Posts Tagged ‘Ciutat oberta’

Kamila Shamsie i l’escriptura multicultural

March 18th, 2014 No Comments

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija

Hi ha molts escriptors d’arreu del món que han escrit sobre Barcelona, que se l’han feta seva. Des de George Orwell fins a Jean Genet, passant per les primeres plomes del boom llatinoamericà, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, que durant anys van fer de la ciutat la seva base d’operacions europea. També Roberto Bolaño va descriure la seva Barcelona a Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (que ara s’adapta al teatre) o a Los detectives salvajes, Colm Tóibín a El sur, Richard Gwyn a The Colour of a Dog Running Away… Són moltes les mirades estrangeres que han escrutat Barcelona, però poques per retratar la metròpoli multicultural de l’actualitat. Tenim cròniques de turistes –els apunts de Hemingway quan era corresponsal– o bé instantànies del passat, d’aquell Barri Xino fascinant o d’aquella capital cosmopolita dels setanta on el català era una qüestió privada, però no hi ha novel·les sobre la metròpoli global d’ara, cròniques d’aquesta World City on es parlen més de dos-cents idiomes i on hi ha barris, com el Raval, en què el 50% de la població ha nascut fora de l’Estat. De cròniques dels nouvinguts d’ara, d’aquests «nous altres catalans», només tenim les novel·les de Laila Karrouch i Najat el Hachmini, la mirada d’un Matthew Tree o el Carrer Robadorsde Mathias Énard, però ens falta la novel·la dels vint-i-tres mil pakistanesos barcelonins, ens falten novel·les sobre els sis mil xinesos de Santa Coloma, ens falta el relat de la comunitat italiana, conèixer les inquietuds i les alegries familiars dels vuit mil cinc-cents filipins que viuen a la ciutat.

En literatura multicultural, la gran referència és Anglaterra, on fa generacions que els seus narradors expliquen la realitat quotidiana dels seus centenars de comunitats immigrades. Per la tradició d’integració del país, el cor de la Commonwealth, o senzillament perquè la seva llengua, que s’ensenyava a les colònies, fa segles que adapta i acull tota mena d’accents i usos sense problemes. A dia d’avui, l’Anglaterra literària és plena dels districtes de Zadie Smith, dels matrimonis interracials de Vikram Seth o d’exilis recents, com els que ens va explicar fa uns mesos Nadeem Aslam. De fet, a l’últim top 20 dels millors escriptors joves anglesos, publicat per Granta el 2013, només hi ha un 60% d’escriptors nascuts al Regne Unit. La resta provenen de Ghana, Bangladesh, la Xina o el Pakistan, i, tot i escriure en anglès, no engrosseixen el cànon britànic, sinó la literatura mundial.

Kamila Shamsie, foto de Robert Burdock

Nascuda a Karachi però instal·lada a Londres, Kamila Shamsie és una d’aquestes veus a seguir, i les seves novel·les reflecteixen aquest esperit multicultural des de moltes facetes. Escriu històries plenament mundials, amb capítols a Hiroshima, però també a l’Índia, a Londres, a Nova York o al Pakistan, i els seus personatges no són anglesos o indis, o no només això, són ciutadans d’arreu del món, cadascun amb una personalitat rica i en contacte amb tothom. En aquesta literatura sense fronteres s’estableixen multitud de trobades i xocs interculturals, de noies japoneses enamorant-se de metges alemanys, d’anglesos amb criats indis, i aquests intercanvis s’expliquen amb intel·ligència i sensibilitat, retratant els apriorismes que s’estableixen per les dues bandes, dibuixant personatges polièdrics que s’equivoquen i rectifiquen, i damunt els quals preval la neutralitat de no jutjar-los mai, de tractar-los com a iguals. Aquest esperit multicultural també aflora quan parla d’idiomes, perquè les de Shamsie són novel·les que parlen de comunicació i en què l’autora defensa un món multilingüe on cada idioma que aprens t’obre la porta d’un nou univers.

Finalment, Shamsie controla el macro i el micro, construeix l’episodi i l’anècdota amb un tempo excepcional, però sempre l’insereix en la gran història, des de la bomba de Nagasaki fins a la caiguda de les torres bessones o la darrera guerra de l’Afganistan. I aquí no hi ha autarquies, murs de contenció o tanques de filferro amb ganivetes: el món ja és un sol ens, tot està relacionat. En Shamsie totes les ciutats són ports, punts d’intercanvi i interacció als quals amarres però dels quals tornaràs a llevar l’àncora. Històries d’amor en ciutats globals, novel·les d’individus i del seu encaix al món que no defugen mullar-se i enfrontar-se a la religió o a les desigualtats, a l’oblit o al perdó.

L’escriptora Kamila Shamsie tancarà el cicle de debats Ciutat Oberta el proper 24 de març amb la conferència ‘La ciutat sense mapa’.

Chirbes, retratista

February 26th, 2014 No Comments

Rafael Chirbes ens parlarà a la conferència Runes i progrés el proper dilluns 3 de març sobre la València de la seva infància, tot confrontant-la amb els paisatges desolats de la costa llevantina d’avui. La periodista Marina Espasa apropa la imatgeria pictòrica descarnada de Francis Bacon a l’estètica de les runes de Chirbes.

És coneguda l’admiració que el novel·lista Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) ha sentit sempre pel pintor Francis Bacon. Segons l’autor valencià, en cada retrat del pintor anglès hi ha, a més de la figura representada, una declaració de principis i una demostració de tècnica, no entesa com un conjunt d’habilitats, sinó com el lloc des d’on l’artista mira el món. Per a Chirbes, Bacon no planteja els seus retrats com una forma de representació, sinó com una forma d’indagació i de coneixement, com una investigació, un diàleg amb una certa tradició pictòrica i a la vegada una negació a ser-ne esclau o a repetir-la, a més d’un entossudiment per representar la totalitat del món i el pes del cos de l’home. Aquesta és, en gran mesura, l’actitud de Chirbes respecte a la literatura: una escriptura carnal, un diàleg amb la tradició i una investigació permanent de noves formes de dir, de nous paisatges per dibuixar. No és estrany que, mentre passem les pàgines de les seves novel·les, la nostra imaginació lectora converteixi els personatges que hi transiten –especuladors, prostitutes, catedràtics, escriptors, fusters– en un conjunt d’éssers deformats i carnosos (Bacon deia: «Som carn, som ossamenta en potència») que erren com fantasmes pels marjals, els aiguamolls i les urbanitzacions fantasmes del País Valencià. Gràcies a les dues darreres –i molt celebrades– novel·les, Crematorio i En la orilla, comptem amb un díptic utilíssim per entendre la destrucció dels paisatges físics, humans i morals que han suposat els darrers deu anys d’economia desbocada, polítics i urbanistes corruptes i ciutadans apàtics, desconcertats o deprimits, enfonsats cada vegada més en la misèria.

El litoral en ple auge de la construcció. Foto: Wikimedia Commons

«Todo tiene en la costa un aspecto de resto de banquete que me molesta». El retrat implacable del perfil dantesc de la costa llevantina i de la deshumanització de l’entorn en què avui (mal)viuen els seus habitants no és aliè a la degradació moral que assenyala l’escriptor. Les ciutats mediterrànies, que abans eren una explosió de llum i de color, i que s’organitzaven totes al voltant del mercat d’aliments com a unitat mínima de les necessitats humanes, s’han convertit en una ombra del que van ser: edificis desproporcionats quan no són inacabats, avingudes fantasmes o mastodòntiques, grues inactives amb carretons penjats que oscil·len al vent. «¿Tenemos la culpa los constructores de la zona de que a alguien, hace cien años, se le ocurriera inventar el hormigón armado?». Per parlar de totes les ciutats i alhora de cap en concret, Chirbes ha creat Misent, una ciutat infern on regnen els instints, la voracitat i la baixesa humana, un mirall deformant que ens retorna una imatge poc amable de la nostra civilització. Quan parla dels retrats de Bacon, Chirbes recorda unes paraules de l’Orfeu de Cocteau: «Mira’t tota la vida al mirall i veuràs la mort treballar, com abelles en un rusc transparent». Si col·loquem el mirall davant de les nostres ciutats, no veurem el mateix?

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel·la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

Bruce Bégout: La fantasia neutralitzada

February 20th, 2014 No Comments

En motiu de la conferència Els afores que Bruce Bégout ens oferirà el proper dilluns 24 de febrer dins el cicle Ciutat Oberta, un dels seus traductors a l’espanyol, Rubén Martínez Giráldez, analitza les temàtiques que recorren l’obra del filòsof francès:

Las Vegas. Fotografia de Bert Kaufmann

Quan Bégout analitzava l’espai de Las Vegas al seu assaig Zerópolis (Anagrama, 2007), constatava que aquell recinte condicionat per a l’oci està dissenyat per tal de desviar el plaer cap a la compulsió, de manera que la naturalesa de la diversió varia, l’evasió canvia de funció i oblida la que una vegada va tenir: el consol. La proposta lúdica suplanta la noció de cultura fent-se passar per civilització. «Divertiment» ja no significa «desviació»; l’espai lúdic ens retorna, a través d’allò aparentment imaginari, una realitat implacable on còmic i seriós son conceptes indistingibles. L’única possibilitat d’evitar-lo passa per abandonar sense trigar les ciutats.

A la perifèria, l’autor adreçaria la mirada cap a una altra classe de temples on un pot aconseguir la invisibilitat per la via d’allò excessivament ordinari: si Las Vegas ens permetia de creure en la nostra pròpia irrealitat, el motel americà gairebé convida a fantasiejar amb la pròpia inexistència. Elogi i injúria a la superficialitat, dos simulacres anunciats amb fast i cartells de neó.

«La potència discreta d’allò quotidià»—expressió que dóna títol a una de els seves conferències— no és, tanmateix, l’aspecte que aborda Bégout a la seva obra de ficció. Sense anar més lluny, el seu cant als recintes per antonomàsia, Le ParK (Editorial Siberia, 2014), consisteix en una faula d’anomalies, una cruel fulla informativa del complex en el qual «s’experimenten sense escrúpols i sense prejudicis les distraccions del futur que encara no han rebut l’aprovació del món». En tots els casos, espai de socialització i desocialització cívica, ciutats jardí dels suplicis, en definitiva: parcs zoològics humans per a ser que tracten de divertir-se després d’Auschwitz.

Vista aèria dels suburbis de Londres. Fotografia d’Edward Clack

_______________
Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) és autor de Thomas Pynchon: un escritor sin orificios (Alpha Decay, 2010) i la novel·la Menos joven (Jekyll & Jill, 2013). Ha traduït llibres de Jack Green, Blake Butler i Tom Robbins i l’editorial Siberia acaba de publicar la seva traducció de Le ParK, de Bruce Bégout.

Manuel Forcano: “D’una llengua a una altra sempre hi ha un pont que s’ha de travessar”

February 12th, 2014 No Comments

“D’una llengua a una altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar, però has de decidir amb quin peu el travesses, per quina banda ho fas, si el travesses ràpid o lentament, si ho fas passejant…”. Amb aquesta metàfora el poeta i traductor Manuel Forcano s’ha referit a la tasca del traductor, el tema central de la conferència sobre el mite de la Torre de Babel que ens oferirà el proper dilluns 17 de febrer, en el marc del cicle Ciutat Oberta.

Segons Forcano, la tasca que fa el traductor “és decidir, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i aconseguir que sigui comprensible, que tingui la mateixa intensitat, que aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix”. Tot i això, ha advertit que els traductors “porten la comprensió i l’entesa”, però també “han estat protagonistes de gran desastres ideològics o missatges mal portats”. El cas de la verge Maria, explica Forcano, n’és un bon exemple, ja que quan van traduir que la dona del rei Ezequies era una noia jove i estava embarassada, van interpretar que com que era jove era verge. “D’aquesta interpretació del traductor neix un dogma que s’ha defensat aferrissadament, amb molta sang de vegades, que és el de la virginitat de la Mare de Déu”.

Pel que fa a la gestió de la diversitat lingüística, tan present a ciutats com Barcelona, Forcano ha defensat que la diversitat “només es pot gestionar des del respecte, perquè només des del respecte pot haver-hi harmonia”, i ha assegurat que a Barcelona uns espais públics “oferts a tothom” permeten que regni aquesta diversitat i aquest respecte.

Marta Segarra: “L’habitació pròpia de Woolf reivindica un espai mental”

February 5th, 2014 No Comments

Si hagués de definir la Ciutat Oberta en una sola paraula, la catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de Universitat de Barcelona, Marta Segarra, triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”. “La ciutat oberta és una ciutat vulnerable, fet que va totalment en contra del que la gent vol de la ciutat, que és la seguretat i el tancament”.

La conferència que Marta Segarra farà el proper dilluns 10 de febrer al CCCB porta per títol “L’habitació, la casa, el carrer”, en referència als espais públic, privat i íntim que, segons Segarra, conviuen a la ciutat. Parlarà de les fronteres i els límits entre aquests espais, i de la diferència entre espai privat i íntim que explica Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia. “Woolf va patir la dificultat de ser dona i escriptora, i va escriure aquest assaig on es preguntava perquè no hi havia més dones escriptores en el passat, si considerem que l’escriptura és una activitat privada perquè la gent escriu a casa, que és justament l’espai femení”.

En aquest sentit, Woolf reivindicava que a les dones se’ls assignava l’espai privat, és a dir la casa, on hi ha les criatures i no es pot treballar, i no el dret a l’habitació, l’espai de veritable intimitat on poder-se tancar a escriure. “Amb l’habitació pròpia Woolf reivindica també un espai mental,un espai moral. L’habitació pròpia és una imatge simbòlica de la necessitat de tenir un espai propi íntim, a dins de la pell”.

12