Posts Tagged ‘Música’

Ramon Llull vist des de la música

desembre 7th, 2016 No Comments

Josep Maria Mestres Quadreny © CCCB, Miquel Taverna, 2016

L’amplitud de l’obra de Ramon Llull ha influït en disciplines molt diverses. En el debat «La música dels nombres», el músic Josep Maria Mestres Quadreny va resseguir la història de la creació musical a partir de les aportacions lul·lianes a la cultura.

Els Rims lul·lians: la separació entre música i poesia

Quan Ramon Llull decideix convertir-se «a la penitència», renega del seu passat de trobador i comença a escriure Rims, poesies pensades per ser llegides i no pas cantades. Això suposa un trencament de la unió fins aleshores intrínseca entre música i poesia i dóna lloc al naixement d’una poesia amb entitat pròpia que no necessita ser cantada.

Anton Webern

Després d’aquesta primera ruptura, Mestres Quadreny va descriure els successius trencaments que han conformat la història de la música i que s’enllacen fins a arribar a la segona meitat del segle XX, en què els compositors europeus van seguir l’estela d’Anton Webern, que havia suprimit el fil conductor de la melodia, i van abraçar l’experimentació musical. Aquesta és la generació de compositors a què pertany Mestres Quadreny, que va incorporar la combinatòria i l’atzar en la composició musical.

La creativitat segons Llull

Pel que fa a la creació artística, Mestres Quadreny subscriu una afirmació lul·liana que considera que «tota l’activitat i els coneixements de l’home són una sola cosa». Per tant, el compositor creu que és al cervell on, a més d’emmagatzemar informació, es gesta la creativitat. De fet, la memòria d’allò viscut i els coneixements apresos són precisament les fonts que permeten el desenvolupament de la creativitat.

Les primeres creacions artístiques de Mestres Quadreny partien d’una peça musical que ja coneixia, la Sonata per a piano de Webern, i amb la qual va experimentar i jugar fins que va descobrir el poder creatiu de l’atzar i la probabilitat. Inspirat per Joan Miró, la divisa que va seguir Mestres Quadreny era: «la imitació de l’atzar conduït per la mà de l’artista».

Llull i el segle XX: utopia, informàtica i energia

Mestres Quadreny veu en l’obra de Llull la llavor de tres debats que van marcar el segle XX. En primer lloc, equipara el misticisme lul·lià als projectes utòpics lligats al progrés de la societat. Això el duu a preguntar-se per l’actitud utòpica dels artistes contemporanis. En el seu cas, el futur ideal passa per una societat on l’art pugui millorar la qualitat de l’home. El segon exemple l’extreu de l’obra Ars combinatòria i es tracta de la màquina de pensar de Llull. Mestres Quadreny veu en aquesta creació un clar precedent de la informàtica actual. Finalment, destaca l’aportació de Llull en la coneguda equació d’Einstein: «E =mc2». Ramon Llull ja s’havia adonat, quan enumerava els elements de l’univers, que n’hi havia un que era «la calor del foc», és a dir, l’energia.

Joan Brossa, Askatasuna, Els entra-i-surts del poeta.

El pedestal són les sabates: Llull i Brossa

Si hi ha un personatge de les darreres dècades que pugui comparar-se amb Ramon Llull, aquest és Joan Brossa, gran amic de Mestres Quadreny. Al seu parer, malgrat les diferències evidents entre ambdós personatges, tots dos van ser poetes trencadors amb la tradició vigent, amb l’objectiu clar de comunicar als altres la veritat que havien trobat i de maneres molt diverses. A més, a nivell personal, tant Llull com Brossa van decidir menysprear qüestions materials per anar al nucli de les coses: el «ser» davant del «tenir».

Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

febrer 2nd, 2016 No Comments

El proper dissabte 13 de febrer, el CCCB acull la vuitena edició del festival de les bandes novelles que reclamen atenció i un espai propi. A partir de les 18h, els tres escenaris del festival –Hall, Auditori i la planta 2–, acolliran els concerts d’Holögrama, Sorry Kate, Sara Fontán, Malheur, Des Âmes Libres, Ghost Transmission, Gentemayor, BeatLove i Rod V. Totes són bandes que es troben «en el moment que el seu llenguatge tot just comença a quallar», apunten.

Emergència!, després de vuit edicions, s’ha consolidat com la primera cita de la temporada barcelonina de festivals. I ho ha fet apostant per la música de base. Cartografiant el mapa del territori en què es mouen les bandes que comencen i busquen el seu lloc dins el panorama de la música alternativa.

Flamaradas al Festival Emergència! 2015

L’ideòleg i promotor del festival, Sergio Silva, que, amb l’equip del CCCB, tira endavant el projecte amb una dedicació i obstinació exemplars, explica els detalls d’una cita discreta, enclavada en el més profund de l’«hivern» musical de l’oferta de festivals de Barcelona, i que busca posar en valor totes aquelles propostes que encara no tenen cabuda en els esdeveniments de més calat.

Han passat vuit edicions d’Emergència! i creix any rere any. Es consolida al mateix temps que les bandes que programes. Va ser aquesta la teva intenció quan vas posar en marxa el festival? És a dir, que creixés i es convertís en una referència del que està passant en l’estat inicial de la creació musical.

Realment no vaig pensar que arribés a ser un festival de referència. Simplement perquè la fórmula en si ja estava inventada; és a dir, la d’un festival de bandes emergents. Potser hi ha ajudat el fet de veure com algunes d’aquestes formacions han anat evolucionant per plantejar-te que potser sí que exercim un paper important dins dels petits festivals, però no deixes de ser una petita plataforma que aposta per grups o artistes en un moment; aquell moment, abans que passin a jugar en una altra divisió.

Quina és la idea que roman des del principi? En què es basa el festival?

L’emergència!! Sí, sempre s’ha tingut aquesta idea que hi ha un moment que és un «vist/no vist» i el repte radica a enxampar-lo al vol, abans que no passi… Com a exemple, tenim el mateix logo del festival.

Festival Emergència! 2015

La majoria de grups que hi toquen es decanten cap a l’anomenada música indie. Entre el pop/rock i el folk i l’electrònica menys conceptual. Per què Emergència! no s’obre a altres grups i estils emergents?

Tendim a etiquetar tota aquella música que surt dels nostres auriculars com a indie, però, a hores d’ara, crec que el concepte té poc a veure amb aquells primers anys noranta. Deixant de banda el tema inacabable, l’altre dia xerrant amb un dels membres de Des Âmes Libres, em confessava que els feia gràcia i il·lusió tocar en un festival com l’E!, ja que fins ara mai ningú els havia ofert de tocar davant d’un públic que no fos més proper al so dark.

Propostes en edicions anteriors com les de Tiger Menja Zebra, el nord-americà Lichens, l’electrònica de Maria Minerva o, ja si ens fixem en propostes d’enguany, la del trio sevillà Malheur (amb clares referències a John Zorn), la violinista Sara Fontán (que gairebé tots coneixem per acompanyar amb el seu violí noms coneguts de l’indie, però que, tanmateix, ben pocs coneixen amb la seva altra faceta, la de músic que ve del món de la clàssica i que un dia se li va acudir connectar el violí a un pedal i veure què passava) o el sextet Gentemayor, amb els quals veurem més d’un quedar-se bocabadat, em fan pensar que E! és un festival que té un ull posat en propostes (de vegades) més experimentals o sensates.

És un festival per als anomenats hipsters?

Aquest és un petit festival per a tothom qui vulgui descobrir noves músiques, noves formacions. Per a tothom qui vulgui deixar-se guiar per les propostes que estan començant a fer parlar o, simplement, és un esdeveniment musical en el qual pel preu d’un berenar degustaràs més de sis hores de música en directe.

Festival Emergència! 2014

Hi ha espai per a altres músiques emergents? Altres estils més ètnics o minoritaris, per exemple.

Un cop tancat el cartell d’aquesta edició, vaig saber de l’existència de Pylar (formació que té membres d’Orthodox).

Per uns moments me’ls vaig imaginar a l’escenari Hall, però vaig fer tard.

Al llarg dels anys, pel festival han passat grups que ara estan consolidats. Moltíssims. Quins concerts recordes amb un afecte especial?

Es difícil quedar-te amb tan sols uns quants, però és veritat que guardo un record especial de com se’m van eriçar els cabells (i crec que a tots els presents a la sala) veient Tiger Menja Zebra, l’Auditori s’ensorrava. Les cares de la gent en sortir del concert del nord-americà Lichens, que ens va oferir una actuació amb només la seva veu, una guitarra i dos pedals que ens va fer levitar. Més d’un va entrar en trànsit!

Tiger Menja Zebra al festival Emergència! 2013

Pony Bravo, perquè la seva actuació al festival els va servir perquè tot el territori català quedés rendit als seus peus. Oso Leone, perquè, tot i haver passat ja quatre anys del seu pas per l’E!, encara quan ens trobem en algun escenari em recorden que, malgrat no ser emergents, els encantaria tornar a tocar al festival. La timidesa amb la qual sortia a l’escenari Marina Gallardo o Kíar i com el públic les va emparar. O una cosa més recent com l’Ensemble Topogràfic, que, a més d’inaugurar l’escenari Vestíbul en l’edició 2015, després n’hem comprovat la vàlua veient el seu nom entre el més destacat de l’any.

Cada any la quota de bandes andaluses té el seu espai propi i destacat. Ets andalús i es nota. Hi ha alguna cosa en la música que es fa per terres meridionals que agrada. Hi ha una cosa, no sé com descriure-la, que hi roman i explica una manera de sentir i de ser. La música andalusa té quelcom especial i únic. Què et sembla que és?

Encara que la meva mare digui que ben poc em queda d’andalús (i en alguns aspectes té raó), pel que fa a la música mai no he volgut desenganxar-me del que es cou allà.

Ja des de petit era coneixedor de bandes i artistes com Triana, Lole y Manuel o Smash, i més endavant em vaig introduir en l’univers de Silvio, Martirio, Pata Negra o Kiko Veneno. Amb l’eclosió de l’indie em vaig amarar de grups com Los Planetas, Sick Buzos, Sr. Chinarro, Strange Fruit, Amphetamine Discharge, El Hombre Burbuja… Passada la febre, agafen el relleu bandes com Pony Bravo, Marina Gallardo, Holögrama, I am Dive, El Niño de Elche, Lost Twin, Malheur, Beatlove…

El sud sempre ha estat en moviment constant, mai no ha parat de generar bones bandes, hi ha un «no sé què» difícil d’explicar… Pot ser a causa del clima, la gastronomia o el bon saber viure, el cas és que, de vegades, llegint els lineups de la majoria de festivals del territori nacional, només m’avorreixen cada vegada més, ja que es repeteixen sempre els mateixos grups, i és quan penso: si al sud hi ha grups tan bons o més per muntar un gran festival…

Pony Bravo al festival Emergència! 2010

I la música local, la de Barcelona? Aquesta sí que és la gran protagonista anual de l’esdeveniment…

Hi puc afegir un somriure?

No m’agrada que el festival es critiqui per l’escassetat de grups d’aquí (Catalunya) o d’allà, potser és cert que aquesta és l’edició on menys presència catalana tenim, no entraré en jocs polítics ni res de semblant. Potser els grups que eren a la llista d’aquest any els vaig descartar simplement perquè vaig considerar que ja no estaven a la lliga emergent (una línia prima, i difícil de descriure).

De tant en tant rebo algun correu electrònic d’algun grup que vol tocar a l’E!, en el qual descriuen la seva trajectòria tot detallant els quatre discos publicats i els més de quaranta concerts que porten a l’esquena… ehem…

Què ha de tenir un grup per tocar a Emergència!?

Amb el meu antic company d’aventures, Abel González (ara, al Primavera Sound), vam parlar tot sovint de com havia de ser un grup o què havia de tenir un grup per tocar aquí. Crec que d’una d’aquestes xerrades va sorgir la frase que fem servir com una mena de lema:

«Agafem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid! Una mostra mínima que ens doni una visió, a escala, de com neixen i creixen avui les coses. Tots són diferents entre si, però tots es troben en el momentum en què el seu llenguatge tot just comença a quallar. Veure cossos que emergeixen: abans no existien i després serà massa tard».

Sergio Silva, ideòleg i promotor del festival Emergència!, 2014

Què destacaries de l’edició d’enguany? Potser es tracta de propostes més desconegudes que altres anys…

És cert, crec que aquest any el cartell està format per una sèrie de propostes més desconegudes si el comparem amb el d’altres edicions. D’altra banda, el públic ha demostrat any rere any que la idea de no conèixer part de l’elenc artístic els atrau molt més i saben que, al final de la nit, sortiran del CCCB amb una nova banda que cal seguir de prop.

Unes línies més amunt parlava de les formacions Malheur, Gentemayor o la violinista Sara Fontán.

Els sons foscos i contundents de Des Âmes Libres, l’electrònica del guatemalenc Rod V o el so heretat d’algunes bandes de rock alternatiu dels vuitanta que facturen els de Xàtiva, Ghost Transmission, són altres de les propostes que cal tenir en compte en aquesta edició 2016.

Quins plans de futur tens per al festival? S’hi ha afegit un escenari i la imatge del festival ha canviat –tot i que Miguel Briea en continua sent el responsable–, així que entenc que el festival continuarà evolucionant.

El 2015 vam sumar un tercer escenari, el Vestíbul de la planta 2 de l’edifici (espai que en el passat va viure moments memorables amb aquells primers Electric Café i més tard formant part del Sónar Dia). Enguany aquest escenari està comissariat pel festival de músiques electròniques d’avantguarda Lapsus.

Des de la meva posició duent la part tècnica d’aquest festival, sempre he admirat el bon gust a l’hora de programar electrònica i, a més, m’hi uneix una gran amistat (dins i fora de la feina), així que vaig veure que era el moment de suggerir-los una col·laboració d’aquest tipus.

Pel que fa a la imatge, sóc un seguidor de Miguel Brieva. A més de ser un bon músic (militant a la banda que també va passar per l’E!: Las Buenas Noches), és un dibuixant espectacular!

Aquest any vaig recordar els collages que va fer per a la pel·lícula del director sevillà Santi Amodeo, Astronautas, i va ser així com vaig pensar que enguany li podríem suggerir que treballés més el collage.

Miraflores al Festival Emergència! 2015

El resultat no deixa de ser sorprenent. Només cal que t’aturis uns minuts en algun dels cartells que ja hi ha repartits per Barcelona per admirar la quantitat de detalls que s’amaguen darrere del nom.

No m’imagino un festival de dos dies, m’agrada treballar o polir els petits detalls, els que a primer cop d’ull no es perceben, encara que confesso que em fa una il·lusió especial imaginar com podria arribar a ser l’edició 2018, en què faríem deu anys.

No vull acabar aquesta entrevista sense agrair abans la petita gran família que formem l’equip Emergència! Sense ells, res de tot això no hauria arribat fins aquí.

Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

novembre 10th, 2014 No Comments

La gata Okupa amb la TEAC 3440

Quan en el lloc d’origen dels sons no es pot veure qui o què els
produeix, sorgeix l’experiència acusmàtica
. Això passa naturalment en el bosc. Quin ocell és el que canta? I on està la cigala? Quan m’atanso al lloc d’on procedeix el cant, com l’ocell, calla. Molt poques vegades el veig. A l’Amazònia, qualsevol et pot dir que ha vist aquest o aquell animal. De fet, ho ha sentit, perquè a la selva és molt més fàcil sentir i escoltar alguna cosa que veure-la i mirar-la. De nit, per tant, a tot arreu, l’escolta es fa encara més acusmàtica.

Hi va haver un temps en què no estàvem acostumats a acceptar que qualsevol so pogués brollar d’un altaveu i això causava sorpresa, de manera que el fenomen es revestia d’un aura de màgia i de misteri. Però després de més d’un segle convivint amb altaveus, l’experiència acusmàtica que ens proporcionen ja no ens causa sorpresa. Sabem que els altaveus mimetitzen a la perfecció el so de qualsevol cosa, animal o persona: un rellotge de cu-cut, una metralladora, una gallina, el camió de recollida d’escombraries, l’home del butà que colpeja les bombones, algú que tus. També, el tro, del qual moltes cultures van creure que era la veu dels déus, i la música, per descomptat. Tant és així, que portem ja desenes d’anys escoltant més la música a través d’altaveus que directament dels instruments musicals.

En el mateix moment en què això va començar a ocórrer, quan els altaveus de les ràdios i els tocadiscs van ser suficientment bons per retransmetre o reproduir concerts, va sorgir la necessitat de fer música especialment concebuda per a aquests mitjans. Una música que no pogués ser sense ells; pròpia d’ells. Virtual, com ells. Imaginària però no per això irreal, que només semblés que no pogués ser. Una música lliure dels lligams de la mecànica. Una música que avui, en alguns aspectes, ens sembla d’allò més natural quan ballem, assistim a una rave o a un concert de música electrònica, per exemple, però que ha experimentat un llarg recorregut i que, més enllà de les manifestacions més mediàtiques i populars, continua sent un mitjà d’experimentació especialment subtil i profund i que dóna lloc a la música acusmàtica.

Zeppelin 2014 vol fixar la seva atenció en elements importants d’aquesta història que encara no ha acabat i que segur que passarà encara per múltiples salts evolutius. Arribarà un dia en el qual tots els cotxes seran elèctrics i, com només emetran el so del frec dels pneumàtics amb l’asfalt, serà necessari fer-los sonar per evitar que ens atropellin. Sonaran a cotxe o preferirem personalitzar-los com els telèfons? En aquest últim cas, quedaria oberta la porta a un nou tipus de concert acusmàtic. Amb l’obra de Bernard Parmegiani com a teló de fons, José Iges, Beatriz Ferreyra, Manuel Rocha i 14 compositors de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens expliquen a la llum de les seves presentacions i concerts com veuen el recorregut històric de la música acusmàtica i com hi relacionen la seva obra.

El festival Zeppelin 2014 té lloc els dies 14 i 15 de novembre al CCCB.
Més info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-zeppelin_2014_memries_acusmtiques-47028 

Polítiques musicals

novembre 6th, 2014 No Comments

El passat dijous vam encetar l’última sessió del cicle #BCNmp7 titulat POLÍTIQUES MUSICALS amb l’enregistrament d’un programa de ràdio, conduït per la periodista Lucía Lijtmaer, en el qual vam tractar, des de diferents punts de vista, les relacions que uneixen la música i la política. També van intervenir els tres programadors de la sessió, Marc Balfagón (Fundación Robo), Jordi Oliveras (Indigestió) i Carlos Carbonell (Internet 2), així com el músics que actuaran el 13 de novembre al Teatre del CCCB: Grey Filastine i Dick El Demasiado. Durant el programa també vam entrevistar telefònicament el periodista i crític musical Víctor Lenore que acaba de publicar el llibre “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”.

A continuació us destaquem alguns fragments del programa.

Fundación Robo es crea a partir de totes les manifestacions que va haver posteriors al maig de 2011 (…) El nostre sentit primer va ser el de visibilitzar la relació entre música i política, sobretot en el sentit de les lletres i de tractar certes temàtiques en estils on habitualment no es feia. Aquesta relació estava anant a més, en el sentit que la gent se sentia interpel·lada i implicada per tot el que estava passant.” (Marc Balfagon)

“A Indigestió sempre ens ha interessat la música que es fa a la ciutat. A partir d’aquí vam anar construint una manera d’entendre els músics com algú a qui tenim a prop i que parla de les nostres coses. Però en el moment en el qual aquí comença a haver-hi una escena important i aquesta no reflecteix coses que a nosaltres ens estaven preocupant políticament ens vam començar a preguntar què passava.” (Jordi Oliveras)

“Yo (Internet 2) empecé como músico y he acabado accidentalmente haciendo de promotor. Un poco como una cosa visceral de traer aquello que te gustaría ver. Lo que no encuentras, te lo inventas. Y estoy aquí en la misma lucha y con la oportunidad de hacer cosas y con medios. Y se agradece.” (Carlitos Carbonell)

¿Cómo te relacionaste como músico con los movimientos antiglobalización y cuándo comenzaste?  “De esto hace unos 15 años. Ya llevaba un tiempo haciendo música y política, pero cuando llegamos a este momento de la anti-globalización hubo una explosión de nueva energía, parecido a lo que fue aquí el 15M. En esa época formamos un grupo, como una marching band, específicamente para dar banda sonora a estas manifestaciones. Y fuimos por todo el mundo haciendo las bandas sonoras en directo.” (Grey Filastine)

(Dick El Demasiado) “Yo creo que todo lo que hago es un acto político. Mi música es bastante pesada, si vas escuchando los textos y vas siguiendo mi actitud en el mundillo pequeño de la música o en el mundo grande “del mundo”. Sin seguir ningún dogma, sí me considero bastante político.”

“Todo es política, no solo la música. Es lo primero que se me ocurre decir. Todo es político de alguna manera.” (GF)

“Penso que dir que tot és polític, a Barcelona, es va convertir en un excusa, una manera tonta de treure’s el tema de sobre. Dèiem que tota la música és política, que no és mentida, i per tant no en parlàvem més. La meva lectura és que, generalitzant una miqueta, durant un temps hem tingut una visió políticament molt conservadora de la música. Aquí, a Barcelona.” (JO)

“També és veritat que cada cas s’articula de diferent manera o amb diferents intensitats, i que aquesta dimensió política l’hem de mirar des de moltes perspectives. Precisament, nosaltres, des de Fundación Robo posàvem èmfasi amb el missatge, amb les lletres, però, tot i això, érem conscients que aquesta era una de les perspectives menys clau per definir com de política n’és una música. Hi ha molts d’altres factors a tenir en compte: la gestió, les relacions que es donen en el si d’aquesta música, què provoca, en quins contextos apareix…” (MB)

No hi ha una certa contra-culpabilitat en aquesta búsqueda entre la cúmbia villera i el reggaeton. No hi ha com una cerca d’autenticitat en altres mons?

“M’imagino mil formes diverses de relacionar-nos amb la música de societats diferents a la nostra, amb connotacions polítiques, morals i econòmiques dissemblants. Em resisteixo a buscar cànons i regles. Estic d’acord amb què darrera d’una certa reclamació d’autenticitat i relació amb allò popular mirem a d’altres llocs. Com sempre, això no ens parlarà del reggaeton sinó qui l’escolta.” (JO)

“Estoy muy de acuerdo en que hay mil formas de relación. A mi personalmente me interesa relacionarme con música de otras culturas en clave de iguales. Ir ahí, grabar gente, tocar con ellos, ir de gira con ellos, tocar en su país y buscar un intercambio justo.” (GF)

YouTube Preview Image

“Quería poner el caso de Omar Souleyman. Cuando lo conocí me interesé por su música, era un músico que tocaba en bodas en Síria. En Barcelona actuó en el festival Sónar, y sentí cierto rubor. Era un poco como cuando en King Kong traen a este trofeo del mundo perdido, y lo colocan delante de un montón de gente drogada.” (CC)

“Se tiende a pensar que si eres más o menos conocido eres músico y que el que está en su casa haciendo música no es músico, y creo que, por ejemplo, la renta básica universal haría que nuestra relación con la música fuera diferente. A veces he hablado con gente que se dedica a la música no-profesionalmente y, realmente, todas las acciones, todo lo que envuelve este mundo, está colonizado por estos elementos económicos de sacar réditos, de recuperar dinero. Como si todos nos comportáramos como músicos profesionales, y esto crea una relación con la música muy distorsionada.” (MB)

 YouTube Preview Image

“Fa uns anys, quan va tenir lloc el 15M, alguns trobàvem a faltar que la música reflectís allò que estàvem vivint. Crec que ara comencem a estar en un moment polític diferent en el qual parlem molt de l’ocupació de les institucions. I quelcom que políticament estava molt clar en el 15M, que era que la política formava part de tots els actes de la vida, correm el risc d’oblidar-ho. En aquest context començo a pensar que en allò cultural hi ha una dimensió política que no és la institucional, que potser és la que hem d’atendre i reivindicar.” (JO)

La sessió “Polítiques músicals”culminarà el proper 13 de novembre amb un concert al CCCB del nord-americà afincat a Barcelona Filastine i de l’holandès Dick El Demasiado.

Barcelona, ciutat magnètica?

setembre 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.