Posts Tagged ‘Miqui Otero’

Se busca detective sin nombre

April 29th, 2015 No Comments

O por qué hay que leer a Eduardo Mendoza cada verano (y venir a escucharlo al Primera Persona)

Es el as de los detectives arruinados, medalla de latón de las existencias insolventes, plusmarquista olímpico de la precariedad (triple salto mortal en las Picornell, la piscina vacía y la ciudad al fondo). Pero cuando quieran dedicarle una calle en Barcelona, tendremos un problema. Porque entre las muchas cosas de las que carece este personaje la primera que no tiene es un nombre.

He aquí algunas hipótesis por las que Eduardo Mendoza podría haberle ahorrado un bautizo al detective de sus cuatro novelas más guasonas: a) No quería que le dedicaran una calle (hizo eso tan raro que es escribir para divertirse, que es la única forma de acabar divirtiendo al lector); b) Pretendía subrayar sus carencias así que lo dejó anónimo: por no tener, que no tuviera ni nombre; c) Quería que cada lector se identificara con él; d) Prefería que fuera el lector quien se lo pusiera; e) Barajó la posibilidad de llamarlo Millet o Maragall, pero al final lo descartó.

Así que al que es, con permiso de Plinio (no el pelota del emperador Trajano, sino el policía de Tomelloso creado por García Pavón), el Mejor Detective Español del Siglo XX se le conoce como “el detective sin nombre”, “el detective manicomial”, “el detective loco”, “el detective amante de la Pepsi-cola”, “el detective de Mendoza” y, permítannos, “el detective favorito de los organizadores de un festival llamado Primera Persona”.

Este detective, como la España de 1978 donde vivió sus primeras cuitas, suele ATRAVESAR problemas morrocotudos. Y quizás él, que ignora la pompa pero que habla con un estilo resabiado, que exhibe una labia con todos los quilates que no atesora en su cartera, no habría elegido el verbo atravesar, porque, como sucede en 2015, “nada hace prever que vayamos a salir por el otro lado”.

Las historias del detective de Mendoza deben leerse en la calle, en el metro, en la playa, en terrazas públicas, en convenciones de telefonía móvil e incluso en auditorios silenciosos para reír impúdicamente y demostrarle al mundo que esto de leer puede ser la monda. Que la euforia que generan sus laberínticas gestas se parece mucho al estado de excitación en el que caería uno después de echarse al coleto los 35 botellines de Pepsi que el detective suele trasegar en cada una de sus aventuras burbujeantes. Para vivirlas, la policía lo saca de la clínica mental, su residencia habitual, quizás porque sabe que solo un loco puede encontrar los móviles lógicos de la realidad (mucho más demente y absurda que la más disparatada de las ficciones).

Que el azar es el único motor de toda historia lo saben los agentes de bolsa, los Hombres del Tiempo, las abuelas del Bingo, los adictos a echar la Primitiva y los buenos novelistas, esos que son conscientes de que la anécdota es la sal de la narración (y que a veces es tronchante y da suerte volcar todo el salero). Bien, pues ya puede entrar en escena una casualidad: este verano estaba volviendo a leer (odio el verbo releer y no lo usaré aunque se resienta la sintaxis: solo dicen que releen los que en realidad no leen jamás) sus aventuras. Leía al fresco en el corral de una aldea zamorana, rodeado de cortinos, orquestas de verbena, bocinazos francachélicos de coches rumbo a la diversión. Decidí entonces enviarle a Kiko Amat un mensaje con un párrafo la mar de hilarante de El laberinto de las aceitunas. Me contestó con otro de El misterio de la cripta embrujada. Los dos habíamos decidido, sin hablarlo antes, volver a Mendoza el pasado verano (decíamos que a Mendoza, como a la aldea y a la cola del INEM, siempre se vuelve). Así que nos prometimos intentar que sus zapatos pisaran el Primera Persona.

Su detective sale de los bajos fondos, duerme en un manicomio y regenta una peluquería (escribió Simenon que su detective Maigret debería ser peluquero, porque son los que conocen mejor el alma humana). Ríe y patalea en el fango y es un poco como esas orquídeas que crecen en lodazales. Es pobre, majara y desgraciado como su tío yanqui, el detective en Babilonia de Richard Brautigan. No llegaron a conocerse, ya que éste solo visitó nuestro país durante la Guerra Civil. ¿El Souvenir? Dos balas alojadas en el pompis que lo libraron de la Segunda Guerra Mundial. El detective de Brautigan no tiene ni para comprar una pistola, pero quizás por eso, y como hacemos con el de Mendoza, regalamos y recomendamos sus libros como si nuestro nombre fuera Mr. Smith y fuéramos puerta a puerta intentando endilgar el maravilloso libro de los mormones. En parte lo hacemos por si algún día a esos detectives les alcanza la calderilla de los derechos de autor para comprarse una pistola y se pueden cargar a todos los mandarines de la literatura aburrida.

No nos importa mucho que Mendoza gane Premios Planeta ni que la gente ensaye hincados, genuflexiones y prosternaciones cada vez que se mentan sus obras más aplaudidas. Lo importante es que Mendoza escribía como le daba la santa gana y lo hacía con tal talento, frescor y brillo que cada año genera nuevos lectores (y vocaciones, en mi caso) en los coles e institutos. Todos querríamos saber el nombre del detective sin nombre y todos querríamos tomarnos una Pepsi con Mendoza (la beberíamos con tragos muy cortos para escucharlo más rato).

Escribía Raymond Chandler sobre los detectives privados, que en realidad son como los buenos escritores, lo siguiente: “Si hubiera bastantes hombres como ellos, creo que el mundo sería un lugar muy seguro en el que vivir, y sin embargo no demasiado aburrido como para que no valiera la pena habitar en él”. Lo mismo pienso no solo del detective de Mendoza, sino de Mendoza. Aquí algún insensato acabaría con un felicísimo cliché: “Si Mendoza no existiera, ¡habría que inventarlo!” (aplausos, en la cara del ocurrente). Ya, amigo, pero es que solo alguien tendría la capacidad fabuladora y el ingenio para inventar a Eduardo Mendoza. Y ese tipo es Eduardo Mendoza. Así que menos mal. Menos mal que existe Eduardo Mendoza. Si un día desapareciera, habría que llamar al detective sin nombre para que lo buscara. Y a ver cómo lo encontrábamos, porque no sabríamos por qué letra buscar en las Páginas Amarillas.

Eduardo Mendoza conversarà amb José Luis Cuerda divendres, 8 de maig dins del festival Primera Persona.

Un festival en Primera Persona

January 20th, 2015 No Comments

Els propers 8 i 9 de maig, la 4a edició del festival Primera Persona presenta una nova ronda de relats de vida al Teatre del CCCB: monòlegs, concerts, lectures i espectacles d’allò més diversos, tots ells actuacions que, com cada any, els participants preparen en exclusiva per al festival. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, ens desgranen aquí en primeríssima persona un avanç del cartell amb alguns dels noms de luxe que passaran pel #PrimeraPersona15:

Sleaford Mods

Sleaford Mods són un duo anglès de rant/rap/spoken word, procaços, cridaners i molt articulats. Parlen de masculinitat i feblesa, de classe obrera, de grups immunds i de mentiders professionals i de la gran estafa del rock’n’roll. I dels seus dimonis, ràbies i pors. Estan adquirint una merescuda fama mundial i aquesta és la seva primera visita a Barcelona (i la seva segona a la península), en la qual presentaran el seu nou àlbum Divide + Exit.

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més tronxant, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama). La molt tossuda havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és How to Build a Girl, que Anagrama publicarà en breu al nostre país. Un llibre en una no-molt-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Visca la Caitlin.

Laetitia Sadier (Foto: Wikimedia Commons)

Laetitia Sadier era la cantant, teclista i principal lletrista d’Stereolab. També va participar a l’últim LP de McCarthy, va ser la meitat del grup Monade, va posar la veu al “To the end” de Blur i moltes altres coses. La Sadier ha publicat tres àlbums en solitari des de l’any 2010, The TripSilencio i Something Shines. És una de les grans personalitats del pop modern.

Eduardo Mendoza no necessita excessiva presentació, sent com és un dels més grans novel·listes espanyols i barcelonins: però al Primera Persona no vindrà a parlar de La verdad sobre el caso Savolta ni La ciudad de los prodigios. L’hem raptat pel festival amb l’objectiu pervers de parlar del seu meravellós humor: des de la sublim trilogia de l’anònim detectiu xalupa (El misterio de la cripta embrujadaEl laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras), passant per Sin noticias de Gurb i més enllà.

Pots seguir tota la informació sobre el festival a Twitter (@Primera_Persona) amb l’etiqueta #PrimeraPersona15.

Primeres confirmacions al #PrimeraPersona14

December 19th, 2013 2 Comments

Tracey Thorn (Everything But The Girl) //  Irvine Welsh // Calvin Johnson (Beat Happening) // Jonathan Lethem // Manolo Martínez (Astrud) // Raúl Cimas // Nueva Vulcano // Sheila Heti

Narrativa, música pop, monòlegs i representacions escèniques vàries amb el jo com a protagonista es donaran cita de nou a la 3a edició del festival Primera Persona, que tindrà lloc el proper mes de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Una nova edició en què aquest jo es reafirma i s’expandeix durant un dia més: el festival amplia la seva programació passant de dos a tres dies.

Calvin Johnson (Space Camp, 2012). Safe Amplification Site Society

Del 8 al 10 de maig de 2014, el festival reunirà noms de primera línia com la integrant del duet de pop sublim EVERYTHING BUT THE GIRL, Tracey Thorn, qui parlarà de la seva experiència en el món de la música a partir de l’autobiografia Bedsit Disco Queen: How I grew up and tried to be a pop star (Virago, 2013); l’escriptor escocès Irvine Welsh, reconegut per la seva novel·la Trainspotting de la qual Anagrama en publicarà la preqüela Skagboys a principis del 2014; el novel·lista nord-americà Jonathan Lethem autor, entre d’altres, de La fortaleza de la soledad (Mondadori, 2004); o el músic dels Estats Units Calvin Johnson fundador de l’influent segell musical K Records i líder de BEAT HAPPENING, un dels grups pioners de l’indie-pop nord-americà.

Aquest primer avanç de cartell el completen Manolo Martínez d’ASTRUD qui recentment ha anunciat la seva retirada (temporal) de la música pop i s’acomiadarà dels escenaris al Primera Persona 2014; l’actor i humorista Raúl Cimas conegut principalment per les seves interpretacions al programa de televisió Muchachada Nui i que publicarà properament el seu primer llibre amb l’editorial Blackie Books; l’editora i escriptora canadenca Sheila Heti  autora, entre d’altres, de l’aclamada novel·la ¿Cómo debería ser una persona? (Alpha Decay, 2013); i el contundent pop sorollós de NUEVA VULCANO.

Com ja ve sent habitual, els participants presentaran un espectacle en exclusiva per al Primera Persona, festival ideat pels periodistes, escriptors i agitadors culturals Kiko Amat i Miqui Otero.

Primera Persona 2013. CCCB © Miquel Taverna, 2013

Humor i relats personals entre els autors del Primera Persona

April 23rd, 2013 No Comments

Encara no teniu llibre per Sant Jordi? Si us agraden les històries personals amb altes dosis d’humor, aquí teniu un llistat d’autors imperdibles. Tots ells seran protagonistes de la nova edició del festival Primera Persona (3 i 4 de maig al CCCB). Preneu nota!

Shalom Auslander, Junot Díaz, Carlo Padial i Isabel Sucunza, participants de Primera Persona.

Teniu més informació de tots ells i de les obres que han publicat al blog del Primera Persona http://primerapersonabcn.blogspot.com.es/

Horaris i venda d’entrades al festival al web del CCCB.

Elogi del jo: Torna el festival Primera Persona

April 9th, 2013 No Comments

A Primera Persona no hem destacat per ser una avantguarda tecnològica. Més aviat ens caracteritzàvem per quedar-nos a segona -o tercera, o quarta- línia de combat. Però un dia o altre havíem de fer el pas. I ja és aquí. L’alba d’una nova era, com deien els Specials. Tot això traduït a un idioma comú vol dir que ens hem fet un compte de twitter i un altre de Facebook.

“(Dawning of a) New Era”, blog de Primera Persona, 20/03/2013

Amb energia i esperit 2.0. torna el cicle Primera Persona, que celebrarà la seva segona edició el divendres 3 i el dissabte 4 de maig al CCCB. Organitzada per Kiko Amat i Miqui Otero, la cita està protagonitzada per autors que han pres la pròpia experiència com a matèria literaturitzable en novel·les, monòlegs, còmics, pel·lícules o cançons. Els artistes que intervenen en les jornades reflexionen sobre el “jo”, però no ho fan en forma de la clàssica conferència (micròfon i senyor assegut en una taula), sinó amb una posada en escena més aviat teatral i humorística, com ens van explicar els directors del cicle en la següent entrevista sobre la primera edició.

Fins que arribi el 3 de maig, les novetats i els continguts exclusius de Primera Persona es poden seguir tant a les xarxes socials Facebook i Twitter com al blog del cicle, on ja estan disponibles el cartell de l’edició d’enguany  i les biografies dels participants. Entre els convidats de la present edició hi ha el Premi Pulitzer Junot Díaz (Santo Domingo, 1968), l’autor de la novel·la “Lamento de un prepucio” Shalom Auslander (Nova York, 1970), l’escriptor nord-americà Donald Ray Pollock (Ohio, 1954) i el realitzador audiovisual Carlo Padial (Barcelona, 1977), creador del llibre “Erasmus, Orgasmus y otros problemas” i de la pel·lícula Mi loco Erasmus.

Al Primera Persona no podien faltar bloggers autors de dietaris com Manuel Jabois, Ainhoa Rebolledo, Isabel Sucunza, Federico Montalbán i Patxi Irurzun. També reviurem les històries personals de tres personatges il·lustres d’una “Barcelona oblidada” – segons Otero i Amat – Marcos Ordóñez, Oriol Llopis i Dani el Rojo.  La música serà molt més protagonista en aquesta segona edició, que comptarà amb una sessió dedicada a dos dels pioners del rap i hip hop (Ramón Giménez “El brujo” i DJ Neas), una actuació del mític grup femení de post-punk The Raincoats i Lídia Damunt i un concert únic: Robert Forster, de The Go-Betweens, acompanyat per una banda formada per músics locals (Adrián de Alfonso, Evripidis, Fred i Son).

Primera Persona ens proposa una sèrie de xous únics i irrepetibles protagonitzats per artistes i autors que sabran captivar-nos amb els seus universos personals.

Inspirat en els clàssics anuncis de varietats, us presentem el cartell del Primera Persona.

12