Posts Tagged ‘Helmut Kohl’

Joan-Francesc Mira: «El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte»

febrer 1st, 2017 No Comments

Explico a Joan-Francesc Mira que «El debat de Barcelona» d’aquest 2017, «Vella Europa, noves utopies», tracta, entre altres temes, sobre si hi ha una relació entre l’envelliment de la població europea i l’envelliment del projecte europeu. Ell em mira severament, diu que intuïtivament potser la correlació funciona, però que sobre el paper no està tan clar. Parlem d’identitats, de pobles nets i de pobles que brutegen, de ciutats que triomfen i fracassen, de Napoleó, d’Adenauer i de les gestes i misèries de Mitterrand.

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Anna Punsoda: Lió, Avinyó, Ravenna, Montpeller: les ciutats que vas citar a la conferència «Dant i Llull: cultures, llengües i mons», parlant dels nuclis urbans importants a la vida d’aquests dos pensadors, ja no tenen cap paper a Europa. Corren paral·leles, l’esplendor política i l’esplendor cultural de les ciutats?

Joan Francesc Mira: D’una banda, sí. Als segles XIII i XIV, Londres només tenia una importància relativa –més dinàstica que no econòmica o cultural a escala europea. Hamburg, Amsterdam o Viena no tenien la importància que tindrien després. Berlín, no cal ni dir-ho, no comença a tenir importància fins a finals del segle XVIII. Munic ja era una altra cosa. I Praga. A mesura que vas baixant, els nuclis urbans guanyaven importància. Milà comença a tenir-ne –és quan comença a pujar la família Visconti. Venècia sí que era important en tots els camps, sobretot en el comerç amb l’orient. I Florència ja era el gran centre d’activitats financeres.

Les ciutats europees del nord encara no tenien la potència que tindran després amb la revolució industrial. Però, d’altra banda, també vaig citar París, que era un nucli importantíssim des dels segles IX i X. La dinastia francesa va crear un poder que va arribar a fer ombra al papat. A més, París té la universitat, que és un gran centre d’autoritat filosòfica i teològica.

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Recorda que ni Llull ni Dant pensaven en uns termes globals com ara. Per a Dant, Nàpols era una cosa remota. El seu itinerari arriba fins a Roma –que és important però que demogràficament té 30.000 habitants. Quan els Borja hi arriben, València tenia el doble d’habitants.

Per tant, sí i no. No és que les ciutats de Ramon Llull o Dant fossin ciutats molt importants. És que tenien molta autonomia en l’àmbit polític i això els donava protagonisme –intrigues, pactes militars, acords comercials. Però la vida activa d’aquestes ciutats no es correspon a la seva importància real.

AP: Quines relacions imperaven entre aquestes ciutats del Mediterrani?

JFM: De conflicte. El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte. Només sota l’imperi Romà hi ha hagut unitat entre els pobles del Mediterrani. Amb les invasions dels bàrbars va acabar-se la unitat territorial i amb l’expansió de l’islam, la unitat religiosa. Vivim encara en una dualitat: un sud –el nord d’Àfrica i l’orient– d’origen semític islamitzat, i un nord europeu i cristià.

Però, alerta amb això de l’Europa cristiana. Recorda que els turcs arriben a finals del segle XVII fins a les portes de Viena. Que Hongria, que ara forma part del centre europeu, durant segles va pertànyer a l’imperi turc.

«Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme»

AP: No hi ha una identitat europea cristiana mil·lenària.

JFM: És que els turcs i els «europeus» pensaven en termes de cristiandat, no d’Europa. Europa és aleshores una referència geogràfica, com ho serà Amèrica. Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme i sobretot del segle XX, que ha intentat reinterpretar la història en termes d’identitat d’un projecte antic que no va existir mai.

El projecte antic que realment va importar va ser el que surt de la divisió de l’imperi Romà. A l’imperi d’Orient, on Constantí alça una capital nova a Constantinoble –Bizanci, que després serà Istanbul– continuen parlant grec i tenint una cultura grega cristianitzada, que passarà al món eslau. Aquest imperi grec desenvolupa una espècie de cesaropapisme, un tipus d’estructura en què l’autoritat civil –l’emperador bizantí– té també l’autoritat religiosa. A l’imperi d’Occident l’autoritat civil unificada no existeix –només es recupera en Carlemany, i es torna a desintegrar.

AP: I això suposa…

JFM: Una cristiandat occidental i una cristiandat oriental amb característiques completament diferents. També s’explica per l’evolució de les ciutats, com deies. Allà no hi ha hagut comunes urbanes tipus Florència o Barcelona –els consells comunals, l’autonomia, els codis de lleis, els estatuts, el comerç regulat, les universitats. No hi ha hagut universitats medievals, ni Renaixement ni Il·lustració ni burgesia als segles XVIII i XIX.

Encara que sovint depenguessin del rei, les comunes autònomes mediterrànies són el precedent de la democràcia representativa. O culturalment: Dant ja és un prehumanista i es preocupa d’aquell model romà antic –que és un model ètic, ideològic i estètic independent del model cristià. Aquí hi ha una autonomia del pensament i de l’estètica respecte de la doctrina sagrada –una autonomia que en el cristianisme oriental no ha existit mai.

«Putin ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme»

AP: I on comença i on acaba aquest cristianisme occidental?

JFM: Mira, allà on hi ha una catedral gòtica és que hi ha hagut tot aquest tipus de societat i de cultura occidental. Per exemple, la idea d’estudiar lleis o medicina a la universitat. La universitat et dóna una llicència per ensenyar o et reconeix com a doctor, o sigui se t’atorga la capacitat d’establir doctrina. Tot això representa una mentalitat, una política, unes expressions artístiques i una forma de viure molt concretes, que anirien des de Finlàndia fins a Venècia –amb la costa croata inclosa (pensa que el que ara es diu Dubrovnik era la República de Ragusa, de cultura italiana).

Putin està fent renéixer aquesta diferència entre els dos mons i l’església ortodoxa l’està reconeixent com si fos el tsar: com l’autoritat sobre l’església. Ell és el gran patró del reaccionarisme universal: finança la senyora Le Pen, la reacció d’Hongria, els adversaris de la Unió Europea, o la restauració dels monestirs del mont Athos. Ell ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme.

AP: Occidentalisme també és un concepte estrany. Durant molts segles –de fet sembla un fenomen cíclic– es va creure que hi havia una divisió entre pobles llatins i pobles anglosaxons que era insalvable.

JFM: És que té un fonament real. Al principi va ser una contraposició d’origen ètnic: romans contra «bàrbars» germànics. Però a poc a poc els pobles es van barrejant i a l’època medieval avançada aquesta divisió deixa de tenir importància. El que passa és que torna a agafar força perquè els dos pobles fan una evolució econòmica diferent. Perquè els pobles del nord comencen a prosperar i a modernitzar-se més de pressa. Hi ha un tipus de capitalisme mercantil que allà qualla més –perquè hi ha més llibertat econòmica. Concretament a la zona protestant hi ha una activació més ràpida de la cultura urbana avançada. Ciutats més netes, més endreçades, més organitzades. I això a partir del segle XVIII crea unes formes de vida i unes formes de consciència col·lectiva diferents. Sense raó, però, un ciutadà d’Hamburg o de Rotterdam o de Londres o d’Edimburg ens continua veient encara com un poble endarrerit.

AP: I malgrat aquestes diferències s’ha volgut construir una identitat europea.

JFM: El primer a intentar-ho va ser Napoleó. No per convenciment ideològic sobre cap cultura europea, naturalment. Però li interessava donar una pàtina històrica o cultural al seu imperi militar. I després d’ell, els nazis, sobretot per oposició a la Unió Soviètica, que per a ells representava els pobles asiàtics. Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta oposició que tu remarcaves entre nord i sud europeu queda absorbida per una oposició entre orient i occident.

La idea d’Europa com a estructura política construïda per l’acord comunitari entre diferents pobles és posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del segle XVII, amb la guerra dels trenta anys, no havíem parat de matar-nos. Europa té seixanta anys i està pensada per pacificar.

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

AP: Potser també perquè els seus països poguessin tenir un paper en el món global.

JFM: No. Has de mirar-t’ho en clau interna. El 1945, per primera vegada en dos segles Alemanya està completament destruïda i ocupada. Només aleshores la poden sotmetre a una unió que –creuen els altres països– els farà perdre potència. De fet, la primera unió és la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer. Per què? Perquè si controles la producció i l’ús de l’acer controles la indústria de guerra. No pots desplegar un armament pesant propi. Per tant, aquesta va ser la prova definitiva de la bona voluntat d’Alemanya: la seva producció d’acer havia d’estar sotmesa a un organisme de control supranacional.

Pensa que en els anys 1946 i 1947 els alemanys van perdre més d’una tercera part del seu territori. Això són 14 o 15 milions d’alemanys expulsats del que ara és Polònia, o Txèquia, o la zona de Königsberg, que ara és russa, i acollits després per l’Alemanya Occidental. Ara ens escandalitzem pels 400.000 palestins de la guerra araboisraeliana del 1948, però els països àrabs veïns no van ser mai capaços d’acollir-los.

«Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman»

AP: Tornem a la feblesa d’Alemanya. Qui l’aprofita?

JFM: Dona! Els que entren a la Unió com a força dominant són els francesos –que a pesar del mite de la resistència i de De Gaulle havien perdut la guerra. A través de la Unió, van intentar controlar els alemanys i, a més, satisfer les seves ànsies de grandesa històrica.

Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman, tots tres de zones de frontera o d’orígens barrejats, i tots tres germanoparlants. Vull dir que Adenauer venia de la part alemanya més afrancesada, De Gasperi era un italià del nord nascut dins de la vella Àustria-Hongria i Schuman, un francès d’origen germànic. Quaranta anys després, Helmut Kohl i François Mitterrand seran la reconciliació espiritual europea. Mitterrand era un gran polític –era un gran canalla, que va protegir criminals de guerra francesos que havien treballat amb els nazis, però un gran polític i va saber veure que havia arribat el moment de consolidar el projecte.

AP: Quo vadis, Europa?

JFM: Doncs, mira, d’una banda, des del final de l’època comunista que a tota l’Europa ortodoxa hi ha hagut una resurrecció de la fe cristiana impressionant. I no només a la Rússia de Putin. Recorda que Tsipras governa gràcies a un partit ultranacionalista, ultrareligiós i ultragrec, amb el suport dels militars i de l’església.

A la nostra Europa és tot més imprevisible. D’una banda, no diria que aquí hi ha una revifada de la pràctica religiosa catòlica. Hi ha una necessitat permanent de tipus religiós, que s’ha substituït per creences esotèriques i absurdes. I hi ha també tota una onada de protestantisme evangèlic que ve de Sud-amèrica o dels Estats Units, que és molt reaccionari, absolutament literal en la interpretació de la Bíblia, que no té res a veure amb el protestantisme original, i que va agafant cada cop més protagonisme. I després hi ha 45 milions de musulmans a Europa que creuen com creia fa segles el cristià més rigorós. I això té una potència de mobilització que no tenen els valors sobre els quals s’aguanten les nostres democràcies, com ho demostra la manera que tenim d’afrontar els atemptats gihadistes. El futur no el sé, però la clau de volta serà aquesta. No em fa gràcia haver de dir-ho, però és així.

1