Posts Tagged ‘Debat de Barcelona’

Todorov, un còmplice del CCCB

febrer 15th, 2017 No Comments

John Berger, Zygmunt Bauman, Tzvetan Todorov. Aquest hivern de 2017 ens han deixat autors de referència que han contribuït de forma cabdal a la cultura i al pensament crític. Amb ells desapareix una generació fonamental de la història europea, un grup de pensadors que encara tenia memòria directa o indirecta dels horrors del continent. A tots ells els unia la denúncia del pensament totalitari, l’obstinació per comprendre la complexitat humana i la defensa aferrissada de la democràcia i la diversitat. La setmana passada rebíem la trista notícia de la mort de l’historiador i assagista búlgar Tzvetan Todorov als 77 anys. Afable, de formes suaus i parla pausada, Todorov va ser un pensador en majúscules, allunyat de les fronteres disciplinàries i que convidava a reflexionar sense dogmatismes. Todorov va acompanyar la trajectòria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on va exercir una notable influència, en una relació que es va anar teixint al llarg dels anys, i on va impartir quatre conferències disponibles a la col·lecció Breus i que encara avui són plenament vigents.

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

A la primera conferència, l’any 2004, parlava de les fronteres d’Europa, un tema d’absoluta actualitat que també abordem al Debat de Barcelona d’aquest any. Ja llavors Todorov exigia que la Unió Europea no es limités a ser una entitat econòmica i administrativa, sinó que li demanava un “complement d’ànima” per esdevenir també una Europa cultural. Conscient que el continent no té un substrat cultural únic i que la seva identitat és la diversitat, Todorov defensava un projecte europeu basat en uns principis polítics comuns i en l’esperit crític com a mecanisme per no deixar mai de qüestionar-se.

En la seva intervenció al festival Kosmopolis l’any 2008 va parlar de terrorisme i va denunciar la progressiva legalització de la tortura com a instrument polític. En ple debat sobre els efectes de la invasió nord-americana de l’Iraq, Todorov recordava que la tortura és una pràctica que existeix des de l’antiguitat però que ara, per primera vegada, ja no es presentava com una infracció, lamentable però excusable, a la norma sinó que s’estava convertint en la mateixa norma. “Un Estat que legalitza la tortura ja no és una democràcia”, afirmava amb contundència.

L’any 2009 va mantenir un debat amb els escriptors Juan Goytisolo i Monika Zgustova amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. “La caiguda del Mur de Berlín semblava anunciar la dels altres murs que subsistien aquí i allà. Vint anys més tard, hem de constatar que aquesta esperança no ha estat coronada per l’èxit. Lluny de desaparèixer de la superfície de la Terra, els murs s’hi han multiplicat. Com s’explica això?”, plantejava Todorov en un text que vam reproduir al llibre Breus CCCB Murs caiguts, murs erigits. Pensador de l’alteritat, Todorov denunciava la “por als bàrbars” com a justificació de la proliferació de fronteres i recordava que “l’estranger no és únicament el nostre semblant, és nosaltres mateixos ahir o demà, a mercè d’un destí incert: tots som un estranger en potència”.

L’última conferència de Tzvetan Todorov al CCCB, impartida en un moment que la crisi econòmica feia estralls entre la població, tractava sobre la virtut de la moderació. Fervent defensor del pluralisme, Todorov alertava del fràgil equilibri que sustenta les societats democràtiques i del risc dels abusos del poder. Davant d’això, Todorov va fer un ferm elogi de la moderació com a principi polític i social i una crítica de la simplicitat del pensament monolític. Afirmava que “la llibertat individual és una exigència fonamental de la democràcia, però la llibertat absoluta no és un objectiu desitjable” o “garantir el benestar material de la població és un resultat desitjable, però si es persegueix aquest objectiu amb l’exclusió dels altres, acabarem vivint en un món destinat al culte dels diners. La prosperitat d’un país és un mitjà, no un objectiu”. En una entrevista que va concedir-nos, alertava: “Necessitem recordar-nos a nosaltres mateixos la importància dels valors fonamentals, com la moderació, perquè si els oblidem, ens convertim en víctimes de mecanismes que només privilegien els més poderosos”.

L’últim document que conservem de Tzvetan Todorov és, sens dubte, un dels més emotius i que millor descriu la seva amabilitat. El març de 2011 vam inaugurar el Teatre CCCB i vam demanar l’opinió sobre el Centre a algunes de les persones vinculades a la institució. Todorov va accedir a parlar sobre el CCCB en una entrevista que es va enregistrar a casa seva, a París, l’hivern de 2011. Unes paraules i un record que mai no oblidarem.

Joan-Francesc Mira: «El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte»

febrer 1st, 2017 No Comments

Explico a Joan-Francesc Mira que «El debat de Barcelona» d’aquest 2017, «Vella Europa, noves utopies», tracta, entre altres temes, sobre si hi ha una relació entre l’envelliment de la població europea i l’envelliment del projecte europeu. Ell em mira severament, diu que intuïtivament potser la correlació funciona, però que sobre el paper no està tan clar. Parlem d’identitats, de pobles nets i de pobles que brutegen, de ciutats que triomfen i fracassen, de Napoleó, d’Adenauer i de les gestes i misèries de Mitterrand.

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Anna Punsoda: Lió, Avinyó, Ravenna, Montpeller: les ciutats que vas citar a la conferència «Dant i Llull: cultures, llengües i mons», parlant dels nuclis urbans importants a la vida d’aquests dos pensadors, ja no tenen cap paper a Europa. Corren paral·leles, l’esplendor política i l’esplendor cultural de les ciutats?

Joan Francesc Mira: D’una banda, sí. Als segles XIII i XIV, Londres només tenia una importància relativa –més dinàstica que no econòmica o cultural a escala europea. Hamburg, Amsterdam o Viena no tenien la importància que tindrien després. Berlín, no cal ni dir-ho, no comença a tenir importància fins a finals del segle XVIII. Munic ja era una altra cosa. I Praga. A mesura que vas baixant, els nuclis urbans guanyaven importància. Milà comença a tenir-ne –és quan comença a pujar la família Visconti. Venècia sí que era important en tots els camps, sobretot en el comerç amb l’orient. I Florència ja era el gran centre d’activitats financeres.

Les ciutats europees del nord encara no tenien la potència que tindran després amb la revolució industrial. Però, d’altra banda, també vaig citar París, que era un nucli importantíssim des dels segles IX i X. La dinastia francesa va crear un poder que va arribar a fer ombra al papat. A més, París té la universitat, que és un gran centre d’autoritat filosòfica i teològica.

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Recorda que ni Llull ni Dant pensaven en uns termes globals com ara. Per a Dant, Nàpols era una cosa remota. El seu itinerari arriba fins a Roma –que és important però que demogràficament té 30.000 habitants. Quan els Borja hi arriben, València tenia el doble d’habitants.

Per tant, sí i no. No és que les ciutats de Ramon Llull o Dant fossin ciutats molt importants. És que tenien molta autonomia en l’àmbit polític i això els donava protagonisme –intrigues, pactes militars, acords comercials. Però la vida activa d’aquestes ciutats no es correspon a la seva importància real.

AP: Quines relacions imperaven entre aquestes ciutats del Mediterrani?

JFM: De conflicte. El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte. Només sota l’imperi Romà hi ha hagut unitat entre els pobles del Mediterrani. Amb les invasions dels bàrbars va acabar-se la unitat territorial i amb l’expansió de l’islam, la unitat religiosa. Vivim encara en una dualitat: un sud –el nord d’Àfrica i l’orient– d’origen semític islamitzat, i un nord europeu i cristià.

Però, alerta amb això de l’Europa cristiana. Recorda que els turcs arriben a finals del segle XVII fins a les portes de Viena. Que Hongria, que ara forma part del centre europeu, durant segles va pertànyer a l’imperi turc.

«Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme»

AP: No hi ha una identitat europea cristiana mil·lenària.

JFM: És que els turcs i els «europeus» pensaven en termes de cristiandat, no d’Europa. Europa és aleshores una referència geogràfica, com ho serà Amèrica. Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme i sobretot del segle XX, que ha intentat reinterpretar la història en termes d’identitat d’un projecte antic que no va existir mai.

El projecte antic que realment va importar va ser el que surt de la divisió de l’imperi Romà. A l’imperi d’Orient, on Constantí alça una capital nova a Constantinoble –Bizanci, que després serà Istanbul– continuen parlant grec i tenint una cultura grega cristianitzada, que passarà al món eslau. Aquest imperi grec desenvolupa una espècie de cesaropapisme, un tipus d’estructura en què l’autoritat civil –l’emperador bizantí– té també l’autoritat religiosa. A l’imperi d’Occident l’autoritat civil unificada no existeix –només es recupera en Carlemany, i es torna a desintegrar.

AP: I això suposa…

JFM: Una cristiandat occidental i una cristiandat oriental amb característiques completament diferents. També s’explica per l’evolució de les ciutats, com deies. Allà no hi ha hagut comunes urbanes tipus Florència o Barcelona –els consells comunals, l’autonomia, els codis de lleis, els estatuts, el comerç regulat, les universitats. No hi ha hagut universitats medievals, ni Renaixement ni Il·lustració ni burgesia als segles XVIII i XIX.

Encara que sovint depenguessin del rei, les comunes autònomes mediterrànies són el precedent de la democràcia representativa. O culturalment: Dant ja és un prehumanista i es preocupa d’aquell model romà antic –que és un model ètic, ideològic i estètic independent del model cristià. Aquí hi ha una autonomia del pensament i de l’estètica respecte de la doctrina sagrada –una autonomia que en el cristianisme oriental no ha existit mai.

«Putin ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme»

AP: I on comença i on acaba aquest cristianisme occidental?

JFM: Mira, allà on hi ha una catedral gòtica és que hi ha hagut tot aquest tipus de societat i de cultura occidental. Per exemple, la idea d’estudiar lleis o medicina a la universitat. La universitat et dóna una llicència per ensenyar o et reconeix com a doctor, o sigui se t’atorga la capacitat d’establir doctrina. Tot això representa una mentalitat, una política, unes expressions artístiques i una forma de viure molt concretes, que anirien des de Finlàndia fins a Venècia –amb la costa croata inclosa (pensa que el que ara es diu Dubrovnik era la República de Ragusa, de cultura italiana).

Putin està fent renéixer aquesta diferència entre els dos mons i l’església ortodoxa l’està reconeixent com si fos el tsar: com l’autoritat sobre l’església. Ell és el gran patró del reaccionarisme universal: finança la senyora Le Pen, la reacció d’Hongria, els adversaris de la Unió Europea, o la restauració dels monestirs del mont Athos. Ell ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme.

AP: Occidentalisme també és un concepte estrany. Durant molts segles –de fet sembla un fenomen cíclic– es va creure que hi havia una divisió entre pobles llatins i pobles anglosaxons que era insalvable.

JFM: És que té un fonament real. Al principi va ser una contraposició d’origen ètnic: romans contra «bàrbars» germànics. Però a poc a poc els pobles es van barrejant i a l’època medieval avançada aquesta divisió deixa de tenir importància. El que passa és que torna a agafar força perquè els dos pobles fan una evolució econòmica diferent. Perquè els pobles del nord comencen a prosperar i a modernitzar-se més de pressa. Hi ha un tipus de capitalisme mercantil que allà qualla més –perquè hi ha més llibertat econòmica. Concretament a la zona protestant hi ha una activació més ràpida de la cultura urbana avançada. Ciutats més netes, més endreçades, més organitzades. I això a partir del segle XVIII crea unes formes de vida i unes formes de consciència col·lectiva diferents. Sense raó, però, un ciutadà d’Hamburg o de Rotterdam o de Londres o d’Edimburg ens continua veient encara com un poble endarrerit.

AP: I malgrat aquestes diferències s’ha volgut construir una identitat europea.

JFM: El primer a intentar-ho va ser Napoleó. No per convenciment ideològic sobre cap cultura europea, naturalment. Però li interessava donar una pàtina històrica o cultural al seu imperi militar. I després d’ell, els nazis, sobretot per oposició a la Unió Soviètica, que per a ells representava els pobles asiàtics. Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta oposició que tu remarcaves entre nord i sud europeu queda absorbida per una oposició entre orient i occident.

La idea d’Europa com a estructura política construïda per l’acord comunitari entre diferents pobles és posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del segle XVII, amb la guerra dels trenta anys, no havíem parat de matar-nos. Europa té seixanta anys i està pensada per pacificar.

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

AP: Potser també perquè els seus països poguessin tenir un paper en el món global.

JFM: No. Has de mirar-t’ho en clau interna. El 1945, per primera vegada en dos segles Alemanya està completament destruïda i ocupada. Només aleshores la poden sotmetre a una unió que –creuen els altres països– els farà perdre potència. De fet, la primera unió és la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer. Per què? Perquè si controles la producció i l’ús de l’acer controles la indústria de guerra. No pots desplegar un armament pesant propi. Per tant, aquesta va ser la prova definitiva de la bona voluntat d’Alemanya: la seva producció d’acer havia d’estar sotmesa a un organisme de control supranacional.

Pensa que en els anys 1946 i 1947 els alemanys van perdre més d’una tercera part del seu territori. Això són 14 o 15 milions d’alemanys expulsats del que ara és Polònia, o Txèquia, o la zona de Königsberg, que ara és russa, i acollits després per l’Alemanya Occidental. Ara ens escandalitzem pels 400.000 palestins de la guerra araboisraeliana del 1948, però els països àrabs veïns no van ser mai capaços d’acollir-los.

«Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman»

AP: Tornem a la feblesa d’Alemanya. Qui l’aprofita?

JFM: Dona! Els que entren a la Unió com a força dominant són els francesos –que a pesar del mite de la resistència i de De Gaulle havien perdut la guerra. A través de la Unió, van intentar controlar els alemanys i, a més, satisfer les seves ànsies de grandesa històrica.

Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman, tots tres de zones de frontera o d’orígens barrejats, i tots tres germanoparlants. Vull dir que Adenauer venia de la part alemanya més afrancesada, De Gasperi era un italià del nord nascut dins de la vella Àustria-Hongria i Schuman, un francès d’origen germànic. Quaranta anys després, Helmut Kohl i François Mitterrand seran la reconciliació espiritual europea. Mitterrand era un gran polític –era un gran canalla, que va protegir criminals de guerra francesos que havien treballat amb els nazis, però un gran polític i va saber veure que havia arribat el moment de consolidar el projecte.

AP: Quo vadis, Europa?

JFM: Doncs, mira, d’una banda, des del final de l’època comunista que a tota l’Europa ortodoxa hi ha hagut una resurrecció de la fe cristiana impressionant. I no només a la Rússia de Putin. Recorda que Tsipras governa gràcies a un partit ultranacionalista, ultrareligiós i ultragrec, amb el suport dels militars i de l’església.

A la nostra Europa és tot més imprevisible. D’una banda, no diria que aquí hi ha una revifada de la pràctica religiosa catòlica. Hi ha una necessitat permanent de tipus religiós, que s’ha substituït per creences esotèriques i absurdes. I hi ha també tota una onada de protestantisme evangèlic que ve de Sud-amèrica o dels Estats Units, que és molt reaccionari, absolutament literal en la interpretació de la Bíblia, que no té res a veure amb el protestantisme original, i que va agafant cada cop més protagonisme. I després hi ha 45 milions de musulmans a Europa que creuen com creia fa segles el cristià més rigorós. I això té una potència de mobilització que no tenen els valors sobre els quals s’aguanten les nostres democràcies, com ho demostra la manera que tenim d’afrontar els atemptats gihadistes. El futur no el sé, però la clau de volta serà aquesta. No em fa gràcia haver de dir-ho, però és així.

El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

gener 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Peter Wagner: “El mecanisme de dominació i resistència a la dominació és el que ens ha portat progrés”

març 3rd, 2015 No Comments

El Debat de Barcelona d’aquest 2015 encara la recta final amb la conferència del sociòleg Peter Wagner, que situarà els conceptes de «progrés» i «modernitat» en el marc del lèxic polític actual i proposarà noves lectures i punts de vista per tal d’actualitzar-ne el sentit. L’entrevistem perquè ens avanci alguns dels temes de la conferència.

A la conferència del proper dilluns 9 de març revisaràs els conceptes polítics de ‘Progrés’ i ‘Modernitat’.
Parlaré del concepte de «progrés» en relació amb la «modernitat», començant per veure com les nostres societats occidentals han cregut fortament en el progrés durant els darrers dos segles, el progrés entès no només com una possibilitat, sinó com una cosa que passava: crèiem que la societat continuaria millorant. Les coses van anar així fins fa trenta o quaranta anys, i entre el 1979 i el 1989 alguna cosa va passar que ens va fer perdre la creença en el progrés. A la conferència explicaré quines són les raons d’aquesta pèrdua de confiança, i explicaré que com a societat tenim massa coses a millorar per rendir-nos i abandonar el concepte de «progrés». Hem d’intentar recuperar-lo, i probablement dotar-lo d’un nou sentit.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Entrevista a Bo Stråth

febrer 16th, 2015 No Comments

Després de les multitudinàries conferències d’Axel Honneth, Saskia Sassen i el debat sobre l’obra del filòsof Byung-Chul Han, el Debat de Barcelona 2015 continua replantejant-se el significat actual de grans conceptes polítics que utilitzem constantment. Bo Stråth, catedràtic emèrit d’Història nòrdica, europea i mundial a la Universitat d’Hèlsinki, prendrà la paraula per repensar i revisar els conceptes de ‘capitalisme’ i ‘benestar’. L’hem entrevistat perquè ens avanci els temes claus de la seva conferència, el proper dilluns 16 de febrer.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

12345...10...»