Posts Tagged ‘Conferències’

Ramon Llull vist des de les matemàtiques

desembre 7th, 2016 No Comments

Lluís Nacenta © CCCB, Miquel Taverna, 2016

Aquesta tardor experts molt diversos han explicat Ramon Llull des de les seves disciplines. En el debat «La música dels nombres», el matemàtic i assagista Lluís Nacenta va parlar de les màquines d’inspiració lul·liana, i es va preguntar si seria possible una combinatòria verbal per la societat contemporània. Aquesta és la visió que té un matemàtic de la figura de Ramon Llull.

La màquina de pensar de Llull no funciona

Jorge Luis Borges

Borges va sentenciar, ja als anys trenta del segle passat, que la màquina de pensar ideada per Llull no funcionava. Si bé va ser creada per poder dir totes les coses sobre el món i l’univers, per donar lloc a proposicions a partir de conceptes, la màquina no compleix el seu propòsit perquè no té capacitat per emetre judicis ni per raonar. Lluís Nacenta parteix de l’afirmació de Borges per poder anar més enllà i respondre per què no funciona. Per això es proposa comparar-la amb tres grans màquines de pensar que l’han succeït: la màquina de Leibniz (segle XVII), la màquina de Turing (segle XX) i, finalment, l’ordinador contemporani.

Si la màquina funciona, no pensa; si pensa, no funciona

La diferència entre la màquina de Llull i la resta és, precisament, que totes les altres es limiten a calcular, per això funcionen. Segons Nacenta, l’especificitat de la màquina de Llull rau en el fet que pretenia deslliurar les paraules del seu lligam gramatical per fer-los dir totes les coses, mentre que totes les altres màquines funcionen amb una combinatòria eminentment numèrica i no pas verbal. Lluís Nacenta considera que el càlcul, atès que maneja dades però ignora el contingut d’allò que està calculant, no pot ser considerat pensament. Per tant, som en un cul-de-sac: les màquines que combinen nombres funcionen, però no pensen; la màquina que combina paraules, pensa, però no funciona.

L’affatus, el sisè sentit de Llull

Per tal de sortir d’aquest atzucac, Nacenta recorre al llibre Teoria lul·liana de la comunicació de Josep-Lluís Navarro (2016), en concret a l’ús que fa del concepte d’affatus de Llull. L’affatus era, segons Llull, el sisè sentit, aquell que permetia comunicar o manifestar cap enfora una concepció interior, i el qual posseïen tant humans com animals. Per tant, contràriament al model comunicatiu imperant actualment, que concep la comunicació com una simple transmissió d’informació entre un emissor i un receptor, la proposta de Llull abraça el misteri, la possibilitat que cadascú tingui la seva pròpia concepció interior i no hi hagi una vertadera entesa entre parlants.

És d’aquesta mateixa manera que procedeix la màquina de pensar de Llull, sense defugir el misteri i la complexitat del món que es vol explicar. Per això, segons Nacenta, cal afirmar que la màquina de Llull no només permet pensar, sinó que també funciona i se’n pot obtenir una visió del món, malgrat que sigui complexa i plena de misteri.

La màquina de pensar, avui

Un cop rescatada la màquina de Llull, Nacenta busca els indicis de combinatòria verbal que es poden trobar en la societat contemporània. Primerament, però, caldria que disposéssim d’una matemàtica verbal que no ignorés el dubte; és a dir, que prengués consciència d’allò que descriu. Nacenta veu una possibilitat de màquina de pensar en l’algoritme que utilitzen els motors de cerca d’Internet. Google pot considerar-se una màquina verbal si entenem que, atès que dóna un sentit a les paraules que està més enllà de la gramàtica, es tracta d’un algoritme metafísic, que està fora del llenguatge i, consegüentment, també fora del món. Tanmateix, el cas paradigmàtic de combinatòria verbal és la música, segons Nacenta, ja que el so de les paraules és tan complex com la seva semàntica.

Ramon Llull vist des de la música

desembre 7th, 2016 No Comments

Josep Maria Mestres Quadreny © CCCB, Miquel Taverna, 2016

L’amplitud de l’obra de Ramon Llull ha influït en disciplines molt diverses. En el debat «La música dels nombres», el músic Josep Maria Mestres Quadreny va resseguir la història de la creació musical a partir de les aportacions lul·lianes a la cultura.

Els Rims lul·lians: la separació entre música i poesia

Quan Ramon Llull decideix convertir-se «a la penitència», renega del seu passat de trobador i comença a escriure Rims, poesies pensades per ser llegides i no pas cantades. Això suposa un trencament de la unió fins aleshores intrínseca entre música i poesia i dóna lloc al naixement d’una poesia amb entitat pròpia que no necessita ser cantada.

Anton Webern

Després d’aquesta primera ruptura, Mestres Quadreny va descriure els successius trencaments que han conformat la història de la música i que s’enllacen fins a arribar a la segona meitat del segle XX, en què els compositors europeus van seguir l’estela d’Anton Webern, que havia suprimit el fil conductor de la melodia, i van abraçar l’experimentació musical. Aquesta és la generació de compositors a què pertany Mestres Quadreny, que va incorporar la combinatòria i l’atzar en la composició musical.

La creativitat segons Llull

Pel que fa a la creació artística, Mestres Quadreny subscriu una afirmació lul·liana que considera que «tota l’activitat i els coneixements de l’home són una sola cosa». Per tant, el compositor creu que és al cervell on, a més d’emmagatzemar informació, es gesta la creativitat. De fet, la memòria d’allò viscut i els coneixements apresos són precisament les fonts que permeten el desenvolupament de la creativitat.

Les primeres creacions artístiques de Mestres Quadreny partien d’una peça musical que ja coneixia, la Sonata per a piano de Webern, i amb la qual va experimentar i jugar fins que va descobrir el poder creatiu de l’atzar i la probabilitat. Inspirat per Joan Miró, la divisa que va seguir Mestres Quadreny era: «la imitació de l’atzar conduït per la mà de l’artista».

Llull i el segle XX: utopia, informàtica i energia

Mestres Quadreny veu en l’obra de Llull la llavor de tres debats que van marcar el segle XX. En primer lloc, equipara el misticisme lul·lià als projectes utòpics lligats al progrés de la societat. Això el duu a preguntar-se per l’actitud utòpica dels artistes contemporanis. En el seu cas, el futur ideal passa per una societat on l’art pugui millorar la qualitat de l’home. El segon exemple l’extreu de l’obra Ars combinatòria i es tracta de la màquina de pensar de Llull. Mestres Quadreny veu en aquesta creació un clar precedent de la informàtica actual. Finalment, destaca l’aportació de Llull en la coneguda equació d’Einstein: «E =mc2». Ramon Llull ja s’havia adonat, quan enumerava els elements de l’univers, que n’hi havia un que era «la calor del foc», és a dir, l’energia.

Joan Brossa, Askatasuna, Els entra-i-surts del poeta.

El pedestal són les sabates: Llull i Brossa

Si hi ha un personatge de les darreres dècades que pugui comparar-se amb Ramon Llull, aquest és Joan Brossa, gran amic de Mestres Quadreny. Al seu parer, malgrat les diferències evidents entre ambdós personatges, tots dos van ser poetes trencadors amb la tradició vigent, amb l’objectiu clar de comunicar als altres la veritat que havien trobat i de maneres molt diverses. A més, a nivell personal, tant Llull com Brossa van decidir menysprear qüestions materials per anar al nucli de les coses: el «ser» davant del «tenir».

Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

agost 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

El secret de Marilynne Robinson

novembre 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


Cristina Carrasco: “Amb la industrialització calia disciplinar al treballador”

octubre 9th, 2015 No Comments

El treball dignifica? Per què continuem treballant tantes hores si la tecnologia fa bona part de la feina? Com hem passat de buscar la plena ocupació a acceptar una societat amb un 20% d’atur estructural? El món laboral és el tema de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, que sota el títol de Per què treballem? aplegaran economistes, filòsofs, sociòlegs i experts al CCCB, l’Arts Santa Mònica i l’Institut Français Barcelona.

En la sessió inaugural al CCCB, els economistes Yann Moulier-Boutang i Cristina Carrasco debatran com i per qui treballem, per obrir i consolidar altres imaginaris laborals. En l’entrevista següent, Cristina Carrasco defensa que la necessitat de “disciplinar” el treballador neix amb la industrialització, quan cal que s’estigui 12 hores davant la màquina, i recorda que per ensenyar aquesta disciplina van jugar un paper important tant l’església com l’educació. Carrasco també reivindica unes relacions de treball amb reciprocitat, i que el debat no només tingui en compte el treball assalariat, sinó que també contempli el treball femení, sovint invisibilitzat en desenvolupar-se a l’àmbit domèstic.

Per què treballem? Sessió inaugural de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, el dimecres 14 d’octubre al CCCB.

12345...1020...»