Posts Tagged ‘new wave’

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

juliol 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

L’escena Industrial / New Wave a Barcelona en perspectiva

abril 8th, 2014 No Comments

La transició espanyola significà un canvi molt important en l’estructura política i social de l’estat. Entre altres coses, s’establí un nou sistema democràtic, fet que comportà una obertura sense complexos cap a una nova manera d’entendre i fer la cultura. Una jove generació d’artistes afrontaven un repte fins aleshores impossible d’imaginar: trencar amb els antics ‘clixés’, desmuntar les velles tradicions associades a un règim opressor i descobrir les infinites possibilitats que aquest nou context social els oferia.

Paral·lelament, a finals dels anys 70 i principis dels 80, es va produir, dins les esferes més ‘underground’ del món musical, una explosió de creativitat que amb la perspectiva dels anys em sembla evident. Un dels factors determinants va ser, molt probablement, la introducció del sintetitzador al mercat ‘global’: una nova generació d’instruments electrònics es comercialitzava en botigues especialitzades, i a preus assequibles per al gran públic. Això va significar, entre moltes altres coses, que ja no era necessari ajuntar-se amb altres músics per crear una banda, ni anar a un gran estudi de gravació per fer una maqueta, ni saber tocar la guitarra per fer una cançó, o dependre exclusivament d’un segell discogràfic per a fer un disc. L’electrònica era a l’abast de tothom, el punk s’estava esgotant i quelcom semblant a una ‘nova música’ apareixia del no-res, o això semblava.

Nous artistes, nous sons… tot i que a Barcelona hi arribaven amb compta-gotes, ensenyaven una nova manera de fer, d’entendre i, sobretot, d’escoltar la música totalment innovadora; grups com ara Ultravox, Joy Division, Kraftwerk, Tuxedomoon, Human League i tants d’altres, incorporaven entre al seu instrumental aparells com ara sintetitzadors, caixes de ritmes i d’altres aparells electrònics d’estètica futurista que van captivar molts joves desencantats i avorrits d’escoltar sempre la mateixa música… I el seu discurs, pròxim al moviment punk tot i que més introspectiu o intel·lectual, encaixava a la perfecció amb la realitat quotidiana d’aquesta generació. Érem en plena guerra freda, i les promeses d’un món millor es descobrien aleshores com a fal·làcies d’una societat industrial en decadència; en conseqüència, el desencís era un sentiment molt estès sobretot entre les generacions més joves. En resum, s’obrí una finestra amb infinites possibilitats: multitud de sons diferents, estranys i desconeguts eren a l’abast de joves inquiets amb ganes de trencar amb el passat. I no necessitaven ser bons músics, tenir un estudi de gravació, disposar de molts diners o tenir uns mínims coneixements musicals; ara podien fer-ho.

Un BCNmp7 per a descobrir l’escena new wave i industrial

L’objecte d’aquesta sessió és conèixer o entendre una mica millor com va assimilar aquest nou paradigma l’escena musical de Barcelona : a través de tres músics pioners de la nostra ciutat volem saber què o qui els va inspirar per a trencar amb les convencions ‘musicals’ del moment i com s’ho van fer; la seva relació i/o connexió amb altres grups i segells discogràfics, com organitzaven els concerts, com publicitaven la seva música, de quina manera el públic va assimilar aquesta ‘nova música’, la percepció dels mitjans de comunicació i el públic en general respecte a aquests ‘nous sons’, quins problemes o dificultats hagueren d’afrontar per a tirar endavant el seu projecte i, en definitiva, com la introducció d’aquests nous instruments electrònics els van portar a fer quelcom que aleshores molt poca gent feia a Barcelona, i la poca que ho feia, era sovint ignorada.

Aquests tres artistes seran:

Macromassa

Víctor Nubla: una de les figures més rellevants de la música experimental del nostre país. Artista multidisciplinari de ment inquieta, és músic, teòric, assagista, activista de l’experimentació. Escriptor, ideòleg, programador, editor, agitador cultural i creador, juntament amb Jun Crek, d’un dels grups referents de la música Industrial: Macromassa. La seva trajectòria és una part fonamental de l’escena d’avantguarda de Barcelona dels últims trenta anys.

Gat: músic i fundador de bandes de referència i pioneres a Barcelona com ara Ultratruita i posteriorment New Buildings, més emmarcades en el moviment New Wave. És també fundador del segell discogràfic G3G des de finals de la dècada dels 80; un projecte sorgit inicialment per cobrir el buit existent en l’àmbit artístic i compromès totalment amb l’escena musical, alhora que s’allunya dels cànons més comercials de l’època. Pascal Comelade, Jakob Draminsky, Oriol Perucho, Macromassa, Raeo (Mark Cunningham), Pau Riba, Juan Crek… són només alguns dels noms que entre molts altres figuren en el seu ampli catàleg.

J.J. Ibañez: fundador del grup badaloní Kremlyn a principis dels anys 80 i artista també molt actiu en l’escena electrònica de Barcelona a principis dels anys 90. Kremlyn fou una formació que es pot considerar Tecno-Pop que, tot i que no aconseguí gravar cap disc, va ser molt activa entre 1982 i 1986. Avui en dia podem considerar a Kremlyn una de les poques bandes musicals catalanes que s’emmarquen dins l’estil Tecno Pop de Barcelona, particularment, amb un so molt genuí i interessant. L’any passat Domestica Records va editar un dels seus primers concerts en directe, amb molt bona acceptació també entre el públic més jove, i es preveu que s’editi un disc de llarga durada amb les cançons d’estudi l’any pròxim.

Tot seguit podrem disfrutar, per primera vegada a Barcelona, de les actuacions de dos representants i hereus d’aquesta ‘nova’ escena:

Ultratruita

Tvnnel: una veu greu i profunda, lletres àcides i nostàlgiques diluïdes en la fredor dels seus ritmes i sons programats. TVNNEL neix el 2013 com a projecte en solitari de l’artista Tono Inglés (Polígono Hindú Astral, Roman Skirts). Tres sintetitzadors i un seqüenciador a mà ens submergeixen en un túnel subterrani, on conflueixen el ball i la melancolia. Intentant allunyar-se de les propostes “revivals”, TVNNEL busca nous camins entre l’electro, el synth pop i l’industrial. Fredor maquinal i calor humà combinats en una interessant i personal proposta, amb un plantejament musical i amb una posada en escena que aposta clarament per la reducció, el minimalisme i l’autoproducció.

Phillipe Laurent (França): artista plàstic, músic i dissenyador en actiu des de principis dels anys 80, ja compta amb una discografia i producció audiovisual molt extensa i es una de les personalitats amb més renom internacional dins l’escena Minimal-Synth. Ja sigui treballant amb codis gràfics o codis digitals, arts plàstiques o música, l’enfocament i l’objectiu de Laurent és sempre la investigació sobre la percepció dels signes i dels símbols en les persones. Com a artista multimèdia, Laurent sempre ha estat un innovador que ha incorporat noves tecnologies per compondre obres gràfiques o musicals. Als anys 90 la seva obra aconseguí una gran difusió amb un seguit de concerts a França i Alemanya mitjançant el disseny de peces complexes que barrejaven diverses tècniques avançades. Les seves pintures o l’efecte il·lusori de tipografies sobre un fons monocrom plantegen una pregunta vers la relació entre els signes i els significats. Philippe Laurent desenvolupa ideogrames abstractes, amb l’objectiu de no repetir la mateixa figura dues vegades, com si l’escriptura d’un continent perdut o d’un llenguatge original fos un codi que ha precedit totes les altres llengües i que ara s’ha perdut. Aquest joc de l’ambigüitat planteja una pregunta fonamental sobre l’estat ontològic del llenguatge escrit a les nostres societats occidentals. Philippe Laurent ha desenvolupat un ampli estudi personal de les formes dels primers símbols i lletres que condueixen a la ‘sublimitat’ d’un alfabet esotèric.

Per a més informació: https://www.facebook.com/events/1376191062655896/?fref=ts

1