Posts Tagged ‘Amor’

Marta Segarra: «Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos»

March 2nd, 2017 No Comments

Fins a quin punt el desig —que d’entrada sembla un fenomen pulsional, que lliga l’home a l’animalitat— està condicionat culturalment? Com afecten els tòpics sobre la feminitat a l’actitud i les decisions que una dona pren a la vida? Quin marge han tingut les dones per descobrir el seu desig en una història cultural i sexual escrita pels homes? En parlem amb Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura.

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Anna Punsoda: L’amor és cultural i el desig és natural.

Marta Segarra: L’amor és una construcció cultural, sí. Per descomptat que no s’entén igual ara que fa cinc-cents anys, ni s’entén igual a Barcelona que a Dakar. Però el desig no és natural, tampoc. Tendim a pensar que és un fenomen instintiu, pulsional —o natural, com tu dius. Però també desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Per a mi, el patró cultural més obvi és el que ens impulsa cap a l’heterosexualitat. Creiem que és natural que si ets home desitgis dones, i si ets dona desitgis homes, quan en la realitat no sempre és així, òbviament. La cultura ens empeny cap a una heterosexualitat que algunes teòriques han anomenat «heterosexualitat obligatòria». Els afectes, però també la sexualitat, vénen marcats per patrons culturals que avui dia estan vehiculats sobretot pels relats audiovisuals —el cinema, la televisió, la publicitat, les noves xarxes socials.

AP: Parlant de patrons, al teu assaig Políticas del deseo contraposes dos arquetips de dona: les bíbliques Maria i Eva. Què representen aquests arquetips i a qui serveixen?

MS: D’entrada són un exemple clar sobre com a Occident el nostre pensament sempre s’ha estructurat de manera binària. Bé i Mal, Ànima i Cos, Amor pur i Amor sexual. En aquest sentit, dins del gènere «dona» s’han promogut dos models: la dona bona, que seria Maria —mare, i a més verge, o sigui portadora de vida sense haver sentit mai desig sexual—, i Eva, que seria la primera femme fatale de la història, la que arrossega l’home cap al materialisme, el porta a la condemna mitjançant l’atracció que li genera. Eva és la temptació i la mort perquè l’expulsió del paradís simbolitza la introducció de la mortalitat a la història de la humanitat. Aquest patró, que es perfila conceptualment al segle XIX, és molt antic. I té un missatge molt clar: el desig porta desgràcia. És el mite de Carmen, la dona que no s’enamora, però que té una atracció que funciona en una pluralitat d’homes, i acaba escampant morts i dolor.

AP: I aquesta idea de la dona seductora, manipuladora, conscient de l’efecte dels seus encants, no entra en contradicció amb el tòpic que ens presenta la dona com una criatura sotmesa a les forces tel·lúriques?

MS: I tant. Aquest darrer és un tòpic que paradoxalment agafa força al segle XVIII, el Segle de les llums. Se’ns diu que pel seu cos, per la seva anatomia, la dona està més propera al que és natural. Això és perquè es lliga la feminitat a la maternitat. Cosa que, segons aquest pensament, no passa amb l’home, que pot sublimar el lligam amb la naturalesa mitjançant la raó, elevar-se per sobre de la contingència material.

«La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa»

AP: Per això la dona sempre ha representat la cosa eterna, la base de les coses, i l’home el complement, el progrés.

MS: Sí. Precisament en aquest sentit hi ha una oposició conceptual clàssica, procreació i creació. Maria Àngels Anglada en parla en un poema que porta per nom Una resposta. Aquestes dues activitats s’han vist durant molts segles com a excloents. Moltes dones ho han interioritzat, estan convençudes que el seu paper al món és primordialment de transmissió, de continuïtat, de manteniment familiar. La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa.

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

AP: I no és possible que hi hagi tòpics, com el que ens presenta la dona com «aquella que acull (l’home, els nens, etc.)», que arrelin a la biologia?

MS: Doncs depèn d’on posis l’accent. La dona també podria ser «aquella que expulsa». De fet, Marguerite Duras té tota una teoria sobre el part (la primera expulsió) com a moviment primigeni. Tu ara pensa com afectaria l’estructura social si, en lloc d’haver-se imposat el relat d’«el cos que acull», s’hagués imposat el relat d’«el cos que expulsa».

AP: Quin espai ha tingut la dona per descobrir el seu desig?

MS: Durant segles el discurs dominant ha dit que l’home era el que desitjava i la dona era l’objecte del desig. La psicoanàlisi freudiana va reforçar aquesta imatge. L’únic paper que podien fer les dones era passiu. A principis del segle XX, a Europa, algunes dones —encara poques— van demostrar amb les seves vides les possibilitats d’anar més enllà, de viure el seu desig segons paràmetres propis. Però comencem a descobrir-nos amb els moviments feministes dels anys setanta. «El nostre cos és nostre» és una reivindicació que cal entendre en aquest sentit, com a possibilitat per allunyar-se dels estereotips sobre la feminitat, amb la intenció de descobrir el nostre propi desig.

AP: A diferència de l’amor, que s’ha vist com un mitjà de transcendència, el desig sol presentar-se com a desfici i ànsies de possessió.

MS: Sí, i no és tan senzill. De vegades sí que el desig es tradueix en un desig de possessió, però de vegades, com que ens posa en crisi com a subjectes, ens trastoca profundament i ens «desfà». Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos. En aquest sentit, els efectes del desig són interessants perquè posen en crisi l’autonomia i l’autosuficiència del subjecte, problematitzen els seus límits.

AP: Hi ha un desig ètic.

MS: És una manera de dir-ho. Per exemple, Judit Butler, a Deshacer el género, ens presenta la sexualitat com una de les vies, de les esferes humanes, en què és més fàcil «desfer-se», trencar els límits que ens aïllen com a individus. Ens obre a l’altre, a la diferència amb l’altre —diferència en un sentit ampli.

AP: I la sexualització de tot plegat, la presència constant d’estímuls, com afecta el desig?

MS: La hipersexualització és una forma de canalitzar el desig en uns paràmetres molt concrets. Sí que sortim de segles de repressió, que la societat europea ha estat molt puritana en els segles passats. Però la «sexualització» actual no vol dir necessàriament que s’obrin les possibilitats del desig. El discurs feminista dels anys setanta sobre l’alliberació ha estat reabsorbit pel poder i per la lògica capitalista, amb la intenció de potenciar el consum. L’alliberament per se no és subversiu. El desig per ser no és subversiu. De fet, és possible, també, com estem veient en molts casos, que l’«alliberament» i el desig no posin en crisi les estructures socials de poder, sinó que les reforcin.

Marta Segarra participa en diversos debats i programes del CCCB que tracten sobre el paper de la dona en la societat actual. Podeu consultar tots els continguts relacionats amb l’autora al web del CCCB.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

July 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

La llista musical més romàntica de l’estiu

July 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

1