Posts Tagged ‘envelliment’

Democràcies que envelleixen? Participació política i valors culturals de la gent gran a Europa

May 8th, 2017 No Comments

Des del Brexit fins a Viktor Orbán, Marine Le Pen i Geert Wilders, la crisi política d’Europa s’ha interpretat sovint en clau d’un conflicte generacional. Segons aquesta visió, l’auge dels projectes polítics autoritaris, el deteriorament dels valors democràtics i l’hostilitat cap a la integració europea són en part conseqüència de l’envelliment de la població al continent. Contribueixen a sostenir aquesta idea una sèrie de mites i prejudicis que retraten a la gent gran com un grup temorós, egoista i fàcil de manipular. Però aquesta perspectiva no es basa en els fets. Els analistes polítics demostren que no existeix cap relació entre l’envelliment i la inclinació envers opcions polítiques reaccionàries, i que les nostres perspectives es construeixen a partir de la nostra educació i experiència política i no canvien substancialment amb el pas del temps. Per confrontar els estereotips sobre la vellesa i la participació política, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i les Open Society Foundations han organitzat el projecte “Ageing democracies”, en què cinc investigadors desenvolupen treballs individuals que exploren les implicacions polítiques de l’envelliment. 

Ens trobem en un moment crític de la història. Els valors liberals democràtics es veuen amenaçats avui per l’auge de polítics autoritaris com Donald Trump, Viktor Orbán, Marine Le Pen o Geert Wilders, i de partits polítics xenòfobs com Alternativa per a Alemanya, el Partit de la Llibertat d’Àustria o el partit Llei i Justícia de Polònia, que tracten els principis dels drets humans i la solidaritat social amb escepticisme o fins i tot amb una hostilitat oberta. Mentrestant, el Brexit i referèndums similars han demostrat que la integritat de la Unió Europea ja no es pot donar per feta.

Aquests canvis dràstics s’estan produint juntament amb el que probablement sigui el canvi més profund i a llarg termini en la composició social d’Europa des de l’ampliació de l’accés a l’educació: l’envelliment accelerat de la població. Impulsat pel creixement continuat de l’esperança de vida mitjana, l’envelliment de la població és un dels resultats més tangibles del progrés social. Malgrat això, sovint és tractat pels experts, analistes i altres especialistes com un problema i una font de conflictes intergeneracionals.

La idea que el deteriorament dels valors liberals democràtics està en certa manera relacionat amb l’augment de la població d’edat avançada a Europa no té cap fonament. És el resultat de suposicions incontestades sobre l’envelliment i la gent gran. Però en els debats públics es repeteixen i reprodueixen constantment la idea i els mites que ho defensen. Per fer front a aquests prejudicis i aprofundir en el tema de la política de l’envelliment, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Open Society Foundations s’han unit per dur a terme el projecte “Ageing democracies”.

El projecte “Ageing democracies” reuneix cinc persones de diverses procedències, disciplines i contextos europeus per crear un equip d’investigació multidisciplinari que inclou un politòleg, un filòsof, una fotògrafa, una cineasta i un dramaturg. Al llarg del darrer any, tots cinc han analitzat la política de l’envelliment des de diferents angles i han produït treballs que aborden idees errònies i generalitzades sobre la gent gran, les seves perspectives polítiques i el seu paper en la societat. Avui, 8 de maig, celebrem l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa amb la presentació de les conclusions del projecte i les seves implicacions per construir un futur més just i democràtic.

YouTube Preview Image

L’envelliment de la població és un fet positiu

Tots els països de la Unió Europea estan experimentant un envelliment accelerat de la població. Segons les previsions demogràfiques de la Comissió, la població de la Unió assolirà un màxim de 526 milions de persones l’any 2050. Aleshores, prop del 30% de la població total tindrà més de 65 any. Cap al 2060, la proporció de persones de més de 80 anys serà pràcticament la mateixa que la de persones menors de quinze.

S’ha parlat molt de les profundes conseqüències polítiques i econòmiques que tindrà l’envelliment de la població. El debat públic se sol centrar en la pressió que exercirà en l’estat del benestar l’augment de la població de gent gran, traduït en una major despesa pública en atenció mèdica i pensions. De fet, els articles dels mitjans de comunicació sobre l’envelliment de la població sovint plantegen el fenomen com una amenaça per a l’existència mateixa de l’estat del benestar per a les generacions futures, tot enfrontant en la pràctica la població de gent gran amb els joves.

Com a resultat d’això, la dimensió generacional de la política ha guanyat rellevància. Com que l’envelliment de la població és una tendència a molt llarg termini, la discrepància entre les visions, necessitats i conductes polítiques de la gent gran i d’altres grups d’edat influirà en els processos democràtics i els debats durant les properes dècades.

No es pot culpar la gent gran de l’augment de l’autoritarisme i la xenofòbia

Immediatament després de la votació del Brexit, molta gent va expressar la seva frustració pel resultat i va suggerir que no s’hauria hagut de permetre que la gent gran votés. Durant els dies posteriors, la idea de limitar el dret de vot de la gent gran va transcendir les xarxes socials i es va obrir camí en mitjans com Time, GQ, Huffington Post, VICE, Forbes i El País. Els analistes també van responsabilitzar de la fortalesa de governs relativament impopulars o l’auge del populisme de dretes al nombre creixent de votants de la tercera edat.

Culpar la gent gran dels resultats polítics immobilistes, reaccionaris o autoritaris sembla gairebé un acte reflex i la discriminació per edat o “edatisme” que implica sovint no troba contestació. Els prejudicis basats en l’edat es fonamenten en la creença estesa i molt arrelada que, per naturalesa, la gent es torna més reaccionària amb l’edat. Però, què hi ha de cert en aquesta suposició?

Empíricament, la idea no sembla que tingui cap base. Per exemple, la suposició que el suport als partits d’extrema dreta de França i els Països Baixos és més alt entre la gent gran és en realitat falsa. Segons una enquesta d’I&O del desembre de 2016, el suport al Partit per la Llibertat de Geert Wilders era més elevat entre els votants joves i disminuïa radicalment amb l’edat: menys del 5% dels votants de més de 65 anys donaven suport a la seva campanya xenòfoba. De la mateixa manera, les enquestes preelectorals deien que el Front Nacional de Marine Le Pen era l’opció electoral preferida entre els votants francesos per sota de 50 anys, mentre entre la gent gran era la tercera opció.

Brighton Pride. Ivan Bandura, 2014.

Que la gent gran sigui menys propensa a donar suport als polítics autoritaris i xenòfobs pot anar contra les creences i suposicions, però no és massa difícil d’entendre per què ho fan. La gent gran que viu actualment a Europa encara recorda la Segona Guerra Mundial i l’auge del racisme, i la integració europea es va fonamentar en gran mesura en la idea d’evitar els horrors d’aquella època. Un estudi recent de l’investigador de Harvard Yascha Mounk i de Roberto Stefan Foa, de la Universitat de Melbourne, presenta uns resultats alarmants: mentre que la majoria d’europeus més grans pensa que un cop militar mai no està legitimat en democràcia, només un 36% dels mil·lennistes pensa el mateix. Només el 5% dels europeus majors de 65 anys creuen que un sistema democràtic és una forma “perjudicial” o “molt perjudicial” de dirigir un país, mentre que el 13% dels mil·lennistes ho percep així. Finalment, els europeus de la tercera edat són més propensos que els joves a creure que els drets civils són absolutament essencials per a una democràcia.

El grup de la gent gran és tan divers com qualsevol altre

El fet és que les perspectives polítiques i culturals de la tercera edat són molt més complexes i diverses del que tendim a assumir. Aquesta és la conclusió general del primer treball del projecte “Ageing democracies”, un informe del professor Achim Goerres, destacat politòleg alemany especialitzat en la participació política de la gent gran.

L’informe rebutja el mite que la gent gran constitueix un únic electorat amb tendències reaccionaries, i fa notar que les diferències entre les seves preferències polítiques i les de la gent més jove a Europa no es deuen a la seva edat, sinó més aviat a la manera com ha evolucionat cada generació política i les experiències històriques que han compartit els seus membres. En la mesura que podem generalitzar, les dades suggereixen que els europeus més grans són de fet menys conservadors que els seus homòlegs més joves quan es tracta d’economia. Les úniques excepcions són Suïssa i el Regne Unit, on són lleugerament més conservadors.

Pel que fa a les seves opinions culturals, si bé és cert que la gent gran és més conservadora a tots els països europeus excepte als Països Baixos, aquestes diferències són més petites del que es pensa generalment. Les persones que van créixer dins del mateix context històric comparteixen experiències similars que són les que determinen els seus valors cap a la fi de l’adolescència i el començament de l’edat adulta. Aquestes experiències venen clarament determinades per les circumstàncies nacionals i la història política. El fet d’haver nascut el 1955 a l’Alemanya Occidental forjarà les preferències polítiques i les formes de participar de la vida pública d’algú de manera força diferent que si hagués nascut el mateix any a Catalunya o la República Txeca.

Yayoflautas. Teresa Forn, 2012.

L’informe del politòleg Achim Goerres conclou que el rellevant no és la diferència d’edat sinó altres desigualtats: passada l’edat de jubilació, les persones es divideixen segons les mateixes desigualtats socials que experimenten els grups més joves. De fet, les diferències d’actituds i recursos entre els europeus més grans estan relacionades amb desigualtats de gènere, salut, educació i ingressos. Exactament igual que en la resta de grups d’edat, aquestes diferències no només estructuren la posició social de la gent gran, sinó també el que fan i el que volen de la política.

Si considerem l’exemple dels ingressos familiars, el 73% de la gent gran creu que el govern ha de reduir les diferències d’ingressos entre els més rics i els més pobres. Tanmateix, quan dividim la gent gran per grups d’ingressos, es veu exactament el mateix patró que trobem entre la gent jove. Els que tenen més ingressos no són tan partidaris de redistribuir els recursos com els que tenen menys. Entre la gent gran amb uns ingressos familiars situats en el tram més baix del 30% de la distribució d’ingressos del seu país, la proporció que dóna suport a la redistribució és del 79%. Entre els situats en el tram més alt del 30%, aquesta proporció cau al 62%.

La desigualtat socioeconòmica no només afecta les opinions polítiques de la gent gran sinó que pot afectar també la manera com participen en política. Les desigualtats en matèria de salut, molt marcades també per les desigualtats socials, són força notables entre la gent gran. Tant és així que l’edat de jubilació es pot dividir normalment en una edat d’“ancians joves” i una altra edat d’“ancians ancians”, quan els problemes de salut impedeixen les activitats diàries. Una salut pitjor entre la gent gran s’associa amb menys participació política de qualsevol mena o fins i tot gens ni mica. No obstant aquests impediments, la participació política dels “ancians ancians” encara és major que la dels joves. L’informe conclou que els polítics es dirigeixen a un electorat imaginari de persones de la tercera edat  amb actituds politiques i idees molt similars. En l’opinió de l’autor, les inquietuds latents sobre els conflictes generacionals provocats per una “onada gris” de “vells garrepes” són en bona part resultat de les exageracions dels mitjans i tenen poc fonament en els estudis científics actuals.

La política de l’envelliment és la política del futur

El fet que mai no hi hagi hagut tanta gent gran com ara planteja una pregunta preocupant: alguna vegada els havíem valorat tan poc? Malgrat que la població de la tercer edat està creixent i la població jove no, els nostres imaginaris culturals es guien tanmateix per un imperatiu de joventut. Des del món de la publicitat fins a la indústria cinematogràfica, la nostra cultura visual equipara la bellesa amb l’eterna joventut. En la cultura pop, la gent gran sovint és representada com antiquada, indefensa o irritable. Paral·lelament, el periodisme científic sol tractar l’envelliment com una malaltia que s’ha de curar, i no com una part natural del cicle vital. En lloc de valorar els tempos de la gent gran i privilegiar la seva mirada retrospectiva, la societat els demana que envelleixin “activament” per adaptar-se als temps.

La manera com envellim és una qüestió inherentment política. Resulta evident que no tots envellim de la mateixa manera i que els anys que vivim venen determinats per les nostres condicions socials i econòmiques. L’esperança de vida i la qualitat de vida varien substancialment entre països i també dins de cada país, especialment com a resultat de les desigualtats d’ingressos, gènere i educació. Una política de l’envelliment ha d’anar per tant més enllà del comportament electoral o les preferències polítiques d’un determinat grup d’edat. La manera com envellim i les implicacions de fer-se gran depenen en bona part de com està organitzada una societat, quines prioritats defineix i quines qüestions es planteja.

Els altres quatre treballs del projecte “Ageing democracies” analitzen aquestes inquietuds. El filòsof Pedro Olalla repassa el text clàssic més antic sobre la vellesa, De Senectute, de Ciceró. En un llibre que publicarà pròximament titulat De Senectute Politica, Olalla caracteritza l’accelerat i profund envelliment demogràfic a Europa com un fet irrefutable del qual hem de prendre consciència per garantir que la societat assimili, gestioni i s’enriqueixi amb les seves implicacions més profundes. L’envelliment s’ha d’entendre com un fenomen intrínsecament ètic i polític que ens exigeix posar en qüestió una societat que tracta la gent gran com a saquejadors de les arques públiques. Olalla proposa una nova lectura de la noció cada vegada més popular d’“envelliment actiu” que encaixa amb l’ideal democràtic de participació ciutadana i compromís profund amb la vida política.

Però l’envelliment de la població no és l’únic canvi demogràfic important que afecta la política de l’envelliment. Actualment, la gent gran d’Europa forma part d’una societat que ha canviat dràsticament amb els nous patrons de la migració internacional. Aquesta qüestió es tracta de manera molt subtil en la pel·lícula documental de la fotògrafa sueca Maja Daniels titulada L’àvia em diu Tomàs. L’argument és l’amistat poc probable entre en Taimaz i la Barbro. La Barbro no havia conegut mai un refugiat abans de la visita d’en Taimaz. En Taimaz arriba a Suècia com a menor no acompanyat procedent de l’Afganistan. El seu vincle amb la Barbro és la seva primera relació amb una persona sueca. La història té lloc a Älvdalen, un poble envellit i amb molt pocs habitants de la Suècia rural que té una llengua minoritària no reconeguda i amenaçada d’extinció, i posa cara a les complicades implicacions del canvi demogràfic a Europa.

YouTube Preview Image

La qüestió política de com les diferents comunitats responen als reptes actuals de la nostra societat envellida és l’argument de Casa de ningú, un documental de la productora cultural catalana Ingrid Guardiola. Amb un enfocament experimental i observacional,  Guardiola examina la vida de dues comunitats de gent gran en dos llocs radicalment diferents. El primer és Ciñera, un antic poble miner de Lleó, l’economia del qual s’ha vist molt perjudicada per la globalització. El segon és una residència d’avis del barri d’El Palomar de Barcelona. A Ciñera, una sòlida cultura sindical intenta fer front a la doble amenaça de la desindustrialització i el despoblament. A El Palomar, el creixement econòmic s’ha traduït en un augment de la població urbana, i un major nombre de gent de la tercera edat que viu a residències d’avis i de treballadors que se’n cuiden. La pel·lícula destaca la importància fonamental del treball en els dos escenaris i com les vides en aquestes comunitats divergeixen en la seva manera de tractar la població anciana.

Finalment, Peca Stefan és un dels joves dramaturgs amb més projecció de Romania. El seu nou treball és un híbrid immersiu entre una obra de teatre, una novel·la i una exposició. Titulat La nova vella llar, és un exercici d’empatia que convida el públic a posar-se en la pell de la Sra. D i la seva néta  mil·lennista, la Gina, en el seu fantàstic viatge a través de l’espai i el temps. Les dues dones es retroben, després d’estar separades molts anys, per enfrontar-se a una situació que les impulsa a una recerca a través de mons paral·lels. El destí de la Sra. D depèn de com respongui als conflictes que plantegen les diverses versions possibles de la seva vida com a anciana en les actuals Romania, Alemanya, Espanya i una llunyana versió futura d’Europa. Mentre ajuda la seva àvia al llarg del camí, la Gina ha de fer front a les seves pròpies idees falses i temors pel que fa a l’envelliment, i així sorgeixen una sèrie de qüestions recurrents. Com es valora la gent gran en les democràcies contemporànies? Quin seria el millor món possible per a la Gina i la Sra. D?

Són aquestes les preguntes vitals que planteja el projecte “Ageing democracies”, les quals son cada vegada més urgents davant de les recents evolucions polítiques al continent. La crisi de l’eurozona, la crisi de l’estat del benestar, el Brexit i l’auge de l’autoritarisme ens confronten amb una sèrie d’escenaris futurs impensables fa tot just una dècada. Aquests reptes estan aguditzant les tensions que hi ha al darrere d’una transformació més lenta però igualment profunda de la societat. I, com més envelleixi la població d’Europa, més crucial serà articular una bona política de l’envelliment. Les seves conseqüències no es limitaran als jubilats actuals. Els joves són la gent gran del futur, i és avui quan s’està dirimint si heretaran o no una cultura democràtica.

Viure més, i millor

December 21st, 2016 No Comments

Quants anys podem arribar a viure? Des del segle XIX l’esperança de vida no ha parat de créixer: només al segle passat va augmentar en trenta anys. Però, quin és el límit? Segons un estudi de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, el límit se situaria en els 115 anys.

L’objectiu de qualsevol sistema públic de salut és que visquem més, però no a qualsevol preu. De cara al 2020, el Pla de Salut de Catalunya preveu incrementar un 5% els anys viscuts en bona salut. Aquest apèndix, «en bona salut», és important, ja que fer-se gran és un factor de risc majúscul. Tal com alerta Global Burden Disease, l’estudi epidemiològic internacional més rigorós, l’augment de l’esperança de vida incrementa els anys en què convivim amb malalties i discapacitats.

Els interrogants que planteja aquest escenari són múltiples, i per donar-los resposta, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) han plantejat el cicle de conferències Envellir, una malaltia?.

L’envelliment es pot evitar?

L’envelliment és la suma de totes les alteracions que tenen lloc en un organisme i que hi provoquen canvis funcionals fins a la mort. Però es tracta d’un fenomen molt heterogeni tant entre individus de la mateixa espècie com entre els òrgans d’un mateix individu. Tradicionalment, envellir no s’ha entès com una malaltia, sinó com un procés natural pel qual el cos acumula danys que afecten el seu funcionament. D’aquí que es consideri que l’envelliment pot ser tractat o endarrerit.

Miguel Chillón als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

A dia d’avui la medicina disposa de diverses estratègies per pal·liar els efectes de l’envelliment. En els debats al CCCB, Miguel Chillón, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociències (INc) i al Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), va explicar com funcionen les teràpies gèniques per combatre l’envelliment, i va presentar la proteïna Klotho, una molècula que es genera al ronyó i al cervell i que, tal com s’ha observat en els experiments amb ratolins, si no actua correctament té incidència en l’envelliment prematur a nivell muscular, vascular i mental.

Maria Pia Cosma

Una altra via possible per combatre les malalties de l’envelliment són les teràpies amb cèl·lules mare. En aquest sentit, Maria Pia Cosma, professora d’investigació ICREA al Centre de Regulació Genòmica (CRG), va plantejar al CCCB la creació de cèl·lules mare al laboratori per curar òrgans malalts, com si d’un cotxe vell es canviessin les peces que no acaben de funcionar. A dia d’avui encara s’investiga com aplicar aquestes teràpies en humans, però els treballs del seu equip d’investigació en la regeneració de la retina amb cèl·lules mare són esperançadors.

Alzheimer i Parkinson, les neurodegeneratives més freqüents

A l’envelliment s’associen moltes malalties del cervell, com ara les neurodegeneratives. Encara que hi ha formes precoces d’Alzheimer i de Parkinson, el més habitual és que aquestes patologies apareguin a partir dels 65 anys. Un cop passat aquest llindar, una de cada deu persones presenta Alzheimer, i dues de cada cent tenen Parkinson.

Miquel Vila

Als Debats al CCCB, Miquel Vila, professor d’investigació ICREA al VHIR, va parlar de la recerca del Parkinson, una malaltia que el 2017 celebrarà un triple aniversari. Farà dos-cents anys de la primera descripció clínica de la patologia per part del doctor James Parkinson; en farà cinquanta de la levodopa, el primer tractament per als símptomes de la malaltia, i en farà vint de la identificació de la primera mutació associada a la malaltia. En l’actualitat, la comunitat investigadora sospita que el Parkinson podria començar fora del cervell, i que pot haver-hi més factors implicats a banda de la manca de dopamina.

Les tècniques de neuroimatge han revolucionat el coneixement d’aquestes malalties, però encara queda molt de camí per recórrer. Una de les preocupacions actuals és trobar biomarcadors que delatin l’Alzheimer i el Parkinson abans que n’apareguin els primers símptomes. El paradigma vigent considera que aquestes malalties es gesten en els vint anys anteriors a les seves primeres manifestacions clíniques. Actualment el diagnòstic encara no es pot fer durant aquest període silent –etapa preclínica–, però s’hi està treballant per tal d’aturar els processos degeneratius que porten el cervell i la persona cap a la malaltia.

Elena Galea als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’INc de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va dedicar la darrera sessió dels debats a la malaltia neurodegenerativa més comuna, l’Alzheimer. Per ara, només un 0,4% dels assajos clínics contra la malaltia duts a terme entre el 2001 i el 2012 han donat bons resultats. Segons Galea, cal que la recerca es faci de manera conjunta a escala internacional en projectes com el Connectoma, que analitza les relacions que hi ha entre tots els punts del cervell.

«Els reptes científics també són reptes socials i culturals», va recordar Emilià Pola en la inauguració del cicle. El 2050 les persones més grans de vuitanta anys s’hauran triplicat a tot el món, i caldrà resoldre els diversos problemes de tipus social, econòmic i sanitari associats a aquest canvi. La ciència, des de les seves diferents disciplines, pot contribuir a donar-hi resposta.

1