Coincidint amb la publicació del seu darrer assaig, Una Europa alemana (2012), Beck va inaugurar el passat dilluns 14 de gener el cicle de debats En Comú i l’hem entrevistat. En aquesta conversa l’autor fa una interpretació alternativa de la crisi que travessa Europa. Beck defensa la necessitat de construir entre tots una Europa que posi per davant de tot l’individu i els seus drets socials. No té sentit, diu, que cada país busqui la seva sortida de la crisi particular perquè els problemes que tenim són d’abast global, cal cooperar i buscar solucions comunes.
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà els propers dies 3 i 4 de maig el debat Reinventar la Democràcia a Europa dirigit pel filòsof i escriptor Josep Subirós. A través d’aquestes jornades pretenem reflexionar sobre els límits i perspectives del projecte polític i comunitari europeu en un moment crític de la seva breu història.
Els tractats constitutius de la Unió Europea –des dels seus escrits fundacionals fins el projecte de Constitució que inspira el vigent Tractat de Lisboa—han proclamat com els seus valors capdavanters els drets humans, la democràcia i la justícia social. En canvi, molt sovint, les polítiques dels organismes comunitaris han fomentat, directa o indirectament, la construcció d’una Europa cada cop més tancada en ella mateixa i moguda per consideracions estrictament econòmiques i competitives. Aquesta contradicció ha estat posada dramàticament de relleu en el context actual de crisi, generant dubtes profunds sobre el projecte europeu de construcció comunitària.
D’una banda, les institucions europees han implantat en els darrers mesos mesures d’ajustament econòmic i polític –creant fins i tot figures administratives inèdites com la troika (FMI-UE-BCE) que gestiona el deute grec— que posen en entredit l’efectivitat del funcionament democràtic dels seus estats membres. Alhora, el creixement de les forces polítiques amb un discurs obertament xenòfob sembla contradir els principis de solidaritat internacional i multiculturalisme teòricament formulats a l’imaginari fundacional europeu –el recent 17,9% de vots obtingut pel Front Nacional de Marine Le Pen al primer torn de les eleccions presidencials franceses seria el darrer exemple d’una tendència generalitzada als parlaments europeus.
De l’altra banda, però, la reacció a la crisi també està donant lloc al floriment espontani de moviments socials de base que s’oposen a la degradació de les vies de participació democràtica, combaten la regressió de les polítiques socials europees i proposen una reconsideració radical dels conceptes de comunitat i esfera pública.
Amb aquest complex rerefons, el debat Reinventar la democràcia a Europa pretén explorar nous espais de pensament i possibles futurs alternatius d’Europa. Organitzat juntament amb la plataforma Living in diversity –un fòrum ciutadà creat en 2010 en resposta al gir xenòfob europeu i al deteriorament dels drets democràtics en la UE— i en col·laboració amb la plataforma d’informació independent Open Democracy, aquest debat vol contribuir a l’elaboració col·lectiva d’uns conceptes renovats de democràcia, esfera pública i interessos comuns.
Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?
La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?
Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?
Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.
Si algun avantatge té la crisi econòmica en la qual estem encara enfonsats fins al coll és que ha posat en evidència algunes de les esquerdes més severes del sistema. Ha estat, podríem dir, reveladora. El que encara no està tan clar, però, és quin serà el subproducte d’aquest grapat de noves certeses que hem anat adquirint a mesura que la crisi, hoste inquietant, s’ha anat fent un lloc a les nostres vides. És a dir, si la indignació, la sorpresa, la desmoralització i la pèrdua de confiança es traduiran de cert en acció, crítica, renovació ètica i transformació política.
Europa i el brau, de Gustave Moreau
La sessió de clausura del cicle de debats Crisi comptarà amb el filòsof Étienne Balibar per portar aquesta reflexió al context europeu. En la seva opinió, la crisi financera ha desvetllat que el projecte de construcció europea ha fet fallida i que la Unió Europea està atrapada en un seguit de contradiccions que semblen insolubles. D’acord amb Balibar, la crisi econòmica ha anat a la par d’una crisi política que afecta tant a les institucions nacionals com a les supranacionals i que ha provocat el sorgiment a Europa d’un nou populisme. Mentre tant, l’esquerra sembla haver desaparegut de l’escena política i no ser capaç de transcendir la mera critica del neoliberalisme per proposar una veritable estratègia anticrisi.
L’Étienne Balibar, referent de la filosofia marxista europea, reflexionarà sobre la vigència del projecte polític europeu el proper dilluns, 21 de març, a les 19:30 h.
Étienne Balibar és catedràtic emèrit de Filosofia moral i política a la Universitat París-X i professor d’Humanitats a la Universitat de Califòrnia, Irvine. És autor de Para leer El capital (amb Louis Althusser, 1965, reeditat l’any 2010 per Siglo XXI), Nosotros, ¿ciudadanos de Europa? (Tecnos, 2003) i Violencias, identidades y civilidad (Gedisa, 2006).
Pensadors contemporanis donen la seva visió dels vells i dels nous murs
El debat “1989. Europa, vint anys després de la caiguda del Mur” porta al CCCB escriptors, filòsofs, periodistes, persones que d’una manera o d’altra, tenen un vincle amb aquell esdeveniment històric que va transformar Europa. Els hem preguntat com va canviar el món després de la nit del 9 de novembre de 1989, si els somnis d’un continent menys dividit i més lliure es van fer realitat. Vint anys després, també hem volgut saber quines altres fronteres o línies divisòries – visibles o invisibles – afecten la humanitat amb la mateixa contundència que ho va fer el Mur de Berlín.
