Posts Tagged ‘ciència’

Més enllà del cos

February 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

El mite del win-win

February 22nd, 2016 No Comments

«Amos i posseïdors de la natura». Aquest és el paper que Descartes volia que fessin els humans, tal com va apuntar en el seu cèlebre Discurs del mètode el 1637. Però hi havia instruccions més antigues en el mateix sentit en el Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la». Avui, a la segona dècada del segle XXI, amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat damunt de la taula, sembla més fàcil que mai contemplar la relació dels humans amb la natura com la història d’una agressió perpetrada amb dues armes perilloses: el racionalisme i la tecnociència. Certament és fàcil, massa fàcil.

Abans que existissin el cartesianisme i la Bíblia, els homínids ja exercien el paper de dominadors del món. Ho feien moguts pel mateix ressort que els impulsava a menjar o a copular, perquè intervenir en la natura és allò que fan els que en formen part. Per què construeix dics amb branques el castor? És evident que la natura ha proporcionat els instruments per a la seva modificació, i els qui se’n serveixen ho fan d’acord amb el seu nivell evolutiu. Què és la vida si no una modificació constant en totes les seves escales?

“Projecte de pol·linització humana” de Laura Allcorn

Parlar de la natura com si fos un col·lectiu social maltractat és el resultat d’una herència cultural amb fortes dosis d’arcadisme. Despertem a la realitat! L’harmonia no ha existit mai: els nostres avantpassats s’havien d’enfrontar al llamp i als ullals del tigre amb ben poca cosa i la supervivència estava en risc a cada segon. El domini de la natura és la transformació d’un planeta hostil en una llar. Com no havia d’avançar aquest procés intervencionista si la intel·ligència humana podia llegir el món, comprendre’l, i conquerir el benestar?

Quan Descartes exhorta a dominar la natura diu ben clarament quina és la raó per fer-ho. Una raó que des del confortable 2016 pot semblar banal, però que segles enrere era transcendent: «…no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida».1

Fragment de l’obra “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” de Richard Pell

L’explicació cartesiana ressona en dues peces de vídeo presentades a l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie». Una és un fragment del documental El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalte, i mostra amb fredor el funcionament de l’engranatge de la indústria de l’alimentació. L’altra peça és una petita entrevista amb l’artista Richard Pell, que ha elaborat una mostra amb els fons del Centre d’Història PostNatural, on presenta diversos organismes vius intencionadament alterats per l’acció humana, com, per exemple, la rata alcohòlica dissenyada pel Govern finlandès per combatre una de les principals causes de mort entre els homes del país.

Les imatges dels pollets vius expel·lits a alta velocitat pels tubs d’una cadena de producció, del primer vídeo, i les dels petits monstres postnaturals, del segon, són emocionalment torbadores però racionalment coherents amb la nostra evolució intel·lectual.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “El nostre pa de cada dia” de Nikolaus Geyrhalter from CCCB on Vimeo.

La humanitat ha fet dics com el castor fins que ha pogut construir-los d’una altra manera. Com recorda Richard Pell, molt abans de l’enginyeria genètica els encreuaments tradicionals han donat com a resultat les verdures, les hortalisses i molts dels animals que coneixem. Pel que fa a la indústria alimentària, som davant la resposta a l’escassetat d’altres segles, amb les eines de la màxima eficiència productiva.

Hem d’entendre que la roda del carro prefigura el pneumàtic i el camí de pols, l’autopista. I si ho fem, aleshores també comprendrem que la gran qüestió que planteja la intervenció humana en la natura no és l’artificialització de la vida. Desenganyem-nos: cap invident no rebutjarà la visió que la ciència li podrà oferir eventualment. La qüestió crucial de la nostra llarga relació amb la natura es troba en la destinació d’aquest viatge. No es tracta tant del que fem, sinó de fins on volem arribar fent-ho.

+ HUMANS. Entrevista. Richard Pell parla de “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” from CCCB on Vimeo.

La pregunta és pertinent des del moment en què la gran eficàcia en el sotmetiment del món a les nostres necessitats posa de manifest un seguit de pèrdues. L’ús dels combustibles fòssils ha impulsat la indústria i les comunicacions, però altera el clima i emmetzina l’aire. La idea que podem arribar a viure en un món absolutament mesurat, controlat i organitzat amb criteris científics i racionals, expressada per Auguste Comte al segle XIX, és falsa. Amb tot, continuem col·lectivament aferrats al mantra que sempre hi haurà solucions per a qualsevol problema que se’ns plantegi.

La incertesa i el misteri no es veuen erosionats per l’avanç del coneixement: fan una mica com l’horitzó que es desplaça més enllà quan naveguem. Potser no hi ha solucions per a tot, tal com suggereix Laura Allcorn en el vídeo, també presentat a «+Humans», Projecte de pol·linització humana. Partint de la inquietant desaparició de les colònies d’abelles, de la qual no es coneix la causa, Allcorn ha dissenyat una eina pol·linitzadora per a humans a fi d’executar la funció d’aquests insectes, això sí, amb resultats menys eficients.

+ HUMANS. Entrevista. Laura Allcorn parla del “Projecte de pol·linització humana” from CCCB on Vimeo.

El progrés, entès com l’evolució cap a estadis cada vegada més perfectes, és poc útil per als reptes d’aquesta era. El nou paradigma haurà de ser el límit. A diferència del progrés, que parteix d’una creença pseudoreligiosa, el concepte de límit no es fonamenta en apriorismes, sinó que es redefineix cada vegada en contrast amb la realitat. De fet, els límits són la gran dada de la realitat i es poden percebre en aspectes tan diferents com l’esgotament dels recursos o la impossibilitat de fer microxips més petits indefinidament.

El futur no està escrit. És possible que les capacitats de modificar la natura augmentin exponencialment i ens portin a alteracions de la biologia o de la consciència que ara es troben en el terreny especulatiu. Davant d’aquests possibles desenvolupaments, es tendeix a beneir irreflexivament el canvi o a fer esmenes a la totalitat. Però també és possible mirar cada cas sense prejudicis i sense oblidar que, com demostra la relació entre seguretat i llibertat, els humans no hem nascut per tenir-ho tot alhora.

1 Descartes, René. El discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona 2001, pàg. 119.

Els robots no ploren

February 15th, 2016 No Comments

De Blade Runner als robots cambrers que porten snacks als hostes d’un hotel. De Terminator als anomenats robots assassins, que fan tasques militars. De Bender, el simpàtic i trapella robot de Futurama, als exoesquelets, unes estructures que permeten caminar als impedits. De Her als robots programats per cuidar ancians o infants. La robòtica ha fet en els darrers anys un salt important: de la ficció de la gran pantalla i la cel·lulosa a la realitat més palpable de la nostra vida quotidiana. El fet que els robots esdevinguin més ciència que ficció ha alimentat nombrosos debats, tant ètics com prospectius.

L’exposició «+Humans», que fins al 10 d’abril es pot visitar al CCCB, recull i remarca molts d’aquests interrogants que ens preocupen. Planteja preguntes com ara: som ja tots cíborgs? Tindries una relació íntima amb un robot? Ens extingirem si no canviem la nostra forma de vida? Les màquines han passat de ser creacions de ments imaginatives a cobrar vida als laboratoris. De la sordidesa dels entorns industrials s’han traslladat al caliu de les cases i del sector serveis. De ser màquines que es limiten a funcionar com alguna cosa exògena, en la distància, han passat a hibridar-se amb el cos humà. És el cas, per exemple, de Neil Harbisson, que porta implantat al cap un dispositiu que li permet sentir colors, o de les pròtesis ortopèdiques artístiques que planteja a The alternative limb project l’artista Sophie de Oliveira Barata.

The alternative limb project, Sophie de Oliveira

En aquest magma de transformacions, una de les preguntes que primer ens fem és: els humans seran substituïts per màquines? Això pot fer por. Molts ens vam esgarrifar quan la pel·lícula Intel·ligència artificial, de Spielberg, narrava la història d’uns laboratoris que creen un nen robot, capaç d’estimar i que podria substituir un fill. El primer camp on la pregunta resulta més plausible, però, és l’econòmic. Podran substituir les màquines els treballadors? El Banc d’Anglaterra i el Banc d’Amèrica Merrill Lynch no només hi responen afirmativament, sinó que fins i tot posen xifres a aquesta nova realitat. Un informe del primer estableix que en les pròximes dècades es destruiran al Regne Unit 15 milions de llocs de treball. Per la seva banda, Merrill Lynch pronostica que els robots i la intel·ligència artificial comportaran una reducció del 35% dels llocs de treball al Regne Unit i fins del 47% als Estats Units.

Aquest horitzó, que s’acostuma a llegir de manera apocalíptica, no deixa de dibuixar una evolució natural, un escenari que ja va tenir lloc amb la mecanització del camp o la industrialització. No ens hem de plànyer si les feines que els humans deixaran de fer són les més perilloses, les més monòtones, les de menys valor afegit. Els japonesos van delegar en uns robots la neteja i reconstrucció de la planta nuclear de Fukushima després del terratrèmol i el tsunami del 2011. Mentre els artefactes estalvien perills, les persones podem concentrar-nos en les tasques més creatives, imprevisibles, socials…, en definitiva, en les més humanes. És la reflexió que planteja Cao Fei al vídeo La utopia de qui?, on recull les aspiracions d’obrers d’una fàbrica de bombetes. L’artista reflexiona sobre les contradiccions d’una societat que aspira a crear artefactes més humans –amb pensaments i emocions– i que, per contra, exigeix als humans que treballin com màquines.

+HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “La utopia de qui?” de Cao Fei from CCCB on Vimeo.

És necessari superar aquest contrasentit. I tan absurd és pretendre mecanitzar els humans com humanitzar les màquines. El 2008 el rus Aleksandr Prokopóvitx va impulsar la primera «robo-novel·la», un relat escrit per una màquina que va produir una versió d’Anna Karenina a l’estil de l’escriptor Haruki Murakami. El text, però, no deixava de ser una imitació. Com reconeixia el mateix Prokopóvitx, els robots no poden crear. «El programa no podrà mai convertir-se en autor, de la mateixa manera que Photoshop no podrà ser mai Rafael», explicava el rus al diari The Saint Petersburg Times.

Una altra pregunta ens inquieta: quina ha de ser la relació entre els robots i les persones? Una altra ficció, Her, narra la història d’un home que s’enamora del sistema operatiu del seu ordinador. Els robots s’introdueixen en els espais més íntims: en la criança, en l’assistència, en les relacions afectives i sexuals. L’artista i mare Addie Wagenknecht ha desenvolupat un braç robòtic que mou suaument el bressol del seu nadó. L’eina l’ajuda a combinar feina creativa i maternitat.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Optimització de la Criança, 2a part” d’Addie Wagenknecht from CCCB on Vimeo.

Introduir robots en la criança pot resultar provocador; socialment, s’entén com un espai reservat als progenitors. Però per què aquest tabú, si els robots poden fer una funció similar a la dels vigilanadons? Podem deixar que la robòtica ens assisteixi en les tasques més mecàniques de la criança. Podem deixar que aquests artefactes adormin el nadó sempre que els progenitors li facin el petó de bona nit. Altres robots polèmics són els que s’introdueixen en la cura d’ancians o nens i fins i tot aquells que s’empren per a la satisfacció sexual, com la Màquina orgasmàtica de Julijonas Urbonas de què es parla a l’exposició.

A Barcelona, a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI), un centre d’investigació de la UPC i el CSIC, desenvolupen des del 2013 un robot capaç d’ajudar una persona a vestir-se. En projectes com aquest, amb els anomenats robots socials, on són les línies vermelles? Una de les investigadores de l’IRI, Carme Torres, ho té clar; m’explicava fa uns anys que els robots han d’ampliar les capacitats dels humans, no substituir-los. És a dir, benvinguts els exoesquelets, però no els fills fets de llauna i bits. Isaac Asimov ja ho apuntava en les tres lleis de la robòtica que modelen les criatures metàl·liques de les seves ficcions: els robots no han de fer mal als humans, els han d’obeir i han de procurar per la seva subsistència sempre que això no entri en contradicció amb les altres lleis.

La subsidiarietat de les màquines respecte als humans que Asimov sacralitzava no s’acompleix sempre. És el cas dels anomenats robots assassins, dissenyats i programats per fer tasques militars; semblen replicants de Blade Runner sofisticats i vinguts al segle xxi. Més de 2.500 investigadors en intel·ligència artificial i robòtica van criticar en una missiva l’any passat aquest tipus de màquines. El projecte de Heidi Kumao també mostra màquines rebels, però no perquè tinguin una pulsió assassina. Són «actrius robòtiques», ginys que no acompleixen cap funció i que es mouen erràticament.

+ HUMANS. Entrevista. Heidi Kumao parla de “Mal comportament: màquines rebels” from CCCB on Vimeo.

Kumao assegura que volia fer màquines femenines, emotives i diferents dels robots funcionals i precisos. La feminitat en la robòtica, però, no hauria de passar tant per crear màquines disfuncionals, sinó més aviat per garantir la presència femenina en els equips d’enginyers i no reproduir en els seus productes els estereotips de gènere dels de carn i ossos.

El fet que els robots hagin passat de les indústries a les cases i que busquin la interacció amb els humans –se cerca perfeccionar-ne el tacte, la intel·ligència i les emocions– fa brollar molts d’aquests debats. Enmig de la discussió irresolta, ja hi ha qui reclama una legislació que entomi els desafiaments de la robòtica i la intel·ligència artificial. Cal pensar amb calma la resposta a aquests interrogants. No m’agradaria que un robot m’estalviés una carícia o una abraçada reconfortant. Per contra, les tasques més perilloses o desagradables, les hi podem encomanar. Al cap i a la fi, aquesta actitud no deixa de ser un pas més en la cerca de la supervivència i el plaer humans. Deixem que els robots ens assisteixin i ens estalviïn patiments; ben mirat, els robots no ploren.

Quan deixarem de ser humans?

February 5th, 2016 No Comments

«Ser immortal es anodí; menys l’home, totes les criatures ho són, perquè ignoren la mort.»

Jorge Luis Borges

La ficció, ja sigui religiosa, literària o cinematogràfica, està farcida d’éssers immortals. Molts van ser humans algun dia. Per diverses raons van traspassar la barrera per convertir-se en no-morts, esperits, superhomes, déus… La majoria no són gaire feliços. Tot i això, els humans, potser perquè som animals conscients que hem de morir, aspirem a allargar la vida tant com sigui possible, de vegades fins i tot contra la nostra pròpia voluntat; a estar joves el màxim de temps possible, a intentar revertir els efectes de l’envelliment amb totes les armes que tenim al nostre abast. La ciència és una de les més poderoses.

Imaginem cinc nadons acabats de néixer. Cadascun és a la seva pròpia incubadora. Tots gairebé idèntics, igual d’humans els uns que els altres. Però cadascun ha sigut modificat «quirúrgicament» perquè tingui un avantatge sobre la resta. Pot ser la facilitat d’adaptar-se i sobreviure en un medi canviant, un genoma especialment dissenyat per potenciar la longevitat, ser el més ràpid corrent els 100 metres llisos, un sistema immunitari reforçat capaç de vèncer malalties que no tenen cura… Fins on estaríem disposats a arribar en aquesta manipulació de la nostra pròpia naturalesa humana?

Transfigurations, Agatha Haines. Exposició “+HUMANS. El futur de la nostra espècie”.

Aquest és el dilema que ens presenta Agatha Haines amb la seva obra Transfiguracions dins l’exposició «+HUMANS. El futur de la nostra espècie», que ofereix fins al 10 d’abril el CCCB. L’obra ens planteja dilemes molt més reals del que poden semblar a simple vista. L’any passat, un equip de científics xinesos van ser els primers del món a anunciar que havien modificat embrions humans no viables per intentar corregir una malaltia genètica. Van fer servir una tècnica molt innovadora que es coneix com a crispr. Sense entrar en detalls, aquesta eina és com un editor de textos que permet copiar i enganxar en el genoma humà o el de qualsevol altra espècie amb una facilitat sense precedents. Tot i que encara s’ha de demostrar que és segura, aquesta tecnologia obre el mateix dilema ètic que ens presenta Haines: estem disposats a modificar la nostra pròpia naturalesa a pesar dels riscos? La resposta sembla evident si es tracta de corregir malalties incurables. El que és difícil és que una eina tan poderosa es quedi només aquí i no s’utilitzi per a altres finalitats menys lloables, des de l’aparició de nous superhumans a la recreació de neandertals, com ja ha suggerit algun científic dels Estats Units.

En un món assolat per crisis migratòries degudes a la fam, les guerres i fins i tot el clima, en què una minoria exigua acumula els mateixos recursos que milions de pobres i on sembla que les lleis només es facin per no molestar els poderosos, el més preocupant és que aquestes tècniques introdueixin un altre factor de desigualtat terrible.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Transfiguracions” d’Agatha Haines from CCCB on Vimeo.

Els dilemes de l’edició genòmica ja s’han discutit en recents cimeres internacionals d’experts dels països més avançats en aquest camp: els Estats Units, la Xina i d’altres. Un dels principals riscos és que aquesta edició genètica no sigui del tot neta i deixi defectes congènits que es transmetran durant generacions i que podrien fins i tot causar una reacció en cadena en la nostra espècie impossible de controlar.

Què els diríem als nadons de Haines si creixessin i preguntessin d’on vénen els nens? L’explicació de l’espermatozoide fecundant l’òvul pot acabar sent tan fleuma com la de la cigonya. «Tu vas néixer gràcies al sistema immunitari d’un bacteri que va tallar una part defectuosa del teu genoma i et va inocular gens sans que no eren teus. Després vam recórrer a un òvul donat per una dona a qui probablement no coneixeràs mai i vas ser engendrat al ventre d’una altra dona contractada amb aquesta finalitat.» Encara improbable, però inquietant. Una altra opció: «Tu tens tres progenitors i gràcies a ells no pateixes una malaltia congènita.» Una possibilitat real i que veurem ben aviat en països com el Regne Unit.

Explicar com naixem s’està tornant molt més complex i això és exactament el que explora l’obra Futurs: reproductius, de Zoe Papadopoulou i Anna Smajdor. És possible que els nostres fills i néts necessitin un màster en biologia molecular per entendre amb detall com van néixer. Però la claredat és inversament proporcional a la precisió i, al capdavall, ningú coneix els mil i un detalls del procés de fecundació i desenvolupament d’un embrió, ni tan sols els millors científics del món el poden explicar completament. El que sí que hem de pensar ja és com assegurarem que totes aquestes magnífiques biotecnologies no es facin servir per mal.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Futurs reproductius” de Zoe Papadopoulou i Dra. Anna Smajdor from CCCB on Vimeo.

Si descriure d’on venim es pot complicar, és encara més difícil endevinar on anem. L’esperança de vida s’està allargant als països desenvolupats i també en molts que fins fa poc eren considerats del tercer món. Espanya és un dels líders mundials en longevitat i hi estan registrats un bon nombre dels anomenats supercentenaris. Es tracta de persones que superen el segle de vida amb bona salut; el seu nombre es multiplicarà per 10 abans del 2050. La piràmide de població del món és aclaparadora en aquest sentit. Mentre que la població de 0 a 64 anys s’espera que augmenti un 22% fins al 2050, la de 100 o més ho farà un 1.000%. Mentre passa això, els centres d’investigació més prestigiosos del món estan començant a concebre l’envelliment com un procés reversible. Investigacions recents han mostrat intervencions sorprenents en mamífers, en les quals la sang jove rejoveneix el cervell i reverteix el deteriorament cognitiu associat a la vellesa. Al laboratori, intervencions com la restricció calòrica allarguen d’una manera sorprenent l’esperança de vida de molts animals.

Quan tots arribem als 150, de Jaemin Paik, explora a través d’imatges suggerents com serà la vida en un món amb cada cop més persones grans. Seran els de cinquanta anys els nous joves de trenta-i-pocs que defugen el compromís de casar-se o tenir fills perquè encara els queda molt per viure? Quantes parelles estables i fills es poden tenir durant una vida de 100 anys o més? Fins quan podran les persones ser joves en termes d’activitat física i sexual? Canviaran els cànons de bellesa i les aspiracions de les persones? El nostre cervell està preparat per assumir tots aquests canvis? I, més important, tot això ens farà més feliços?

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Quan tots arribem als 150″ de Jaemin Paik from CCCB on Vimeo.

Connectar amb el món: cíborgs i ciborguisme

January 25th, 2016 No Comments

El primer cop que vaig veure un cíborg en directe va ser el 2009. Aquell any el meu amic Raúl em va informar emocionat de la visita de Kevin Warwick a Terrassa, la meva ciutat natal, amb motiu d’una conferència que impartia dins del Concurs Internacional de Robòtica. El dia va arribar i l’expectació era màxima. El professor de cibernètica parlava de la seva feina diària davant d’una audiència formada sobretot per joves enginyers. Fascinats, estàvem atents al discurs d’un experimentador que era alhora el principal experiment: Warwick duia implantat un xip que connectava el seu sistema nerviós a una màquina, cosa que el convertia en el primer cíborg de la història.

Durant tota la conferència vaig tenir la impressió que érem molt a prop dels futurs que havia descobert en tants llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Tanmateix, tot i que la seva feina amb robots i intel·ligències artificials era capdavanter, el que més em va cridar l’atenció va ser una de les aplicacions en què la Irena, la seva dona, va patir els danys col·laterals de conviure amb un pioner en aquesta àrea. Warwick explicava entre rialles que l’havia aconseguit convèncer perquè participés en la seva investigació i que havien fet una comunicació directa cervell a cervell. Ell sentia al seu cervell els moviments de la mà de la seva dona. Fins i tot, afegint un toc picant al discurs, l’investigador afirmava que aquesta mena de connexió era encara més íntima que el sexe.

Kevin Warwick. Author: Robert Scoble, 2008

La idea em va semblar meravellosa. El meu concepte de cíborg sempre s’havia acostat més al d’un ésser humà a qui traiem una mica d’humà i afegim una mica de màquina, i de sobte descobria una interacció que se saltava la barrera dels cossos de dues persones i els permetia comunicar-se a un nivell d’intimitat mai vist. Allò no sonava artificial, sinó terriblement humà. No es parlava de bits, cables o connexions, sinó de sensacions i sentiments. El ciborguisme els permetia sentir-se l’un a l’altre com cap parella ho havia aconseguit fins a aquell moment. Era un pas més per a la nostra capacitat d’interactuar amb els altres, de sentir-nos, d’unir-nos.

Per sort per a la seva discreta vida, Warwick no semblava un dels cíborgs futuristes de Ghost in the Shell. Els seus implants estaven molt ben dissimulats sota la roba. El primer avanç cap a la visibilitat ciborguiana quedava reservat per a Neil Harbisson, que va haver de batallar amb el govern britànic fins que van acceptar l’antena que li surt de sota els cabells com a part del seu cos; això el convertia en el primer cíborg amb documentació oficial que demostrava aquesta condició. El Neil porta un complement capil·lar tan espectacular perquè va néixer amb una acromatòpsia que només li permet veure-hi en una escala de grisos. Per mitjà de la seva extensió artificial és capaç de convertir els colors en sons i «escoltar-los» gràcies a la plasticitat del cervell.

Aquesta peculiaritat del Neil –sumada, per què no dir-ho, a un gran afany mediàtic i un important sentit de la notorietat pública– l’ha portat a impartir conferències arreu del món com a cofundador de la Cyborg Foundation, defensant que els humans puguem instal·lar-nos al cos tecnologies que, com a ell, ens permetin desenvolupar nous sentits o estendre els que ja tenim més enllà de la nostra corporeïtat. Us pregunteu si hi ha límits físics per a aquesta extensió sensorial? A l’exposició «+Humans» del CCCB tenim la resposta: un bust pintoresc (batejat com a «cap sonocromàtic») disposa de la tecnologia per detectar un color mitjançant una rèplica de la càmera del Neil que li envia la informació a través d’internet. Deu estar rebent les freqüències dels colors des de qualsevol lloc del món. Tenint en compte que per l’exposició hi han passat milers de visitants i que encara se n’esperen molts més fins al 10 d’abril, només podem dir una cosa: santa paciència, la del Neil.

+ HUMANS. Entrevista. Neil Harbisson parla del “Cap sonocromàtic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Deixant de banda peripècies artístiques d’aquest calibre, el moviment que abandera Neil Harbisson obre moltíssimes possibilitats a les persones que, como ell, pateixen alguna limitació com ara l’acromatòpsia. Al cap i a la fi, la comesa de la seva càmera és la mateixa que la que ens va portar a desenvolupar fa milers d’anys les primeres pròtesis artificials: suplir una discapacitat amb elements aliens al cos humà. Vist d’aquesta manera, el ciborguisme és una solució excel·lent per a totes les persones que pateixen un impediment que pot trobar remei amb la tecnologia.

El cas de Moon Ribas és diferent. A l’altra fundadora de la Cyborg Foundation no li calia suplir cap dels seus sentits, sinó que els va voler augmentar mitjançant el que es va batejar com a braç sísmic. Amb la idea d’experimentar el planeta d’una manera més profunda, es va introduir al braç un sensor que vibra quan es produeix un terratrèmol a qualsevol lloc del planeta, cosa que, en paraules de la Moon, li ha permès ampliar les seves sensacions amb aquest «nou sentit sísmic». Si bé és veritat que aquest nou sentit no deixa de ser una mena d’interocepció –o percepció interna–, que tenim tots, la iniciativa de la Moon és una petita mostra de l’enorme potencial del ciborguisme. La seva sensibilitat s’estén a qualsevol lloc del món, cosa que li permet ser més conscient del que s’esdevé en la nostra realitat. Ben pensat, aquesta circumstància no és nova per als que vivim al primer món: l’últim atemptat a París o la trista situació dels refugiats de Síria han trasbalsat moltíssimes més consciències ara que si haguessin tingut lloc fa deu o vint anys, gràcies a l’accés que tenim a tota aquesta informació a través de les nostres tauletes i dels telèfons intel·ligents –que també han donat veu a una multitud de racistes e intolerants, no ho oblidem–. L’únic que ens diferencia de Moon Ribas o Neil Harbisson és que no portem la tecnologia integrada al nostre cos.

+ HUMANS. Entrevista. Moon Ribas parla del “Braç sísmic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Però oblideu –com a mínim a curt termini– el desenvolupament de capacitats per a les quals el nostre cervell no estigui preparat per l’evolució que ha tingut aquest òrgan fins a l’actualitat. Si Thomas Nagel reflexionava el 1974 sobre què se sent quan s’és un ratpenat, Kevin Warwick actualitza i reformula la qüestió en clau tecnològica al seu llibre I, cyborg quan es pregunta: «En absència de referents sensitius previs, el meu cervell serà capaç de processar senyals que no es corresponen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust o el tacte?» Tanmateix, és gairebé impossible no deixar volar la nostra imaginació amb les meravelloses possibilitats que ofereix el ciborguisme. Penseu en el que podria ser sentir el que sent el planeta –permeteu-me una antropomorfització com aquesta del que és casa nostra–, o connectar amb les emocions dels habitants de tot el globus.

Potser aquesta hiperconnectivitat ens permetrà comprendre’ns millor els uns als altres. Estendre la nostra empatia no només als que percebem amb els nostres sentits clàssics, sinó també als que sentim de maneres noves gràcies a la tecnologia. És un futur utòpic amb molts sots en el camí –tot avanç tecnològic comporta el seu revers tenebrós, ja que les possibilitats de control d’una societat creixerien exponencialment si la xarxa tingués accés a les nostres interioritats, a part que amb noves diferències naixerien noves pors i nous odis–, però que ben aprofitat podria servir per aconseguir una comunió més gran entre els individus de la nostra espècie. Qui ho sap, potser el nostre futur es convertirà en una gran ironia per la qual incorporar tecnologia als nostres cossos ens acaba fent més humans.

123