Posts Tagged ‘BREUS CCCB’

El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

January 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Saskia Sassen, premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials

May 16th, 2013 No Comments

La sociòloga holandesa Saskia Sassen, coneguda sobretot per les seves reflexions sobre la vida urbana i les transformacions derivades dels processos de globalització, ha estat guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials 2013.

Sassen representa una de les veus més influents, crítiques i originals en la sociologia contemporània. El seu concepte de “ciutat global” s’ha tornat imprescindible per analitzar les grans urbs, les xarxes de poder i les relacions econòmiques, polítiques, legals i tecnològiques implicades en les noves geografies resultants dels processos de globalització. En el seu últim llibre traduït al castellà, Territorio, autoridad y derechos. De los ensamblajes medievales a los ensamblajes globales (Katz, 2011), Sassen repensa les relacions entre el global i el nacional, i analitza com s’ha anat “desnacionalitzant” allò que històricament s’ha constituït com a nacional: les polítiques de govern, els capitals, les subjectivitats polítiques, els espais urbans o les estructures temporals.

© Miquel Taverna, CCCB, 2011

Saskia Sassen va visitar el CCCB el gener de 2011 per impartir una conferència en el marc del cicle de debats “Crisi” que ha estat publicada recentment dins de la col·lecció Breus sota el títol Nuevas geopolíticas. Territorio, autoridad y derechos (Breus CCCB, 2012). Durant la seva conferència, Sassen va criticar durament el sistema polític i econòmic neoliberal. Segons va afirmar, ha canviat la lògica interna del mercat global, que ja no es basa com abans en la inclusió en massa de persones (sobretot com a consumidors) sinó que ha incorporat preocupants mecanismes d’expulsió: del mercat laboral, dels espais de consum, de la ciutadania, dels territoris.

La seva conferència es pot veure íntegra al web del CCCB. També pots veure aquesta breu entrevista que li varem fer durant la seva visita a Barcelona.

Els llibres més volguts del CCCB

April 23rd, 2013 No Comments

Avui, diada de Sant Jordi, recuperem la llista de catàlegs d’exposicions del CCCB que més s’han venut a la llibreria Laie CCCB, un recorregut pels artistes, cineastes, escriptors, ciutats, carrers… que més us han interessat en els darrers anys, un repàs per la història de les exposicions del CCCB.

Rànquing dels 12 catàlegs més venuts

  1. «Hammershøi i Dreyer» (2007)
  2. «Canaletto: una Venècia imaginària»* (2001)
  3. «El Paral·lel, 1894-1939» (2012)
  4. «Fantasies de l’harem i noves xahrazads»* (2003)
  5. «Cultura porqueria»* (2003)
  6. «Post-it City»* (2008)
  7. «Rèquiem per l’escala»* (2001)
  8. «El segle del jazz» (2009)
  9. «Pegasos, memòria d’un miratge»*  (2001)
  10. «Quinquis dels 80» (2009)
  11. «París i els surrealistes» (2005)
  12. «El salvatge europeu» (2004)
*Catàlegs exhaurits

Les publicacions CCCB

A més de catàlegs d’exposicions, el CCCB també edita les col·leccions Breus, Dixit i Urbanitats, que recullen, en format breu, algunes de les ponències o conclusions dels debats, seminaris, conferències i simposis celebrats al Centre. La col·lecció Breus, per exemple, inclou títols d’autors com Tzvetan Todorov, Nancy Fraser, Saskia Sassen, Eva Illouz, Zygmunt Bauman, Orhan Pamuk, Richard Sennett, Claudio Magris, Eric HobsbawmDonald Sassoon, Michela Marzano, entre d’altres pensadors contemporanis. Podeu consultar els últims BREUS CCCB publicats en aquest article o en el cercador de publicacions de la web.

Si voleu regalar cultura, aquest Sant Jordi o en una altra ocasió, les publicacions del CCCB es troben a la venda, tant presencialment com online, a la llibreria Laie del CCCB (c/ Montalegre, 5), a la llibreria de la Diputació de Barcelona (Av. Diagonal, 393) i a altres llibreries especialitzades de les principals ciutats de l’Estat espanyol.

Cal·lígula també tenia autoestima. Josep M. Ruiz Simon a Breus CCCB

February 28th, 2013 No Comments

Quan i com es va convertir en una virtut l’autoestima? A quins interessos ideològics respon aquesta suposada virtut, recentment encunyada? Trobareu la resposta a aquestes preguntes a L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme, l’última publicació apareguda a la col·lecció Breus, basada en la conferència (veure vídeo aquí) pronunciada per Josep Maria Ruiz Simon en el marc del cicle Virtuts ara farà un any.

Estem acostumats a pensar les virtuts com a valors abstractes, universals i eterns, que acompanyen i acompanyaran sempre l’ésser humà com un mirall ètic i espiritual. Qui gosa posar en dubte ideals tan arrelats en la nostra civilització com la saviesa, la justícia, el coratge, l’honestedat, la paciència, la dignitat, la fortalesa o la moderació, tots ells presents en el cicle Virtuts? Certament, l’autoestima no forma part d’aquest elenc venerable de qualitats morals encaminades a una vida bona, bella i justa. Com explica Ruiz Simon, l’actual consideració de l’autoestima com una virtut té origen en el pensament utilitarista d’autors com Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, que van descuidar la idea aristotèlica segons la qual “les virtuts eren hàbits en si mateixos honorables”… independentment de la felicitat que poguessin donar als seus possessors. El caràcter desinteressat que era l’essència de la virtut va passar a segon terme a favor d’un nou tipus de “comptabilitat moral”: en Franklin, la virtut és allò que porta a la felicitat entesa com a èxit (per exemple, la prosperitat econòmica o el cel).

L’associació creixent entre virtut, felicitat i èxit personal es va constituir en una “ètica precapitalista” indestriable del desenvolupament d’un capitalisme que s’ha anat buidant de contingut ètic mentre consagra l’eficàcia, el lideratge, la flexibilitat, la competitivitat i l’adaptabilitat. Aquests nous valors amb tuf empresarial, subsumits en el valor suprem de l’autoestima, s’han escampat en les darreres dècades a l’empara del programa neoliberal i de derivats seus com el pensament positiu i la indústria de l’autoajuda, que s’han instal·lat a les prestatgeries dels supermercats, als canals de televisió, a la política (el Tea Party n’és un clar exponent) i fins i tot a l’acadèmia. Sobretot als Estats Units, aquestes instàncies han emprat un discurs ideològic segons el qual només virtuts com l’autoestima garanteixen el progrés de l’individu a través de la “selecció natural de l’economia”, que condemna a l’extinció a tots aquells que contradiuen les seves exigències. És significatiu que aquesta selecció natural sui generis inculqui la importància de l’autoestima als individus mentre els força a humiliar-se i sacrificar-se si volen sobreviure enmig de fenòmens com la precarització, la desregulació, l’exclusió social o la cèlebre “privatització dels guanys i socialització de les pèrdues”. L’argument és el següent: la manca d’autoestima és l’arrel del problema; la culpa no és de l’Estat, ni de l’economia, ni de l’empresa, ni de les institucions, sinó de l’individu, que s’ha quedat curt en el seu afany de superació i d’optimisme. Així doncs, l’ètica de l’autoestima carrega sobre l’individu una responsabilitat excessiva sobre el seu benestar al mateix temps que allibera de responsabilitat social els actors econòmics i polítics. Recordem a tall d’exemple la divisa de Ronald Reagan: “In this present crisis, government is not the solution to our problems; government is the problem”.

Paradoxalment, lluny de fomentar l’amor propi l’autoestima esdevé un parany, exigint la renúncia a la dignitat i a drets socials bàsics, que és el que sovint impliquen eufemismes de l’argot empresarial com els ja esmentats: eficàcia, lideratge, flexibilitat, competitivitat i l’adaptabilitat. Tot això de l’autoestima sembla fantàstic des del punt de vista dels depredadors privilegiats de l’espècie que han aconseguit imposar la seva llei en el procés de selecció natural de l’economia neoliberal i contemplen el panorama des de l’asèpsia dels seus despatxos. Cal·lígula i Jack l’Esbudellador també tenien autoestima, observa Ruiz Simon. Segurament també en tenien, afegim nosaltres, Bernard Madoff i altres “triomfadors” de les altes finances actuals. Però la resta de nosaltres “faríem bé de buscar-nos unes altres virtuts”.

Lucas Villavecchia

Tres defenses de la democràcia en temps de penúria, a la col·lecció BREUS

February 20th, 2013 No Comments

L’imaginari de la societat democràtica lliberal s’ha construït sobre una noció, més o menys definida, de pacte i acord. Certament, ciments democràtics com la tolerància, la diversitat o la convivència semblen inexplicables sense apel·lar a una voluntat d’enteniment, de diàleg entre diferents. Amb tot, a cap observador atent de la realitat se li escaparà la imprecisió, la feblesa o la més absoluta desatenció que aquests principis coneixen en la seva concreció quotidiana: en un món creixentment marcat per l’exclusió, la desigualtat i la injustícia la idea d’un consens social aproblemàtic i harmònic podria semblar des d’una ingenuïtat  benpensant fins un relat interessadament promogut per sostenir determinats privilegis. Des de punts de vista diversos, tres autors que han visitat el CCCB han reflexionat sobre la importància d’examinar amb cura la complexitat de les interaccions, els equilibris i els pactes que genera la convivència democràtica així com les amenaces que posen en entredit els drets socials fonamentals en el moment actual. La recent publicació de les seves ponències en la col·lecció Breus és una ocasió idònia per rellegir els arguments de Tzvetan Todorov, Avishai Margalit i Nancy Fraser.

CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Amb Elogi de la moderació Tzvetan Todorov es remunta al fonament teòric dels sistemes democràtics. En la seva ponència –la tercera publicada a la col·lecció Breus després de Sobre la tortura (2009) i Murs caiguts, murs erigits (2010)— Todorov recorda que l’essència de la democràcia es defineix per un delicat equilibri: la moderació recíproca entre els diferents poders i institucions que conformen l’Estat. El pacte democràtic, doncs, consistiria a un acord de base segons el qual cada poder limita a l’altre, allò que Montesquieu va expressar amb la màxima de que “un poder sense limitacions no pot ser legítim”. Amb tot, interpretant aquests principis en el context actual, Todorov analitza críticament com l’hegemonia del pensament ultraliberal altera aquest equilibri fonamental: com la crisi actual ha posat de relleu, la sobirania de les forces econòmiques s’imposa sistemàticament a la sobirania política i fins i tot a la pròpia deliberació democràtica, constituint un brou de cultiu per tota mena d’ideologies reduccionistes i antidemocràtiques. Segons Todorov, la reivindicació de la moderació fundacional de la democràcia seria un repte fonamental per aquest present marcat per la injustícia, la xenofòbia i el populisme.

© Miquel Taverna – 2011

Si en el seu text Todorov denuncia les desmesures que desequilibren els acords essencials de la democràcia, en Pacte Enverinat Avishai Margalit proposa una reflexió sobre els límits ètics que poden corrompre un pacte des del moment mateix de la seva formulació. El professor de Princeton suggereix la importància d’examinar meticulosament els interlocutors amb els quals estem disposats a transigir en un acord. Amb el record recent de les revoltes populars envers el règim de Mubarak a Egipte, Margalit subratlla la impossibilitat de tancar un pacte ètic amb règims sistemàticament inhumans i cruels. Convençut de que valors com la pau o la tolerància –tot i ser cabdals per construir una convivència democràtica— no estan intrínsecament justificats en qualsevol context, Margalit alerta del risc de signar “pactes enverinats” que, independentment de les seves bones intencions, puguin acabar traint drets fonamentals de tercers. En les seves pròpies paraules: “La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d’acords estem disposats a tolerar, quina mena de concessions fem”.

CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Per la seva banda, Nancy Fraser, amb el seu text Sobre la justícia: lliçons de Plató, Rawls i Ishiguro proposa una reflexió sobre una altra mena d’equilibri igualment delicat i fonamental: aquell que s’ha d’establir entre els drets de redistribució, reconeixement i representació per construir un règim social just. Aquesta concepció de la justícia com un equilibri complex ha estat l’eix central del treball en filosofia política de la pensadora nord-americana. Amb tot, en aquesta conferència celebrada en el marc del cicle Virtuts, Fraser es va aproximar a la seva pròpia teoria a través d’una suggerent drecera literària: mitjançant una interpretació de la novel·la No em deixis mai de Kazuo Ishiguro, l’autora proposava una incisiva anàlisi sobre les condicions i els fonaments que poden justificar una situació flagrant d’injustícia on els drets de redistribució, reconeixement i representació són violats sistemàticament. A partir de la reflexió sobre aquest relat extrem d’injustícia Fraser sosté una contundent argumentació sobre els imperatius ètics i polítics que haurien de guiar el nostre comportament ciutadà en defensa d’un ordre social més just. Al cap i a la fi, com la pròpia autora recorda en la seva ponència, “de la justícia, no se’n té mai una experiència directa. Per contra, la injustícia sí que l’experimentem, i és tan sols mitjançant aquesta experiència que ens formem una idea de la justícia”.

En un moment en què el projecte democràtic sembla esgotar-se sota la pressió dels interessos econòmics i els discursos xenòfobs i excloents, la revisió crítica dels nostres imaginaris polítics sembla un imperatiu ciutadà irrenunciable. Des d’òptiques diferents però complementàries els textos de Todorov, Margalit i Fraser ens proposen tres suggerents punts de partida per reflexionar sobre els reptes crucials de les democràcies contemporànies.

Pablo La Parra

123