La defensa i posada en valor dels béns comunals, del que és de tots i totes, del que fonamenta una comunitat i, més important, del que li dóna la seva raó d’ésser és l’objectiu del cicle “En comú”, que aquesta setmana ha celebrat la seva quarta sessió amb una conferència excepcional sobre la música a càrrec del poeta i assagista Ramón Andrés (aviat al nostre web).
© David Bravo
La propera sessió, el proper dilluns 11 de febrer a les 19:30 h, es plantejarà com un diàleg entorn de la ciutat com el lloc on tot hi té cabuda i on tots ens trobem representats. La sessió vindrà a càrrec de Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona i del poeta i arquitecte Joan Margarit, i serà presentada per Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
En aquest context, l’espai públic serà un element cabdal del diàleg donat que, en contraposició als espais privats de propietat individual i ús preassignat, es tracta de l’espai per excel·lència de la comunitat; de la propietat, el domini i l’ús públics. L’espai públic de la ciutat es suposa l’emplaçament de la convivència dels drets col·lectius i els individuals, però com respon aquest a les cada cop més creixents dinàmiques d’individualització o d’apropiació particular? Hem assistit a un procés en què diverses formes de consum van suposar que l’espai públic fos el lloc de la publicitat, de la mercantilització i de l’espectacle de masses, i que acabés esdevenint la localització predilecta de les grans marques mundials. Davant d’això, podem dir que l’espai públic és encara públic?
La crisi d’ideals de dècades anteriors ens ha fet replantejar quin hauria de ser el rol de l’espai públic i, per extensió, què hauria d’esdevenir la ciutat. Diàriament, som testimoni i part de moviments de resistència urbana que denuncien la deriva privatitzadora que ha patit l’espai públic i posen de relleu la necessitat de qüestionar el model d’espai públic de les ciutats. En definitiva, assistim a un moment d’auge de la responsabilitat d’habitants, usuaris i ciutadans vers els espais públics de la ciutat, entenent que si són nostres no ens en podem desentendre, en som els responsables.
El diàleg abordarà també com l’herència de dècades anteriors no tan sols és present a la ciutat tradicional sinó que també té conseqüències territorials. Què n’hem de fer, dels espais urbanitzats que esquitxen el territori metropolità i que semblen no tenir ni ús ni localització lògica? Es tracta d’indrets que no poden aspirar a dir-se ciutat ja que no hi ha convivència ni pervivència d’usos i que semblen abocats a la desatenció de les administracions que, d’altrabanda, els van fer possibles. Té espai públic un espai urbanitzat, que no es urbà, que no és ciutat? Tot i que morfològicament té carrers i places, són llocs d’intercanvi, de trobada, on posar en pràctica allò de la serendípia? Quina forma pren l’espai públic a les metròpolis i, al seu torn, quin és el rol del paisatge obert en aquest context?
Ja fa dotze anys que el CCCB va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà amb la finalitat de reconèixer i promoure el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat per estimular la cohesió social. Assumint les ambigüitats inherents a la noció d’espai públic, el Premi és l’únic a Europa que reconeix i promou un espai alhora públic (obert i d’accés universal) i urbà.
Tal com ha escrit la periodista Clara Blanchar (vegeu ‘Cicatrices de Ladrillo’ a El País Semanal, 07/10/2012), les cicatrius de ciment són els testimonis muts de l’ús i l’abús immobiliari del territori a Espanya. Un nou paisatge fet d’urbanitzacions a mig construir, sense acabar, abandonades: una topografia del lucre.
