Posts Tagged ‘cyborg’

Quan deixarem de ser humans?

February 5th, 2016 No Comments

«Ser immortal es anodí; menys l’home, totes les criatures ho són, perquè ignoren la mort.»

Jorge Luis Borges

La ficció, ja sigui religiosa, literària o cinematogràfica, està farcida d’éssers immortals. Molts van ser humans algun dia. Per diverses raons van traspassar la barrera per convertir-se en no-morts, esperits, superhomes, déus… La majoria no són gaire feliços. Tot i això, els humans, potser perquè som animals conscients que hem de morir, aspirem a allargar la vida tant com sigui possible, de vegades fins i tot contra la nostra pròpia voluntat; a estar joves el màxim de temps possible, a intentar revertir els efectes de l’envelliment amb totes les armes que tenim al nostre abast. La ciència és una de les més poderoses.

Imaginem cinc nadons acabats de néixer. Cadascun és a la seva pròpia incubadora. Tots gairebé idèntics, igual d’humans els uns que els altres. Però cadascun ha sigut modificat «quirúrgicament» perquè tingui un avantatge sobre la resta. Pot ser la facilitat d’adaptar-se i sobreviure en un medi canviant, un genoma especialment dissenyat per potenciar la longevitat, ser el més ràpid corrent els 100 metres llisos, un sistema immunitari reforçat capaç de vèncer malalties que no tenen cura… Fins on estaríem disposats a arribar en aquesta manipulació de la nostra pròpia naturalesa humana?

Transfigurations, Agatha Haines. Exposició “+HUMANS. El futur de la nostra espècie”.

Aquest és el dilema que ens presenta Agatha Haines amb la seva obra Transfiguracions dins l’exposició «+HUMANS. El futur de la nostra espècie», que ofereix fins al 10 d’abril el CCCB. L’obra ens planteja dilemes molt més reals del que poden semblar a simple vista. L’any passat, un equip de científics xinesos van ser els primers del món a anunciar que havien modificat embrions humans no viables per intentar corregir una malaltia genètica. Van fer servir una tècnica molt innovadora que es coneix com a crispr. Sense entrar en detalls, aquesta eina és com un editor de textos que permet copiar i enganxar en el genoma humà o el de qualsevol altra espècie amb una facilitat sense precedents. Tot i que encara s’ha de demostrar que és segura, aquesta tecnologia obre el mateix dilema ètic que ens presenta Haines: estem disposats a modificar la nostra pròpia naturalesa a pesar dels riscos? La resposta sembla evident si es tracta de corregir malalties incurables. El que és difícil és que una eina tan poderosa es quedi només aquí i no s’utilitzi per a altres finalitats menys lloables, des de l’aparició de nous superhumans a la recreació de neandertals, com ja ha suggerit algun científic dels Estats Units.

En un món assolat per crisis migratòries degudes a la fam, les guerres i fins i tot el clima, en què una minoria exigua acumula els mateixos recursos que milions de pobres i on sembla que les lleis només es facin per no molestar els poderosos, el més preocupant és que aquestes tècniques introdueixin un altre factor de desigualtat terrible.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Transfiguracions” d’Agatha Haines from CCCB on Vimeo.

Els dilemes de l’edició genòmica ja s’han discutit en recents cimeres internacionals d’experts dels països més avançats en aquest camp: els Estats Units, la Xina i d’altres. Un dels principals riscos és que aquesta edició genètica no sigui del tot neta i deixi defectes congènits que es transmetran durant generacions i que podrien fins i tot causar una reacció en cadena en la nostra espècie impossible de controlar.

Què els diríem als nadons de Haines si creixessin i preguntessin d’on vénen els nens? L’explicació de l’espermatozoide fecundant l’òvul pot acabar sent tan fleuma com la de la cigonya. «Tu vas néixer gràcies al sistema immunitari d’un bacteri que va tallar una part defectuosa del teu genoma i et va inocular gens sans que no eren teus. Després vam recórrer a un òvul donat per una dona a qui probablement no coneixeràs mai i vas ser engendrat al ventre d’una altra dona contractada amb aquesta finalitat.» Encara improbable, però inquietant. Una altra opció: «Tu tens tres progenitors i gràcies a ells no pateixes una malaltia congènita.» Una possibilitat real i que veurem ben aviat en països com el Regne Unit.

Explicar com naixem s’està tornant molt més complex i això és exactament el que explora l’obra Futurs: reproductius, de Zoe Papadopoulou i Anna Smajdor. És possible que els nostres fills i néts necessitin un màster en biologia molecular per entendre amb detall com van néixer. Però la claredat és inversament proporcional a la precisió i, al capdavall, ningú coneix els mil i un detalls del procés de fecundació i desenvolupament d’un embrió, ni tan sols els millors científics del món el poden explicar completament. El que sí que hem de pensar ja és com assegurarem que totes aquestes magnífiques biotecnologies no es facin servir per mal.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Futurs reproductius” de Zoe Papadopoulou i Dra. Anna Smajdor from CCCB on Vimeo.

Si descriure d’on venim es pot complicar, és encara més difícil endevinar on anem. L’esperança de vida s’està allargant als països desenvolupats i també en molts que fins fa poc eren considerats del tercer món. Espanya és un dels líders mundials en longevitat i hi estan registrats un bon nombre dels anomenats supercentenaris. Es tracta de persones que superen el segle de vida amb bona salut; el seu nombre es multiplicarà per 10 abans del 2050. La piràmide de població del món és aclaparadora en aquest sentit. Mentre que la població de 0 a 64 anys s’espera que augmenti un 22% fins al 2050, la de 100 o més ho farà un 1.000%. Mentre passa això, els centres d’investigació més prestigiosos del món estan començant a concebre l’envelliment com un procés reversible. Investigacions recents han mostrat intervencions sorprenents en mamífers, en les quals la sang jove rejoveneix el cervell i reverteix el deteriorament cognitiu associat a la vellesa. Al laboratori, intervencions com la restricció calòrica allarguen d’una manera sorprenent l’esperança de vida de molts animals.

Quan tots arribem als 150, de Jaemin Paik, explora a través d’imatges suggerents com serà la vida en un món amb cada cop més persones grans. Seran els de cinquanta anys els nous joves de trenta-i-pocs que defugen el compromís de casar-se o tenir fills perquè encara els queda molt per viure? Quantes parelles estables i fills es poden tenir durant una vida de 100 anys o més? Fins quan podran les persones ser joves en termes d’activitat física i sexual? Canviaran els cànons de bellesa i les aspiracions de les persones? El nostre cervell està preparat per assumir tots aquests canvis? I, més important, tot això ens farà més feliços?

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Quan tots arribem als 150″ de Jaemin Paik from CCCB on Vimeo.

Connectar amb el món: cíborgs i ciborguisme

January 25th, 2016 No Comments

El primer cop que vaig veure un cíborg en directe va ser el 2009. Aquell any el meu amic Raúl em va informar emocionat de la visita de Kevin Warwick a Terrassa, la meva ciutat natal, amb motiu d’una conferència que impartia dins del Concurs Internacional de Robòtica. El dia va arribar i l’expectació era màxima. El professor de cibernètica parlava de la seva feina diària davant d’una audiència formada sobretot per joves enginyers. Fascinats, estàvem atents al discurs d’un experimentador que era alhora el principal experiment: Warwick duia implantat un xip que connectava el seu sistema nerviós a una màquina, cosa que el convertia en el primer cíborg de la història.

Durant tota la conferència vaig tenir la impressió que érem molt a prop dels futurs que havia descobert en tants llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Tanmateix, tot i que la seva feina amb robots i intel·ligències artificials era capdavanter, el que més em va cridar l’atenció va ser una de les aplicacions en què la Irena, la seva dona, va patir els danys col·laterals de conviure amb un pioner en aquesta àrea. Warwick explicava entre rialles que l’havia aconseguit convèncer perquè participés en la seva investigació i que havien fet una comunicació directa cervell a cervell. Ell sentia al seu cervell els moviments de la mà de la seva dona. Fins i tot, afegint un toc picant al discurs, l’investigador afirmava que aquesta mena de connexió era encara més íntima que el sexe.

Kevin Warwick. Author: Robert Scoble, 2008

La idea em va semblar meravellosa. El meu concepte de cíborg sempre s’havia acostat més al d’un ésser humà a qui traiem una mica d’humà i afegim una mica de màquina, i de sobte descobria una interacció que se saltava la barrera dels cossos de dues persones i els permetia comunicar-se a un nivell d’intimitat mai vist. Allò no sonava artificial, sinó terriblement humà. No es parlava de bits, cables o connexions, sinó de sensacions i sentiments. El ciborguisme els permetia sentir-se l’un a l’altre com cap parella ho havia aconseguit fins a aquell moment. Era un pas més per a la nostra capacitat d’interactuar amb els altres, de sentir-nos, d’unir-nos.

Per sort per a la seva discreta vida, Warwick no semblava un dels cíborgs futuristes de Ghost in the Shell. Els seus implants estaven molt ben dissimulats sota la roba. El primer avanç cap a la visibilitat ciborguiana quedava reservat per a Neil Harbisson, que va haver de batallar amb el govern britànic fins que van acceptar l’antena que li surt de sota els cabells com a part del seu cos; això el convertia en el primer cíborg amb documentació oficial que demostrava aquesta condició. El Neil porta un complement capil·lar tan espectacular perquè va néixer amb una acromatòpsia que només li permet veure-hi en una escala de grisos. Per mitjà de la seva extensió artificial és capaç de convertir els colors en sons i «escoltar-los» gràcies a la plasticitat del cervell.

Aquesta peculiaritat del Neil –sumada, per què no dir-ho, a un gran afany mediàtic i un important sentit de la notorietat pública– l’ha portat a impartir conferències arreu del món com a cofundador de la Cyborg Foundation, defensant que els humans puguem instal·lar-nos al cos tecnologies que, com a ell, ens permetin desenvolupar nous sentits o estendre els que ja tenim més enllà de la nostra corporeïtat. Us pregunteu si hi ha límits físics per a aquesta extensió sensorial? A l’exposició «+Humans» del CCCB tenim la resposta: un bust pintoresc (batejat com a «cap sonocromàtic») disposa de la tecnologia per detectar un color mitjançant una rèplica de la càmera del Neil que li envia la informació a través d’internet. Deu estar rebent les freqüències dels colors des de qualsevol lloc del món. Tenint en compte que per l’exposició hi han passat milers de visitants i que encara se n’esperen molts més fins al 10 d’abril, només podem dir una cosa: santa paciència, la del Neil.

+ HUMANS. Entrevista. Neil Harbisson parla del “Cap sonocromàtic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Deixant de banda peripècies artístiques d’aquest calibre, el moviment que abandera Neil Harbisson obre moltíssimes possibilitats a les persones que, como ell, pateixen alguna limitació com ara l’acromatòpsia. Al cap i a la fi, la comesa de la seva càmera és la mateixa que la que ens va portar a desenvolupar fa milers d’anys les primeres pròtesis artificials: suplir una discapacitat amb elements aliens al cos humà. Vist d’aquesta manera, el ciborguisme és una solució excel·lent per a totes les persones que pateixen un impediment que pot trobar remei amb la tecnologia.

El cas de Moon Ribas és diferent. A l’altra fundadora de la Cyborg Foundation no li calia suplir cap dels seus sentits, sinó que els va voler augmentar mitjançant el que es va batejar com a braç sísmic. Amb la idea d’experimentar el planeta d’una manera més profunda, es va introduir al braç un sensor que vibra quan es produeix un terratrèmol a qualsevol lloc del planeta, cosa que, en paraules de la Moon, li ha permès ampliar les seves sensacions amb aquest «nou sentit sísmic». Si bé és veritat que aquest nou sentit no deixa de ser una mena d’interocepció –o percepció interna–, que tenim tots, la iniciativa de la Moon és una petita mostra de l’enorme potencial del ciborguisme. La seva sensibilitat s’estén a qualsevol lloc del món, cosa que li permet ser més conscient del que s’esdevé en la nostra realitat. Ben pensat, aquesta circumstància no és nova per als que vivim al primer món: l’últim atemptat a París o la trista situació dels refugiats de Síria han trasbalsat moltíssimes més consciències ara que si haguessin tingut lloc fa deu o vint anys, gràcies a l’accés que tenim a tota aquesta informació a través de les nostres tauletes i dels telèfons intel·ligents –que també han donat veu a una multitud de racistes e intolerants, no ho oblidem–. L’únic que ens diferencia de Moon Ribas o Neil Harbisson és que no portem la tecnologia integrada al nostre cos.

+ HUMANS. Entrevista. Moon Ribas parla del “Braç sísmic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Però oblideu –com a mínim a curt termini– el desenvolupament de capacitats per a les quals el nostre cervell no estigui preparat per l’evolució que ha tingut aquest òrgan fins a l’actualitat. Si Thomas Nagel reflexionava el 1974 sobre què se sent quan s’és un ratpenat, Kevin Warwick actualitza i reformula la qüestió en clau tecnològica al seu llibre I, cyborg quan es pregunta: «En absència de referents sensitius previs, el meu cervell serà capaç de processar senyals que no es corresponen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust o el tacte?» Tanmateix, és gairebé impossible no deixar volar la nostra imaginació amb les meravelloses possibilitats que ofereix el ciborguisme. Penseu en el que podria ser sentir el que sent el planeta –permeteu-me una antropomorfització com aquesta del que és casa nostra–, o connectar amb les emocions dels habitants de tot el globus.

Potser aquesta hiperconnectivitat ens permetrà comprendre’ns millor els uns als altres. Estendre la nostra empatia no només als que percebem amb els nostres sentits clàssics, sinó també als que sentim de maneres noves gràcies a la tecnologia. És un futur utòpic amb molts sots en el camí –tot avanç tecnològic comporta el seu revers tenebrós, ja que les possibilitats de control d’una societat creixerien exponencialment si la xarxa tingués accés a les nostres interioritats, a part que amb noves diferències naixerien noves pors i nous odis–, però que ben aprofitat podria servir per aconseguir una comunió més gran entre els individus de la nostra espècie. Qui ho sap, potser el nostre futur es convertirà en una gran ironia per la qual incorporar tecnologia als nostres cossos ens acaba fent més humans.

1