·lícules personals d’alguns cineastes. Al cap i a la fi, com deia Robert Louis Stevenson en un text brillant de finals del segle XIX titulat En defensa dels ociosos, l’anomenada ociositat no consisteix a no fer res, sinó a fer moltes coses no reconegudes en els dogmàtics formularis de les classes dirigents. Stevenson també argüeix que tot el temps ociós és signe de gran vitalitat, a la inversa del que s’ha concebut sempre, des de la Ley de Vagos y Maleantes del franquisme, fins a l’opinió pública general de tota la història del capitalisme.
Estar permanentment ocupat impedeix l’exercici del pensament i, no només això, sinó que ens tanca en nosaltres mateixos, ens fa impermeables als altres i al món. Per això també dedicarem un Soy Cámara a la Defensa dels ociosos perquè com deia Stevenson: «¡Atlas no era más que un caballero con una prolongada pesadilla! No obstante, vemos comerciantes que trabajan hasta labrarse una gran fortuna y continúan trabajando hasta verse ante el tribunal de cuentas, plumillas que no cesan de garabatear artículos hasta que su mal humor es una cruz para todos los que se juntan con ellos, como si el Faraón hubiese mandado a los israelitas hacer un simple alfiler en lugar de una pirámide; y a hermosos jóvenes que trabajan hasta desfallecer para ser, finalmente, llevados en un coche fúnebre con plumas blancas (…) y ellos y el mundo en que habitan son tan insignificantes que la mente se hiela al pensarlo.»
Programació Soy cámara:
Divendres 1 de juliol: Mirror, Mirror on the wall, which is the greatest country of the world?
Divendres 1 de juliol: Cuerpos y almas prostéticos
Divendres 8 de juliol: Virales Kitsch
Divendres 8 de juliol: Violència (desmuntable)
Divendres 15 de juliol: Barcelona: un cadàver exquisit
Divendres 15 de juliol: Curtcircuits
Divendres 22 de juliol: David Domingo. Trucos baratos
Divendres 29 de juliol: David Simon’s American Pie
Divendres 29 de juliol: Detectives de cine
Divendres 5 d’agost: Asuntos Domésticos
Divendres 5 d’agost: Playlist sobre Turisme per Antonio Baños
Divendres 5 d’agost: Videodiarios
Divendres 26 d’agost: Els telèfons al cinema
