Aquest Nadal, regala cultura

December 17th, 2014 No Comments

L’any s’acaba i arriba l’inevitable moment de triar regals per als amics i la família. I com sempre, volem que siguin regals que agradin, que es guardin amb carinyo i que no es converteixin en temuts “pongos” dels que després ningú sap com desprendre’s.

Els “pongos” del CCCB

Per això, des del CCCB et volem fer algunes recomanacions que sabem que seran tot un èxit. Perquè regalar cultura sempre és un èxit: ens entreté, ens ofereix bones estones, ens permet compartir moments d’oci i, sobretot, ens enriqueix com a persones.

Sabem que la competència és molt dura perquè l’oferta cultural barcelonina és molta i molt variada, però aquí va el nostre granet de sorra.

Per començar, un regal: si enguany fas 20 anys, tens un carnet jove d’Amic del CCCB totalment de franc. Perquè si no has vingut mai, ens descobreixis, i perquè si ja ens coneixes, et converteixis en assidu a les nostres activitats. Tens temps fins el 31 de desembre per reclamar el teu carnet!

Si ja has celebrat els 20 no pateixis: també tenim carnets per a tu. El jove, si ets menor de 25 anys i el d’Amic, el reduït (per a jubilats i majors de 65) i el DUO, dos carnets per a dues persones. Aprofita aquestes dates: fins al 4 de gener tenen descompte!

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Barcelona, ciutat magnètica?

September 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

LAS BUENAS NOCHES A L’EMERGÈNCIA!2012

February 7th, 2012 1 Comment

L’aposta andalusa d’aquest any per a l’Emergència! és a càrrec de la banda sevillana Las Buenas Noches.

No es difícil reconèixer-ne alguns dels membres, ja que en aquesta formació trobem el videoartista Daniel Cuberta i el dibuixant de còmics i autor del cartell d’aquesta edició 2012, Miguel Brieva.

Com ja és habitual, Jaime Casas hi va estar xerrant per a aquest bloc.

Las Buenas Noches «De viatges, enigmes i amics»

Són de Sevilla (i de Madrid), però, en realitat, d’enlloc. Perquè d’enlloc i de tot arreu prové el folklore que reivindiquen. Són un grup de folk, sí, però no apel·len a cap tradició concreta. Sembla com si se n’haguessin tret una de la màniga. S’han inventat un hàbit que passa pel folk fronterer –entre dues aigües, en un no-lloc imaginat–, el blues castís, la copla d’altres bandes, aires de l’Est –Klezmer, que també podria ser (o ho serà, vés a saber…) Rembetika–, o la cançó d’autor en format de grup (d’amics).

Las Buenas Noches són un grup, d’això, d’amics, que des del 2006 s’ho passen bé fent música i esquivant les convencions de la indústria. Han publicat dos treballs sota llicència Creative Commons («Aventuras domésticas», el 2008, i «Un mal día lo tiene cualquiera», l’any passat). Defensen la manera més propera, directa i sincera de donar-se a conèixer: produeixen i distribueixen la seva música amb el sentit més obert. Sense promocions ni etiquetes comercials. «Bé, és el més directe, el més fàcil –justifiquen–; no dependre de ningú, fer-ho tal com ens agrada a nosaltres. D’altra banda, amb la indústria musical tocada de mort (a causa del seu model obsolet), aquest és l’únic camí possible. També és una aposta per començar a fer les coses d’una altra manera, per la cultura lliure i comuna, per unes estructures mentals en les quals el benefici sigui una cosa secundària davant del compartir i fer les coses el millor possible». Senzillament, fan música. Sense més compromís que el de la creativitat.

El grup va començar així i així continua: «No teníem cap idea preconcebuda a l’hora d’ajuntar-nos –asseguren. Simplement érem cinc persones que havíem flirtejat més o menys amb la música i ens venia de gust fer alguna cosa en grup». El perquè van derivar el seu discurs cap a aquest terreny enmig d’una tradició deslligada: «L’estil no s’acostuma a triar, senzillament va apareixent fruit de l’intercanvi de gustos i de les habilitats (fins i tot de les limitacions)», confessen. «Agafes un gobelet, mous els daus al seu interior i fas una tirada. Què surt? Ah, el misteri…»

Un dubte que intenten aclarir d’aquesta manera:

«Això nostre és una amalgama sonora a mig camí entre el pop d’arrels folklòriques americanes (del nord i del sud), la música popular espanyola (amb devoció especial per Chico Sánchez Ferlosio), una certa poètica fosca, enigmàtica i viatgera, de seqüències inacabables de dos acords que recorden vivament el zumzeig persistent tot i que de vegades imperceptible que emeten alguns ascensors, i que també és freqüent a les consultes de dentistes. Si alguna cosa bona ha portat la globalització i la invasió cultural anglosaxona és precisament el fet d’obrir el pot de les essències. Si des de les províncies de l’imperi hem de renunciar en bona mesura a la nostra tradició cultural, o bé integrar-la en aquesta nova cultura globalitzada, també se’ns obre l’oportunitat d’integrar totes les altres tradicions en totes les altres províncies, tan riques o més que la que per raons polítiques i econòmiques s’ha imposat».

Es presenten a Emergència! amb l’ànim dels debutants, tot i que no ho siguin tant, perquè ja sonen a «grup compacte», i deixant a la interpretació de l’audiència local els perquès d’unes cançons que expliquen històries d’una proximitat estranya i infausta. Tot i que la interpretació la deixen «a gust de l’oient», perquè nosaltres, diuen, «ja en tenim prou amb fer-les».

De la seva incursió sobre les taules d’Emergència! només esperen «compartir l’escenari amb altres grups, gaudir tocant i que la gent passi una bona estona. Què més es pot demanar?». Què vostès, públic, no s’ho perdin. Queden avisats.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Las Buenas Noches tocaran a l’escenari Hall dins de la quarta edició d’E! que tindrà lloc d’aquí a pocs dies, el 18 d’aquest mes. I, com a avançament, un vídeo que van gravar a Portugal l’any 2009, d’una de les cançons contingudes en el seu segon treball «Un mal día lo tiene cualquiera».

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

PEGASVS A L’EMERGÈNCIA!2012

January 26th, 2012 1 Comment

Aquesta setmana, Jaime Casas ha entrevistat un dels grups emergents més destacats de l’escena barcelonina, Pegasvs.

Pegasvs «Metronomic underground»

En Sergio i la Luciana són Pegasvs. Abans havien estat Amore. I alhora Thelemáticos. En Sergio va tocar a Anticonceptivas, la Luciana a Sibyl Vane. I si estirem el fil trobarem molts més projectes que són els mateixos que, com aquests, han donat forma a la comentada escena underground de Barcelona dels dos últims lustres.

Pegasvs és, sens dubte, un punt d’inflexió, una mirada enrere que resol dubtes sobre el present del pop amb intencions revisionistes. L’avançada «hypnagogica» –el pop americà que reprèn sons pretèrits que miraven al futur–, observen alguns: «Nosaltres no fem música pensant en etiquetes; de fet, fins ara no coneixíem l’existència d’aquest terme». Sigui com vulgui, la proposta de Pegasvs sí que es fixa, i molt, en els ritmes metronòmics, d’acceleració constant sense principi ni final, del rock alemany electrònic dels setanta i del proto-punk novaiorquès. «Sí que estem influïts per Silver Apples, a més de Krautrock, la música electrònica dels seixanta i setanta, i força coses actuals».

La Luciana i en Sergio han irromput sense fer soroll, però amb la ferma intenció de fer-ne («a finals de febrer Canadá publicarà el nostre primer disc –apunten–: un vinil de nou cançons amb disseny d’Elena Gallén»), amb temes penjats a la xarxa que perfilen idees brillants amb poca enganxada fins ara entre els grups locals. «Intentem comprimir una música en principi experimental i bruta dins d’un motlle pop», diuen.

La melodía del afilador, constant i gargotejada en un bucle melòdic, o la magnífica El final de la noche, un deliri psiquedèlic que recupera una altra vegada el so que va encunyar el duo alemany Neu amb Hallogallo, són dues proves irrefutables dels camins que pretenen recuperar. «Combinem ritmes de rock alemany dels setanta amb velles capses de ritme. El “motorik” és constant i sempre fa l’efecte d’avançar, per això ens agrada especialment», confessen.

Les ganes de donar forma a un discurs amb «trastos antics» els va dur a «provar una cosa diferent al que acostumàvem a fer». Per tant, «vam decidir canviar les guitarres pels magnetòfons i sintetitzadors, i així també canviar del tot el procés de creació».

Pegasvs, cara a cara, sense bateria ni guitarres, i amb trastos, vestiran de llarg la seva proposta inusual en un Emergència 2012 que sembla prendre el pols a totes les tendències que compten ara mateix. En Sergio i la Luciana, per la seva banda, esperen «sonar ben fort i que tant el públic com nosaltres ens ho passem bé». I no us oblideu de felicitar la interessada: «Celebrem l’aniversari de la Luciana», que coincideix amb la data del festival.

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Tanquem aquesta entrevista amb el videoclip “El final de la noche” realitzat per la productora Canada tot recordant-vos que Pegasvs estaran actuant a l’escenari Hall de l’ E!2012.

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

ELS ESCRIPTORS PANKAJ MISHRA I BARBARA EHRENREICH REFLEXIONEN SOBRE EL MÓN POSTERIOR A L’11-S

October 18th, 2011 No Comments

Després de l’11-S, ens vam fer les preguntes adequades per entendre què havia passat?

Els esdeveniments posteriors als atemptats van confirmar que les tesis del xoc de civilitzacions tenien forts adeptes entre l’administració nord-americana i que la “croada” per combatre el terrorisme islamista seria la línia ideològica (i militar) que els Estats Units i els seus aliats pensaven seguir. Des d’aleshores, els debats sobre l’Islam i el seu caràcter suposadament fonamentalista s’han estès, així com també les veus que han denunciat aquesta lectura reduccionista i han intentat fer valdre la pluralitat de realitats del món musulmà. Entre aquestes últimes, la de l’escriptor d’origen indi Pankaj Mishra ha estat una de les més fermes i constants. Gràcies a la seva posició de persona a cavall d’Orient i Occident i des de la seva tribuna al diari britànic The Guardian, Pankaj Mishra ha aportat informació, arguments i molta intel·ligència per fer front a la delicada xarxa d’aquest debat que ens ha enredat en una retòrica pro-Islam / anti-Islam davant de la qual la majoria no teníem ni coneixement ni arguments més enllà del sentit comú.

Pankaj Mishra

Mishra ha denunciat l’esquema simplista en el qual s’han deixat caure molts intel·lectuals en els darrers anys, un fracàs tan important com el militar o l’econòmic, i que es concreta, com ell afirma, en la incapacitat del pensament occidental per “entendre el seu perpetu ‘altre’ ” i per “captar l’absoluta varietat, la quantitat de variables i la desconcertant interconnexió del món globalitzat”. És, doncs, el fracàs intel·lectual per entendre el món post-11S la pitjor derrota d’aquests anys?

Des de l’altra banda de l’Atlàntic, la periodista nord-americana Barbara Ehrenreich ha dedicat aquesta dècada a destapar, des d’una altra perspectiva, les fal·làcies de la retòrica post-11S investigant la realitat econòmica i social de la classe treballadora nord-americana. Una realitat que ha explotat arrel de la crisi econòmica, però que ja arrossega des de fa dècades els seus trets principals. Ehrenreich, poc abans dels atemptats a les Torres Bessones, ja s’havia posat en la pell de la classe més desposseïda de la primera potència mundial, treballant durant mesos com a cambrera, dona de neteja, venedora del Wal-Mart i tota una sèrie de feines de les pitjors pagades.

Barbara Ehrenreich

En el seu llibre Por cuatro duros (RBA, 2003), fruit d’aquesta experiència, posava sobre la taula les condicions inhumanes en què vivien milions de persones a mercè de contractes precaris i salaris totalment insuficients. Però el llenguatge incisiu d’Ehrenreich ha tocat també les classes més adinerades i la profunda desigualtat social del país de les oportunitats (This Land is Their Land, Metropolitan Books 2008). En el seu darrer llibre (Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner 2011), Ehrenreich abandona les xifres econòmiques i entra en el terreny de la ideologia per denunciar com tot aquest precari sistema social se sosté ajudat per la força del “pensament positiu”. I és que als Estats Units (i per extensió, tants altres països sota la seva influència social i cultural) la màxima de “Si vols, pots” s’ha anat transformant en una dictadura subtil en què l’individu es converteix en responsable últim de la seva situació (personal, laboral, de salut, etc.). L’èxit final del “pensament positiu” és aconseguir que milions de persones intentin mostrar-se felices, optimistes i sobretot individualment responsables de la seva situació, en un context de fallida brutal del sistema social i econòmic.

Mishra i Ehrenreich, des de les seves respectives aproximacions, ens mostren el món que queda darrera de la retòrica bèl·lica i reduccionista que ha dominat el discurs posterior a l’11-S. La seva obra posa en evidència que potser les preguntes que ens vam fer després dels atemptats no van ser les adequades. Pankaj Mishra afirmava en un dels seus articles que la majoria de musulmans europeus estan més preocupats per l’atur, la discriminació i la desigualtat que en aixecar un nou califat. I segurament aquesta preocupació no afecta només als musulmans, com Barbara Ehrenreich fa anys que ens mostra amb el seu treball.

Pankaj Mishra i Barbara Ehrenreich participen al debat “11-S: El món deu anys després”, amb una conferència que tindrà lloc el 26 d’octubre i el 2 de novembre, respectivament.

12345...10...»