Cristina Carrasco: “Amb la industrialització calia disciplinar al treballador”

octubre 9th, 2015 No Comments

El treball dignifica? Per què continuem treballant tantes hores si la tecnologia fa bona part de la feina? Com hem passat de buscar la plena ocupació a acceptar una societat amb un 20% d’atur estructural? El món laboral és el tema de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, que sota el títol de Per què treballem? aplegaran economistes, filòsofs, sociòlegs i experts al CCCB, l’Arts Santa Mònica i l’Institut Français Barcelona.

En la sessió inaugural al CCCB, els economistes Yann Moulier-Boutang i Cristina Carrasco debatran com i per qui treballem, per obrir i consolidar altres imaginaris laborals. En l’entrevista següent, Cristina Carrasco defensa que la necessitat de “disciplinar” el treballador neix amb la industrialització, quan cal que s’estigui 12 hores davant la màquina, i recorda que per ensenyar aquesta disciplina van jugar un paper important tant l’església com l’educació. Carrasco també reivindica unes relacions de treball amb reciprocitat, i que el debat no només tingui en compte el treball assalariat, sinó que també contempli el treball femení, sovint invisibilitzat en desenvolupar-se a l’àmbit domèstic.

Per què treballem? Sessió inaugural de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, el dimecres 14 d’octubre al CCCB.

Jordi Puntí al Ritz de les lletres

octubre 8th, 2015 No Comments

Ara fa cent anys van inaugurar-se les primeres biblioteques públiques de Catalunya. Des d’aleshores han donat joc a lectors, autors, editors, nens de pares estressats, jubilats avorrits i polítics en campanya. Han donat joc a tothom. Per això la seva cap, la Carme Fenoll, ha dit que prou. Les biblioteques volen ser protagonistes. L’Institut d’Humanitats de Barcelona, el Servei de Biblioteques de la Generalitat i el CCCB han muntat La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, un cicle de nou conferències que les converteix en l’estrella del debat. Com han canviat, en dos mil anys, les cases per llogar llibres? Quina relació hi tenia Proust? Què amagaven a Pèrgam? Savis i gent del ram en parlaran els propers dos mesos. Però de moment assaltem la Biblioteca pública de Nova York, la que queda a Bryant Park, esguardada per lleons, que Jordi Puntí ens glossa a la conferència inaugural del cicle.

Perquè resulta que Jordi Puntí, Jordí Puntí i Garriga, de quaranta-vuit anys, escriptor de Manlleu i universal, ha passat deu mesos al Ritz de les lletres. Deu mesos fent recerca en un despatx silenciós de la biblioteca pública de Nova York, envoltat de premis Pulitzer i de col·laboradors del The New Yorker. Deu mesos amb un estol de bibliotecaris per servir-lo exclusivament. Per buscar-li aquell refotut document que ens fa perdre temps. Per trobar-li unes dades que ni comptava que existien. I això ha pogut fer-ho amb una beca de la Fundació Cullman i un projecte que relliga bé els universos català i americà: la vida de Xavier Cugat. Però anem primer a la suite i després ja parlarem del seu projecte.

A la biblioteca, Puntí compartia un espai d’accés restringit amb quinze becats. Era un espai amb una sala central plena de taules i sofàs perquè els afortunats anessin comentant les seves recerques. Entre els becats hi havia quatre novel·listes i onze assagistes o biògrafs. Hi havia la Megan Marshall, que ara escriu una biografia de l’Elisabeth Bishop. Hi havia una estudiosa del canvi climàtic a la Viena del XIX. Un curiós dels bordells i de les cantonades de Nova York on s’hi venien i s’hi venen els homes. I també hi éreu tots vosaltres. Perquè Jordi Puntí, al seu despatx, va desplegar l’Alcover-Moll i l’obra completa de Josep Pla. I allà on hi ha un volum de l’Alcover o de Pla –per un miraculós alehop místic– hi som tots els lectors d’aquesta llengua.

El Jordi aterrà a la biblioteca de Nova York al millor moment, perquè feia sis anys que els americans discutien per un projecte de remodelació. La versió oficial és que Norman Foster volia convertir l’edifici central de la biblioteca en un espai més dinàmic. La versió dels savis i pixatinters és que s’hauria convertit en un part temàtic que sortia molt car. A més suposava eliminar les set plantes de magatzem de llibres: calia enviar-ne la meitat a una sala que queda a sota de Bryant Park i l’altra meitat a New Jersey. Des de Lydia Davis a Edmund Morris passant per Mario Vargas Llosa, tots els intel·lectuals es van esgarrifar. Allò era un centre de recerca. No podia convertir-se en un aplec d’aficionats amb interessos culturals. A part, un llibre triga dos dies per viatjar de New Jersey a Manhattan. Això no es podia tolerar. Com tampoc es podia tolerar que la gent s’endugués els llibres en préstec perquè per al préstec ja hi ha un altre edifici i l’ecosistema es podria alterar. Va haver-hi un debat públic. Manifestacions. Pressions per totes bandes. I al final el projecte de Foster es va retirar.

Què passaria si la Biblioteca de Catalunya decidís portar part del seu fons a Pont de Suert? Doncs res. Perquè la majoria de catalans que estudiem ho fem per esport. O sigui que no ho fem per diners i per tant ja no ens ve d’una tarda. I perquè la resta no ha estat mai a la Biblioteca de Catalunya si no és per veure-hi teatre o algun concert, que van molt bé per fer calés. El lloguer d’espais de biblioteques no és un invent de catalans garrrepes. Explica Puntí que, en aquests deu mesos, a la biblioteca de Nova York va veure-hi des de bodes indús a cursos d’esgrima. També parla de la cultura de les donacions, que és a l’ordre del dia. I parla d’una ànima, compto que pecadora i amb ganes de purgar, que al 2014 va donar cinc milions de dòlars de forma anònima.

I en aquest regne que aplega des de mapes climàtics de la Viena imperial fins a l’últim premi Carles Riba, què hi feia, Jordi Puntí? Estudiar la vida de Xavier Cugat, sobre qui està escrivint una novel·la. Aquí recordem un Xavier Cugat gagà, al restaurant Tritón, acompanyat de la Nina i pagant factures amb dibuixos. O el recordem muntant el xou amb la Mary Santpere. O passejant-se amb batí i un chihuahua pel Ritz. Però Xavier Cugat té una de les carreres més exitoses del Principat. És el català que millor ha acomplert el somni americà, el que més feina i calés ha fet a Nova York i Los Angeles.

Xavier Cugat era un home de vida esquiva, que avui es forra i demà s’arruina, que avui s’enamora i demà correm-hi tots. Duia una vida improbable de compositor, director d’orquestra, caricaturista, descobridor de veus i de dives. Una vida de fàbules, mitges veritats, fils que costen de lligar. Era un home de negocis estel·lars capaç de vendre falsos turrons d’Agramunt a Los Angeles. O de viure de la informació privilegiada que havia acumulat intrigant. Xavier Cugat era…¿què us diria? Un personatge de novel·la de Jordi Puntí, que fa anys que explora la identitat, això tan delicat, tan lligat a l’interior, que construïm de records públics i privats, de mons que s’han trencat i de mentides.

Jordi Puntí, aquell nen de Manlleu que s’apredregava amb els castellans, sempre fascinat pels mons marginals i pels personatges rocambolescos, novel·la ara la vida del rei del mambo. I ho fa després de passar uns mesos al Ritz de les lletres, amb un estol de bibliotecaris servint-lo i tot el material del món a un accés immediat. Sort que és mig místic i diu que la biblioteca és per a ell un espai mental. Quan has viscut al Ritz, no deu ser fàcil passar amb hotels de tres estrelles.

BCNmp7: Galeria de versions extremes

octubre 7th, 2015 No Comments

Potser us haureu trobat alguna vegada en la situació d’arribar tard a un versió musical. Volem dir arribar-hi tard com qui arriba tard a una festa, i s’hi troba els grupets de conversa ja formats, les ampolles mig buides i l’aire resclosit, i hi sent bromes que no acaba d’entendre, i somriu, estúpidament, per si de cas. Es tracta de la situació en què descobreixes que un tema que t’agrada i que creies original no ho és pas, que és en realitat una versió d’un tema més antic. Un amic que hi entén més que tu te’n parla un dia, de passada, i també aquest cop calles i somrius, per si de cas, mentre penses com es transformarà a partir d’ara aquest tema, com l’equilibri entre el que és essencial i el que és decoratiu canviarà irremeiablement quan en sentis la versió original. Aquest moment de perplexitat davant la música, aquest estat de desorientació, de descuit, de manca d’informació o de criteri és el que volem propiciar a la Galeria de versions extremes. Intentarem descriure aquest estat fent tres preguntes, plantejades des de la posició dels programadors, dels músics i del públic. Són aquestes:

Què hem escrit? Durant les setmanes prèvies al concert, hem escrit cinc partitures, versions dels cinc temes que comprèn el programa (que per ara no direm quins són). Solem pensar que la partitura d’un tema registra el que n’és essencial, el que fa que el que sona sigui realment aquell tema, i que les desviacions de la partitura, que els músics cometen necessàriament a l’hora de tocar-la (els irregularitats humanes de tempo, d’intensitat i d’afinació) són un complement personal i expressiu. Però les partitures que hem escrit no funcionen ben bé així. A la manera de les partitures indeterminades de Morton Feldman, hem escrit unes sèrie d’instruccions que, si bé indiquen als músics el que han de tocar, ho fan d’una manera tan oberta, genèrica i, de vegades, misteriosa, que a la música que en resulti la part de desviació personal no serà menys important que la part fixada a la partitura. En elles la frontera entre el tema i la versió és difusa. Fins i tot potser la versió pren més rellevància, i acaba erosionant el cor mateix del tema versionat. El que hem escrit són doncs partitures? Diuen el tema que sentirem? O són indicacions, suggeriments, excuses, perquè els músics inventin, mentre toquen, un tema nou? Però una partitura que no és una partitura d’un tema, és encara una partitura? O potser hauriem de dir-ne d’una altra manera?

Què estem tocant? Les peticions musicals són terriblement desconsiderades. Play it again, Sam, toca aquell tema, aquell, i no cap altre, el que tu i jo sabem, aquell tema únic, que té un sentit únic a la meva vida. I el músic toca el tema que demanes, però tu gairebé no l’estàs escoltant, perquè no vols sentir res nou, sinó la imatge musical exacte que tens a la memòria. Vols tornar a sentir aquell tema, again, vols reviure una experiència del passat. A la Galeria de versions extremes, però, la major part dels músics, durant la major part del concert, no sabran quin tema estan tocant. Potser el descobriran en algun moment, potser no; en tot cas, podran tocar en el límit últim de la versió musical, el de la ignorància del tema versionat, lliures, per moments, de les peticions musicals que els programadors els fem.

Què estem sentint? Gaudir de la música no sempre ha de voler dir tancar els ulls i deixar-se anar. De vegades els melòmans, els que estimem la música, també volem entendre què està passant. Entendre, com en el verb francès, entendre, que pot traduir-se més o menys pel nostre sentir (en l’accepció de sentir amb les orelles). La Galeria de versions extremes és un concert en codi estrictament obert: els oient podran veure projectada la mateixa partitura que els músics tenen davant. Així, podran intentar entendre, mentre escolten la versió d’un tema, com està organitzada, com està codificada, com funciona. Podran intentar treure’n l’entrallat, fins i tot potser endevinar de quin tema es tracta. Però entendre la música requereix que ens entri pels ulls? O potser per les orelles? O pels ulls i les orelles alternativament? O pels ulls i les orelles a la vegada? O per la pell?

Laia Torrents, Roger Aixut i Lluís Nacenta i són els programadors d’aquesta sessió de BCNmp7.

BCNmp7. Galeria de versions extremes tindrà lloc el 15 d’octubre a partir de les 21h.

Què significa ser humans avui?

octubre 5th, 2015 1 Comment

Què significa ser humà avui? Des de la concepció fins a la mort (i més enllà), eines i tecnologies faciliten i configuren la vida de les persones. Hi ha molts avenços que, en funció de les creences, poden ser absolutament esgarrifosos o extremadament emocionants, però els canvis més importants es donen de manera subtil, en el dia a dia. Des del moment que sona el despertador (que molt probablement és el mòbil), passen a ser part integrant de la vida quotidiana diverses tecnologies ambientals, socials i personalitzades, moltes d’elles inimaginables fa deu o vint anys. Després consultem el correu electrònic i les xarxes socials. La revolució tecnològica s’incrusta en la nostra experiència viscuda i reclama reflexió. Però no hi ha temps. Una altra petició d’amistat. Un altre toc, m’agrada, comentari, recordatori. Activitat multitasca, telecomunicació, actualitzacions i publicacions, navegació, trols, mems, succedanis alimentaris, adaptació, evolució, revolució.

Ser humans l’any 2015 és radicalment diferent de ser-ho el 1915, el 1815 o el segle xv. Recordeu com es percebia el temps quan no estava puntejat per missatges de text entrants, bústies de correu curulles i decisions constants sobre la conveniència d’actualitzar l’ordinador o les aplicacions? Podeu imaginar com es percebrà el temps en el futur, quan se’ns reclami insistentment actualitzar el maquinari i el programari, però no a l’ordinador sinó al propi cos? Quan la vida s’hagi allargat radicalment, tindrem tot el temps del món o únicament noves expectatives sobre la manera de passar el temps? L’exposició +HUMANS: El futur de la nostra espècie planteja possibles trajectòries futures de la humanitat, tenint en compte les implicacions de tecnologies històriques i emergents. Com redefineixen la cultura humana les noves tecnologies, i quins interrogants ètics susciten? Quins són els futurs que esperem i anhelem? Com serà ser humans d’aquí a cent anys?

Per crear el marc d’aquesta exploració s’han ideat quatre temes generals: Capacitats augmentades, Encontre amb els altres, Transformant l’entorn i La vida als límits. Cada tema es representa per mitjà d’obres d’art, artefactes històrics, vídeos, investigacions científiques i productes comercials, amb la intenció de mostrar les perspectives complexes, tèrboles i de vegades contradictòries que evoca.

Yves Gellie. Versió humana

El signe «més» de +Humans implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie. Quina és aquesta direcció, però? La majoria dels avenços del segle xx es mesuren per la seva velocitat i eficàcia (més ràpid, més bo, més fort), però l’efecte secundari és més grossos, més tristos i més esgotats. Potser el lema del progrés hauria de ser «tou, lent i senzill», o «més feliç i més saludable». Cal replantejar la definició de les nostres necessitats. Per què lluitem? Quin és el nostre ideal?

Moltes de les peces que trobem aquí presenten la tecnologia com quelcom que pot millorar o facilitar la vida, però moltes altres descriuen usos imprevistos de les tecnologies o repartiments futurs desiguals. Una contranarrativa poderosa segons la qual un futur de +humans seria un futur sense humans. Les enormes possibilitats i la ràpida progressió de les tecnologies militars, juntament amb la inestabilitat política i l’exhauriment dels recursos, ens obliguen a considerar un futur on la humanitat acaba destruïda per les seves pròpies invencions. Així doncs, en quins futurs potencials hem de centrar-nos?

+Humans no és una celebració cega de la tecnologia, però presenta un seguit de possibilitats reals i imaginades que tenen les tecnologies emergents com a element introductori i central. Més que proposar una trajectòria específica, aquest recull d’idees és una invitació a imaginar, considerar, articular i escollir el que desitgem per al futur de l’espècie humana.

Cathrine Kramer és la comissària executiva de +Humans.

Què t’agradaria saber sobre la relació dels joves amb Internet i la privacitat?

setembre 18th, 2015 No Comments

Els adolescents d’avui dia poden ser molt diferents entre si, però el que és segur és que gairebé tots estan connectats a la xarxa, tant com a mers espectadors com exposant-s’hi ells mateixos. Però, saben realment a què s’exposen? Coneixen la diferència entre esfera íntima i esfera pública? Comprenen com funciona Internet i les tecnologies que en deriven? I si la resposta és que no, o no del tot, és quan hem de preguntar-nos: algú els n’està ensenyant? Com cal ensenyar-los?

Si et preocupa la relació que els joves del segle XXI tenen amb Internet, i la seva capacitat per controlar la informació que publiquen sobre si mateixos, t’oferim una oportunitat per resoldre els teus dubtes. El proper 26 de setembre presentarem al CCCB una versió actualitzada de la Maleta pedagògica d’Univers Internet, un recurs educatiu gratuït creat pel CCCBLab i CCCBEducació que té com a objectiu traslladar a les aules una reflexió crítica i creativa sobre la transformació i l’impacte que ha suposat Internet en les nostres vides.

Al llarg de la jornada, adreçada als docents que estiguin interessats a fer aquesta activitat amb els seus alumnes, es posaran en pràctica les unitats didàctiques de la Maleta pedagògica que analitzen l’impacte d’Internet en tres nivells: personal, urbà i planetari. Finalment, s’obrirà una xerrada i un torn de preguntes sobre la identitat digital i la privacitat dels adolescents a la xarxa. La investigadora Liliana Arroyo Moliner, especialitzada en l’àmbit de la vigilància, la privacitat, la resiliència i l’impacte social de la tecnologia, resoldrà les preguntes que plantegin els participants i les que pots enviar-nos a través del hashtag #universinternet.

Tot allò que vulguis saber sobre Joves, Internet i privacitat: els reptes de la identitat en l’era digital, o sobre el que vulguis saber-ne més, pregunta-ho a través de Twitter amb el hashtag #universinternet o al Facebook del CCCB LAB.

El projecte de la Maleta pedagògica d’Univers Internet és una proposta davant la necessitat de disposar d’eines que ens permetin incloure en l’educació els canvis que viu la nostra societat. Volem posar de manifest la importància d’un procés d’adaptació de l’escola i dels entorns educatius per tal d’educar persones capaces de comprendre un món cada vegada més tecnològic i en transformació constant.

«...89101112...203040...»