Posts Tagged ‘europa’

Pedro Olalla: «La mentalitat política té molt més a veure amb les vivències de cada generació que no pas amb l’edat»

May 25th, 2017 1 Comment
Pedro Olalla

Pedro Olalla. © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna.

L’escriptor Pedro Olalla és un gran coneixedor de Grècia. En els últims anys ha estat un dels cronistes als mitjans sobre la vida dels ciutadans grecs, tocats per la crisi econòmica i per les dràstiques decisions financeres de la Unió Europea. Per tot això i pel seu perfil d’hel·lenista amb coneixements de la cultura i la política de l’antiga Grècia, Olalla és en un dels interlocutors més vàlids per debatre sobre el sentit d’Europa i de la democràcia. Pedro Olalla va visitar el CCCB per impartir-hi la conferència «El vell futur de la democràcia» i la periodista Anna Punsoda el va entrevistar. En aquesta conversa parlen del futur d’un continent envellit, de la credibilitat dels buròcrates europeus i de la responsabilitat i capacitat de decisió que tots tenim en la democràcia.

Anna Punsoda: Parles de la importància de la participació directa per guanyar qualitat democràtica. En una democràcia parlamentària com la nostra, no tinc el dret de delegar la meva veu en els representants i oblidar-me dels assumptes públics?

Pedro Olalla: (Riu) No sols hi tens dret, sinó que pràcticament és l’únic que pots fer. Però, si renunciem a la participació en els assumptes públics, estem renunciant a la democràcia. Tens raó que les nostres democràcies són representatives, però ho són cada vegada en un grau més dubtós. Qui representen els que haurien de ser els nostres representants? La democràcia, entesa deontològicament, es basa en una identificació en alt grau entre els governants i els governats. I això no es compleix: el distanciament entre ells i nosaltres és cada vegada més gran.

Anna Punsoda: Identificació? No distingeix Plató tres tipus d’home i parla dels governants com d’aquells en què predomina la influència de la raó?

Pedro Olalla: Plató, a la seva República, estava descrivint un model ideal, no el retrat del que va ser la democràcia atenesa. La democràcia és un sistema que es basa en la implicació, perquè intenta que el poder polític estigui el més a prop possible del ciutadà. Si el ciutadà no el vol exercir, si la ciutadania en el seu conjunt renuncia a la seva sobirania, sempre hi haurà algú disposat a fer-se’n càrrec, i pot ser que no ho faci amb la mirada posada en l’interès general. I ja que no podrem tenir la plena gestió política del comú, si volem millorar la nostra salut democràtica, hem de demanar un major grau de control sobre el que fan els nostres representants. Hem de demanar que les nostres democràcies creïn mecanismes perquè els ciutadans, a través dels mateixos ciutadans (i no de polítics professionals adscrits a partits), puguin exercir tasques de control, de seguiment i de destitució dels representants —puguin comprovar si estan defensant o no l’interès comú.

Anna Punsoda: Defensar el teu partit no és la millor manera de defensar la democràcia?

Pedro Olalla: Jo crec que no. Els partits, en general, defensen interessos sectorials, dels quals, en un alt grau, en depèn fins i tot la pròpia existència. En la democràcia original no hi havia partits, però les nostres democràcies actuals no són hereves genèticament d’aquella democràcia original, l’atenesa (la que millor coneixem per les seves fonts històriques: Aristòtil, Demòstenes, Isòcrates…); són hereves del model del republicanisme romà, que ja en el seu origen era un sistema representatiu, un res publica, un sistema de gestió del comú basat en el cursus honorum (la cursa de càrrecs), en què els patricis tenien una posició de privilegi molt gran. Les funcions que en la democràcia atenesa corresponien a l’Assemblea del Poble, a Roma requeien sobre el Senat, els cònsols, els magistrats —era un sistema més semblant a l’actual.

La tradició liberal, que s’inicia amb Locke i que influeix en els models de les repúbliques creades a partir de les revolucions americana i francesa, va ser una bona base. Aquest republicanisme modern comença bé, perquè el liberalisme d’aquest primer moment era una lluita contra l’absolutisme, una lluita que intentava retornar sobirania a l’individu, respectar les llibertats individuals enfront dels abusos del poder absolut —heretat per tradició de sang— representat pels imperis monàrquics. Però, en un segon moment, aquestes noves repúbliques van derivar cap a la defensa dels interessos de la classe burgesa emergent. Per això van arribar a anomenar-se «repúbliques burgeses». Des d’un primer sentit humanista i polític, el liberalisme va virar cap a un sentit de proteccionisme d’interessos econòmics, de blindar els interessos d’una classe. Els partits polítics neixen en aquest context, en aquest republicanisme, perquè són expressió adequada per defensar els interessos de classe. Les nostres democràcies actuals són hereves d’aquest model «neorepublicà». Per això pensem que els partits són l’única manera d’arribar a tenir representació. Ens semblen un tret natural de la democràcia, però no ho són, són part de la seva història i, fins i tot, són part de la seva història recent.

Els partits han demostrat que tenen unes jerarquies internes determinades, uns mecanismes de promoció determinats, que estan subvencionats per grups de pressió, que serveixen a interessos opacs, que copen l’escena política evitant l’entrada de grups menors, que mantenen determinades actituds que són impediments per a la veritable democràcia. Hem de reivindicar altres vies de participació en la presa de decisions per revitalitzar la democràcia.

Pedro Olalla

Pedro Olalla. © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna.

Anna Punsoda: Quines possibilitats tenen els estats nació moderns d’organitzar-se com l’Atenes de Demòstenes?

Pedro Olalla: És que no es tracta de copiar —és obvi que no és possible, ja que Atenes tenia llavors 200.000 habitants. Però hem de ser conscients que llavors va ser possible desenvolupar fórmules i models que van arribar a conferir al ciutadà un pes polític que no ha tingut mai més en la història. I ho van fer amb els mitjans propis de l’època, sense referents anteriors, en el buit. Com pot ser que no puguem arbitrar fórmules per aconseguir un major grau de participació! Si podem votar en temps real la cançó guanyadora d’Eurovisió, com no podem fer un referèndum, per extens que sigui l’electorat? La demografia no hauria de ser un impediment per desenvolupar fórmules que permetin una major implicació del ciutadà. Això no vol dir que un estat nació actual hagi de funcionar amb els mateixos instruments i paràmetres que aquella democràcia. Però és fal·laç pensar que la democràcia va sorgir llavors de manera natural i que avui no pot sorgir perquè seria contranatural. Pensar això és robar-nos una forma més digna de democràcia. No hi ha uns impediments naturals que facin impossible organitzar la vida pública de manera diferent.

Anna Punsoda: Parles de la professionalització de la política en termes negatius. Quan busco feina, però, miren amb lupa cada segon de la meva experiència laboral. Per què haurien de requerir els assumptes públics menys professionalització que els empresarials?

Pedro Olalla: Mira, es dóna una mena de fal·làcia que identifica l’experiència tècnica amb la voluntat política. I, a través d’aquesta fal·làcia, s’intenta escamotejar a la població el seu dret d’exercir la voluntat política amb l’argument que no té experiència tècnica. És que els polítics que ens representen tenen experiència tècnica en tots els camps sobre els quals han de prendre decisions polítiques? Que no tenen per a això els seus assessors i equips? Poden pensar amb la mateixa solvència sobre energia solar, qüestions geoestragètiques, programes d’educació? Doncs no, per a això tenen els seus equips i assessors; però sempre operen moguts per una voluntat política, que, de vegades, ni tan sols és la seva. Plató va definir la voluntat política en el Protàgores com un do repartit entre el conjunt de la societat. Així doncs, o partim de la base que pertany al conjunt de la societat, o acceptem que no en tenim i renunciem a l’ambició de voler governar-nos a nosaltres mateixos. Si creiem que el conjunt de la societat pot generar un grau de voluntat política, hem de donar-li vies per fer-ho. No pot ser que, perquè no tinguem coneixements tècnics a escala individual en tots els camps sobre els quals s’han de prendre decisions, calgui delegar la nostra voluntat política en uns representants que tampoc no en tenen i que, massa sovint, no actuen amb les mires posades en l’interès general. En el fons, la majoria de les decisions que s’han de prendre per governar una societat són decisions ètiques —no merament tècniques—, i per a aquestes sí que està capacitada la ciutadania en el seu conjunt.

Anna Punsoda: Mirem-nos el projecte europeu. Com és possible reactualitzar-lo en una generació sense memòria de la guerra ni de la necessitat de pacificació mitjançant la unió?

Pedro Olalla: La memòria de la guerra és un factor que cal tenir en compte en l’èxit de consolidació del projecte europeu, però no n’és el factor més important. La Unió Europea és actualment un intent de crear institucions de iure per consolidar el poder polític i econòmic que de facto ja tenen determinades instàncies. Els buròcrates de la Unió no estan lluitant, en realitat, contra la possibilitat futura d’una guerra, sinó consolidant els seus interessos oligàrquics. Uns interessos oposats a la sobirania política i monetària dels estats; uns interessos que pugnen per desplaçar els centres de presa de decisions dels parlaments nacionals a instàncies supranacionals no precisament democràtiques. El Parlament europeu no és més que la fulla de parra de tot el projecte, perquè les veritables decisions no les prenen institucions democràtiques —la mateixa Comissió no és una institució democràtica, i està molt subjecta a la pressió dels lobbies. L’organisme polític i econòmic que s’ha creat no serveix els vells propòsits d’Adenauer o de Jean Monnet, sinó que va per altres camins.

La Unió ha perdut credibilitat, malgrat que s’està intentant mantenir-la per tots els mitjans. Quan van arribar els efectes perversos de les crisis financeres, de les dependències financeres, vam començar a replantejar-nos la conveniència d’una estructura com aquesta. Vam començar a veure com determinats lobbies i sectors polítics —el nucli dur neoliberal— s’havien anat emparant d’aquest projecte per donar-se de iure un poder que ja exercia de facto. Això va en contra dels nostres drets fonamentals. Els memoranda que aquestes institucions estan obligant en els últims anys a signar a Grècia atempten contra el mateix dret originari de la Unió, contra el dret internacional, contra els drets humans (treball digne, habitatge, salut…), contra les conquestes socials (seguretat social, convenis col·lectius, horari de vuit hores). Són incompatibles amb l’estat de dret i amb la democràcia.

Anna Punsoda: Es tracta d’un robatori i no d’un col·lapse del sistema?

Pedro Olalla: Es tracta d’una cosa intencionada. La idea que les coses degeneren de manera espontània i impersonal és falsa, i ha estat un mètode pensat per diluir les responsabilitats concretes en la responsabilitat col·lectiva. Quan se signen determinades lleis, quan es creen determinades institucions, quan es firma un tractat amb el Canadà o amb els Estats Units, hi ha responsables concrets i no la simple marxa de la història. La veritat és que el sistema capitalista occidental està afavorint els dos fenòmens que la humanitat ha d’evitar si vol sobreviure: l’acumulació de la riquesa en poques mans i l’acumulació del poder polític en poques mans. I en aquest procés hi ha responsables amb noms i cognoms.

Anna Punsoda: Afirmes, d’altra banda, que el sistema promociona una visió negativa de la tercera edat.

Pedro Olalla: I tant. Els termes en què s’expressa el sistema que domina el món continuen sent els de la productivitat. I la tercera edat és percebuda com un col·lectiu subsidiari, marginal, paràsit de l’estat, que s’està convertint en un problema pel sol fet d’existir i de créixer. Si assumim aquesta visió, ens situem en una posició de debilitat davant del sistema, ja que acabarem tenint càrrec de consciència per viure massa o per deixar de treballar. La política hauria de ser una emanació de la societat —pensada per buscar la felicitat d’aquesta societat— i no pas un sistema aliè a la societat al qual haguem d’adaptar-nos per servir-lo. És a dir: si la societat canvia —envelleix— haurà de canviar la política, la manera d’afrontar els problemes. El sentiment de culpa impossibilita l’evolució cap a un sistema polític que ens permeti envellir en societat de manera digna.

Anna Punsoda: Es diu que ens tornem conservadors amb el temps i que, per això, determinats partits han renunciat a fer política entre la gent gran.

Pedro Olalla: Això que ens fem conservadors i porucs amb el temps és una visió induïda des del sistema i que ha de ser revisada. La mentalitat política té molt més a veure amb les vivències de cada generació que no pas amb l’edat. Les àvies de la Plaza de Mayo representen una visió progressista de la política. I al revés: les files dels partits neonazis estan plenes de joves. Hem d’acabar amb els estereotips associats a l’edat per tenir una visió més justa de cada col·lectiu amb la mateixa edat. I acabar també amb el sentiment de culpa i de resignació, que la gent gran deixi de percebre’s com un col·lectiu que aspira a la misericòrdia de l’estat.

Anna Punsoda: Un sentiment de culpa d’herència judeocristiana.

Pedro Olalla: Jo només dic que és un sentiment induït. S’estan fent esforços de proporcions «goebbelianes» per traslladar la responsabilitat política a la gent. A Grècia, per exemple, s’ha induït sistemàticament la idea de culpabilitat des de l’estat —«entre tots ens ho vam menjar»— amb la intenció de diluir en una suposada responsabilitat col·lectiva les responsabilitats individuals dels qui prenen decisions concretes. I, com que tothom té alguna cosa a amagar, és realment fàcil arribar a crear aquesta consciència, amb la qual cosa es deixa de sotmetre a anàlisi les responsabilitats concretes. Aquest discurs que «hem viscut per sobre de les nostres possibilitats», que «hem esgotat els recursos públics», encobreix moltes responsabilitats, i crea una població submisa i disposada a acceptar qualsevol càstig. Com és possible que, havent-nos ficat en uns plans de rescat amb el 120% de deute sobre el PIB i arribant en sis anys al 185% després de tants sacrificis materials i humans, veient amb tanta claredat que anem a pitjor, no aixequem el cap i continuem dient que hem d’aguantar perquè «no hi ha un altre camí»? Han aconseguit neutralitzar en la població tot caràcter reivindicatiu, el seu dret d’exigir veritables responsabilitats als qui en tenen. Perquè, si són representants, han de respondre davant de la societat. No s’hi val ser representant per beneficiar-se de les prebendes i, quan les coses van malament, diluir responsabilitats…

Democràcies que envelleixen? Participació política i valors culturals de la gent gran a Europa

May 8th, 2017 No Comments

Des del Brexit fins a Viktor Orbán, Marine Le Pen i Geert Wilders, la crisi política d’Europa s’ha interpretat sovint en clau d’un conflicte generacional. Segons aquesta visió, l’auge dels projectes polítics autoritaris, el deteriorament dels valors democràtics i l’hostilitat cap a la integració europea són en part conseqüència de l’envelliment de la població al continent. Contribueixen a sostenir aquesta idea una sèrie de mites i prejudicis que retraten a la gent gran com un grup temorós, egoista i fàcil de manipular. Però aquesta perspectiva no es basa en els fets. Els analistes polítics demostren que no existeix cap relació entre l’envelliment i la inclinació envers opcions polítiques reaccionàries, i que les nostres perspectives es construeixen a partir de la nostra educació i experiència política i no canvien substancialment amb el pas del temps. Per confrontar els estereotips sobre la vellesa i la participació política, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i les Open Society Foundations han organitzat el projecte “Ageing democracies”, en què cinc investigadors desenvolupen treballs individuals que exploren les implicacions polítiques de l’envelliment. 

Ens trobem en un moment crític de la història. Els valors liberals democràtics es veuen amenaçats avui per l’auge de polítics autoritaris com Donald Trump, Viktor Orbán, Marine Le Pen o Geert Wilders, i de partits polítics xenòfobs com Alternativa per a Alemanya, el Partit de la Llibertat d’Àustria o el partit Llei i Justícia de Polònia, que tracten els principis dels drets humans i la solidaritat social amb escepticisme o fins i tot amb una hostilitat oberta. Mentrestant, el Brexit i referèndums similars han demostrat que la integritat de la Unió Europea ja no es pot donar per feta.

Aquests canvis dràstics s’estan produint juntament amb el que probablement sigui el canvi més profund i a llarg termini en la composició social d’Europa des de l’ampliació de l’accés a l’educació: l’envelliment accelerat de la població. Impulsat pel creixement continuat de l’esperança de vida mitjana, l’envelliment de la població és un dels resultats més tangibles del progrés social. Malgrat això, sovint és tractat pels experts, analistes i altres especialistes com un problema i una font de conflictes intergeneracionals.

La idea que el deteriorament dels valors liberals democràtics està en certa manera relacionat amb l’augment de la població d’edat avançada a Europa no té cap fonament. És el resultat de suposicions incontestades sobre l’envelliment i la gent gran. Però en els debats públics es repeteixen i reprodueixen constantment la idea i els mites que ho defensen. Per fer front a aquests prejudicis i aprofundir en el tema de la política de l’envelliment, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Open Society Foundations s’han unit per dur a terme el projecte “Ageing democracies”.

El projecte “Ageing democracies” reuneix cinc persones de diverses procedències, disciplines i contextos europeus per crear un equip d’investigació multidisciplinari que inclou un politòleg, un filòsof, una fotògrafa, una cineasta i un dramaturg. Al llarg del darrer any, tots cinc han analitzat la política de l’envelliment des de diferents angles i han produït treballs que aborden idees errònies i generalitzades sobre la gent gran, les seves perspectives polítiques i el seu paper en la societat. Avui, 8 de maig, celebrem l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa amb la presentació de les conclusions del projecte i les seves implicacions per construir un futur més just i democràtic.

YouTube Preview Image

L’envelliment de la població és un fet positiu

Tots els països de la Unió Europea estan experimentant un envelliment accelerat de la població. Segons les previsions demogràfiques de la Comissió, la població de la Unió assolirà un màxim de 526 milions de persones l’any 2050. Aleshores, prop del 30% de la població total tindrà més de 65 any. Cap al 2060, la proporció de persones de més de 80 anys serà pràcticament la mateixa que la de persones menors de quinze.

S’ha parlat molt de les profundes conseqüències polítiques i econòmiques que tindrà l’envelliment de la població. El debat públic se sol centrar en la pressió que exercirà en l’estat del benestar l’augment de la població de gent gran, traduït en una major despesa pública en atenció mèdica i pensions. De fet, els articles dels mitjans de comunicació sobre l’envelliment de la població sovint plantegen el fenomen com una amenaça per a l’existència mateixa de l’estat del benestar per a les generacions futures, tot enfrontant en la pràctica la població de gent gran amb els joves.

Com a resultat d’això, la dimensió generacional de la política ha guanyat rellevància. Com que l’envelliment de la població és una tendència a molt llarg termini, la discrepància entre les visions, necessitats i conductes polítiques de la gent gran i d’altres grups d’edat influirà en els processos democràtics i els debats durant les properes dècades.

No es pot culpar la gent gran de l’augment de l’autoritarisme i la xenofòbia

Immediatament després de la votació del Brexit, molta gent va expressar la seva frustració pel resultat i va suggerir que no s’hauria hagut de permetre que la gent gran votés. Durant els dies posteriors, la idea de limitar el dret de vot de la gent gran va transcendir les xarxes socials i es va obrir camí en mitjans com Time, GQ, Huffington Post, VICE, Forbes i El País. Els analistes també van responsabilitzar de la fortalesa de governs relativament impopulars o l’auge del populisme de dretes al nombre creixent de votants de la tercera edat.

Culpar la gent gran dels resultats polítics immobilistes, reaccionaris o autoritaris sembla gairebé un acte reflex i la discriminació per edat o “edatisme” que implica sovint no troba contestació. Els prejudicis basats en l’edat es fonamenten en la creença estesa i molt arrelada que, per naturalesa, la gent es torna més reaccionària amb l’edat. Però, què hi ha de cert en aquesta suposició?

Empíricament, la idea no sembla que tingui cap base. Per exemple, la suposició que el suport als partits d’extrema dreta de França i els Països Baixos és més alt entre la gent gran és en realitat falsa. Segons una enquesta d’I&O del desembre de 2016, el suport al Partit per la Llibertat de Geert Wilders era més elevat entre els votants joves i disminuïa radicalment amb l’edat: menys del 5% dels votants de més de 65 anys donaven suport a la seva campanya xenòfoba. De la mateixa manera, les enquestes preelectorals deien que el Front Nacional de Marine Le Pen era l’opció electoral preferida entre els votants francesos per sota de 50 anys, mentre entre la gent gran era la tercera opció.

Brighton Pride. Ivan Bandura, 2014.

Que la gent gran sigui menys propensa a donar suport als polítics autoritaris i xenòfobs pot anar contra les creences i suposicions, però no és massa difícil d’entendre per què ho fan. La gent gran que viu actualment a Europa encara recorda la Segona Guerra Mundial i l’auge del racisme, i la integració europea es va fonamentar en gran mesura en la idea d’evitar els horrors d’aquella època. Un estudi recent de l’investigador de Harvard Yascha Mounk i de Roberto Stefan Foa, de la Universitat de Melbourne, presenta uns resultats alarmants: mentre que la majoria d’europeus més grans pensa que un cop militar mai no està legitimat en democràcia, només un 36% dels mil·lennistes pensa el mateix. Només el 5% dels europeus majors de 65 anys creuen que un sistema democràtic és una forma “perjudicial” o “molt perjudicial” de dirigir un país, mentre que el 13% dels mil·lennistes ho percep així. Finalment, els europeus de la tercera edat són més propensos que els joves a creure que els drets civils són absolutament essencials per a una democràcia.

El grup de la gent gran és tan divers com qualsevol altre

El fet és que les perspectives polítiques i culturals de la tercera edat són molt més complexes i diverses del que tendim a assumir. Aquesta és la conclusió general del primer treball del projecte “Ageing democracies”, un informe del professor Achim Goerres, destacat politòleg alemany especialitzat en la participació política de la gent gran.

L’informe rebutja el mite que la gent gran constitueix un únic electorat amb tendències reaccionaries, i fa notar que les diferències entre les seves preferències polítiques i les de la gent més jove a Europa no es deuen a la seva edat, sinó més aviat a la manera com ha evolucionat cada generació política i les experiències històriques que han compartit els seus membres. En la mesura que podem generalitzar, les dades suggereixen que els europeus més grans són de fet menys conservadors que els seus homòlegs més joves quan es tracta d’economia. Les úniques excepcions són Suïssa i el Regne Unit, on són lleugerament més conservadors.

Pel que fa a les seves opinions culturals, si bé és cert que la gent gran és més conservadora a tots els països europeus excepte als Països Baixos, aquestes diferències són més petites del que es pensa generalment. Les persones que van créixer dins del mateix context històric comparteixen experiències similars que són les que determinen els seus valors cap a la fi de l’adolescència i el començament de l’edat adulta. Aquestes experiències venen clarament determinades per les circumstàncies nacionals i la història política. El fet d’haver nascut el 1955 a l’Alemanya Occidental forjarà les preferències polítiques i les formes de participar de la vida pública d’algú de manera força diferent que si hagués nascut el mateix any a Catalunya o la República Txeca.

Yayoflautas. Teresa Forn, 2012.

L’informe del politòleg Achim Goerres conclou que el rellevant no és la diferència d’edat sinó altres desigualtats: passada l’edat de jubilació, les persones es divideixen segons les mateixes desigualtats socials que experimenten els grups més joves. De fet, les diferències d’actituds i recursos entre els europeus més grans estan relacionades amb desigualtats de gènere, salut, educació i ingressos. Exactament igual que en la resta de grups d’edat, aquestes diferències no només estructuren la posició social de la gent gran, sinó també el que fan i el que volen de la política.

Si considerem l’exemple dels ingressos familiars, el 73% de la gent gran creu que el govern ha de reduir les diferències d’ingressos entre els més rics i els més pobres. Tanmateix, quan dividim la gent gran per grups d’ingressos, es veu exactament el mateix patró que trobem entre la gent jove. Els que tenen més ingressos no són tan partidaris de redistribuir els recursos com els que tenen menys. Entre la gent gran amb uns ingressos familiars situats en el tram més baix del 30% de la distribució d’ingressos del seu país, la proporció que dóna suport a la redistribució és del 79%. Entre els situats en el tram més alt del 30%, aquesta proporció cau al 62%.

La desigualtat socioeconòmica no només afecta les opinions polítiques de la gent gran sinó que pot afectar també la manera com participen en política. Les desigualtats en matèria de salut, molt marcades també per les desigualtats socials, són força notables entre la gent gran. Tant és així que l’edat de jubilació es pot dividir normalment en una edat d’“ancians joves” i una altra edat d’“ancians ancians”, quan els problemes de salut impedeixen les activitats diàries. Una salut pitjor entre la gent gran s’associa amb menys participació política de qualsevol mena o fins i tot gens ni mica. No obstant aquests impediments, la participació política dels “ancians ancians” encara és major que la dels joves. L’informe conclou que els polítics es dirigeixen a un electorat imaginari de persones de la tercera edat  amb actituds politiques i idees molt similars. En l’opinió de l’autor, les inquietuds latents sobre els conflictes generacionals provocats per una “onada gris” de “vells garrepes” són en bona part resultat de les exageracions dels mitjans i tenen poc fonament en els estudis científics actuals.

La política de l’envelliment és la política del futur

El fet que mai no hi hagi hagut tanta gent gran com ara planteja una pregunta preocupant: alguna vegada els havíem valorat tan poc? Malgrat que la població de la tercer edat està creixent i la població jove no, els nostres imaginaris culturals es guien tanmateix per un imperatiu de joventut. Des del món de la publicitat fins a la indústria cinematogràfica, la nostra cultura visual equipara la bellesa amb l’eterna joventut. En la cultura pop, la gent gran sovint és representada com antiquada, indefensa o irritable. Paral·lelament, el periodisme científic sol tractar l’envelliment com una malaltia que s’ha de curar, i no com una part natural del cicle vital. En lloc de valorar els tempos de la gent gran i privilegiar la seva mirada retrospectiva, la societat els demana que envelleixin “activament” per adaptar-se als temps.

La manera com envellim és una qüestió inherentment política. Resulta evident que no tots envellim de la mateixa manera i que els anys que vivim venen determinats per les nostres condicions socials i econòmiques. L’esperança de vida i la qualitat de vida varien substancialment entre països i també dins de cada país, especialment com a resultat de les desigualtats d’ingressos, gènere i educació. Una política de l’envelliment ha d’anar per tant més enllà del comportament electoral o les preferències polítiques d’un determinat grup d’edat. La manera com envellim i les implicacions de fer-se gran depenen en bona part de com està organitzada una societat, quines prioritats defineix i quines qüestions es planteja.

Els altres quatre treballs del projecte “Ageing democracies” analitzen aquestes inquietuds. El filòsof Pedro Olalla repassa el text clàssic més antic sobre la vellesa, De Senectute, de Ciceró. En un llibre que publicarà pròximament titulat De Senectute Politica, Olalla caracteritza l’accelerat i profund envelliment demogràfic a Europa com un fet irrefutable del qual hem de prendre consciència per garantir que la societat assimili, gestioni i s’enriqueixi amb les seves implicacions més profundes. L’envelliment s’ha d’entendre com un fenomen intrínsecament ètic i polític que ens exigeix posar en qüestió una societat que tracta la gent gran com a saquejadors de les arques públiques. Olalla proposa una nova lectura de la noció cada vegada més popular d’“envelliment actiu” que encaixa amb l’ideal democràtic de participació ciutadana i compromís profund amb la vida política.

Però l’envelliment de la població no és l’únic canvi demogràfic important que afecta la política de l’envelliment. Actualment, la gent gran d’Europa forma part d’una societat que ha canviat dràsticament amb els nous patrons de la migració internacional. Aquesta qüestió es tracta de manera molt subtil en la pel·lícula documental de la fotògrafa sueca Maja Daniels titulada L’àvia em diu Tomàs. L’argument és l’amistat poc probable entre en Taimaz i la Barbro. La Barbro no havia conegut mai un refugiat abans de la visita d’en Taimaz. En Taimaz arriba a Suècia com a menor no acompanyat procedent de l’Afganistan. El seu vincle amb la Barbro és la seva primera relació amb una persona sueca. La història té lloc a Älvdalen, un poble envellit i amb molt pocs habitants de la Suècia rural que té una llengua minoritària no reconeguda i amenaçada d’extinció, i posa cara a les complicades implicacions del canvi demogràfic a Europa.

YouTube Preview Image

La qüestió política de com les diferents comunitats responen als reptes actuals de la nostra societat envellida és l’argument de Casa de ningú, un documental de la productora cultural catalana Ingrid Guardiola. Amb un enfocament experimental i observacional,  Guardiola examina la vida de dues comunitats de gent gran en dos llocs radicalment diferents. El primer és Ciñera, un antic poble miner de Lleó, l’economia del qual s’ha vist molt perjudicada per la globalització. El segon és una residència d’avis del barri d’El Palomar de Barcelona. A Ciñera, una sòlida cultura sindical intenta fer front a la doble amenaça de la desindustrialització i el despoblament. A El Palomar, el creixement econòmic s’ha traduït en un augment de la població urbana, i un major nombre de gent de la tercera edat que viu a residències d’avis i de treballadors que se’n cuiden. La pel·lícula destaca la importància fonamental del treball en els dos escenaris i com les vides en aquestes comunitats divergeixen en la seva manera de tractar la població anciana.

Finalment, Peca Stefan és un dels joves dramaturgs amb més projecció de Romania. El seu nou treball és un híbrid immersiu entre una obra de teatre, una novel·la i una exposició. Titulat La nova vella llar, és un exercici d’empatia que convida el públic a posar-se en la pell de la Sra. D i la seva néta  mil·lennista, la Gina, en el seu fantàstic viatge a través de l’espai i el temps. Les dues dones es retroben, després d’estar separades molts anys, per enfrontar-se a una situació que les impulsa a una recerca a través de mons paral·lels. El destí de la Sra. D depèn de com respongui als conflictes que plantegen les diverses versions possibles de la seva vida com a anciana en les actuals Romania, Alemanya, Espanya i una llunyana versió futura d’Europa. Mentre ajuda la seva àvia al llarg del camí, la Gina ha de fer front a les seves pròpies idees falses i temors pel que fa a l’envelliment, i així sorgeixen una sèrie de qüestions recurrents. Com es valora la gent gran en les democràcies contemporànies? Quin seria el millor món possible per a la Gina i la Sra. D?

Són aquestes les preguntes vitals que planteja el projecte “Ageing democracies”, les quals son cada vegada més urgents davant de les recents evolucions polítiques al continent. La crisi de l’eurozona, la crisi de l’estat del benestar, el Brexit i l’auge de l’autoritarisme ens confronten amb una sèrie d’escenaris futurs impensables fa tot just una dècada. Aquests reptes estan aguditzant les tensions que hi ha al darrere d’una transformació més lenta però igualment profunda de la societat. I, com més envelleixi la població d’Europa, més crucial serà articular una bona política de l’envelliment. Les seves conseqüències no es limitaran als jubilats actuals. Els joves són la gent gran del futur, i és avui quan s’està dirimint si heretaran o no una cultura democràtica.

Todorov, un còmplice del CCCB

February 15th, 2017 No Comments

John Berger, Zygmunt Bauman, Tzvetan Todorov. Aquest hivern de 2017 ens han deixat autors de referència que han contribuït de forma cabdal a la cultura i al pensament crític. Amb ells desapareix una generació fonamental de la història europea, un grup de pensadors que encara tenia memòria directa o indirecta dels horrors del continent. A tots ells els unia la denúncia del pensament totalitari, l’obstinació per comprendre la complexitat humana i la defensa aferrissada de la democràcia i la diversitat. La setmana passada rebíem la trista notícia de la mort de l’historiador i assagista búlgar Tzvetan Todorov als 77 anys. Afable, de formes suaus i parla pausada, Todorov va ser un pensador en majúscules, allunyat de les fronteres disciplinàries i que convidava a reflexionar sense dogmatismes. Todorov va acompanyar la trajectòria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on va exercir una notable influència, en una relació que es va anar teixint al llarg dels anys, i on va impartir quatre conferències disponibles a la col·lecció Breus i que encara avui són plenament vigents.

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

A la primera conferència, l’any 2004, parlava de les fronteres d’Europa, un tema d’absoluta actualitat que també abordem al Debat de Barcelona d’aquest any. Ja llavors Todorov exigia que la Unió Europea no es limités a ser una entitat econòmica i administrativa, sinó que li demanava un “complement d’ànima” per esdevenir també una Europa cultural. Conscient que el continent no té un substrat cultural únic i que la seva identitat és la diversitat, Todorov defensava un projecte europeu basat en uns principis polítics comuns i en l’esperit crític com a mecanisme per no deixar mai de qüestionar-se.

En la seva intervenció al festival Kosmopolis l’any 2008 va parlar de terrorisme i va denunciar la progressiva legalització de la tortura com a instrument polític. En ple debat sobre els efectes de la invasió nord-americana de l’Iraq, Todorov recordava que la tortura és una pràctica que existeix des de l’antiguitat però que ara, per primera vegada, ja no es presentava com una infracció, lamentable però excusable, a la norma sinó que s’estava convertint en la mateixa norma. “Un Estat que legalitza la tortura ja no és una democràcia”, afirmava amb contundència.

L’any 2009 va mantenir un debat amb els escriptors Juan Goytisolo i Monika Zgustova amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. “La caiguda del Mur de Berlín semblava anunciar la dels altres murs que subsistien aquí i allà. Vint anys més tard, hem de constatar que aquesta esperança no ha estat coronada per l’èxit. Lluny de desaparèixer de la superfície de la Terra, els murs s’hi han multiplicat. Com s’explica això?”, plantejava Todorov en un text que vam reproduir al llibre Breus CCCB Murs caiguts, murs erigits. Pensador de l’alteritat, Todorov denunciava la “por als bàrbars” com a justificació de la proliferació de fronteres i recordava que “l’estranger no és únicament el nostre semblant, és nosaltres mateixos ahir o demà, a mercè d’un destí incert: tots som un estranger en potència”.

L’última conferència de Tzvetan Todorov al CCCB, impartida en un moment que la crisi econòmica feia estralls entre la població, tractava sobre la virtut de la moderació. Fervent defensor del pluralisme, Todorov alertava del fràgil equilibri que sustenta les societats democràtiques i del risc dels abusos del poder. Davant d’això, Todorov va fer un ferm elogi de la moderació com a principi polític i social i una crítica de la simplicitat del pensament monolític. Afirmava que “la llibertat individual és una exigència fonamental de la democràcia, però la llibertat absoluta no és un objectiu desitjable” o “garantir el benestar material de la població és un resultat desitjable, però si es persegueix aquest objectiu amb l’exclusió dels altres, acabarem vivint en un món destinat al culte dels diners. La prosperitat d’un país és un mitjà, no un objectiu”. En una entrevista que va concedir-nos, alertava: “Necessitem recordar-nos a nosaltres mateixos la importància dels valors fonamentals, com la moderació, perquè si els oblidem, ens convertim en víctimes de mecanismes que només privilegien els més poderosos”.

L’últim document que conservem de Tzvetan Todorov és, sens dubte, un dels més emotius i que millor descriu la seva amabilitat. El març de 2011 vam inaugurar el Teatre CCCB i vam demanar l’opinió sobre el Centre a algunes de les persones vinculades a la institució. Todorov va accedir a parlar sobre el CCCB en una entrevista que es va enregistrar a casa seva, a París, l’hivern de 2011. Unes paraules i un record que mai no oblidarem.

Joan-Francesc Mira: «El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte»

February 1st, 2017 No Comments

Explico a Joan-Francesc Mira que «El debat de Barcelona» d’aquest 2017, «Vella Europa, noves utopies», tracta, entre altres temes, sobre si hi ha una relació entre l’envelliment de la població europea i l’envelliment del projecte europeu. Ell em mira severament, diu que intuïtivament potser la correlació funciona, però que sobre el paper no està tan clar. Parlem d’identitats, de pobles nets i de pobles que brutegen, de ciutats que triomfen i fracassen, de Napoleó, d’Adenauer i de les gestes i misèries de Mitterrand.

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Anna Punsoda: Lió, Avinyó, Ravenna, Montpeller: les ciutats que vas citar a la conferència «Dant i Llull: cultures, llengües i mons», parlant dels nuclis urbans importants a la vida d’aquests dos pensadors, ja no tenen cap paper a Europa. Corren paral·leles, l’esplendor política i l’esplendor cultural de les ciutats?

Joan Francesc Mira: D’una banda, sí. Als segles XIII i XIV, Londres només tenia una importància relativa –més dinàstica que no econòmica o cultural a escala europea. Hamburg, Amsterdam o Viena no tenien la importància que tindrien després. Berlín, no cal ni dir-ho, no comença a tenir importància fins a finals del segle XVIII. Munic ja era una altra cosa. I Praga. A mesura que vas baixant, els nuclis urbans guanyaven importància. Milà comença a tenir-ne –és quan comença a pujar la família Visconti. Venècia sí que era important en tots els camps, sobretot en el comerç amb l’orient. I Florència ja era el gran centre d’activitats financeres.

Les ciutats europees del nord encara no tenien la potència que tindran després amb la revolució industrial. Però, d’altra banda, també vaig citar París, que era un nucli importantíssim des dels segles IX i X. La dinastia francesa va crear un poder que va arribar a fer ombra al papat. A més, París té la universitat, que és un gran centre d’autoritat filosòfica i teològica.

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Recorda que ni Llull ni Dant pensaven en uns termes globals com ara. Per a Dant, Nàpols era una cosa remota. El seu itinerari arriba fins a Roma –que és important però que demogràficament té 30.000 habitants. Quan els Borja hi arriben, València tenia el doble d’habitants.

Per tant, sí i no. No és que les ciutats de Ramon Llull o Dant fossin ciutats molt importants. És que tenien molta autonomia en l’àmbit polític i això els donava protagonisme –intrigues, pactes militars, acords comercials. Però la vida activa d’aquestes ciutats no es correspon a la seva importància real.

AP: Quines relacions imperaven entre aquestes ciutats del Mediterrani?

JFM: De conflicte. El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte. Només sota l’imperi Romà hi ha hagut unitat entre els pobles del Mediterrani. Amb les invasions dels bàrbars va acabar-se la unitat territorial i amb l’expansió de l’islam, la unitat religiosa. Vivim encara en una dualitat: un sud –el nord d’Àfrica i l’orient– d’origen semític islamitzat, i un nord europeu i cristià.

Però, alerta amb això de l’Europa cristiana. Recorda que els turcs arriben a finals del segle XVII fins a les portes de Viena. Que Hongria, que ara forma part del centre europeu, durant segles va pertànyer a l’imperi turc.

«Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme»

AP: No hi ha una identitat europea cristiana mil·lenària.

JFM: És que els turcs i els «europeus» pensaven en termes de cristiandat, no d’Europa. Europa és aleshores una referència geogràfica, com ho serà Amèrica. Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme i sobretot del segle XX, que ha intentat reinterpretar la història en termes d’identitat d’un projecte antic que no va existir mai.

El projecte antic que realment va importar va ser el que surt de la divisió de l’imperi Romà. A l’imperi d’Orient, on Constantí alça una capital nova a Constantinoble –Bizanci, que després serà Istanbul– continuen parlant grec i tenint una cultura grega cristianitzada, que passarà al món eslau. Aquest imperi grec desenvolupa una espècie de cesaropapisme, un tipus d’estructura en què l’autoritat civil –l’emperador bizantí– té també l’autoritat religiosa. A l’imperi d’Occident l’autoritat civil unificada no existeix –només es recupera en Carlemany, i es torna a desintegrar.

AP: I això suposa…

JFM: Una cristiandat occidental i una cristiandat oriental amb característiques completament diferents. També s’explica per l’evolució de les ciutats, com deies. Allà no hi ha hagut comunes urbanes tipus Florència o Barcelona –els consells comunals, l’autonomia, els codis de lleis, els estatuts, el comerç regulat, les universitats. No hi ha hagut universitats medievals, ni Renaixement ni Il·lustració ni burgesia als segles XVIII i XIX.

Encara que sovint depenguessin del rei, les comunes autònomes mediterrànies són el precedent de la democràcia representativa. O culturalment: Dant ja és un prehumanista i es preocupa d’aquell model romà antic –que és un model ètic, ideològic i estètic independent del model cristià. Aquí hi ha una autonomia del pensament i de l’estètica respecte de la doctrina sagrada –una autonomia que en el cristianisme oriental no ha existit mai.

«Putin ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme»

AP: I on comença i on acaba aquest cristianisme occidental?

JFM: Mira, allà on hi ha una catedral gòtica és que hi ha hagut tot aquest tipus de societat i de cultura occidental. Per exemple, la idea d’estudiar lleis o medicina a la universitat. La universitat et dóna una llicència per ensenyar o et reconeix com a doctor, o sigui se t’atorga la capacitat d’establir doctrina. Tot això representa una mentalitat, una política, unes expressions artístiques i una forma de viure molt concretes, que anirien des de Finlàndia fins a Venècia –amb la costa croata inclosa (pensa que el que ara es diu Dubrovnik era la República de Ragusa, de cultura italiana).

Putin està fent renéixer aquesta diferència entre els dos mons i l’església ortodoxa l’està reconeixent com si fos el tsar: com l’autoritat sobre l’església. Ell és el gran patró del reaccionarisme universal: finança la senyora Le Pen, la reacció d’Hongria, els adversaris de la Unió Europea, o la restauració dels monestirs del mont Athos. Ell ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme.

AP: Occidentalisme també és un concepte estrany. Durant molts segles –de fet sembla un fenomen cíclic– es va creure que hi havia una divisió entre pobles llatins i pobles anglosaxons que era insalvable.

JFM: És que té un fonament real. Al principi va ser una contraposició d’origen ètnic: romans contra «bàrbars» germànics. Però a poc a poc els pobles es van barrejant i a l’època medieval avançada aquesta divisió deixa de tenir importància. El que passa és que torna a agafar força perquè els dos pobles fan una evolució econòmica diferent. Perquè els pobles del nord comencen a prosperar i a modernitzar-se més de pressa. Hi ha un tipus de capitalisme mercantil que allà qualla més –perquè hi ha més llibertat econòmica. Concretament a la zona protestant hi ha una activació més ràpida de la cultura urbana avançada. Ciutats més netes, més endreçades, més organitzades. I això a partir del segle XVIII crea unes formes de vida i unes formes de consciència col·lectiva diferents. Sense raó, però, un ciutadà d’Hamburg o de Rotterdam o de Londres o d’Edimburg ens continua veient encara com un poble endarrerit.

AP: I malgrat aquestes diferències s’ha volgut construir una identitat europea.

JFM: El primer a intentar-ho va ser Napoleó. No per convenciment ideològic sobre cap cultura europea, naturalment. Però li interessava donar una pàtina històrica o cultural al seu imperi militar. I després d’ell, els nazis, sobretot per oposició a la Unió Soviètica, que per a ells representava els pobles asiàtics. Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta oposició que tu remarcaves entre nord i sud europeu queda absorbida per una oposició entre orient i occident.

La idea d’Europa com a estructura política construïda per l’acord comunitari entre diferents pobles és posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del segle XVII, amb la guerra dels trenta anys, no havíem parat de matar-nos. Europa té seixanta anys i està pensada per pacificar.

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

AP: Potser també perquè els seus països poguessin tenir un paper en el món global.

JFM: No. Has de mirar-t’ho en clau interna. El 1945, per primera vegada en dos segles Alemanya està completament destruïda i ocupada. Només aleshores la poden sotmetre a una unió que –creuen els altres països– els farà perdre potència. De fet, la primera unió és la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer. Per què? Perquè si controles la producció i l’ús de l’acer controles la indústria de guerra. No pots desplegar un armament pesant propi. Per tant, aquesta va ser la prova definitiva de la bona voluntat d’Alemanya: la seva producció d’acer havia d’estar sotmesa a un organisme de control supranacional.

Pensa que en els anys 1946 i 1947 els alemanys van perdre més d’una tercera part del seu territori. Això són 14 o 15 milions d’alemanys expulsats del que ara és Polònia, o Txèquia, o la zona de Königsberg, que ara és russa, i acollits després per l’Alemanya Occidental. Ara ens escandalitzem pels 400.000 palestins de la guerra araboisraeliana del 1948, però els països àrabs veïns no van ser mai capaços d’acollir-los.

«Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman»

AP: Tornem a la feblesa d’Alemanya. Qui l’aprofita?

JFM: Dona! Els que entren a la Unió com a força dominant són els francesos –que a pesar del mite de la resistència i de De Gaulle havien perdut la guerra. A través de la Unió, van intentar controlar els alemanys i, a més, satisfer les seves ànsies de grandesa històrica.

Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman, tots tres de zones de frontera o d’orígens barrejats, i tots tres germanoparlants. Vull dir que Adenauer venia de la part alemanya més afrancesada, De Gasperi era un italià del nord nascut dins de la vella Àustria-Hongria i Schuman, un francès d’origen germànic. Quaranta anys després, Helmut Kohl i François Mitterrand seran la reconciliació espiritual europea. Mitterrand era un gran polític –era un gran canalla, que va protegir criminals de guerra francesos que havien treballat amb els nazis, però un gran polític i va saber veure que havia arribat el moment de consolidar el projecte.

AP: Quo vadis, Europa?

JFM: Doncs, mira, d’una banda, des del final de l’època comunista que a tota l’Europa ortodoxa hi ha hagut una resurrecció de la fe cristiana impressionant. I no només a la Rússia de Putin. Recorda que Tsipras governa gràcies a un partit ultranacionalista, ultrareligiós i ultragrec, amb el suport dels militars i de l’església.

A la nostra Europa és tot més imprevisible. D’una banda, no diria que aquí hi ha una revifada de la pràctica religiosa catòlica. Hi ha una necessitat permanent de tipus religiós, que s’ha substituït per creences esotèriques i absurdes. I hi ha també tota una onada de protestantisme evangèlic que ve de Sud-amèrica o dels Estats Units, que és molt reaccionari, absolutament literal en la interpretació de la Bíblia, que no té res a veure amb el protestantisme original, i que va agafant cada cop més protagonisme. I després hi ha 45 milions de musulmans a Europa que creuen com creia fa segles el cristià més rigorós. I això té una potència de mobilització que no tenen els valors sobre els quals s’aguanten les nostres democràcies, com ho demostra la manera que tenim d’afrontar els atemptats gihadistes. El futur no el sé, però la clau de volta serà aquesta. No em fa gràcia haver de dir-ho, però és així.

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

December 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

12