Posts Tagged ‘ciutat’

«Cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana»

November 17th, 2016 No Comments

Entrevista a David Bravo, arquitecte i col·laborador del CCCB

Quins són els problemes d’habitatge i urbanisme que més preocupen a escala global? Estan d’acord els governs, les empreses i les institucions a l’hora d’abordar-los? Les ciutats comparteixen problemàtiques i conflictes semblants? L’octubre del 2016 es va celebrar a Quito «Habitat III», la tercera Conferència Internacional sobre Habitatge i Desenvolupament Sostenible. L’ONU convoca aquesta cimera cada vint anys per definir el que s’ha anomenat «Nova Agenda Urbana», el full de ruta que els estats i les organitzacions han de seguir en matèria d’urbanisme i desenvolupament urbà.

L’arquitecte David Bravo, col·laborador del Centre de Cultura Contemporània en projectes com el Premi Europeu de l’Espai Públic i l’exposició «Pis Pilot», de la qual va ser co-comissari, va assistir a la cimera en representació del CCCB. Carlota Broggi, responsable d’itineràncies del CCCB, entrevista David Bravo sobre la seva experiència a «Habitat III».

La necessitat d’entendre l’habitatge com un dret, de democratitzar les ciutats i allunyar-les dels interessos de les grans corporacions, la gentrificació i el discurs acrític al voltant de les anomenades smart cities (ciutats intel·ligents) són temes comuns que preocupen tant a Barcelona com a Quito i que David Bravo recupera en aquesta entrevista.

David Bravo al CCCB. Foto: Lucía Calvo


- Quin sentit va tenir la presència del CCCB a Quito?  

- «Habitat III», la Conferència de l’ONU sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, va reunir a Quito activistes, pensadors i governants de tot el planeta per tal d’establir les directrius de la Nova Agenda Urbana. La rellevància d’aquesta trobada es reflecteix en el fet que només se celebra cada vint anys. La presència del CCCB va donar visibilitat a la seva reflexió sobre el fet urbà, que, des dels inicis de la institució, forma part del seu ADN. La mirada del CCCB sobre la ciutat ha estat sempre transversal i s’ha esforçat a creuar disciplines tan diverses com la filosofia, la literatura, la política i l’urbanisme. Aquesta promiscuïtat era molt pertinent en el context de Quito, on es van trobar veus de molt diverses procedències geogràfiques i disciplinàries.

El debat generat a «Habitat III», de quina manera t’ha fet canviar la teva visió del que haurien de ser l’arquitectura i l’urbanisme com a eines per regenerar la ciutat?

- Més que fer-me canviar de visió, m’ha confirmat que l’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall. D’una banda, poden estar al servei de l’abús de poder, contribuir a la injustícia espacial, l’especulació immobiliària, la corrupció urbanística, el deute públic, el malbaratament energètic i la concentració de riquesa en poques mans. De l’altra, però, són instruments ineludibles per a la democràcia.

Més que de «regeneració», cal parlar de democratització de la ciutat. Massa sovint som víctimes d’una neofília encegadora que ens porta a pressuposar que tota regeneració és positiva. Però no sempre és així; moltes vegades, regenerar vol dir espatllar un teixit social i urbà, malmetre els seus valors i excloure o expulsar els seus habitants més desafavorits. Per això, cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana, que en cap cas és una qüestió purament tècnica o estètica. Les transformacions democratitzadores són aquelles que milloren la convivència dels qui comparteixen avui la ciutat —justícia— i la supervivència dels qui l’heretaran demà —sostenibilitat—. Si no es compleixen aquestes dues condicions, no s’està construint democràcia.

«L’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall: poden estar al servei de l’abús de poder i alhora ser instruments per a la democràcia»

- La cimera va convocar alcaldes de tot el món, així com responsables de gestió i de governabilitat d’arreu. Hi ha consens a l’hora de veure l’habitatge com a necessitat bàsica i com a fenomen col·lectiu, com ho és l’espai públic?

- No, de cap manera. Hi ha una gran polarització entre els que entenen l’habitatge com un actiu immobiliari i prioritzen el dret a la propietat i els que, abans que res, entenen l’habitatge com un dret bàsic i com un instrument per democratitzar la ciutat. Aquesta polarització es manifesta de diverses maneres. De les «trobades temàtiques» (thematic meetings) celebrades prèviament en diverses ciutats per preparar la cimera de Quito —a Barcelona n’hi va haver una a l’abril— en van sorgir declaracions oficials en què abundaven les alertes contra la «injustícia espacial» i en defensa del «dret a la ciutat», conceptes que també van estar molt presents als actes de Quito, tant als networking events de la cimera mateixa com als fòrums alternatius celebrats paral·lelament. Malgrat tot, alguns estats membres de l’ONU rebutgen l’ús d’aquests conceptes. Tant és així que la declaració final de la cimera, tal com remarca el politòleg Joan Subirats, abunda en aproximacions comercials com la «smart city», mentre que eludeix la paraula «democràcia» i fa una sola referència, molt tangencial, al «dret a la ciutat».

- Fa uns anys que s’ha incorporat al debat sobre habitatge i urbanisme la necessitat d’apostar per ciutats intel·ligents o smart cities. Què significa realment aquest concepte i quina rellevància va tenir a Quito?

- La meva principal objecció al corrent de les smart cities és que posa els mitjans per davant dels fins. D’alguna manera, podríem dir que contradiu la tesi maquiavèl·lica segons la qual «el fi justifica els mitjans» tot defensant que «el mitjà justifica els fins», afirmació igualment errònia. Sovint la smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa. Per posar un exemple, no necessitem sensors que ens permetin trobar aparcament amb més rapidesa; el que ens cal és aconseguir que les ciutats puguin tornar a funcionar sense un invasor tan injust i insostenible com el vehicle privat, encara que sigui elèctric o sense conductor.

La smart city s’aproxima al fet urbà des d’una tecnofília acrítica altament despolititzada mentre oblida —o amaga— que qualsevol transformació urbana té causes i efectes polítics —política ve de polis, que vol dir ciutat!—. A més, ho fa de la mà de grans corporacions globals de dubtosa reputació —com Cisco Systems o Telefónica— que concentren molta riquesa i poder en poques mans. També és cert que, darrerament, es parla també de smart citizens, en el que sembla un rentat de cara d’una iniciativa que, originàriament, s’havia oblidat de la gent. I no hi ha dubte que les noves tecnologies poden ser de gran utilitat per millorar la transparència, la participació, la coproducció col·laborativa i la gestió democràtica de les ciutats. Però cal tenir sempre ben present que la tecnologia és només un instrument i que tan aviat pot estar al servei de la democràcia com de l’abús de poder.

«La smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa»

Foto: Lucía Calvo

- Com a representant del CCCB, quina aportació al debat general vas poder fer durant les taules rodones que es van organitzar a «Habitat III»?

- En especial, es va donar visibilitat a les lliçons acumulades pel Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà —convocat des de l’any 2000 pel CCCB juntament amb sis institucions més, de Frankfurt, Hèlsinki, Ljubljana, Londres, París i Viena— i a les reflexions aportades per l’exposició «Pis Pilot» —organitzada conjuntament pel CCCB i el Museu d’Antioquia de Medellín—, que mostra multitud de solucions que han demostrat la seva viabilitat a l’hora de fer efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.

- Penses que aquesta reflexió ha evolucionat durant les jornades de treball a Quito?

- Les reflexions que hi ha al darrere de «Pis Pilot» s’han enriquit perquè han demostrat que, més enllà dels contextos dels quals partia l’exposició —les ciutats de Barcelona i Medellín—, són igualment pertinents en altres escenaris, com les ciutats equatorianes o mexicanes. A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades. Al capdavall, es constata que el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat són universals i indeslligables l’un de l’altre. És més: en un món cada cop més urbanitzat, aquests drets constitueixen la base de la resta de drets humans.

- Si «Pis Pilot» sosté que «la ciutat del futur ja està construïda», per què creus que és útil discutir els desafiaments de la urbanització en el segle xxi?

- Quan diem que «la ciutat del futur ja està construïda» no volem dir que no calgui fer-hi res més ni pretenem que tot es deixi tal com està. El que volem és superar el paradigma urbanitzador del segle xx, basat en el creixement il·limitat. Superar la lògica utopista de l’urbanisme modern, que prefereix la taula rasa o l’obra nova abans que tractar amb la complexitat del lloc preexistent. Superar l’extensió compulsiva del sòl urbà a través de sectors de nova planta, monofuncionals i de baixa densitat. Superar un model caduc, altament injust i insostenible, responsable de la dispersió urbana, la segregació espacial, les emissions contaminants, el malbaratament energètic i la depredació territorial.

Lluny de ser nostàlgic, avui és plenament contemporani defensar el model premodern de ciutat mixta i compacta, feta de finques petites i entre mitgeres, amb carrers corredor que afavoreixen el comerç de proximitat, la barreja d’usos i de classes socials, el moviment dels vianants i la possibilitat d’un transport públic eficaç i de qualitat. Aquest model és molt més pertinent per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.

«A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades»

- Idealment, quina creus que seria la millor Agenda Urbana dels propers anys?

- Al meu entendre, l’Agenda Urbana hauria de ser una aposta decidida per inundar les ciutats de radicalitat democràtica. Lluny de ser un brindis al sol, aquesta aposta es pot traduir en mesures ben concretes i contrastables. Qualsevol transformació urbana hauria de democratitzar la ciutat en quatre sentits principals:

1. Mirant avall, hi ha el principi de redistribució, que transmet riquesa i oportunitats cap a la base de la piràmide social. Cal democratitzar l’accés als recursos bàsics i els llocs primordials, combatre les desigualtats creixents i entendre que la cohesió social és una condició necessària per al bon funcionament de qualsevol ciutat.

2. Mirant endavant, hi ha el recurs de la sostenibilitat, que millora el llegat que deixem a les properes generacions. Cal deixar d’endeutar-les econòmicament, de malbaratar els recursos energètics que necessitaran o de malmetre el medi ambient on viuran. Promoure formes sensates de fer ciutat és la manera més eficaç de combatre el canvi climàtic.

3. Mirant enrere, hi ha el valor de la memòria, que extreu les millors lliçons del passat perquè cada generació pugui progressar des d’un punt de partida cada cop més avançat. Cal omplir els buits disponibles als teixits compactes, activar les preexistències heretades del passat amb nous usos i sentits que en preservin els valors patrimonials. Reformar, reciclar, reutilitzar i rehabitar el que està construït abans de destruir, substituir o edificar de bell nou.

4. Mirant amunt, hi ha la idea de la participació —o el bottom-up—, que ens permet combatre la tecnocràcia, el populisme, el clientelisme i l’abús de poder. Cal usar la pedagogia, la transparència i el rendiment de comptes per transformar els indiferents o els egoistes en ciutadans responsables, rigorosos, conscienciats, implicats i apoderats.

Barcelona, ciutat magnètica?

September 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

Joan Nogué: «La cooperació hagués estat més rendible que la competència»

February 22nd, 2013 No Comments

Segons el catedràtic de Geografia humana Joan Nogué, la històrica riquesa organitzativa de la societat civil catalana es mostra ara especialment útil, ja que, en moments de crisi institucional, política i econòmica com els actuals, Nogué creu que la societat civil és el que ens queda per reconstruir un sistema que s’ha demostrat inviable.

En l’entrevista que li vam fer després de la seva participació al debat “En comú”, el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya va afirmar que la proliferació de cooperatives de consum i mercats d’intercanvi exemplifica una nova aposta per la cooperació; una aposta que, en molts sentits, pot ser més profitosa i rendible que la simple i pura competència desfrenada.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Joan Nogué, Xavier Antich i Joan Margarit.

Joan Margarit: «No hi ha comunitat sense individualitat»

February 21st, 2013 No Comments

“Sense cultura no m’imagino què vol dir el comú”, diu Joan Margarit, qui afegeix que la cultura té al començament un caràcter individual, però que després, en una segona etapa, busca l’altre. Per a Margarit, poeta i arquitecte, el que ha canviat és que, si abans el més immediat era la relació i la companyia, ara ho és l’autisme.

En l’entrevista que li vam fer després de la seva participació a la conferència “En comú”, Margarit va constatar que la ciutat ha deixat de ser exterior per ser interior, ja que ens hem fusionat amb ella. Com a poeta, ho va exemplificar dient que la poesia no ha tornat més al romanticisme (a la unió entre persona i natura). Per això, ja no és possible mirar la ciutat amb distància: no podem fer com el pintor que situava el cavallet davant del paisatge.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Joan Margarit, Xavier Antich i Joan Nogué.

Xavier Antich: «De la vida pública, tots en som responsables»

February 19th, 2013 No Comments

Un dels grans reptes de l’actualitat és tornar a la societat civil el protagonisme de la gestió pública. Així ho creu Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona, qui alerta que hem acabat identificant la política amb allò que fan els polítics professionals, quan “política” és, de fet, tot allò que fem en l’espai comú.

Durant la conversa que vam mantenir-hi després de la seva participació al debat “En comú”, Antich va afirmar que, en aquest espai compartit, el repte és fugir de la “trampa comunitària” i, per tant, en lloc de reforçar allò que existeix en comú, assumir el pluralisme. En aquest procés, segons el filòsof, l’educació juga un paper central; ja que té la capacitat d’aconseguir que no només formem part d’una comunitat, sinó que en participem activament.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Xavier Antich, Joan Margarit i Joan Nogué,