Tal com ha escrit la periodista Clara Blanchar (vegeu ‘Cicatrices de Ladrillo’ a El País Semanal, 07/10/2012), les cicatrius de ciment són els testimonis muts de l’ús i l’abús immobiliari del territori a Espanya. Un nou paisatge fet d’urbanitzacions a mig construir, sense acabar, abandonades: una topografia del lucre.
Sabíem i coneixíem les dades del consum de sòl a Espanya resultat de la urbanització abusiva del territori, sobretot pel que fa a les costes. Els treballs de Greenpeace ‘Destrucción a toda costa’ i les publicacions de l’Observatorio de la Sostenibilidad en España (OSE) ens havien mostrat fa temps la destrucció dels paisatges que la urbanització desaforada havia causat al voltant de les grans ciutats.
El que no sabíem és que aquesta cartografia del ciment abastava també territoris impensables, com ara pobles petits i territoris d’interior on el procés d’urbanització s’havia mantingut tradicionalment lluny de les coordenades físiques d’allò que encara continuem anomenant ‘camp’.
Havíem parlat molt d’urbanalització, d’ocupació extensiva dels territoris o d’insostenibilitat; i ens havíem adonat de com la construcció sense treva del territori agrícola o natural anava degradant els paisatges a força de repetir i clonar arreu les mateixes ciutats de vacances, els mateixos reguitzells de rotondes i les mateixes trinxes de casetes adossades amb garatge i jardí igualment idèntics.
El que no sabíem és que una part important d’aquesta urbanització no només no estava habitada per ningú sinó que havia quedat (literalment) inacabada, escapçada per l’esclat de la bombolla immobiliària. Una munió de paisatges ‘en espera’ que la natura torna avui a conquerir de manera inexorable.
Tot això és el que ens ofereix, de manera clara i sense embuts, el llibre de Julia Schulz-Dornburg Ruinas modernas: una topografía de lucro (Àmbit, 2012).
Durant més de dos anys, aquesta arquitecte i fotògrafa ha documentat el procés d’abandonament en què es troba una part ben significativa de la urbanització especulativa construïda a Espanya.
Fotografia del projecte “Ruinas modernas, una topografía de lucro” de Julia Schulz-Dornburg
Les seves fotografies i, sobretot, el seu mètode documental, ens ofereixen una panoràmica esfereïdora del que el paisatge ha estat per una part de la societat espanyola durant les últimes dues dècades: poc més que un fons d’imatge sobre el qual s’anava col·locant, totxo a totxo, vorera a vorera, la silueta d’una urbanització sense sentit però amb raó. Aquella raó que deriva de l’especulació més extrema, la que ha anat construint el territori tot i ser conscient que ningú no l’habitaria després.
Això, i no una altra cosa, és el que traspuen les imatges crues, neutres però fidels a la realitat, que la mirada fotogràfica de Julia Schulz-Dornburg ha capturat al llarg de la seva meticulosa recerca.
La fredor de l’acta notarial i el calfred del testament recent es donen així la mà quan apreciem en aquestes instantànies l’herència nefasta que la urbanització descarnada del territori ens deixa com a peatge per a les generacions actuals i futures.
Amb l’ànim de debatre sobre aquestes qüestions i de donar a conèixer de la millor manera el treball de l’autora, el CCCB, juntament amb l’editorial Àmbit que publica el volum, ha organitzat la primera presentació d’aquest treball el proper divendres 19 d’octubre a les 19:30h.
L’obra, que he tingut el plaer de prologar, és la segona publicació de la col·lecció de llibres ‘Paraula i Paisatge’ i ha comptat amb les col·laboracions d’autors com Pedro Azara, Rafael Argullol, Oriol Nel·lo o Jordi Puntí, alguns dels quals acompanyaran l’autora en la presentació del llibre i el debat posterior.
[...] Leer en la fuente original… MeneameDivúlgameDivobloggerBitacorasRedditDeliciousGoogle BuzzFacebookTwitter AnteriorFuncionamientos. Diseños abiertos y remezcla social. Convocatoria para proyectos Twitter [...]
[...] Francesc Muñoz, geógrafo y director de la colección Palabra y paisaje, de la que Ruinas modernas constituye el segundo volumen, aseguró que «el libro ofrece una panorámica sobrecogedora de lo que el paisaje ha sido durante las últimas dos décadas: poco más que un fondo de imagen sobre el que se iba colocando, ladrillo a ladrillo, acera a acera, la silueta de una urbanización sin sentido pero con razón; aquella razón que deriva de la especulación más extrema, la que ha ido construyendo el territorio a pesar de ser consciente de que nadie lo habitaría después». En la misma línea, Schulz-Dornburg definió sus ruinas como unos «monumentos de alto valor simbólico», pues «resumen la compleja trama de complicidad social, política y económica que insiste, como si no hubiese otra alternativa, en que el único modelo viable para nuestra sociedad es el del crecimiento por el crecimiento y cueste lo que cueste». [...]