Posts Tagged ‘europa’

Todorov, un còmplice del CCCB

February 15th, 2017 No Comments

John Berger, Zygmunt Bauman, Tzvetan Todorov. Aquest hivern de 2017 ens han deixat autors de referència que han contribuït de forma cabdal a la cultura i al pensament crític. Amb ells desapareix una generació fonamental de la història europea, un grup de pensadors que encara tenia memòria directa o indirecta dels horrors del continent. A tots ells els unia la denúncia del pensament totalitari, l’obstinació per comprendre la complexitat humana i la defensa aferrissada de la democràcia i la diversitat. La setmana passada rebíem la trista notícia de la mort de l’historiador i assagista búlgar Tzvetan Todorov als 77 anys. Afable, de formes suaus i parla pausada, Todorov va ser un pensador en majúscules, allunyat de les fronteres disciplinàries i que convidava a reflexionar sense dogmatismes. Todorov va acompanyar la trajectòria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on va exercir una notable influència, en una relació que es va anar teixint al llarg dels anys, i on va impartir quatre conferències disponibles a la col·lecció Breus i que encara avui són plenament vigents.

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Tzvetan Todorov al Debat de Barcelona Virtuts CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

A la primera conferència, l’any 2004, parlava de les fronteres d’Europa, un tema d’absoluta actualitat que també abordem al Debat de Barcelona d’aquest any. Ja llavors Todorov exigia que la Unió Europea no es limités a ser una entitat econòmica i administrativa, sinó que li demanava un “complement d’ànima” per esdevenir també una Europa cultural. Conscient que el continent no té un substrat cultural únic i que la seva identitat és la diversitat, Todorov defensava un projecte europeu basat en uns principis polítics comuns i en l’esperit crític com a mecanisme per no deixar mai de qüestionar-se.

En la seva intervenció al festival Kosmopolis l’any 2008 va parlar de terrorisme i va denunciar la progressiva legalització de la tortura com a instrument polític. En ple debat sobre els efectes de la invasió nord-americana de l’Iraq, Todorov recordava que la tortura és una pràctica que existeix des de l’antiguitat però que ara, per primera vegada, ja no es presentava com una infracció, lamentable però excusable, a la norma sinó que s’estava convertint en la mateixa norma. “Un Estat que legalitza la tortura ja no és una democràcia”, afirmava amb contundència.

L’any 2009 va mantenir un debat amb els escriptors Juan Goytisolo i Monika Zgustova amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. “La caiguda del Mur de Berlín semblava anunciar la dels altres murs que subsistien aquí i allà. Vint anys més tard, hem de constatar que aquesta esperança no ha estat coronada per l’èxit. Lluny de desaparèixer de la superfície de la Terra, els murs s’hi han multiplicat. Com s’explica això?”, plantejava Todorov en un text que vam reproduir al llibre Breus CCCB Murs caiguts, murs erigits. Pensador de l’alteritat, Todorov denunciava la “por als bàrbars” com a justificació de la proliferació de fronteres i recordava que “l’estranger no és únicament el nostre semblant, és nosaltres mateixos ahir o demà, a mercè d’un destí incert: tots som un estranger en potència”.

L’última conferència de Tzvetan Todorov al CCCB, impartida en un moment que la crisi econòmica feia estralls entre la població, tractava sobre la virtut de la moderació. Fervent defensor del pluralisme, Todorov alertava del fràgil equilibri que sustenta les societats democràtiques i del risc dels abusos del poder. Davant d’això, Todorov va fer un ferm elogi de la moderació com a principi polític i social i una crítica de la simplicitat del pensament monolític. Afirmava que “la llibertat individual és una exigència fonamental de la democràcia, però la llibertat absoluta no és un objectiu desitjable” o “garantir el benestar material de la població és un resultat desitjable, però si es persegueix aquest objectiu amb l’exclusió dels altres, acabarem vivint en un món destinat al culte dels diners. La prosperitat d’un país és un mitjà, no un objectiu”. En una entrevista que va concedir-nos, alertava: “Necessitem recordar-nos a nosaltres mateixos la importància dels valors fonamentals, com la moderació, perquè si els oblidem, ens convertim en víctimes de mecanismes que només privilegien els més poderosos”.

L’últim document que conservem de Tzvetan Todorov és, sens dubte, un dels més emotius i que millor descriu la seva amabilitat. El març de 2011 vam inaugurar el Teatre CCCB i vam demanar l’opinió sobre el Centre a algunes de les persones vinculades a la institució. Todorov va accedir a parlar sobre el CCCB en una entrevista que es va enregistrar a casa seva, a París, l’hivern de 2011. Unes paraules i un record que mai no oblidarem.

Joan-Francesc Mira: «El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte»

February 1st, 2017 No Comments

Explico a Joan-Francesc Mira que «El debat de Barcelona» d’aquest 2017, «Vella Europa, noves utopies», tracta, entre altres temes, sobre si hi ha una relació entre l’envelliment de la població europea i l’envelliment del projecte europeu. Ell em mira severament, diu que intuïtivament potser la correlació funciona, però que sobre el paper no està tan clar. Parlem d’identitats, de pobles nets i de pobles que brutegen, de ciutats que triomfen i fracassen, de Napoleó, d’Adenauer i de les gestes i misèries de Mitterrand.

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Joan Francesc Mira al CCCB © CCCB, 2016, Glòria Solsona

Anna Punsoda: Lió, Avinyó, Ravenna, Montpeller: les ciutats que vas citar a la conferència «Dant i Llull: cultures, llengües i mons», parlant dels nuclis urbans importants a la vida d’aquests dos pensadors, ja no tenen cap paper a Europa. Corren paral·leles, l’esplendor política i l’esplendor cultural de les ciutats?

Joan Francesc Mira: D’una banda, sí. Als segles XIII i XIV, Londres només tenia una importància relativa –més dinàstica que no econòmica o cultural a escala europea. Hamburg, Amsterdam o Viena no tenien la importància que tindrien després. Berlín, no cal ni dir-ho, no comença a tenir importància fins a finals del segle XVIII. Munic ja era una altra cosa. I Praga. A mesura que vas baixant, els nuclis urbans guanyaven importància. Milà comença a tenir-ne –és quan comença a pujar la família Visconti. Venècia sí que era important en tots els camps, sobretot en el comerç amb l’orient. I Florència ja era el gran centre d’activitats financeres.

Les ciutats europees del nord encara no tenien la potència que tindran després amb la revolució industrial. Però, d’altra banda, també vaig citar París, que era un nucli importantíssim des dels segles IX i X. La dinastia francesa va crear un poder que va arribar a fer ombra al papat. A més, París té la universitat, que és un gran centre d’autoritat filosòfica i teològica.

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Vista de la universitat de la Sorbona en 1550. CC Edward August, Fourquemin, Nousveaux

Recorda que ni Llull ni Dant pensaven en uns termes globals com ara. Per a Dant, Nàpols era una cosa remota. El seu itinerari arriba fins a Roma –que és important però que demogràficament té 30.000 habitants. Quan els Borja hi arriben, València tenia el doble d’habitants.

Per tant, sí i no. No és que les ciutats de Ramon Llull o Dant fossin ciutats molt importants. És que tenien molta autonomia en l’àmbit polític i això els donava protagonisme –intrigues, pactes militars, acords comercials. Però la vida activa d’aquestes ciutats no es correspon a la seva importància real.

AP: Quines relacions imperaven entre aquestes ciutats del Mediterrani?

JFM: De conflicte. El Mediterrani no és una zona d’harmonia, sinó de conflicte. Només sota l’imperi Romà hi ha hagut unitat entre els pobles del Mediterrani. Amb les invasions dels bàrbars va acabar-se la unitat territorial i amb l’expansió de l’islam, la unitat religiosa. Vivim encara en una dualitat: un sud –el nord d’Àfrica i l’orient– d’origen semític islamitzat, i un nord europeu i cristià.

Però, alerta amb això de l’Europa cristiana. Recorda que els turcs arriben a finals del segle XVII fins a les portes de Viena. Que Hongria, que ara forma part del centre europeu, durant segles va pertànyer a l’imperi turc.

«Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme»

AP: No hi ha una identitat europea cristiana mil·lenària.

JFM: És que els turcs i els «europeus» pensaven en termes de cristiandat, no d’Europa. Europa és aleshores una referència geogràfica, com ho serà Amèrica. Europa és un producte ideològic de la Il·lustració i del romanticisme i sobretot del segle XX, que ha intentat reinterpretar la història en termes d’identitat d’un projecte antic que no va existir mai.

El projecte antic que realment va importar va ser el que surt de la divisió de l’imperi Romà. A l’imperi d’Orient, on Constantí alça una capital nova a Constantinoble –Bizanci, que després serà Istanbul– continuen parlant grec i tenint una cultura grega cristianitzada, que passarà al món eslau. Aquest imperi grec desenvolupa una espècie de cesaropapisme, un tipus d’estructura en què l’autoritat civil –l’emperador bizantí– té també l’autoritat religiosa. A l’imperi d’Occident l’autoritat civil unificada no existeix –només es recupera en Carlemany, i es torna a desintegrar.

AP: I això suposa…

JFM: Una cristiandat occidental i una cristiandat oriental amb característiques completament diferents. També s’explica per l’evolució de les ciutats, com deies. Allà no hi ha hagut comunes urbanes tipus Florència o Barcelona –els consells comunals, l’autonomia, els codis de lleis, els estatuts, el comerç regulat, les universitats. No hi ha hagut universitats medievals, ni Renaixement ni Il·lustració ni burgesia als segles XVIII i XIX.

Encara que sovint depenguessin del rei, les comunes autònomes mediterrànies són el precedent de la democràcia representativa. O culturalment: Dant ja és un prehumanista i es preocupa d’aquell model romà antic –que és un model ètic, ideològic i estètic independent del model cristià. Aquí hi ha una autonomia del pensament i de l’estètica respecte de la doctrina sagrada –una autonomia que en el cristianisme oriental no ha existit mai.

«Putin ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme»

AP: I on comença i on acaba aquest cristianisme occidental?

JFM: Mira, allà on hi ha una catedral gòtica és que hi ha hagut tot aquest tipus de societat i de cultura occidental. Per exemple, la idea d’estudiar lleis o medicina a la universitat. La universitat et dóna una llicència per ensenyar o et reconeix com a doctor, o sigui se t’atorga la capacitat d’establir doctrina. Tot això representa una mentalitat, una política, unes expressions artístiques i una forma de viure molt concretes, que anirien des de Finlàndia fins a Venècia –amb la costa croata inclosa (pensa que el que ara es diu Dubrovnik era la República de Ragusa, de cultura italiana).

Putin està fent renéixer aquesta diferència entre els dos mons i l’església ortodoxa l’està reconeixent com si fos el tsar: com l’autoritat sobre l’església. Ell és el gran patró del reaccionarisme universal: finança la senyora Le Pen, la reacció d’Hongria, els adversaris de la Unió Europea, o la restauració dels monestirs del mont Athos. Ell ha reactivat l’hostilitat oriental contra l’occidentalisme.

AP: Occidentalisme també és un concepte estrany. Durant molts segles –de fet sembla un fenomen cíclic– es va creure que hi havia una divisió entre pobles llatins i pobles anglosaxons que era insalvable.

JFM: És que té un fonament real. Al principi va ser una contraposició d’origen ètnic: romans contra «bàrbars» germànics. Però a poc a poc els pobles es van barrejant i a l’època medieval avançada aquesta divisió deixa de tenir importància. El que passa és que torna a agafar força perquè els dos pobles fan una evolució econòmica diferent. Perquè els pobles del nord comencen a prosperar i a modernitzar-se més de pressa. Hi ha un tipus de capitalisme mercantil que allà qualla més –perquè hi ha més llibertat econòmica. Concretament a la zona protestant hi ha una activació més ràpida de la cultura urbana avançada. Ciutats més netes, més endreçades, més organitzades. I això a partir del segle XVIII crea unes formes de vida i unes formes de consciència col·lectiva diferents. Sense raó, però, un ciutadà d’Hamburg o de Rotterdam o de Londres o d’Edimburg ens continua veient encara com un poble endarrerit.

AP: I malgrat aquestes diferències s’ha volgut construir una identitat europea.

JFM: El primer a intentar-ho va ser Napoleó. No per convenciment ideològic sobre cap cultura europea, naturalment. Però li interessava donar una pàtina històrica o cultural al seu imperi militar. I després d’ell, els nazis, sobretot per oposició a la Unió Soviètica, que per a ells representava els pobles asiàtics. Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta oposició que tu remarcaves entre nord i sud europeu queda absorbida per una oposició entre orient i occident.

La idea d’Europa com a estructura política construïda per l’acord comunitari entre diferents pobles és posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del segle XVII, amb la guerra dels trenta anys, no havíem parat de matar-nos. Europa té seixanta anys i està pensada per pacificar.

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

Quadre Entry of Napoleon I into Berlin, 27th October 1806. CC C. Meynie, 1810

AP: Potser també perquè els seus països poguessin tenir un paper en el món global.

JFM: No. Has de mirar-t’ho en clau interna. El 1945, per primera vegada en dos segles Alemanya està completament destruïda i ocupada. Només aleshores la poden sotmetre a una unió que –creuen els altres països– els farà perdre potència. De fet, la primera unió és la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer. Per què? Perquè si controles la producció i l’ús de l’acer controles la indústria de guerra. No pots desplegar un armament pesant propi. Per tant, aquesta va ser la prova definitiva de la bona voluntat d’Alemanya: la seva producció d’acer havia d’estar sotmesa a un organisme de control supranacional.

Pensa que en els anys 1946 i 1947 els alemanys van perdre més d’una tercera part del seu territori. Això són 14 o 15 milions d’alemanys expulsats del que ara és Polònia, o Txèquia, o la zona de Königsberg, que ara és russa, i acollits després per l’Alemanya Occidental. Ara ens escandalitzem pels 400.000 palestins de la guerra araboisraeliana del 1948, però els països àrabs veïns no van ser mai capaços d’acollir-los.

«Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman»

AP: Tornem a la feblesa d’Alemanya. Qui l’aprofita?

JFM: Dona! Els que entren a la Unió com a força dominant són els francesos –que a pesar del mite de la resistència i de De Gaulle havien perdut la guerra. A través de la Unió, van intentar controlar els alemanys i, a més, satisfer les seves ànsies de grandesa històrica.

Els tres grans pares ideològics i polítics de la Unió van ser Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman, tots tres de zones de frontera o d’orígens barrejats, i tots tres germanoparlants. Vull dir que Adenauer venia de la part alemanya més afrancesada, De Gasperi era un italià del nord nascut dins de la vella Àustria-Hongria i Schuman, un francès d’origen germànic. Quaranta anys després, Helmut Kohl i François Mitterrand seran la reconciliació espiritual europea. Mitterrand era un gran polític –era un gran canalla, que va protegir criminals de guerra francesos que havien treballat amb els nazis, però un gran polític i va saber veure que havia arribat el moment de consolidar el projecte.

AP: Quo vadis, Europa?

JFM: Doncs, mira, d’una banda, des del final de l’època comunista que a tota l’Europa ortodoxa hi ha hagut una resurrecció de la fe cristiana impressionant. I no només a la Rússia de Putin. Recorda que Tsipras governa gràcies a un partit ultranacionalista, ultrareligiós i ultragrec, amb el suport dels militars i de l’església.

A la nostra Europa és tot més imprevisible. D’una banda, no diria que aquí hi ha una revifada de la pràctica religiosa catòlica. Hi ha una necessitat permanent de tipus religiós, que s’ha substituït per creences esotèriques i absurdes. I hi ha també tota una onada de protestantisme evangèlic que ve de Sud-amèrica o dels Estats Units, que és molt reaccionari, absolutament literal en la interpretació de la Bíblia, que no té res a veure amb el protestantisme original, i que va agafant cada cop més protagonisme. I després hi ha 45 milions de musulmans a Europa que creuen com creia fa segles el cristià més rigorós. I això té una potència de mobilització que no tenen els valors sobre els quals s’aguanten les nostres democràcies, com ho demostra la manera que tenim d’afrontar els atemptats gihadistes. El futur no el sé, però la clau de volta serà aquesta. No em fa gràcia haver de dir-ho, però és així.

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

December 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

«La justícia social hauria de ser un repte comú a Europa» Ulrich Beck, sociòleg

January 16th, 2013 No Comments

Ulrich Beck (Polònia, 1944) és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat Ludwig Maximilian de Munic i catedràtic de Sociologia a la London School of Economics. Considerat un dels sociòlegs més destacats en l’estudi dels efectes de la modernització i la globalització, va ser l’impulsor dels conceptes “societat del risc”, “segona modernitat” o “modernització reflexiva”, idees que va desenvolupar en els llibres La sociedad del riesgo (1998), ¿Qué es la globalización? (1998) o La democracia y sus enemigos (2000).

Coincidint amb la publicació del seu darrer assaig, Una Europa alemana (2012), Beck va inaugurar el passat dilluns 14 de gener el cicle de debats En Comú i l’hem entrevistat. En aquesta conversa l’autor fa una interpretació alternativa de la crisi que travessa Europa. Beck defensa la necessitat de construir entre tots una Europa que posi per davant de tot l’individu i els seus drets socials. No té sentit, diu, que cada país busqui la seva sortida de la crisi particular perquè els problemes que tenim són d’abast global, cal cooperar i buscar solucions comunes.

Reinventar la democràcia a Europa: debat al CCCB 3 i 4 de maig

April 25th, 2012 1 Comment

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà els propers dies 3 i 4 de maig el debat Reinventar la Democràcia a Europa dirigit pel filòsof i escriptor Josep Subirós. A través d’aquestes jornades pretenem reflexionar sobre els límits i perspectives del projecte polític i comunitari europeu en un moment crític de la seva breu història.

Els tractats constitutius de la Unió Europea –des dels seus escrits fundacionals fins el projecte de Constitució que inspira el vigent Tractat de Lisboa—han proclamat com els seus valors capdavanters els drets humans, la democràcia i la justícia social. En canvi, molt sovint, les polítiques dels organismes comunitaris han fomentat, directa o indirectament, la construcció d’una Europa cada cop més tancada en ella mateixa i moguda per consideracions estrictament econòmiques i competitives. Aquesta contradicció ha estat posada dramàticament de relleu en el context actual de crisi, generant dubtes profunds sobre el projecte europeu de construcció comunitària.

D’una banda, les institucions europees han implantat en els darrers mesos mesures d’ajustament econòmic i polític –creant fins i tot figures administratives inèdites com la troika (FMI-UE-BCE) que gestiona el deute grec— que posen en entredit l’efectivitat del  funcionament democràtic dels seus estats membres. Alhora, el creixement de les forces polítiques amb un discurs obertament xenòfob sembla contradir els principis de solidaritat internacional i multiculturalisme teòricament formulats a l’imaginari fundacional europeu –el recent 17,9% de vots obtingut pel Front Nacional de Marine Le Pen al primer torn de les eleccions presidencials franceses seria el darrer exemple d’una tendència generalitzada als parlaments europeus.

De l’altra banda, però, la reacció a la crisi també està donant lloc al floriment espontani de moviments socials de base que s’oposen a la degradació de les vies de participació democràtica, combaten la regressió de les polítiques socials europees i proposen una reconsideració radical dels conceptes de comunitat i esfera pública.

Amb aquest complex rerefons, el debat Reinventar la democràcia a Europa pretén explorar nous espais de pensament i possibles futurs alternatius d’Europa. Organitzat juntament amb la plataforma Living in diversity –un fòrum ciutadà creat en 2010 en resposta al gir xenòfob europeu i al deteriorament dels drets democràtics en la UE— i en col·laboració amb la plataforma d’informació independent Open Democracy, aquest debat vol contribuir a l’elaboració col·lectiva d’uns conceptes renovats de democràcia, esfera pública i interessos comuns.

12