Posts Tagged ‘Música’

BCNmp7. El rock progressiu dels setanta a la Península

juny 17th, 2013 No Comments

Àlex Gómez-Font, programador de la sessió del BCNmp7 El rock progressiu dels 70 a la Península, explica com va néixer el seu interès per aquest fenomen musical.

Vivim en un país en el qual es valoren poc les aportacions culturals fetes pels de casa. En canvi, les aportacions foranes sempre són molt ben rebudes, idealitzades i reverenciades fins a extrems que a vegades poden semblar fins i tot ridículs. Si hi afegim que, en molts casos, els que s’han preocupat d’escriure la nostra història han mirat cap a una altra banda o bé han preferit obviar certs esdeveniments culturals, ens adonem que ens trobem davant d’un problema greu, gairebé catastròfic, que ens condemna a la mediocritat més absoluta. No obstant això, hi ha qui té la sort d’haver tingut uns pares o avis que van formar part dels esdeveniments i van poder viure aquelles històries. D’altres no les coneixeríem si la casualitat i la curiositat no ens portessin a descobrir els fets. Però anem a pams, deixeu-me que us expliqui com vaig arribar a trobar l’escena del rock progressiu de finals dels anys seixanta i primers setanta del segle passat. No deixa de ser curiós i fins a cert punt surrealista que fos a través de Salvador Dalí i Paco de Lucía.

A l’adolescència, els referents musicals de casa nostra que coneixia eren els que m’havien tocat viure a mi, com el fenomen del rock català, o per la música que hi havia a casa, on s’escoltava la Nova Cançó amb especial debilitat per Joan Manuel Serrat. També conjunts i solistes mítics de l’època yé-yé com el Dúo Dinámico o Els Sirex. Etapes que han estat àmpliament documentades i reivindicades. Tanmateix, en plena adolescència, quan vaig sentir el cuquet del rock i les guitarres elèctriques, em vaig trobar amb la necessitat de buscar i detectar noves expressions musicals i així vaig topar amb l’escena de finals dels seixanta i primers setanta, que d’alguna manera va posar els fonaments del que seria la història de la música popular fins al dia d’avui. Estava meravellat davant el sorgiment del moviment hippy, l’estiu de l’amor, The Beatles, el pas a la distorsió absoluta i el power trio de Jimmy Hendrix Experience, Cream, la força de bandes com The Doors, Canned Head, Grateful Dead i així un llarg etcètera. Festivals com el de Woodstock, l’illa de Wight… És evident que aquestes formacions, aquestes propostes i aquests moviments socials van tenir ressò arreu del món i a casa nostra no podia ser menys, encara que, pel que semblava, aquí no havien deixat un rastre a primer cop d’ull. Potser aquest buit es deu al fet que aquells anys es van viure sota la dictadura i que, en molts casos, quan arribà la democràcia es va fer net amb tot l’anterior i una nova generació va enterrar els predecessors. Jo seguia sense acabar d’entendre com era possible que res d’això hagués tingut ressò o continuïtat aquí, fins que arriba un dia que la casualitat i la curiositat per Salvador Dalí em van portar a descobrir una foto del gran geni empordanès a la discoteca Maddox de Platja d’Aro, envoltat del grup Màquina!, una formació de la qual Dalí deia que eren del millor que teníem a escala internacional. A més, Dalí es mostrava meravellat davant la portada del disc que havien editat, Why? (1970), dissenyada per Jordi Batiste. Immediatament vaig anar a comprar-me el disc en qüestió i en escoltar-lo la sorpresa va ser majúscula. Va revelar-se el que per a mi és un dels millors temes instrumentals per a guitarra elèctrica, escrit i executat per Josep Maria París, que, lluny de velocitats de vertigen, construeix una peça en un temps estrany per al rock, mig melancòlic, que va desdibuixant una guitarra que plora i emociona de manera inquietant.

La formació Màquina! el 1972. D’esquerra a dreta: Emili Baleriola, Ramon Mora, Teddy Ruster, Juan Mena, Salvador Font, Peter Rohr, Enric Herrera i Carles Benavent.

Durant un temps estic «flipat» pel disc Why?, però no busco ni aprofundeixo més, fins que la debilitat pel flamenc i més concretament per Paco de Lucía em tornen a portar a Màquina!, ja que el seu baixista habitual, Carles Benavent, artífex d’un llenguatge nou en el baix elèctric en el flamenc, també havia format part de Màquina!, concretament la segona Màquina!, quan el grup va incorporar metalls, ja sense Jordi Batiste i amb Enric Herrera com a mestre de cerimònies. En aquella Màquina! també hi recalaren de manera regular Salvador Font, Emili Baleriola i Peter Rohr. En aquest segon camí que em porta a Màquina! m’adono que em trobo davant d’alguna història potent. Estirant encara més el fil descobriria una escena que va tenir un fort impacte a la Península i que d’alguna manera ens va acostar a la modernitat de la música que es feia a fora de les nostres fronteres. Una escena que va dignificar i posar la base d’una nova manera de fer música a casa nostra. A partir d’aquest punt, descobriria el primer Toti Soler elèctric en format trio amb temes com «Vindrà la llum» o l’impressionant primer Dioptria de Pau Riba gravat amb el suport dels mítics Om, del mateix Toti Soler i Jordi Sabatés. També Tapiman, Jarka, els genials Pan & Regaliz, Mi Generación, els inclassificables Música Dispersa… Festivals mítics com el Festival Internacional de Música Progressiva, celebrat a Granollers l’any 1971. Fou el primer gran esdeveniment a l’aire lliure d’aquestes característiques a la Península que la premsa de l’època escandalitzada va anomenar «Wight a la española». O el Primer Festival Permanente de Música Progresiva celebrat al Salón Iris, organitzat per Oriol Regàs. Era una època en la qual Barcelona era la porta a la modernitat i a Europa.

En tota aquesta escena, no podem oblidar el treball de productors heroics com Àngel Fàbregues, que ajudaven a posar llum on només hi havia ombra. En aquest sentit, la feina duta a terme per segells com Diabolo-Als 4 Vents o Edigsa resulta d’un valor incalculable.

La sessió El rock progressiu dels 70 a la Península, que se celebrarà el 28 de juny a les 21h al Teatre del CCCB, inclourà un debat entre Karles Torra i Àlex Gómez-Font i les actuacions de: Get to Màquina! (recuperació del repertori de Màquina!) amb alguns dels seus membres (Emili Baleriola, Jordi Batiste) i amb la col·laboració d’Asimètric, i de Toti Soler amb Arnau Figueres tocant Guitarra Catalana.

Preu entrada: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats
Venda d’entrades anticipades: Taquilles CCCB i Telentrada

+info: El rock progressiu dels 70 a la Península

Twitter: #BCNmp7 i @CCCBmusica

Esdeveniment Facebook 

Elogi del jo: Torna el festival Primera Persona

abril 9th, 2013 No Comments

A Primera Persona no hem destacat per ser una avantguarda tecnològica. Més aviat ens caracteritzàvem per quedar-nos a segona -o tercera, o quarta- línia de combat. Però un dia o altre havíem de fer el pas. I ja és aquí. L’alba d’una nova era, com deien els Specials. Tot això traduït a un idioma comú vol dir que ens hem fet un compte de twitter i un altre de Facebook.

“(Dawning of a) New Era”, blog de Primera Persona, 20/03/2013

Amb energia i esperit 2.0. torna el cicle Primera Persona, que celebrarà la seva segona edició el divendres 3 i el dissabte 4 de maig al CCCB. Organitzada per Kiko Amat i Miqui Otero, la cita està protagonitzada per autors que han pres la pròpia experiència com a matèria literaturitzable en novel·les, monòlegs, còmics, pel·lícules o cançons. Els artistes que intervenen en les jornades reflexionen sobre el “jo”, però no ho fan en forma de la clàssica conferència (micròfon i senyor assegut en una taula), sinó amb una posada en escena més aviat teatral i humorística, com ens van explicar els directors del cicle en la següent entrevista sobre la primera edició.

Fins que arribi el 3 de maig, les novetats i els continguts exclusius de Primera Persona es poden seguir tant a les xarxes socials Facebook i Twitter com al blog del cicle, on ja estan disponibles el cartell de l’edició d’enguany  i les biografies dels participants. Entre els convidats de la present edició hi ha el Premi Pulitzer Junot Díaz (Santo Domingo, 1968), l’autor de la novel·la “Lamento de un prepucio” Shalom Auslander (Nova York, 1970), l’escriptor nord-americà Donald Ray Pollock (Ohio, 1954) i el realitzador audiovisual Carlo Padial (Barcelona, 1977), creador del llibre “Erasmus, Orgasmus y otros problemas” i de la pel·lícula Mi loco Erasmus.

Al Primera Persona no podien faltar bloggers autors de dietaris com Manuel Jabois, Ainhoa Rebolledo, Isabel Sucunza, Federico Montalbán i Patxi Irurzun. També reviurem les històries personals de tres personatges il·lustres d’una “Barcelona oblidada” – segons Otero i Amat – Marcos Ordóñez, Oriol Llopis i Dani el Rojo.  La música serà molt més protagonista en aquesta segona edició, que comptarà amb una sessió dedicada a dos dels pioners del rap i hip hop (Ramón Giménez “El brujo” i DJ Neas), una actuació del mític grup femení de post-punk The Raincoats i Lídia Damunt i un concert únic: Robert Forster, de The Go-Betweens, acompanyat per una banda formada per músics locals (Adrián de Alfonso, Evripidis, Fred i Son).

Primera Persona ens proposa una sèrie de xous únics i irrepetibles protagonitzats per artistes i autors que sabran captivar-nos amb els seus universos personals.

Inspirat en els clàssics anuncis de varietats, us presentem el cartell del Primera Persona.

Prescriptors musicals

març 4th, 2013 No Comments

Andy Votel – © Theophoto

Tothom té prescriptors. Fins i tot els mateixos prescriptors. Així ho parlàvem l’altre dia amb Carles Novellas, el periodista que dirigirà la taula rodona que reunirà Andy Votel, Brian Shimkovitz i Isaac Marcet. Tots tres tenen en comú una cosa, que han aconseguit fer de la seva opinió un gènere amb molt de valor. Asseure’ls a tots tres en una mateixa taula pot ser interessant pel contrapunt que pot suposar cadascuna de les seves intervencions. En el cas de l’Andy i d’en Brian, hi trobem el paper del prescriptor en el seu màxim exponent. Tots dos són apassionats de la música i han aconseguit fer del seu hobby una forma de vida. Han passat hores remenant discos polsosos en botigues i no-botigues d’arreu del món. Brian Shimkovitz té moltes històries per explicar arran dels seus viatges per Àfrica: interessat en un primer moment per l’escena hip hop de Ghana i posteriorment recopilant música de cassets africans que digitalitza i comparteix al seu blog Awesome Tapes From Africa. En el seu cas, el paper de prescriptor és claríssim. Després de l’èxit del seu blog, Brian ha estat punxant als millors festivals musicals de tot el món, i des de fa uns mesos ha posat en marxa un segell discogràfic sota el qual reedita algunes de les referències amb més èxit del seu blog. Andy Votel també té molta experiència en el sector discogràfic. Interessat especialment per la música psicodèlica d’arreu del món, ha editat molts discos en nombrosos segells, el més destacat dels quals és Finders Keepers. El seu paper com a prescriptor es veu traduït en com fa de filtre de música per fer-nos arribar les referències més selectes. La seva tasca musical evangelitzadora, a més, queda traduïda en les seves carismàtiques sessions de dj, on, segons Miqui Otero, s’hi ha d’anar amb paper i bolígraf.

Playground

L’era de l’Internet social ha afavorit l’homogeneïtzació de l’opinió. Qualsevol persona amb criteri pot esdevenir un prescriptor des del seu blog o el seu programa de ràdio. En aquest cas, Isaac Marcet, director de l’influent web musical i de tendències PlayGround, aportarà una visió d’empresari que oferirà un contrapunt al romanticisme d’Andy Votel i Brian Shimkovitz. En representació del seu equip, ens podrà explica com, en un període de crisi del periodisme, un web com PlayGround ha aconseguit posicionar-se d’una manera tan clara a la xarxa. La tasca prescriptora d’aquest web és evident, ja que exerceix de filtre dels milers de continguts que es generen constantment i que Internet posa en moviment. Discutirem sobre el paper del prescriptor, com s’ho fa per escollir els continguts, i de la influència en l’opinió pública. També parlarem dels seus prescriptors i de com creuen que els condiciona aquesta pròpia condició prescriptora.

Debat, però també concerts

Creiem que és de justícia dedicar una sessió d’aquestes característiques, sobretot tenint en compte l’època que estem vivint, de canvis constants i sobreinformació. D’aquesta sessió, n’esperem extreure conclusions i sobretot l’opinió d’aquells que s’hi dediquen professionalment. L’estructura de la sessió estarà molt amenitzada i serà dinàmica del principi al final. Els primers quaranta minuts es dedicaran a compartir opinions amb els convidats. A continuació, Andy Votel i Awesome Tapes From Africa faran dues sessions musicals d’uns 45 minuts cadascú. La pista estarà oberta, també la barra. No us oblideu del paper i del bolígraf.

+info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_prescriptors-42959 i @CCCBmusica

Nova temporada del BCNmp7

febrer 26th, 2013 1 Comment

Llarga trajectòria

Des del 2006, el BCNmp7 ha estat el cicle de programació musical estable del CCCB que fins ara havia inclòs el festival Emergència! El BCNmp7 sempre ha volgut mostrar un generós repertori d’artistes i de professionals vinculats al sector musical orquestrats al voltant de temes molt concrets que dibuixen la línia editorial del projecte, tals com (agafem aire): l’activisme en l’ideari pop, la crisi del format festival, la crítica musical, la indústria musical i la cultura lliure, la creativitat musical i les institucions musicals, la realitat i mite del «So Barcelona», les figures dels recuperadors i el llegat de la psiquedèlia folk, la cançó de l’estiu, els tributs i les versions, les bandes sonores, el Raval Global, les connexions entre la música i la ciència, la ràdio digital global, la naturalesa del jazz, la cultura del revival, etc.

Des de llavors fins ara hem tingut, en les seccions de tertúlies i debats, les veus (musicals, crítiques i professionals) més actives, compromeses i avantguardistes del panorama musical estatal: Jaime Casas, Miqui Otero, Eloy Fernández-Porta, Enric Les Palau, Luis Hidalgo, Xavier Cervantes, Patricia Godes, Jace Clayton, Philip Sherburne, Bruno Sokolowicz, Manolo Martínez, Lydia Lunch, Carles Sala, Oriol Roca, Marcos Ordóñez, Víctor Nubla, Alberto Guijarro, Ramon Faura, Elena Cabrera, Fernando Alfaro, Genís Segarra, Marta Salicrú, Borja Prieto, Martí Sales, Kiko Amat, Dani Granados, Roger Roca o Cristina Fallaràs, entre molts d’altres.

En les seccions de concerts, el públic ha pogut assistir als directes de formacions de grups ja desapareguts, com 12Twelve, La banda Trapera del Río o Sergio Algora (El niño gusano), joves promeses locals que han desenvolupat sòlides carreres en els seus respectius àmbits, com Joe Crepúsculo, Nudozurdo, Pony Bravo, Emilio José, Russian Red, Bradien, Marina Gallardo, Tarántula, Les Aus, Bèstia Ferida, Fasenuova el Guinxo, Extraperlo o Árbol, alguns clàssics com Macromassa, Mastretta, Ajo, Agustí Fernàndez, Mikel Laboa, Gorka Benítez, Miquel Gil, o combinacions sorprenents, com Muchachito amb Jonathan Richman, els mateixos 12Twelve amb el Cor de Gospel de Gràcia, o formacions de jazz, de rumba i de hip hop que surten dels seus propis gèneres i per a tots els gustos (Spring Heel Jack, Oval, Casa Crew, Rita Indiana, Nino Rota Project, Mariano Steimberg Trio, Arianna Puello)…

Programació del BCNmp7 2013: el que vindrà

El cicle BCNmp7 sempre ha intentat atrapar o provocar els temes més candents de l’univers musical actual, sobretot tenint en compte el teixit musical de proximitat sense intentar ser una plataforma de tendències o cenyir-se a l’actualitat musical, i menys en un moment on la producció musical en línia i fora de línia ha crescut de manera desorbitada, on els blocs de feligresos del sector, les revistes especialitzades i els festivals s’han multiplicat víricament.

Més enllà de les novetats, l’agenda o la moda, el BCNmp7 pretén obrir un debat reflexiu sobre temes emergents i mostrar al públic artistes a tenir en compte segons el punt de vista de persones estretament vinculades al sector. Per això mateix, el BCNmp7 s’ha confiat a uns programadors que han proposat els seus «punts calents» sobre els quals reflexionar a partir d’una programació que ofereixi una experiència esteticomusical única. Quins són els cinc grans temes que han escollit els programadors?

#01 Prescriptors (A Viva Veu)

#02 Música analògica (A Viva Veu)

#03 El rock progressiu dels 70 a la Península (Àlex Gómez-Font)

#04 Cultura de club(s) (A Viva Veu)

#05 MinimAcció (Lluís Nacenta)

#01 PRESCRIPTORS

Quan: Divendres 8 de març (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

Andy Votel – © Chris “The Judge” Arthur

A Viva Veu són joves i valents, formen part d’aquesta generació en què s’ho han hagut (i s’ho hauran) de fer i inventar tot, acostumats a treballar amb inputs d’arreu i a fer d’homes orquestra, disfressant-se de vegades de la vella figura del caçatalents (heretada de personatges com Berry Gordy o David Geffen), o del «public relations» sistemàtic i convincent o, finalment (i essencialment), del geek musical. Seva és aquesta sessió dedicada als prescriptors. En un moment de sobreproducció musical, entre hip i flop, som incapaços de tenir una visió clara del panorama musical actual. La xarxa ha democratitzat la visibilitat dels grups de música, tant en termes de producció com de difusió i d’exhibició, però també ens ha fet més lents i incapaços a l’hora d’enamorar-nos de grups o de detectar la qualitat per sobre de la quantitat. Per això avui dia tornen a ser tan importants les figures dels prescriptors, aquells que assenyalen amb el dit de la intuïció i el criteri i que fan que tots aquests feligresos dels quals parlàvem puguin trobar el seu «evangeli» (seguint amb la metàfora). En aquesta sessió es comptarà amb el periodista de Scanner FM i col·laborador de la Red Bull Music Academy, Carles Novellas, Isaac Marcet (fundador de Playground), Brian Shimkovitz (Awesome Tapes from Africa, especialista en la música tradicional del món no europeu) i Andy Votel (que, a part de DJ i productor musical, és un guia de referència internacional i va ser un dels descobridors de Voice of the Seven Woods, grup que va tocar en una sessió del BCNmp7). També hi haurà dues sessions de directes d’Awesome Tapes from Africa i Andy Votel.

#02 MÚSICA ANALÒGICA

Quan: Divendres 5 d’abril (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

Zombie Zombie

Tothom pot fer música, però en quines condicions de producció? I amb quines eines? Aquesta sessió pretén posar sobre la taula aquesta i altres qüestions que sorgeixen a partir d’aquesta constatació, i posar de manifest que hi ha artistes que segueixen sent fidels als mètodes de producció analògics, davant d’aquells que ho fan amb un plug-in. Es podran veure tres concerts: Zombie Zombie (que combinen la seva passió per les pel·lícules de terror de Carpenter amb el delit per l’«electrònica analògica»), Akron (obsessionat a recuperar música de bandes sonores de pel·lícules oblidades) i Diego Garcia (primitivisme musical a mans d’un Diògenes de l’electrònica, un abanderat del DIY).

#03 EL ROCK PROGRESSIU DELS 70 A LA PENÍNSULA

Quan: Divendres 28 de juny (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per Àlex Gómez-Font

Máquina!

Tothom que s’interessi una mica per l’aventura del rock progressiu dels setanta a la Península sabrà qui és Àlex Gómez-Font: és el qui escriu els llibres sobre l’època, qui en col·lecciona els gadgets (portades de discos, cartells, fotografies…), escriu a premsa especialitzada i exerceix de productor musical, qui coneix tots els artistes. Aquesta sessió programada per ell mateix ha volgut rescatar de la història un fenomen que és un autèntic «fenomen»: l’avantguarda del rock dels setanta a la Península. En aquesta sessió, Àlex Gómez-Font i Karles Torra descobriran els secrets de l’època i llavors serà el moment de dos concerts absolutament inèdits: Emili Baleriola i Jordi Batiste presenten “Get to Màquina!” amb la col·laboració d’Asimètric. Jordi Batiste, membre fundador de Màquina! i Emili Baleriola, el que fou un dels seus guitarristes, s’ajunten en aquesta ocasió tant especial per donar forma a algunes de les cançons del repertori original de la banda. Amb aquest recital podrem veure de manera molt clara l’impacte i la vigència d’unes peces que han esdevingut imprescindibles per entendre l’evolució del so rock al nostre país. En segon lloc, hi haurà l’actuació de Toti Soler (pioner amb la guitarra elèctrica, el rock progressiu, el jazz, la flamenco fusió, etc.) presentant «Guitarra Catalana» amb la col·laboració d’Arnau Figueres.

#04 CULTURA DE CLUB(S)

Quan: Divendres 11 d’octubre (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per A Viva Veu

La noció de club musical s’ha posat de nou a la boca dels adeptes musicals, i no només per designar una franquícia d’un festival, sinó per recuperar tota una tradició musical organitzada al voltant de clubs (de jazz, de blues…). En aquesta sessió es pretén recuperar aquest esperit. Els nois d’A Viva Veu no lliuraran la programació definitiva fins que no s’hagin passejat, com autèntics flâneurs musicals, per tots els «clubs» de referència. De moment, com davant els tiberis més suculents, només queda fer gana.

#05 MinimAcció

Quan: Divendres 5 desembre (a partir de les 21 h)
On: Teatre del CCCB
Sessió programada per Lluís Nacenta

Lluís Nacenta, a més de ser un activista cultural de primer ordre, és coordinador del Màster d’Art Sonor de la UB i té una llarga trajectòria com a músic i com a professor que intenta fer arribar la «música avançada» (aquesta és l’accepció amb la qual es queda) al gran públic dins les aules i en institucions culturals diverses. En aquesta ocasió també ho farà, amb una introducció i, sobretot, amb els dos concerts que ha programat al voltant del minimalisme anglosaxó. En primer lloc es podrà gaudir d’un compositor i músic català, però que treballa a la BBC composant per a la ràdio, la televisió i el cinema, Roger Goula, que estrenarà una peça inèdita per a l’ocasió. En segon lloc hi haurà la formació Experimental Funktion (liderada per Vera Martínez Mahner i Jonathan Brown, violí i viola del Quartet Casals –formació de prestigi internacional–) que interpretaran Different Trains i Tiple Quartet de Steve Reich. Si, segons Schrödinger, el punt de vista de l’investigador influeix en la investigació, aquí el punt de partida, el músic, afecta literalment l’obra, o això sembla.

On seguir l’actualitat del BCNmp7?

Podeu seguir tota l’actualitat del cicle a @CCCBmusica #BCNmp7 i al bloc VEUS del CCCB.

Com aconseguir les entrades?

Les sessions (d’unes tres hores de durada) tenen un preu de 7 € per sessió i 5 € amb descomptes.

L’entrada és gratuïta per als Amics del CCCB i per als Amics Musicals del CCCB. Més informació a taquilles del CCCB i aquí per fer-te el Carnet Musical.

Els dilluns abans de cada sessió se sortejaran cinc entrades dobles a través del compte de Twitter @CCCBMusica.

Ramón Andrés: “La música crea una manera de sentir col·lectiva”

febrer 12th, 2013 No Comments

“Ningú sap exactament què és la música”, diu Ramón Andrés; si bé ell, com a assagista i poeta, hi reflexiona sovint en estudis musicals i literaris. A partir d’aquesta reflexió, Andrés afirma que la música sorgeix de la voluntat d’emular la natura i que és una de les arts que més metàfores proporciona als humans. Però, més enllà dels orígens, aquest estudiós navarrès també s’interessa pel paper que la música exerceix en la societat contemporània, de la qual diu que no crea els espais de silenci on l’art musical pugui sorgir.

En l’entrevista que vam fer-li després de la seva participació al debat “En comú”, Ramón Andrés va constatar que, tot i que estem inundats de música, no la rebem favorablement. La credibilitat que atorguem a l’individu i la nostra insaciable recerca de la utilitat, va dir Andrés, ens impedeixen abastar la música en plenitud; si bé aquesta continua sent un art unitari i grupal que transmet codis comuns.

També podeu veure la conferència completa de Ramón Andrés al CCCB.