Albert Forns

Albert Forns és periodista i escriptor. Actualment treballa al Centre de Documentació i Debats del CCCB.

El secret de Marilynne Robinson

novembre 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


Kamila Shamsie i l’escriptura multicultural

març 18th, 2014 No Comments

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija

Hi ha molts escriptors d’arreu del món que han escrit sobre Barcelona, que se l’han feta seva. Des de George Orwell fins a Jean Genet, passant per les primeres plomes del boom llatinoamericà, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, que durant anys van fer de la ciutat la seva base d’operacions europea. També Roberto Bolaño va descriure la seva Barcelona a Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (que ara s’adapta al teatre) o a Los detectives salvajes, Colm Tóibín a El sur, Richard Gwyn a The Colour of a Dog Running Away… Són moltes les mirades estrangeres que han escrutat Barcelona, però poques per retratar la metròpoli multicultural de l’actualitat. Tenim cròniques de turistes –els apunts de Hemingway quan era corresponsal– o bé instantànies del passat, d’aquell Barri Xino fascinant o d’aquella capital cosmopolita dels setanta on el català era una qüestió privada, però no hi ha novel·les sobre la metròpoli global d’ara, cròniques d’aquesta World City on es parlen més de dos-cents idiomes i on hi ha barris, com el Raval, en què el 50% de la població ha nascut fora de l’Estat. De cròniques dels nouvinguts d’ara, d’aquests «nous altres catalans», només tenim les novel·les de Laila Karrouch i Najat el Hachmini, la mirada d’un Matthew Tree o el Carrer Robadorsde Mathias Énard, però ens falta la novel·la dels vint-i-tres mil pakistanesos barcelonins, ens falten novel·les sobre els sis mil xinesos de Santa Coloma, ens falta el relat de la comunitat italiana, conèixer les inquietuds i les alegries familiars dels vuit mil cinc-cents filipins que viuen a la ciutat.

En literatura multicultural, la gran referència és Anglaterra, on fa generacions que els seus narradors expliquen la realitat quotidiana dels seus centenars de comunitats immigrades. Per la tradició d’integració del país, el cor de la Commonwealth, o senzillament perquè la seva llengua, que s’ensenyava a les colònies, fa segles que adapta i acull tota mena d’accents i usos sense problemes. A dia d’avui, l’Anglaterra literària és plena dels districtes de Zadie Smith, dels matrimonis interracials de Vikram Seth o d’exilis recents, com els que ens va explicar fa uns mesos Nadeem Aslam. De fet, a l’últim top 20 dels millors escriptors joves anglesos, publicat per Granta el 2013, només hi ha un 60% d’escriptors nascuts al Regne Unit. La resta provenen de Ghana, Bangladesh, la Xina o el Pakistan, i, tot i escriure en anglès, no engrosseixen el cànon britànic, sinó la literatura mundial.

Kamila Shamsie, foto de Robert Burdock

Nascuda a Karachi però instal·lada a Londres, Kamila Shamsie és una d’aquestes veus a seguir, i les seves novel·les reflecteixen aquest esperit multicultural des de moltes facetes. Escriu històries plenament mundials, amb capítols a Hiroshima, però també a l’Índia, a Londres, a Nova York o al Pakistan, i els seus personatges no són anglesos o indis, o no només això, són ciutadans d’arreu del món, cadascun amb una personalitat rica i en contacte amb tothom. En aquesta literatura sense fronteres s’estableixen multitud de trobades i xocs interculturals, de noies japoneses enamorant-se de metges alemanys, d’anglesos amb criats indis, i aquests intercanvis s’expliquen amb intel·ligència i sensibilitat, retratant els apriorismes que s’estableixen per les dues bandes, dibuixant personatges polièdrics que s’equivoquen i rectifiquen, i damunt els quals preval la neutralitat de no jutjar-los mai, de tractar-los com a iguals. Aquest esperit multicultural també aflora quan parla d’idiomes, perquè les de Shamsie són novel·les que parlen de comunicació i en què l’autora defensa un món multilingüe on cada idioma que aprens t’obre la porta d’un nou univers.

Finalment, Shamsie controla el macro i el micro, construeix l’episodi i l’anècdota amb un tempo excepcional, però sempre l’insereix en la gran història, des de la bomba de Nagasaki fins a la caiguda de les torres bessones o la darrera guerra de l’Afganistan. I aquí no hi ha autarquies, murs de contenció o tanques de filferro amb ganivetes: el món ja és un sol ens, tot està relacionat. En Shamsie totes les ciutats són ports, punts d’intercanvi i interacció als quals amarres però dels quals tornaràs a llevar l’àncora. Històries d’amor en ciutats globals, novel·les d’individus i del seu encaix al món que no defugen mullar-se i enfrontar-se a la religió o a les desigualtats, a l’oblit o al perdó.

L’escriptora Kamila Shamsie tancarà el cicle de debats Ciutat Oberta el proper 24 de març amb la conferència ‘La ciutat sense mapa’.

Toni Casares ens parla de Josep Maria Benet i Jornet

gener 29th, 2014 No Comments

El pròxim dilluns 3 de febrer el director teatral Toni Casares conversarà amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet en la segona sessió del cicle de conferències «Ciutat oberta». El seu diàleg sobre «Ciutat i drama» ens permetrà conèixer com ha influït en el dramaturg haver crescut al barri del Raval, i descobrirem que la ciutat, com a espai de conflicte i de xoc, és ideal per imaginar històries de tota mena. En aquesta entrevista Casares ens avança el paper de l’espai públic en l’obra de Benet i Jornet.

Què en podem esperar, de la conversa que tindreu amb Josep Maria Benet i Jornet al CCCB?

El Benet és un home radicalment modern en els seus plantejaments, i és un exemple molt clar que escriure teatre és un mecanisme personal per ordenar-se el món i entendre’l. Per ell ser teatrero és una manera d’entendre la vida. A banda, el Benet és un personatge passional, grandiloqüent en les seves expressions, i sempre és divertit sentir-lo parlar.

El més interessant de la tertúlia pot ser conèixer el seu punt de vista sobre la ciutat: com pensa la ciutat un dramaturg, què hi troba, què li dóna la ciutat, tant a nivell personal com a l’hora d’escriure. Veure com cada ciutat i cada zona de la ciutat té la seva pròpia teatralitat. El Benet es considera un escriptor molt de barri, del Raval i Sant Antoni, i sovint contraposa la ciutat del soroll a la ciutat del silenci: als barris populars tot és soroll, mentre que els barris rics són silenciosos, i per tant aquí hi ha una teatralitat més intimista.

Serà interessant veure com la vida a la ciutat l’ha influït en l’escriptura i, per altra banda, com el teatre afecta la ciutat. Això últim potser ens permetrà parlar de l’evolució que ha tingut el paper del teatre en les dinàmiques urbanes, des dels anys 70 fins ara. Amb el teatre independent dels 70 vam viure una explosió de la creativitat i una politització de l’escena, i la funció social que va tenir això ha estat molt reconeixible. Durant els 80 hi va haver un recolliment, un teatre més críptic, i ara segurament el teatre torna a ser sol·licitat per la ciutat, no només institucionalment, sinó d’una manera vital.

Per què hi ha tanta ciutat a les obres del Benet?

Perquè la ciutat és el territori dels conflictes i els amagatalls, és l’espai de xoc, on aquest soroll i la manera de tractar els problemes i els conflictes esdevé teatral. A la ciutat les relacions es basen en les puntes de conflicte que veiem, però amb molt subtext amagat a sota, com al teatre. Això també passa als pobles, però a la ciutat es multiplica i diversifica el ventall temàtic. El carrer és l’espai de trobada entre persones, i això el fa teatral. Per al teatre del Benet, el barri és l’espai on és possible el contacte entre perdedors i vencedors, entre víctimes i botxins, d’una manera horitzontal i transversal, i això li permet imaginar infinitat d’històries.

Ell situa les seves obres tant en interiors com en exteriors, tant en l’esfera privada com a l’espai públic.

Tant Una vella, coneguda olor com Olors, que de fet és una mena de represa de la primera al cap d’uns anys, són dues obres especialment urbanes, situades directament al Raval. I de fet Una vella, coneguda olor no es pensa ni a l’interior ni a l’exterior: el Benet la situa als balcons del barri, que és l’exterior de l’interior que amagues. Al balcó pots espiar el veí, hi pots conversar, i l’obra reflecteix un món de balcons i persianes del qual la protagonista es vol escapar. Aquestes dues obres també reflecteixen com ha evolucionat el Raval, com ha deixat de ser un espai de la Catalunya menestral, de les classes populars, i com ha canviat amb la immigració, espanyola i més tard d’arreu del món. De fet a Olors, quan reprèn la història de la primera, ja hi introdueix el tema de la immigració dels països àrabs i la diversitat que viu el barri en l’actualitat.

Una vella, coneguda olor © David Ruano/TNC

Jared Diamond: Què podem aprendre de les societats tradicionals?

octubre 8th, 2013 3 Comments

Frontera tribal a Nova Guinea
© Michael Clark Rockefeller

Les conductes tribals han determinat la nostra cultura i el nostre comportament des que som Homo sapiens. Quan apareix l’agricultura al Pròxim Orient fa onze mil anys, les coses comencen a canviar molt lentament, però no és fins als darrers segles que es consolida el model de vida moderna actual, amb eines i màquines, escriptura, diners, estats, lleis i els beneficis i inconvenients que en deriven. De fet, aquest «món modern» industrial no és hegemònic: tot i que bona part del planeta va adoptar durant el segle XX el model sorgit a l’Europa Occidental, encara ara hi ha racons remots on la gent s’organitza en tribus i es comporta com ho ha fet durant mil·lennis, conservant intactes moltes característiques de la vida dels nostres avantpassats i els estils de vida que vam deixar enrere no fa gaires anys.

Per escriure El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? (Debate, 2013), el biòleg i premi Pulitzer Jared Diamond ha buscat aquestes tribus i n’ha estudiat les conductes i els hàbits, sovint a base de conviure-hi in situ durant llargues temporades. Aquest coneixement de primera mà li ha permès traçar els interessants paral·lelismes i les divergències entre les societats tribals i el model occidental dels quals parlarà el proper 19 d’octubre al CCCB. Al llibre, Diamond analitza la resolució de conflictes (des de la violència ocasional fins a les guerres), la manera com criem els nostres fills, el tractament dels ancians, l’alimentació o les malalties d’ambdós models socials. De les seves observacions en aquests i molts més àmbits n’extreu una conclusió inicial reveladora: són molt més diversos els comportaments de les trenta-nou tribus analitzades i els seus pocs milers de pobladors que no pas les conductes i les opcions que prenem els milers de milions de persones que vivim a les societats capitalistes.

Com és obvi, la mirada comparativa de Jared Diamond detecta molts àmbits en els quals el progrés tecnològic i social ens ha beneficiat: la nostra societat no assassina ni nadons ni ancians, com fan algunes de les societats tribals analitzades. Tampoc no patim períodes de fam ni hem d’estar constantment alerta davant la possibilitat de ser atacats per una tribu rival. El model occidental ens garanteix seguretat, confort i una existència més llarga: l’esperança de vida occidental duplica la de les tribus estudiades.

Un pare Aka i el seu fill, de la selva equatorial africana
© Bonnie Hewlett

Però no tot són beneficis, en el model industrial. Diamond detecta multitud d’aspectes en què les conductes tradicionals són més apropiades que el model occidental hegemònic, per exemple en la manera de tractar els nostres infants. Diamond defensa que l’educació aloparental d’algunes tribus, és a dir, el fet que la responsabilitat sobre les criatures recaigui en tots els adults i no només en els progenitors, és més beneficiosa que el model occidental, perquè crea nens més sociables, en haver rebut un ventall molt més gran d’influències i models de conducta. En aquesta línia, també destaca els beneficis que comporten els jocs cooperatius de la majoria de tribus en contraposició a l’egoisme i la competitivitat dels jocs de les societats capitalistes, i no se n’està de criticar l’aïllament i l’associabilitat que ha provocat la irrupció de les consoles de jocs a les nostres llars. Diamond també defensa que en lloc d’utilitzar cotxets per transportar els nadons, s’utilitzin bandoleres arrapades al cos com fan les societats tribals, basant-se en estudis que demostren que transportar-los en vertical i mirant endavant beneficia el desenvolupament neuromotor dels infants.

Tot i els beneficis innegables del món que hem construït, a El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? Jared Diamond ens emplaça a aturar-nos, a reflexionar, a mirar enrere per aprendre del nostre passat. A interrogar-nos, per exemple, sobre la nostra alimentació, que ens aboca a la diabetis, la hipertensió o l’obesitat, malalties que a les societats tradicionals no han existit mai. Sí, potser vivim en l’abundància, potser som rics materialment, però això ens compensa a escala social i emocional? De la mateixa manera que els ecologistes defensen el «decreixement», qui sap si els nostres hàbits i conductes també necessiten una «involució» urgent.

Qui és Jared Diamond?

Jared Diamond. Font: www.jareddiamond.org

Jared Diamond és biòleg i professor de Geografia i Ciències del medi a UCLA (Califòrnia). La seva passió per l’ecologia i l’observació dels ocells l’ha dut nombroses vegades a visitar Nova Guinea, on va conviure amb diverses de les tribus que analitza a El mundo hasta ayer, el llibre que inspira la conferència que farà al CCCB el proper dissabte 19 d’octubre. L’any 1998, Diamond va guanyar el premi Pulitzer de no-ficció per l’assaig Armas, gérmenes y acero, que combat l’eurocentrisme i la idea que els europeus van desenvolupar-se i expandir-se pel món per causes genètiques o per ser més intel·ligents i treballadors. Diamond demostra que els pobles que vivien prop del Creixent Fèrtil van poder desenvolupar l’agricultura i fer la revolució neolítica perquè comptaven amb un avantatge decisiu respecte a la resta, fruit de l’atzar històric: hi ha molt poques espècies de plantes silvestres i d’animals salvatges aptes per domesticar, i la casualitat va voler que la majoria es concentressin a l’antiga Mesopotàmia. També ha publicat Colapso, un extens estudi de les causes que han portat algunes civilitzacions (com els maies o les tribus de l’illa de Pasqua) a desaparèixer, amb la voluntat que la societat actual aprengui dels errors del passat.

El cicle Evolució i cultura

Els descobriments recents en els camps de la genètica i de la biologia evolutiva confirmen que hi ha una relació íntima entre la biologia i la cultura, i que el darwinisme actual planteja que l’evolució de l’espècie humana no sols té una base biològica, sinó també cultural. Què és natural i què adquirit, en les nostres conductes? Per aprofundir en aquestes reflexions, hem organitzat el cicle de conferències Evolució i cultura conjuntament amb el B-Debate Internacional Center for Scientific Debate Barcelona, que portaran al CCCB quatre ponents de referència mundial.

A més de Jared Diamond, que serà al CCCB el dissabte 19 d’octubre, també visitaran Barcelona el catedràtic de Genètica i de Genètica de les poblacions de la Universitat de Ferrara, Guido Barbujani, que el dilluns 28 d’octubre explicarà «Vuit coses per recordar sobre la diversitat humana». El dilluns 4 de novembre serà el catedràtic de Biologia de la UPF, Jaume Bertranpetit, qui parlarà de «Passat, present i futur de la selecció natural en humans», i tancarà el cicle el codirector de l’equip Atapuerca, Juan-Luis Arsuaga, que el dilluns 11 de novembre ens descobrirà aspectes desconeguts de l’Homo sapiens.

Podeu participar en el debat a través de Twitter amb el hashtag #EvolucióiCultura

“Vaig copiar Moby Dick a mà”: els secrets de l’escriptura de Nadeem Aslam

octubre 2nd, 2013 No Comments

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Llegim novel·les per passar-ho bé, o per saber-ne més, o pel plaer de deixar-nos endur per una bona història, però darrere cada llibre sempre hi ha un autor i un procés d’escriptura singular, que pot ser curt o llarg, plaent o tortuós, i amb unes tècniques i dinàmiques pròpies que els lectors poques vegades arribem a conèixer.

Durant la seva conferència al CCCB, Nadeem Aslam va voler compartir amb nosaltres alguns dels secrets de la seva escriptura i va parlar de les seves estratègies per escriure i dels seus inicis com a escriptor. Són consells que agrairan tots aquells que escriuen, però també els amants de la literatura en general i els lectors de El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), la seva darrera novel·la.

En aquest primer fragment, Aslam explica la importància que tenen les llibretes en el seu procés d’escriptura. (Podeu escoltar-lo al vídeo de la conferència, minut 33:55)

Des que tenia 20 anys mantinc unes llibretes on apunto tot el que trobo interessant: un comentari que em fan, una imatge,una citació d’un llibre, alguna cosa que he vist al carrer… Tinc més de 100 llibretes. Quan m’assec a treballar i escric un capítol, agafo una d’aquestes 100 llibretes de manera completament aleatòria, pot ser una llibreta de fa 25 anys o d’ahir mateix, i llavors miro la primera anotació i intento trobar un lloc de la pàgina on encaixi. Si puc col·locar-la ho faig i marco amb una creu que he fet servir aquella anotació per no repetir-la. Després segueixo amb la segona anotació, amb la tercera, i vaig seguint aquest procés i repasso tota la llibreta. Al final del dia tota la pàgina estarà plena de petites notes i idees que afegiré al text. Si al cap d’un temps ho repasso i no m’agrada, ho esborro i ho torno a la llibreta, no perquè sigui un mal pensament, sinó perquè no ha d’anar aquí, sabent que ja trobaré un lloc per aquella anotació en alguna altra banda, potser demà o potser d’aquí quinze anys. [...] En un capítol extens puc repassar cinc o sis llibretes, per tant a nivell pràctic he estat escrivint aquest llibres des de la primera llibreta, perquè hi ha pensaments de quan tenia 20 anys. A banda de la llibreta també sóc un ésser humà, tinc una mare, un pare, nebots, nòvies… Aquestes experiències també hi entren, perquè la referència principal és la meva vida. Puc canviar algunes coses perquè s’ajustin a les necessitats de la història, és clar, però si vull parlar d’una mare a la novel·la, la referència serà la meva mare.

La manera com Nadeem Aslam va aprendre l’anglès literari també mereix atenció. La família de l’escriptor va exiliar-se a Anglaterra quan ell tenia 14 anys, i per resoldre els problemes amb la llengua anglesa que arrossegava va dedicar-se a llegir els grans novel·listes, i fins i tot va copiar les seves obres a mà (minut 41:40 de la conferència).

Al Pakistan no érem rics, érem gent d’esquerra. Si ets ric al Pakistan pots enviar els fills a escoles on ensenyen anglès, però jo vaig anar a escoles del govern on t’educaven en urdú, i quan vaig venir a Anglaterra als 14 anys tenia un anglès molt bàsic, de l’estil «això és una taula, això és el terra». A l’escola anglesa les assignatures que feia bé a l’escola eren ciències, perquè a les ciències l’anglès no era important, havies d’assimilar fets i reproduir-los, i si ho feies en anglès dolent no importava. Però els temes que m’interessaven, literatura, història, política o filosofia, per totes aquestes assignatures calia escriure assajos i argumentar, i jo no podia ni articular un paràgraf. Vaig anar a la universitat a estudiar ciències, però al tercer any, quan ja feia set anys que vivia a Anglaterra, em vaig dir que el meu anglès no era prou bo per fer el que volia fer, que era escriure.  [...] Com que no havia pogut estudiar les assignatures que m’agradaven a l’Institut i a la universitat o fer un doctorat, em vaig dir que els propers 10 anys els dedicaria a això. Agafava una persona i li preguntava «Qui és un bon escriptor?». Em contestava «Thomas Hardy», i llavors jo anava i llegia tot Thomas Hardy, des de la primera novel·la fins a l’última. Preguntava a una segona persona «Qui és un bon novel·lista? » i deia «Nabokov»,  llavors llegia tots els llibres de Nabokov. Vaig llegir Faulkner, Joyce, Conrad, Lawrence… Després vaig voler saber què és un paràgraf, quants pensaments es permeten per pàgina, què és una coma, perquè serveix un punt, i vaig copiar tot Moby Dick a mà. Vaig copiar As I lay dying de William Faulkner, Beloved de Toni Morrison, El otoño del patriarca de Gabriel García Marquez, Lolita de Nabokov, Black Meridian de Cormac McCarthy… Encara les tinc, era abans de la màquina d’escriure, ho feia a mà. Va ser molt important per mi.

Podeu veure la conferència completa aquí 

Philip Hensher

L’escriptor britànic Philip Hensher, proper participant del cicle LLOCS/LUGARES/PLACES

La visita de Nadeem Aslam a Barcelona va formar part del cicle “Llocs/Lugares/Places. Diàlegs amb escriptors britànics”, organitzat en col·laboració amb el British Council en el marc de Kosmopolis, en el qual també participaran Philip Hensher, que vindrà al CCCB el proper 8 d’octubre, i Edward St. Aubyn, que ens visitarà el 12 de novembre.

1