CCCB musica

La llista musical més romàntica de l’estiu

juliol 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

BCNmp7: Metal·lúrgies

maig 30th, 2015 No Comments

El futur del clixé

Mery Cuesta

El metal és un gènere musical fortament estereotipat. Al seu voltant s’hi han establert un seguit d’imaginaris ben definits que actuen com emblemes d’orgull però també com estigmes. Aquests senyals d’identitat recognoscibles es construeixen, en primer lloc, sobre el concepte d’obscuritat: el color negre predomina en la cultura del metal ponderant l’esperit de la contra, és a dir, la simpatia cap a l’altre costat de la llum. Damunt aquest fosc teló de fons, desfilen les inevitables tatxes de metall (que llueixen com minúsculs estels), l’aspre tacte del cuir, elements pop com xapes o creus invertides, les llargues cabelleres i la sempre present calavera, que amb el seu alè metafísic s’erigeix històricament com el símbol subcultural per excel•lència. Per acabar, perfumi’s aquest embull amb un intens olor a tancat i a testosterona.

Aquest compendi és, en sí mateix segons l’imaginari popular, un jevi o un metaler. Una prova del cotó que demostra els forts estereotips associats al gènere i als seus acòlits resideix en la mateixa existència de la paròdia dins el mainstream: des de la pel•lícula This is Spinal Tap fins la molt madrilenya Isi Disi o aquell anunci de l’ONCE dels heavies a la platja (“el premio más heavy de la ONCE”, deia l’eslogan), demostren que els senyals identitaris del heavy i el metal –indistingibles per la generalitat de l’esfera social—estan fortament adherits a l’inconscient popular, doncs és capaç de descodificar-les i, en conseqüència, riure’s d’elles.

F/E/A

I el cert és que a la societat li convé estereotipar el metall, doncs estereotipar –i no diguem parodiar—les subcultures és domesticar-les. Poder riure’s dels jevis i el seu aspecte és desactivar-los. Ridiculitzar l’altre és un mecanisme típicament humà per perdre la por a allò estrany. I és que les subcultures vénen a ser com quists en el sistema, és a dir, nòduls o grupuscles que amb la seva diferència fan que la societat senti amenaçada l’estabilitat que procura l’homogeneïtat. Per sobreviure i conservar l’esperit unit, però allunyant-se progressivament dels clixés. No es tracta de tancar-se en un mateix, de coure’ns en el nostre propi suc, sinó d’evolucionar el nostre sabor cap a nous confins. Aquesta evolució passa per les alquímies amb altres músiques, els recanvis d’ambició i la conquesta de nous espais.

També passa per la ruptura i el divertiment estètic. Fa poc em demanaven unes declaracions per un programa de Radio Euskadi dedicat al metal anomenat “El bueno, el feo y el malo”, preguntant-me si es pot ser jevi o metaler sense vestir com el clixé que comentàvem al principi. Jo dic que sí, que es por perquè el metal és una passió que principalment va per dins. Jo dic que juguem a despistar amb els qui encasellen i parodien. El futur del clixé sempre ha de ser el de desintegrar-se i tornar-se a integrar de manera cíclica, reincorporant noves substàncies en cada mutació.

La part pel tot

Joan S. Luna

Si existeix un gènere al qual part de la crítica i certs sectors dels aficionats a la música alternativa han tractat injustament al llarg dels anys, sens dubte és el metal. Llastrat per alguns dels tòpics associats des dels seus inicis al heavy metal, els seus detractors han confós en infinitat d’ocasions la part pel tot, errant el punt on disparaven una i altra vegada els seus dards enverinats. Mentre a altres gèneres fins i tot menys inquiets se’ls atribuïen propietats gairebé sobrehumanes, al metal se’l tractava amb aquell menyspreu que només atorga el desconeixement. Se’l mantenia reclòs en aquells calabossos foscos i plens de monstres en les quals suposadament succeïen històries que s’explicaven en molts i molts discos.

Obsidian Kingdom

Però mentrestant, fora, lliures i sense lligadures, infinitat d’artistes experimentaven amb aquelles primeres eines que els pioners havien posat a les seves mans. Retorçaven les normes que només alguns van considerar inamovibles, deconstruïen conceptes a la recerca de nous horitzons, provocaven creuaments bastards amb altres gèneres, aportaven novetats inimaginables i, amb això, eixamplaven l’univers del metall. Així van néixer i van evolucionar, així neixen i evolucionen, així naixeran i evolucionaran infinitat de nous creadors que portaran un pas més enllà unes fronteres estilístiques que cada dia queden més difuminades. Tal i com això succeeix, el metal s’allunya de tòpics, creix, madura i es guanya el respecte de molts músics i i aficionats que entenen que sempre s’ha de sumar i mai restar en qüestions musicals.

Ara, dècades després que algú rasgués una guitarra de manera diferent, fent néixer un nou so, la família del metal ha crescut fins a límits insospitats, expandint-se en infinitat de subgèneres i evitant l’anquilosament.

Maud the moth

D’aquí la necessitat de donar forma a quelcom com Metal•lúrgies. Perquè volem mostrar la diversitat del metal, perquè volem que surti a la llum la seva vocació experimental, perquè volem trencar amb els tòpics, perquè li volem donar la rellevància que moltes vegades se li nega, perquè ens sentim orgullosos d’haver parat atenció a una música que pren mil camins, formes i discursos, que adora la velocitat extrema i la lentitud més cerimonial, que pot aixecar catedrals de so sobre guitarres elèctriques o pot fer ús de l’electrònica per amplificar la seva cruesa i la seva feresa. I per això, res millor que compartir-ho. Deixem-nos portar per la improvisació, per l’electricitat i la feresa. Fem-ho i, sobretot, gaudim junts del camí.

La sessió “Metal·lúrgies” del cicle BCNmp7 tindrà lloc al CCCB el 4 de juny. Més informació en aquest enllaç: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_metallrgies-153168

Els 5 dubs preferits de STA

març 11th, 2015 No Comments

Pope, líder i fundador de STA, escull cinc temes de dub que expliquen el discurs sonor del seu grup.

1) Lee Perry – Black Board Jungle

Máster dels másters de la creació en estudi, mag del so… Què es pot dir de Lee Perry… Que està a l’alçada dels millors productors de música de tots els temps. Un geni. Aquesta intro, amb la veu i la bateria… Aquest disc és un imprescindible.

YouTube Preview Image

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

El virus del groove i el beat

març 4th, 2015 No Comments

Les escenes locals estan en perill d’extinció. Tot i així, i malgrat l’homogeneïtzació cultural, l’art persisteix. La creativitat i la passió de l’expressió col·lectiva, és part integral de l’esperit artístic de les ciutats. Les escenes sonores han jugat un paper cabdal en la creació del relat cultural i han estat les impulsores de l’activitat local a través de la música popular, creant un vincle de comunitat experimentadora i integració social. Les escenes han teixit xarxes de sociabilitat que han donat forma al consum cultural, a la creació i la construcció d’una identitat autòctona. D’elles desemboquen les primeres passes que donen peu a una visió de la música com una eina que afecta a l’ordre expressiu però també, i sobretot, a l’ordre de l’acció real. Les escenes són gairebé sempre el límit zero de la música.

Panorama: Barcelona Negra al BCNmp7 vol reivindicar la importància de les escenes musicals locals i els seus activistes. I ho fem en un moment en què estan perdent el seu protagonisme perquè el pes de la globalització cultural les està aniquilant. La sessió posa el focus d’atenció, en concret, sobre l’escena de música negra de Barcelona. La música d’arrel afroamericana està a la nostra ciutat des de fa dècades i serveix de rerefons ideològic per articular la pulsió creativa dels molts estils afiliats a ella: funk, dub, soul, jazz, hip hop, disco, blues i molts més.

Des de l’escena jazzística dels 60 i 70, que va capitalitzar el mestratge de Tete Montoliu, fins al novíssim moviment de les bandes de funk i soul, Barcelona ha estat escenari de grans moments de música negra. Sense fer soroll ni demanar protagonisme, els grups i artistes d’aquí amb arrels creatives afroamericanes han construït una escena oberta i de gran riquesa musical.

Avui, en aquesta primera sessió de BCNmp7 de l’any 2015, ens fixem en aquesta riquesa a través de tres artistes que saben mirar enrere per projectar endavant: STA, formació amb connexions mallorquines que porta el dub jamaicà a un terreny plenament contemporani; The Slingshots (probablement el grup més vibrant de l’escena funk actual a Barcelona; i Griffi, per molts el productor més rellevant i futurista de la historia del hip hop nacional, gran amant del funk i l’electro de totes les èpoques.

Jaime Casas i Carles Novellas són els programadors de la sessió BCNmp7 Panorama: Barcelona negra, que tindrà lloc el proper 12 de març al CCCB.

1