Posts Tagged ‘Debats ICREA’

Viure més, i millor

December 21st, 2016 No Comments

Quants anys podem arribar a viure? Des del segle XIX l’esperança de vida no ha parat de créixer: només al segle passat va augmentar en trenta anys. Però, quin és el límit? Segons un estudi de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, el límit se situaria en els 115 anys.

L’objectiu de qualsevol sistema públic de salut és que visquem més, però no a qualsevol preu. De cara al 2020, el Pla de Salut de Catalunya preveu incrementar un 5% els anys viscuts en bona salut. Aquest apèndix, «en bona salut», és important, ja que fer-se gran és un factor de risc majúscul. Tal com alerta Global Burden Disease, l’estudi epidemiològic internacional més rigorós, l’augment de l’esperança de vida incrementa els anys en què convivim amb malalties i discapacitats.

Els interrogants que planteja aquest escenari són múltiples, i per donar-los resposta, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) han plantejat el cicle de conferències Envellir, una malaltia?.

L’envelliment es pot evitar?

L’envelliment és la suma de totes les alteracions que tenen lloc en un organisme i que hi provoquen canvis funcionals fins a la mort. Però es tracta d’un fenomen molt heterogeni tant entre individus de la mateixa espècie com entre els òrgans d’un mateix individu. Tradicionalment, envellir no s’ha entès com una malaltia, sinó com un procés natural pel qual el cos acumula danys que afecten el seu funcionament. D’aquí que es consideri que l’envelliment pot ser tractat o endarrerit.

Miguel Chillón als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

A dia d’avui la medicina disposa de diverses estratègies per pal·liar els efectes de l’envelliment. En els debats al CCCB, Miguel Chillón, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociències (INc) i al Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), va explicar com funcionen les teràpies gèniques per combatre l’envelliment, i va presentar la proteïna Klotho, una molècula que es genera al ronyó i al cervell i que, tal com s’ha observat en els experiments amb ratolins, si no actua correctament té incidència en l’envelliment prematur a nivell muscular, vascular i mental.

Maria Pia Cosma

Una altra via possible per combatre les malalties de l’envelliment són les teràpies amb cèl·lules mare. En aquest sentit, Maria Pia Cosma, professora d’investigació ICREA al Centre de Regulació Genòmica (CRG), va plantejar al CCCB la creació de cèl·lules mare al laboratori per curar òrgans malalts, com si d’un cotxe vell es canviessin les peces que no acaben de funcionar. A dia d’avui encara s’investiga com aplicar aquestes teràpies en humans, però els treballs del seu equip d’investigació en la regeneració de la retina amb cèl·lules mare són esperançadors.

Alzheimer i Parkinson, les neurodegeneratives més freqüents

A l’envelliment s’associen moltes malalties del cervell, com ara les neurodegeneratives. Encara que hi ha formes precoces d’Alzheimer i de Parkinson, el més habitual és que aquestes patologies apareguin a partir dels 65 anys. Un cop passat aquest llindar, una de cada deu persones presenta Alzheimer, i dues de cada cent tenen Parkinson.

Miquel Vila

Als Debats al CCCB, Miquel Vila, professor d’investigació ICREA al VHIR, va parlar de la recerca del Parkinson, una malaltia que el 2017 celebrarà un triple aniversari. Farà dos-cents anys de la primera descripció clínica de la patologia per part del doctor James Parkinson; en farà cinquanta de la levodopa, el primer tractament per als símptomes de la malaltia, i en farà vint de la identificació de la primera mutació associada a la malaltia. En l’actualitat, la comunitat investigadora sospita que el Parkinson podria començar fora del cervell, i que pot haver-hi més factors implicats a banda de la manca de dopamina.

Les tècniques de neuroimatge han revolucionat el coneixement d’aquestes malalties, però encara queda molt de camí per recórrer. Una de les preocupacions actuals és trobar biomarcadors que delatin l’Alzheimer i el Parkinson abans que n’apareguin els primers símptomes. El paradigma vigent considera que aquestes malalties es gesten en els vint anys anteriors a les seves primeres manifestacions clíniques. Actualment el diagnòstic encara no es pot fer durant aquest període silent –etapa preclínica–, però s’hi està treballant per tal d’aturar els processos degeneratius que porten el cervell i la persona cap a la malaltia.

Elena Galea als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’INc de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va dedicar la darrera sessió dels debats a la malaltia neurodegenerativa més comuna, l’Alzheimer. Per ara, només un 0,4% dels assajos clínics contra la malaltia duts a terme entre el 2001 i el 2012 han donat bons resultats. Segons Galea, cal que la recerca es faci de manera conjunta a escala internacional en projectes com el Connectoma, que analitza les relacions que hi ha entre tots els punts del cervell.

«Els reptes científics també són reptes socials i culturals», va recordar Emilià Pola en la inauguració del cicle. El 2050 les persones més grans de vuitanta anys s’hauran triplicat a tot el món, i caldrà resoldre els diversos problemes de tipus social, econòmic i sanitari associats a aquest canvi. La ciència, des de les seves diferents disciplines, pot contribuir a donar-hi resposta.

Si investigues, millor dir-te John que Jennifer

January 28th, 2015 1 Comment
Working in Lab (MSA)

Treballant al laboratori (MSA)

En John i la Jennifer són biòlegs formats a la Universitat de Yale. Tenen currículums idèntics i ambdós han estat escollits per ocupar dues posicions iguals com a tècnics de laboratori. Ara, les seves credencials han de passar per les mans de 127 professors de biologia, química i física, que sobre el paper hauran de decidir-ne el sou. El que no saben és que es tracta de personatges inventats per un experiment d’aquesta mateixa universitat sobre diferències de gènere. Han creat la situació per veure quin és l’abast del biaix de gènere. La conclusió és clara: amb els mateixos mèrits, és millor dir-se John que Jennifer. Per a ella, proposen un salari brut anual 3720 dòlars inferior. L’estudi, publicat el 2012 a la revista PNAS, va ser liderat per una dona, Jo Handelsman, actualment directora de l’Oficina de Política Científica i Tecnologia de la Casa Blanca i, per tant, assessora en temes de ciència del president Obama.

Poques dones arriben on és ella perquè, malgrat els avenços, la ciència encara és sexista. Amb el mateix talent, sovint les dones cobren menys que els homes, tenen moltes més dificultats per prosperar, aconsegueixen menys beques i tenen més possibilitats d’acabar abandonant la seva carrera. I és així arreu del món. Les dones que dirigeixen grups de recerca encara són minoria. A les 48 universitats públiques espanyoles només hi ha tres dones rectores. I per ser rectora, primer cal ser catedràtica. A Espanya tan sols un 15% de les càtedres universitàries les ocupen dones.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Les cèl·lules mare, a debat

October 14th, 2014 No Comments

Les cèl·lules mare (stem cells) són cèl·lules presents a tots els teixits del cos, que amb la seva capacitat per dividir-se i duplicar-se permeten la renovació i regeneració dels nostres òrgans,  abastint-los rutinàriament de noves cèl·lules per substituir els milions de cèl·lules que moren cada dia. En dividir-se, la cèl·lula mare es duplica i pot crear cèl·lules diferents (cèl·lules de la sang, dels teixits, de la pell, etcètera) segons les necessitats que tingui el cos. Aquesta capacitat regeneradora, i el potencial que podria tenir la creació dirigida d’aquestes cèl·lules noves en el tractament de determinades malalties, ha convertit la investigació en cèl·lules mare en un dels camps més apassionants de la recerca científica actual.

Després del cicles dedicats als grans reptes de la biomedicina, els reptes energètics i el cervell, el Centre acull aquesta tardor ‘Cèl·lules mare: un futur sense malalties?‘ , el quart debat ICREA-CCCB, que donarà veu a quatre dels millors científics que treballen la disciplina a Catalunya per conèixer els últims avenços i reptes de la seva recerca.

“Al Japó ja s’han fet assajos clínics per regenerar teixits amb cèl·lules mare”

Salvador A. Benitah, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, obrirà els debats ICREA d’aquesta tardor el dimarts 21 d’octubre amb la conferència ‘Les cèl·lules mare: què són i quin paper tenen en els éssers vius‘. En l’entrevista, Benitah ens avança quines són les funcions de les cèl·lules mare en l’organisme, i explica perquè la polèmica que causava la recerca amb cèl·lules mare procedents d’embrions ja ha passat a la història: “Amb el descobriment de Shin’ya Yamanaka, que li va merèixer el premi Nobel de Medicina del 2012, podem portar qualsevol cèl·lula mare de l’organisme a l’estat embrionari, de manera que podríem acabar regenerant els òrgans d’un pacient i llavors transplantar-los, i tot a partir de les seves pròpies cèl·lules adultes”.

“Amb les cèl·lules mare podríem tractar les malalties més freqüents del món occidental”

Fins on podrà arribar la recerca amb cèl·lules mare? Ens ho explicarà el dimarts 28 d’octubre Ángel Raya, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona a la conferència ‘Cèl·lules mare i medicina regenerativa: realitats i promeses‘. Per Raya les cèl·lules mare són “eines” que en el futur ens haurien de permetre tractar les malalties degeneratives més freqüents al nostre món: diabetis, malaltia de Parkinson, fallades cardíaques, i en general, “totes aquelles malalties vinculades a l’envelliment dels òrgans”. Al Centre de Medicina Regenerativa treballen per generar òrgans i cèl·lules al laboratori: “partint d’aquestes cèl·lules mare intentarem arribar a produir al laboratori les cèl·lules que necessita un pacient en concret”.

“Les cèl·lules mare són les causants de la reaparició dels tumors”

Les cèl·lules mare són beneficioses en la majoria d’òrgans i funcions del cos, però en el cas del càncer i els tumors la tasca de les cèl·lules mare resulta clarament perjudicial. Ens ho explicarà el dimarts 11 de novembre Joan Seoane, professor d’investigació ICREA al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, a la conferència ‘Cap a una nova comprensió del càncer i les seves teràpies‘. “Els tumors estan generats per les mateixes cèl·lules mare que, en condicions normals, generen teixits”, explica Seoane, i això té conseqüències: “en els càncers les cèl·lules mare són les responsables de que els tumors tornin a aparèixer i que vagin a altres llocs, segons com funcioni la metàstasi”.

També participarà als debats la professora d’investigació ICREA i catedràtica de Biologia Cel·lular a la Universitat Pompeu Fabra Pura Muñoz, amb la conferència ‘Cèl·lules mare i envelliment: podem manipular el procés?‘ del dimarts 4 de novembre.

Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

March 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

Mavi Sánchez-Vives: “En 20 segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç”

March 19th, 2014 No Comments

El proper dimarts 25 de març, la professora ICREA Mavi Sánchez-Vives, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), parlarà de «Cervell i realitat virtual» en el tercer dels debats ICREA-CCCB sobre El cervell. L’hem entrevistada per conèixer com les neurociències utilitzen aquesta tecnologia puntera.

La professora d’investigació ICREA Mavi Sánchez-Vives

Quin és l’àmbit de la teva recerca?
Sóc neurocientífica i utilitzo la realitat virtual com una eina per entendre funcions cerebrals. Al CCCB parlaré d’un fenomen que il·lustra molt bé com n’és, de plàstic, el cervell, la gran capacitat que tenim de transformar en temps molt curts la representació interna del nostre propi cos. Que la representació del nostre propi cos és en el cervell ho sabem per diferents vies, per il·lusions corporals, que són relativament fàcils d’evocar i donen la il·lusió de propietat sobre un braç de goma, per exemple. També hi ha nombroses il·lusions de transformació corporal descrites en la literatura, algunes les coneixem a causa de lesions cerebrals específiques, que produeixen alteracions estranyes o extravagants, com gent que creu tenir un tercer braç, o gent que creu que pot sortir del seu cos, o casos com els que descriu Oliver Sacks, per exemple la persona que pensa que aquella cama al llit no és seva i se la vol tallar, aquest tipus de casos extrems. Amb realitat virtual podem estudiar els límits de la representació del nostre propi cos recreant aquestes il·lusions, sense necessitat de pacients amb lesions cerebrals.

Com feu servir la realitat virtual?
A través de la realitat virtual podem interioritzar un cos extern com a propi, sabem aconseguir il·lusions corporals induint una sèrie d’estímuls correlacionats, que produeixen il·lusions de transformació en terminis de temps molt curts. En vint o trenta segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç mitjançant realitat virtual, per exemple. El fet que aquestes il·lusions es produeixin tan ràpid ens fa pensar que hi ha aquesta plasticitat tan gran del cervell, i les transformacions virtuals obren la porta a aplicacions molt diferents.

Quan parles de realitat virtual, et refereixes al casc amb pantalla?
Parlem de realitat virtual immersiva, amb casc, on, en lloc de veure el seu cos normal, l’usuari veu un avatar. Aquests experiments tenen potencial en moltes àrees, com en la rehabilitació, l’entrenament, la psicoteràpia o el lleure.

Què heu descobert, per exemple?
En rehabilitació estem estudiant el tractament del dolor. Per exemple, tenim uns quants treballs publicats en els quals mostrem que el color amb què veus un braç virtual et pot afectar el llindar de dolor: si el braç virtual és vermell seràs més sensible a un estímul dolorós o calent, mentre que si és d’un altre color, blau per exemple, tindràs menys sensibilitat a un estímul dolorós o calent. Això vol dir que el llindar del dolor no és estable i es pot modificar en funció de la informació visual que reps.

Aquestes transformacions es poden dur a terme en un entorn virtual, però també donant vida a un robot.
Sí, les transformacions corporals també es poden donar si un, en comptes de tenir un cos virtual, internalitza un cos robòtic, i el cos robòtic pot estar situat a distància. Jo puc utilitzar un entorn virtual a Barcelona i veure a través dels ulls d’un robot a Londres, i interactuar i parlar en aquest entorn, de manera que tens un «cos» al lloc de destinació. Si això es generalitza, caldria regularitzar legislativament aquestes pràctiques, regular qui és el responsable de les accions que realitzarà el robot en un altre lloc, que pot estar a l’altra banda del món.

En aquest vídeo del programa «Quèquicom», podeu veure com una periodista de Barcelona utilitza la realitat virtual per encarnar-se en un robot a Londres i entrevistar el científic Mel Slater.

1234