Posts Tagged ‘Primera Persona’

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

desembre 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

Els Premis Nobel de Literatura que han passat pel CCCB

maig 17th, 2016 No Comments

L’interès del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en la literatura està ben present en la programació, des de les exposicions fins als debats, les activitats performatives com el Poetry Slam o festivals tan consolidats com Kosmopolis, Primera Persona i Món Llibre. El CCCB és territori d’escriptors i aquesta primavera hi han aterrat i hi aterraran autors tan interessants com Juan Marsé, Jordi Puntí, Renata Adler, John Irving, Don DeLillo i Svetlana Aleksiévitx. Aprofitant la visita de la Premi Nobel de Literatura 2015, fem una mica d’arqueologia en el nostre arxiu i recordem altres escriptors que han passat pel CCCB que també han guanyat el prestigiós guardó.

Svetlana Aleksiévitx. Premi Nobel de Literatura 2015. Va venir al CCCB  l’any 2006 a parlar d’estereotips en la prosa femenina.  i el maig de 2016 va participar en una conversa amb l’escriptor Francesc Serés.

Herta Müller. Premi Nobel de Literatura 2009. Visita el CCCB el juny del 2012. Imparteix la conferència «La llengua i la pàtria» i conversa amb la traductora i crítica literària Cecilia Dreymüller. Amb motiu de la seva presència al Centre li vam dedicar una exposició de petit format, «Herta Müller: El cercle viciós de les paraules».

Orhan Pamuk. Premi Nobel de Literatura 2006. Visita el CCCB el gener del 2010. L’escriptor turc imparteix una interessant conferència sobre el futur dels museus i de les novel·les.

J. M. Coetzee. Premi Nobel de Literatura 2003. Visita virtualment el CCCB l’octubre del 2008. L’autor sud-africà va llegir alguns fragments del seu llibre Diari d’un mal any en exclusiva per al festival de literatura Kosmopolis.

Gao Xingjian. Premi Nobel de Literatura 2000. Visita el CCCB l’octubre del 2008. L’escriptor xinès va parlar sobre la raó de ser de la literatura i els sacrificis que implica la defensa de la llibertat creativa davant dels abusos del poder polític o mediàtic. El CCCB també li va dedicar una exposició i un programa de televisió, Soy Cámara. El mundo de Gao.

Mario Vargas Llosa. Premi Nobel de Literatura 2010. Visita el CCCB l’octubre del 2004. Vargas Llosa va impartir la conferència «Les guerres del segle XXI».

Se busca detective sin nombre

abril 29th, 2015 No Comments

O por qué hay que leer a Eduardo Mendoza cada verano (y venir a escucharlo al Primera Persona)

Es el as de los detectives arruinados, medalla de latón de las existencias insolventes, plusmarquista olímpico de la precariedad (triple salto mortal en las Picornell, la piscina vacía y la ciudad al fondo). Pero cuando quieran dedicarle una calle en Barcelona, tendremos un problema. Porque entre las muchas cosas de las que carece este personaje la primera que no tiene es un nombre.

He aquí algunas hipótesis por las que Eduardo Mendoza podría haberle ahorrado un bautizo al detective de sus cuatro novelas más guasonas: a) No quería que le dedicaran una calle (hizo eso tan raro que es escribir para divertirse, que es la única forma de acabar divirtiendo al lector); b) Pretendía subrayar sus carencias así que lo dejó anónimo: por no tener, que no tuviera ni nombre; c) Quería que cada lector se identificara con él; d) Prefería que fuera el lector quien se lo pusiera; e) Barajó la posibilidad de llamarlo Millet o Maragall, pero al final lo descartó.

Así que al que es, con permiso de Plinio (no el pelota del emperador Trajano, sino el policía de Tomelloso creado por García Pavón), el Mejor Detective Español del Siglo XX se le conoce como “el detective sin nombre”, “el detective manicomial”, “el detective loco”, “el detective amante de la Pepsi-cola”, “el detective de Mendoza” y, permítannos, “el detective favorito de los organizadores de un festival llamado Primera Persona”.

Este detective, como la España de 1978 donde vivió sus primeras cuitas, suele ATRAVESAR problemas morrocotudos. Y quizás él, que ignora la pompa pero que habla con un estilo resabiado, que exhibe una labia con todos los quilates que no atesora en su cartera, no habría elegido el verbo atravesar, porque, como sucede en 2015, “nada hace prever que vayamos a salir por el otro lado”.

Las historias del detective de Mendoza deben leerse en la calle, en el metro, en la playa, en terrazas públicas, en convenciones de telefonía móvil e incluso en auditorios silenciosos para reír impúdicamente y demostrarle al mundo que esto de leer puede ser la monda. Que la euforia que generan sus laberínticas gestas se parece mucho al estado de excitación en el que caería uno después de echarse al coleto los 35 botellines de Pepsi que el detective suele trasegar en cada una de sus aventuras burbujeantes. Para vivirlas, la policía lo saca de la clínica mental, su residencia habitual, quizás porque sabe que solo un loco puede encontrar los móviles lógicos de la realidad (mucho más demente y absurda que la más disparatada de las ficciones).

Que el azar es el único motor de toda historia lo saben los agentes de bolsa, los Hombres del Tiempo, las abuelas del Bingo, los adictos a echar la Primitiva y los buenos novelistas, esos que son conscientes de que la anécdota es la sal de la narración (y que a veces es tronchante y da suerte volcar todo el salero). Bien, pues ya puede entrar en escena una casualidad: este verano estaba volviendo a leer (odio el verbo releer y no lo usaré aunque se resienta la sintaxis: solo dicen que releen los que en realidad no leen jamás) sus aventuras. Leía al fresco en el corral de una aldea zamorana, rodeado de cortinos, orquestas de verbena, bocinazos francachélicos de coches rumbo a la diversión. Decidí entonces enviarle a Kiko Amat un mensaje con un párrafo la mar de hilarante de El laberinto de las aceitunas. Me contestó con otro de El misterio de la cripta embrujada. Los dos habíamos decidido, sin hablarlo antes, volver a Mendoza el pasado verano (decíamos que a Mendoza, como a la aldea y a la cola del INEM, siempre se vuelve). Así que nos prometimos intentar que sus zapatos pisaran el Primera Persona.

Su detective sale de los bajos fondos, duerme en un manicomio y regenta una peluquería (escribió Simenon que su detective Maigret debería ser peluquero, porque son los que conocen mejor el alma humana). Ríe y patalea en el fango y es un poco como esas orquídeas que crecen en lodazales. Es pobre, majara y desgraciado como su tío yanqui, el detective en Babilonia de Richard Brautigan. No llegaron a conocerse, ya que éste solo visitó nuestro país durante la Guerra Civil. ¿El Souvenir? Dos balas alojadas en el pompis que lo libraron de la Segunda Guerra Mundial. El detective de Brautigan no tiene ni para comprar una pistola, pero quizás por eso, y como hacemos con el de Mendoza, regalamos y recomendamos sus libros como si nuestro nombre fuera Mr. Smith y fuéramos puerta a puerta intentando endilgar el maravilloso libro de los mormones. En parte lo hacemos por si algún día a esos detectives les alcanza la calderilla de los derechos de autor para comprarse una pistola y se pueden cargar a todos los mandarines de la literatura aburrida.

No nos importa mucho que Mendoza gane Premios Planeta ni que la gente ensaye hincados, genuflexiones y prosternaciones cada vez que se mentan sus obras más aplaudidas. Lo importante es que Mendoza escribía como le daba la santa gana y lo hacía con tal talento, frescor y brillo que cada año genera nuevos lectores (y vocaciones, en mi caso) en los coles e institutos. Todos querríamos saber el nombre del detective sin nombre y todos querríamos tomarnos una Pepsi con Mendoza (la beberíamos con tragos muy cortos para escucharlo más rato).

Escribía Raymond Chandler sobre los detectives privados, que en realidad son como los buenos escritores, lo siguiente: “Si hubiera bastantes hombres como ellos, creo que el mundo sería un lugar muy seguro en el que vivir, y sin embargo no demasiado aburrido como para que no valiera la pena habitar en él”. Lo mismo pienso no solo del detective de Mendoza, sino de Mendoza. Aquí algún insensato acabaría con un felicísimo cliché: “Si Mendoza no existiera, ¡habría que inventarlo!” (aplausos, en la cara del ocurrente). Ya, amigo, pero es que solo alguien tendría la capacidad fabuladora y el ingenio para inventar a Eduardo Mendoza. Y ese tipo es Eduardo Mendoza. Así que menos mal. Menos mal que existe Eduardo Mendoza. Si un día desapareciera, habría que llamar al detective sin nombre para que lo buscara. Y a ver cómo lo encontrábamos, porque no sabríamos por qué letra buscar en las Páginas Amarillas.

Eduardo Mendoza conversarà amb José Luis Cuerda divendres, 8 de maig dins del festival Primera Persona.

El Primera Persona sona a això

abril 28th, 2015 No Comments

Sempre que parlem del festival Primera Persona hi afegim una paraula al darrera. Multidisciplinar. No és gratuïta ni ens donen un plus per posar-la; si ho fessin seríem milionaris (i, desgraciadament, no és el cas). Durant aquestes tres edicions que portem celebrades, hem tingut representants de molts i variats gèneres artístics: des del cinema d’autor a la literatura pulp, dels còmics als fanzines, la subcultura o el periodisme. I el pop, és clar. No podem -ni volem- entendre la vida sense el pop, sense les seves ensenyances, la seva bellesa. La importància de les cançons i els grups que més ens agraden és proporcional a l’espai que tenen a Primera Persona. Els nostres JO musicals.

Aquests són els motius pels que no es poden perdre els concerts que portem aquest any al festival:

Perquè s’han de refiar de nosaltres. Quan els hem fallat? Recorden la pell de gallina quan van escoltar Dive for your memory dels Go-Betweens al Teatre del CCCB, interpretat per Robert Forster amb un grup d’acompanyament format per músics de Barcelona? I el concert d’en Jota de Los Planetas amb Sr. Chinarro? Esperin, segur que no  han oblidat que fa menys d’un any sonaven els eixordadors primers acords de Sparky’s Dream amb en Gerard Love entrant amb una de les frases més tararejades del pop: “If she lived in space, man”. O quan van tocar els Nueva Vulcano. Fins i tot hem tingut en Calvin Johnson, de Beat Happening, arribat directament des d’Olympia! Concerts memorables amb els nostres herois  damunt l’escenari. I aquest proper mes de maig en tindrem uns quants més.

Sleaford Mods

Enguany no es poden perdre dues bandes contestatàries, revolucionaries i incorruptibles. Uns són mites des de finals dels anys 70, els Monochrome Set, els altres, més contemporanis, Sleaford Mods, representen una nova manera d’entendre el pop i el rap amb missatge. Bandes que han anat més enllà del paradigma, saltant una –o dues- passes més enllà del que és cool. The Monochrome Set són pares de moltes de les coses interessants que han passat per la música britànica els darrers 35 anys. Han influenciat tothom, han fet post-punk abans que ningú, i new wave i indie pop. I tot ho han fet bé. En Bid és una figura venerada per grups tan populars com Blur, Fatboy Slim, The Housemartins o els Smiths (Johnny Marr va arribar a dir que el grup no existiria sense ells). Avançats a la seva època. Una definició semblant podem aplicar a Jason Williamson i Andrew Robert Lindsay, els Sleaford Mods, que han col·locat la seva mescla d’spoken word, rap i una desacomplexada actitud punk als llocs més alts de totes les llistes internacionals amb el seu darrer disc. Pop de classe obrera disposada a trencar els tabús establerts de les estrelles del rock’n’roll. Això els ha portat a ser odiats públicament per Noel Gallagher dels Oasis i a estar en boca de tothom. Sens dubte, un dels grups més influents del panorama musical i una de les actuacions més esperades de l’any musical a Barcelona.

Perquè aquest any Primera Persona aposta per dues personalitats absolutament magnètiques. Una és Jon Langford, una veu tant vital pel moviment punk anglès com les de Johnny Rotten, Dave Vanian, Jake Burns o Joe Strummer.  Amb The Mekons (el seu grup de sempre) han editat 18 elapés des de 1979. Ser-hi sempre és exactament això, però a més ser-hi sense renúncies i amb la coherència i ètica punk com a bandera, és el que el fa de Langford un creador diferent que col·lecciona fans per tot el món, com el novel·lista Jonathan Franzen. El gran nom femení musical del Primera Persona d’enguany és Laetitia Sadier, excepcional intèrpret en solitari (amb 4 discos a les seves esquenes) però coneguda històricament per formar part d’Stereolab, una de les grans bandes d’indie pop i pop electrònic dels 90. El seu duet creatiu amb Tim Gane (també a McCarthy), l’insubornable compromís polític d’esquerres i els discos cantats en anglès i francès van ser el seu segell inconfusible.

Laetitia Sadier

L’any passat vam complir un gran somni de l’equip del festival. D’aquells que mai penses que et passaran. Però va passar.  I va ser en el mateix moment en què vam veure a Manolo García (Los Burros, El Último de la Fila) a l’escenari del Teatre del CCCB. Aquell somni era compartit amb el de tenir en Kiko Veneno, però la diferència és que l’artista de Figueres serà a Primera Persona guitarra en mà. Acompanyat del seu fill, el talentós pintor Adán López Akimoski, repassarà la seva extensíssima trajectòria en solitari. Aquest escrit serveix per parlar del concerts que farem a Primera Persona però si algú no necessita presentació, aquest és ell. Veneno tancarà la nit de divendres de la millor manera, amb els seus hits de sempre: “Volando voy”, “En un Mercedes Blanco”, “Joselito” et al.

La darrera, i quasi més important raó. Perquè poder tenir aquests artistes en una sala de format mig, tan propers i a un preu tan reduït és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. No s’ho pensin. Repeteixo, quan els hem fallat?

El festival Primera Persona se celebrarà els propers 8 i 9 de maig al CCCB. Les entrades ja són a la venda en aquest enllaç: https://www.ticketea.com/cccb-festival-primera-persona/.

Pots escoltar la música que sonarà al Primera Persona en aquesta playlist: https://playmoss.com/en/primerapersona/playlist/23primerapersona15

Un festival en Primera Persona

gener 20th, 2015 No Comments

Els propers 8 i 9 de maig, la 4a edició del festival Primera Persona presenta una nova ronda de relats de vida al Teatre del CCCB: monòlegs, concerts, lectures i espectacles d’allò més diversos, tots ells actuacions que, com cada any, els participants preparen en exclusiva per al festival. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, ens desgranen aquí en primeríssima persona un avanç del cartell amb alguns dels noms de luxe que passaran pel #PrimeraPersona15:

Sleaford Mods

Sleaford Mods són un duo anglès de rant/rap/spoken word, procaços, cridaners i molt articulats. Parlen de masculinitat i feblesa, de classe obrera, de grups immunds i de mentiders professionals i de la gran estafa del rock’n’roll. I dels seus dimonis, ràbies i pors. Estan adquirint una merescuda fama mundial i aquesta és la seva primera visita a Barcelona (i la seva segona a la península), en la qual presentaran el seu nou àlbum Divide + Exit.

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més tronxant, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama). La molt tossuda havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és How to Build a Girl, que Anagrama publicarà en breu al nostre país. Un llibre en una no-molt-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Visca la Caitlin.

Laetitia Sadier (Foto: Wikimedia Commons)

Laetitia Sadier era la cantant, teclista i principal lletrista d’Stereolab. També va participar a l’últim LP de McCarthy, va ser la meitat del grup Monade, va posar la veu al “To the end” de Blur i moltes altres coses. La Sadier ha publicat tres àlbums en solitari des de l’any 2010, The TripSilencio i Something Shines. És una de les grans personalitats del pop modern.

Eduardo Mendoza no necessita excessiva presentació, sent com és un dels més grans novel·listes espanyols i barcelonins: però al Primera Persona no vindrà a parlar de La verdad sobre el caso Savolta ni La ciudad de los prodigios. L’hem raptat pel festival amb l’objectiu pervers de parlar del seu meravellós humor: des de la sublim trilogia de l’anònim detectiu xalupa (El misterio de la cripta embrujadaEl laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras), passant per Sin noticias de Gurb i més enllà.

Pots seguir tota la informació sobre el festival a Twitter (@Primera_Persona) amb l’etiqueta #PrimeraPersona15.

123