Posts Tagged ‘gandules’

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

December 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

July 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

La llista musical més romàntica de l’estiu

July 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

Fora de casa

July 28th, 2014 No Comments

Fotograma de “Al otro lado”. Fatih Akin, 2007

Quan parlem de migracions parlem, inevitablement, de nosaltres mateixos. No hi ha país, regió ni ciutat per a qui aquest sigui un terme aliè. Les migracions són fenòmens intrínsecs a les persones i, amb això, també a la seva identitat. En aquest sentit, hi ha pocs instruments com el cinema per a descriure-ho, ja que retrata la seva casuística i incideix també en el seu caràcter expressiu. És important saber quines són les circumstàncies dels moviments migratoris, com també en quins termes, to i formes s’expressen, ja sigui narrant el viatge dels immigrants subsaharians que creuen el nord d’Àfrica i l’estret, o el dels joves espanyols que es busquen la vida lluny de la Península. Films com 10.000 km (Carlos Marqués-Marcet) o El Rayo (Fran Araújo, Ernesto de Nova), darrerament estrenats a les nostres sales, responen a aquests fenòmens i demostren alhora la permeabilitat i la rellevància del cinema com a expositor de les realitats socials actuals.

És per això que enguany proposem, en el marc de Gandules’14 – Gas Natural Fenosa, una sèrie de films que parlen de tots aquests temes. Amb el títol Fora de casa, durant el mes d’agost es projectaran a la fresca del pati del CCCB un total de deu obres. La programació proposa una lectura de l’emigració completa i heterogènia, amb pel·lícules que recorren tots els continents en totes les direccions i mostren aquests periples forçosos des de la partença fins a l’establiment i, en alguns casos, la posterior tornada a casa.

Gandules’14 – Gas Natural Fenosa començarà el dia 5 d’agost amb la projecció del film senegalès La pirogue (La piragua) (Moussa Touré), que descriu la partida i l’accidentat viatge d’una pastera que pretén arribar a les costes canàries des d’un poblet pesquer proper a Dakar. La segona sessió, Welcome (Philippe Lioret), tindrà com a protagonista un adolescent iranià que vol arribar a Anglaterra, i la tercera, Amreeka (Amerrika) (Cherien Dabis), una mare palestina que emprèn amb el seu fill un agredolç viatge cap als Estats Units. La segona setmana començarà amb el film She, a Chinese (Ella, una joven china), de la directora Xiaolu Guo, que segueix els passos d’una noia xinesa a través del seu país fins a aterrar a Londres. I estrenarem el film xilè I am from Chile (Gonzalo Díaz), que narra en clau tragicòmica les desventures d’un jove a la capital britànica. Clausura la segona setmana la pel·lícula Auf der anderen Seite (Al otro lado), del turcoalemany Fatih Akin, que encreua dues històries familiars entre ambdós països. La darrera setmana començarà amb el brutal thriller coreà Hwanghae (The Yellow Sea) (Hong-jin Na), que explora les fronteres entre Corea del Nord, Rússia i la Xina en una trama criminal, i seguirà amb la producció hispanomexicana Aquí y allá (Antonio Méndez Esparza), sobre un pare de família mexicà que, després de molt temps treballant als Estats Units, torna a casa per  reunir-se de nou amb els seus. L’últim dia hi haurà el passi especial del film de Chaplin The Immigrant (Charlot emigrant) (1917), i tot seguit l’estrena a Espanya d’Illégal (Il·legal) (Olivier Masset-Depasse), un film belga que transcorre en un centre de retenció d’immigrants francès, on es destapa la realitat d’aquests sòrdids indrets.

Totes les sessions aniran acompanyades d’un dels nou curtmetratges guanyadors del concurs d’enguany, sotmesos a votació a través de la pàgina web del CCCB.

Tariq Porter és investigador i crític de cinema.

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

July 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

1234