El proper dilluns 17 d’octubre començarà el debat “La cultura i la vida. Diàlegs sobre l’impacte de la biotecnologia”, un projecte conjunt del CCCB i el Centre Internacional per al Debat Científic amb l’objectiu de fomentar el diàleg entre ciència i humanitats.
En els debats es plantejarà com els darrers avenços en biotecnologia canviaran la nostra forma de vida i quines incògnites ètiques i filosòfiques sorgiran d’aquestes transformacions. En aquest afany d’apropar ciències i humanitats, el cicle comptarà amb científics com Miguel Beato, Jaume Bertranpetit, María Blasco, Jordi Camí i Pere Puigdomènech, que dialogaran amb filòsofs i pensadors com Àngel Puyol, Inez de Beaufort, John Gray i Daniel Gamper.
Podeu consultar el programa complet dels debats aquí.
Avui us oferim en el nostre blog un article que el filòsof Daniel Gamper, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i participant als debats, ha escrit especialment per aquesta ocasió. Esperem que el gaudiu i que serveixi per encetar un debat que segur que serà controvertit:
“Els límits de la ciència i la veritat en democràcia”
per Daniel Gamper
“Si una cosa és possible, s’acabarà fent.” Aquesta advertència acompanya l’avenç de la ciència i la tècnica des de fa un parell de segles. El que succeeix en els laboratoris té efectes que poden canviar la manera de fer de la societat. Per això cal estar-hi amatent, sense però incórrer en alarmismes gratuïts. Fins a on ha d’arribar aquesta supervisió? Es pot posar sota l’escrutini públic el que fan els científics, controlar els seus projectes de recerca, sotmetre’ls a estrictes limitacions ètiques?
Atès que la comunitat científica, amb deshonroses excepcions, comparteix uns certs estàndards pel que fa als procediments, sovint es pot confiar que els agents implicats en la recerca s’autoregularan. Tanmateix, en els casos en què fer confiança seria més aviat una forma de temeritat, s’estableixen comitès externs que funcionen com a barreres normatives per evitar que el desitjable sigui determinat pel possible.
Com canviarà la biotecnologia la vida humana? En el clàssic "Blade Runner" ja es reflexionava sobre aquesta qüestió
A qui li correspon de decidir els límits del desitjable? Qui té autoritat per definir la vida? En les grans controvèrsies ètiques del món contemporani es lluita per respondre aquesta pregunta en un sentit o en un altre. Alguns pensen que només l’apel·lació a la veritat pot ajudar-nos, d’altres que cal respectar per sobre de tot l’autonomia dels ciutadans. Els qui ens inclinem per abandonar la veritat com el far que ens ha de guiar en la foscor, hem de vetllar també perquè no es confongui el poder amb l’autoritat i la força amb la veritat. Hem de vetllar, doncs, pels procediments.
En democràcia, a diferència del que diu el Benet XVI, no es decideix la veritat i la mentida mitjançant el principi de la majoria. En primer lloc, perquè el que trien els ciutadans i els seus representants no és assimilable a la veritat, i en segon lloc, perquè el que poden decidir està delimitat prèviament pels principis fonamentals establerts en la Declaració Universal dels Drets Humans i en les normes que s’hi adhereixen.
Tanmateix, sí que té raó el cap de la jerarquia catòlica quan assenyala que les democràcies liberals han tallat el seu vincle amb la veritat. I està bé que així sigui, en especial quan es tracta de qüestions controvertides relatives a l’ètica. La democràcia prioritza la justícia per sobre de la veritat.
La justícia, quan ha d’establir els límits del factible, es posa al servei de l’ordre del món. Un ordre que no ens preexisteix, sinó que és davant nostre i que a nosaltres ens correspon de tutelar. Es tracta, al cap i a la fi, de trobar el preciós equilibri entre la imprudència i l’excessiva precaució tant en la vida com en la ciència. Tot seguint l’Estagirita, convé invocar aleshores la prudència, l’aptitud per inventar solucions provisionals sense disposar de manuals d’aplicació clars i predeterminats, i tot sabent, alhora, que les eventuals solucions a què arribem hauran de ser revisades al seu torn un cop i un altre. En la tria de la guia, del conseller, del principi, hi rau la nostra llibertat que, com que hi ha molt en joc, és indestriable de la nostra responsabilitat.