Anna Pacheco

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

July 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

Viatjant per Gandules ‘14

July 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

Cinc coses que no sabies de les teves dades i que Big Bang Data et pot explicar

June 4th, 2014 No Comments

Allò que fas (i dius, i escrius) a Facebook es troba a Suècia

Quan penges una foto a Facebook o comparteixes un estat amb els teus amics ‘virtuals’, allò que acabes de crear ­­­–les teves dades– no es queden rondant per l’espai, a un lloc abstracte o immaterial.  Els hi espera un petit viatge fins a la ciutat sueca de Lulea on es troba el primer centre de dades de Facebook fora dels EUA. Missatges, interessos, “likes”, aficions, amistats compartides reposen en una vasta estructura que s’encarrega de mantenir i preservar aquesta informació produïda i compartida per tu. Conservar-les té un preu i un cost energètic i aprofiten el fred àrtic per estalviar aire condicionat.

Egos, webcams i YouTube

© Gunnar Knechtel

Què passaria si ajuntéssim en un immens mural retall d’alguns dels clips que has vist per Youtube en els últims anys? Receptes de cuina, discursos polítics, arguments polítics, a favor, en contra, declaracions d’amor, consells de bellesa, “covers” de cançons, tutorials de Photoshop. Tothom vol sentir-se escoltat i Youtube és el gran calaix desastre del món web on tothom pot dir la seva. Doncs bé, aquest és una mica l’experiment de “Hello world! Or: how I learned to stop listening and love noise”, de Christopher Baker, un impressionant mural que podràs veure al BBD, format a partir de petits clips diversos, miscel·lània variada, de més de 5000 diaris personals trobats a Internet. No sentiràs res, segurament no entens ni una sola paraula, la cacofonia i el blablabla constant només et serviran per adonar-te que dintre de la immensitat d’Internet tothom pot parlar de tot.

L’habitació de fotos de Flickr. Just en el moment que fas ‘clic’ per a pujar una nova foto a Flickr, més d’un milió de persones fan ­­­­­–han fet, o faran­– aquest mateix moviment en les properes 24h. El volum de “clics” és tant extraordinari com per omplir una habitació sencera amb fotografies. Així ho demostra la instal·lació “24hrs in photos” del col·leccionista i fotògraf holandès Eric Kessels (KesselsKramer.com), que també trobaràs l’exposició, i que t’endinsa (literalment) en un mar de fotografies fetes en 24h i pujades al Flickr. Potser no ho havies pensat, però les 356 fotos que emmagatzemes al teu mòbil són un percentatge minúscul en relació a la quantitat global de dades visuals que fabriquem diàriament

Les dades et poden dir com va la teva vida sexual

Una de les instal·lacions més sorprenents del BBD és la realitzada per Jaime Serra, expert en infografia a La Vanguardia, que demostra a traves d’una gràfica senzilla l’estat de la seva relació en parella i el nivell d’activitat sexual durant el període d’un any. A partir de línies de colors (i amb l’ajuda infatigable de la seva dona, qui va recopilar totes les dades), Serra dibuixa un mapa de la seva relació en parella. Una bona mostra sobre com la visualització de dades a partir d’infogràfics i mapes ens pot ajudar a entendre o a interpretar la realitat. Nicholas Feltron també fa un exercici similar amb l’anuari Feltron (2012), un llibre on aquest expert en dades novaiorquès “mapifica” de forma escrupolosa, i amb un punt obsessiu, la seva vida durant un any: el top 10 de persones amb qui ha parlat més, els temes que més ha tractat, els aeroports trepitjats, el volum de fotografies realitzades o, fins i tot, el menjar ingerit.

Les dades pel bé comú

La difusió de les nostres dades té els seus inconvenients, és clar. L’espionatge o l’ús que en fan grans empreses i corporacions suposa un perill creixent a la nostra intimitat. Tot i això, existeixen fundacions, com Civio, que proposen un ús “benigne” de les dades i clamen per un periodisme compromès amb el ciutadà i l’alliberació de les dades, o “l’open data”.  A l’exposició podràs descobrir algunes de les eines de Civio, com “Donde van mis impuestos”, que serveix per a veure de forma clara i molt il·lustrativa cap a on van els nostres impostos des de l’any 2008 i fins a l’actualitat o “Tu tasa de paro” de la EPA, per saber quin és l’índex d’atur segons edat, sexe i població a Espanya.

L’exposició Big Bang Data es pot visitar al CCCB fins el 26 d’octubre de dimarts a diumenges d’11h a 20h i seguir a #BBDATA i al web http://bigbangdata.cccb.org

1