Posts Tagged ‘Soy Cámara’

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

December 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

Soy cámara: píndoles audiovisuals per a l’estiu

July 21st, 2016 No Comments

A l’estiu, època improductiva i ociosa per excel·lència, el Soy Cámara continua oferint continguts a la carta del gran arxiu de YouTube. La programació d’aquest juliol i agost segueix responent a un dels objectius del projecte, la investigació sobre la producció d’imatges, tant al cinema, com a la televisió o Internet. Però també mira a l’estiu i els seus pilars: el turisme, l’oci i la família.

Els estudiants de l’Elisava a Mirror, mirror on the wall, which is the greatest country of the world? reflexionen sobre la ideologia nord-americana que es pot trobar a les produccions de Walt Disney. De fet, Walt Disney va ser el responsable de les parts animades de la sèrie d’agitprop Why We Fight que volia demostrar als ciutadans nord-americans la importància d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Segons Marc Augé (i també ho havia subratllat anteriorment el filòsof Jean Baudrillard), Disneyland és el món d’avui, amb tot allò que té de bo i de dolent: l’experiència del buit i l’experiència de la llibertat, on tot és fals, pur artifici i tots els que ho visiten ho saben, però no poden resistir-s’hi. També l’amor romàntic és un gran i sofisticat artifici com ens demostren noves versions de Disneyworld com Tinder o altres aplicacions per trobar parella o sexe instantani. Pasolini no veia amb bons ulls l’amor romàntic, ja que era un invent del consumisme per tal que la gent passés el seu temps d’oci en grans superfícies comercials.

Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han intentat preguntar-se a Virals Kitsch, per què la majoria de vídeos grollers d’Internet, vídeos que superen qualsevol concepció que tinguem d’allò kitsch, triomfen. El kitsch és una categoria estètica que va ser àmpliament analitzada en la postmodernitat, però que s’ha recuperat a través d’aquests vídeos impossibles de digerir i de deixar de mirar que fan del pastitx, el DIY i la provocació naïf els seus ganxos més recurrents. L’èxit d’aquests productes continua sent un misteri. També el cineasta David Domingo a David Domingo. Trucos baratos treballa des del misteri i el joc amb les seves pel·lícules Super 8 o per a Instagram, com si Méliès s’hagués trobat amb Rauschenberg i Derek Jarman en un gran festí pop.

«#ViralesKitsch» Itzuri Sánchez, Josep Llopis, Valentina Vivona. Universitat Pompeu Fabra

Si hem de preguntar-nos sobre el rerefons de les imatges, qui millor que David Simon, creador de sèries com The Wire, Generation KillTremé o Show me a Hero, per indagar-hi. L’equip de Soy Cámara entrevista a David Simon a David Simon’s American Pie, no tant per intentar desgranar la seva obra serial, sinó per veure quina és la seva visió de la vida a les grans ciutats, del llenguatge, dels Estats Units, del futur de la televisió o del paper d’Internet. Aquesta càpsula, per proximitat temàtica, anirà acompanyada de Detectives de cine, un treball d’estudiants de la UAB sobre la figura del detectiu al cinema. David Simon ha reflexionat en la majoria de les seves sèries sobre la violència congènita al poder. També hi ha una altra violència, la de la pròpia representació de les imatges que acaba determinant el destí simbòlic de les persones que hi apareixen. I no només això, sinó que la repetició i l’estetització d’algunes imatges violentes han acabat tornant-nos immunes al conflicte que representen. Aquestes són les premisses del Soy Cámara Violència, amb Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta com a protagonistes. També hi ha quelcom de violent en la idea utòpica de la «singularitat», aquell moment que imaginen, esperançats, alguns dels CEO de Google, aquell moment en què homes i màquines conviuran en organismes simbiòtics i on totes les regles que fins ara regien la humanitat hauran canviat. Aquestes són algunes de les reflexions de Cuerpos y almas prostéticos. Hi ha cossos que, sense necessitat de fusionar-se amb el silici de la màquina, també són especials, parlem de les ments sinestèsiques que uns estudiants de la UPF han investigat amb la peça Curtcircuits.

«Curtcircuits» Anna Cuesta Pujol, Maria Grau Piqué, Irene Marges Campos, Carla Martínez Valero, Montse Pujol Solà. Universitat Pompeu Fabra

L’estiu és aquella època de l’any en què la turística Barcelona es desmembra com un cadàver exquisit. Les nacions desunides de turistes que okupen el centre de la ciutat són incomptables. Fruit d’un treball amb el festival BccN, mostrarem Barcelona: un cadàver exquisit, una càpsula col·lectiva sobre el turisme a la ciutat on queden paleses les dues «Barcelones» de les quals parlava Manuel Delgado a De nens (2003) de Joaquim Jordà: la de la passiva i resignada bellesa dels plans dels urbanistes i la complexa i, de vegades caòtica, ciutat de la gent.

Una altra perspectiva sobre el turisme ens la donarà Antonio Baños amb una playlist feta per a l’ocasió. Però l’estiu no és només dels que treballen circulant per països amb temperatures d’alta cocció i ciutats densificades, sinó també d’aquells que es reuneixen en família, a casa, amb les seves pel·lícules domèstiques i relats íntims. Per això recuperem el Soy Cámara Asuntos Domésticos, sobre la història i evolució de les home movies, des del Super 8 fins a les webcams en directe; també es podrà veure Videodiaris, un exercici d’estudiants de la UPF sobre les pel·lícules personals d’alguns cineastes. Al cap i a la fi, com deia Robert Louis Stevenson en un text brillant de finals del segle XIX titulat En defensa dels ociosos, l’anomenada ociositat no consisteix a no fer res, sinó a fer moltes coses no reconegudes en els dogmàtics formularis de les classes dirigents. Stevenson també argüeix que tot el temps ociós és signe de gran vitalitat, a la inversa del que s’ha concebut sempre, des de la Ley de Vagos y Maleantes del franquisme, fins a l’opinió pública general de tota la història del capitalisme.

Estar permanentment ocupat impedeix l’exercici del pensament i, no només això, sinó que ens tanca en nosaltres mateixos, ens fa impermeables als altres i al món. Per això també dedicarem un Soy Cámara a la Defensa dels ociosos perquè com deia Stevenson: «¡Atlas no era más que un caballero con una prolongada pesadilla! No obstante, vemos comerciantes que trabajan hasta labrarse una gran fortuna y continúan trabajando hasta verse ante el tribunal de cuentas, plumillas que no cesan de garabatear artículos hasta que su mal humor es una cruz para todos los que se juntan con ellos, como si el Faraón hubiese mandado a los israelitas hacer un simple alfiler en lugar de una pirámide; y a hermosos jóvenes que trabajan hasta desfallecer para ser, finalmente, llevados en un coche fúnebre con plumas blancas (…) y ellos y el mundo en que habitan son tan insignificantes que la mente se hiela al pensarlo.»

Programació Soy cámara:

Divendres 1 de juliol: Mirror, Mirror on the wall, which is the greatest country of the world?

Divendres 1 de juliol: Cuerpos y almas prostéticos

Divendres 8 de juliol: Virales Kitsch

Divendres 8 de juliol: Violència (desmuntable)

Divendres 15 de juliol: Barcelona: un cadàver exquisit

Divendres 15 de juliol: Curtcircuits

Divendres 22 de juliol: David Domingo. Trucos baratos

Divendres 29 de juliol: David Simon’s American Pie

Divendres 29 de juliol: Detectives de cine

Divendres 5 d’agost: Asuntos Domésticos

Divendres 5 d’agost: Playlist sobre Turisme per Antonio Baños

Divendres 5 d’agost: Videodiarios

Divendres 26 d’agost: Els telèfons al cinema

Divendres 26 d’agost: En defensa dels ociosos

Soy Cámara online. No gurú, no method, no teacher

May 25th, 2016 No Comments

Soy Cámara és el programa de televisió del CCCB. Durant cinc anys s’ha emès a La2 com un espai d’assaig audiovisual que tenia en les activitats i l’arxiu del Centre el seu eix temàtic.

Soy Cámara ara és a la xarxa i en xarxa: diversifica els formats, amplia els objectius i s’obre a col·laboracions. S’ha iniciat una relació productiva amb diversos centres universitaris, des dels quals es nodreix una part significativa de Soy Cámara. Tot el món hi està convidat. Hem ordenat el nostre contingut en una sèrie de temes i tractaments que, bàsicament, es redueixen a tres: reflexionar sobre les transformacions que està implicant el marc digital, i molt especialment en allò que té a veure amb la cultura visual, desenvolupar una visió crítica i constructiva i no descuidar el nostre món immediat, el registre documental i creatiu del que ens envolta.

YouTube Preview Image

Soy Cámara vol desenvolupar formats tècnics i narratius que convidin a explorar la xarxa: els enllaços inserits en pantalla i els prescriptors de derives en seran només el principi.

Les activitats i l’arxiu del CCCB seguiran sent un dels eixos fonamentals d’aquest projecte.

Soy Cámara està pensat com un no-laboratori audiovisual, en el qual no es busca la novetat, ni es persegueix una fórmula, ni s’assenta càtedra. Ans al contrari, volem veure i comprendre millor el que ja existeix, posar-ho en relació de manera creativa, impertinent si és possible, i aprendre dels nouvinguts.

NO GURU, NO METHOD, NO TEACHER.

Segueix-nos
youtube.com/SoyCamaraCCCB | @CCCBaudiovisual | #SoyCámara

Pantalles CCCB: exercitar-se a BTV

December 22nd, 2015 No Comments

Vivim envoltats de pantalles, immersos en les pantalles, en una autèntica cultura de la interfície. Però aquestes pantalles són ambivalents: tant poden alimentar la televisió comercial, la ludopatia i el radical entertainment com funcionar com a gabinets de curiositats i teleassajos al servei del ciutadà mitjà. Des dels anys vuitanta la neotelevisió es va convertir en el Museu de l’Accident virilià, carn de telerealitat, però sempre ha trobat i troba les seves clarianes, els seus marges, que li permeten erigir-se en eina per a la reflexió i el pensament; sense elitisme, establint relacions i obrint preguntes, tal com fan els nens, sense prejudicis, sense consens, sense vergonya.

El teleassaig ha viscut sempre a l’ombra de la televisió d’autor, encarnada en diferents pràctiques televisives: d’una banda en la televisió pedagògica de Rossellini que van heretar Jean-Luc Godard, Anne-Marie Miéville, Alexander Kluge, Chris Marker, Stefaan Decostere i Raúl Ruiz, entre d’altres, que força l’assaig televisiu; d’altra banda en la televisió creativa de Nam June Paik que també veiem en programes com Arsenal de Manuel Huerga i L’illa del tresor de Joan Barril i Joan Oller o en els treballs d’Elsabeth Produccions; en tercer lloc, en la televisió com a artefacte crític exemplificat en les obres de Harun Farocki o Adam Curtis, Agnès Varda, Patrice Barrat o Charlie Brooker. Tots aquests autors i autores han bussejat en la matriu televisiva amb eines i perspectives molt diferents, però utilitzant el mitjà televisiu com a mitjà màgic (imatge i màgia comparteixen semàntica), d’endevinació i memòria o per trencar l’embruix de la imatge hipnotitzadora, vulgar, del pur espectacle.

Pantalles CCCB (CCCB-BTV) és una continuació natural de Soy cámara (2010-2015), el programa coproduït pel CCCB i TVE que ha deixat al seu darrere 48 capítols. És televisió d’autor, però entesa com un teleassaig obert, coral, participatiu, en sintonia amb el moment actual, en què la producció de les obres és més descentralitzada, més col·lectiva. Pantalles CCCB parteix de les activitats del CCCB com a pretext per parlar de temes contemporanis d’interès públic. Pantalles CCCB és un espai cultural de durada, autoria i temes variables i plurals, en el qual el que importa és el discurs que s’articula en cada moment. Cada programa és una ocasió única en què l’espectador anirà a cegues, perquè no hi ha un format preestablert, ni uns personatges recurrents, ni una continuïtat narrativa. El teleassaig, al final, és un lloc en construcció permanent. Davant l’èpica dels concursos i els esports, davant la dramàtica dels informatius, apostem per la quietud excitant i de vegades poètica de la prosa analítica. No és agenda cultural, és servei i esfera pública, és oferir continguts bons per pensar, intentant endinsar-se en la jeroglífica i sovint incomprensible realitat, lluitant contra el fast thinking, posant-nos a prop de l’espectador per treure’l de la demagògia, de l’estadística y de l’enfarfollament diari. «L’espectador és un somiador entregat a les imatges», diu Stefaan Decostere emparant-se en Benjamin i Rollet. Per això és important parar-se en aquestes imatges, posades, sovint, al servei del malson col·lectiu a través dels informatius o del somni irreferencial a través de programes de telerealitat. Podem articular un imaginari nou o, com deia Farocki, treballar sobre les imatges o els discursos ja creats? Crear noves al·legories –Phantasie– a la manera de Kluge o noves faules –fables– a la manera de Curtis? O, encara més senzill: podem començar a obrir preguntes en lloc d’oferir descripcions de la realitat a partir de preguntes que no interessen a ningú fora de la televisió mateixa? Podem assajar noves experiències televisives d’interès específic –local– i general –universal– alhora? Podem dibuixar una televisió menys humanitarista i més humanista, en la qual la realitat pren cos a través de les preguntes i el compromís i no a través dels accidents i les catàstrofes?

El proper Pantalles CCCB, “La dona autòmata”, s’emet el dia 25 de desembre a les 22.10 i es reemet els dies 28 i 31.

Torna Soy Cámara a La 2 de TVE

October 17th, 2014 No Comments

Soy Cámara. El programa del CCCB ha celebrat cinc anys en antena i aquest dissabte 18 d’octubre torna a La2 de TVE amb l’emissió d’un nou capítol, dirigit per Andrés Hispano i Félix Pérez-Hita, sobre l’exposició “Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay”.

El capítol dedicat al Decàleg Svankmajer té com a punt de partida l’exposició inaugurada al CCCB, que actualment es pot veure a La Casa Encendida de Madrid, i parla del text escrit pel cineasta txec que fa 15 anys que encara manté la seva vigencia i compromís artístic.

El Decàleg comença conjugant gèneres: “Tingues sempre present que la poesia és una cosa. L’antítesi de la poesia és l’especialització professional”, per acabar dient: “mai subordinis la teva obra al servei d’una altra cosa que no sigui la llibertat”. Seguint aquestes premisses, i algunes altres, el programa Soy Cámara dedica 28 minuts a l’univers Svankmajer i a una selecció de les seves obres.

El programa vol ser un festí per als sentits per als amants del cinema i l’animació i un descobriment per als que encara no coneguin el treball del creador que ha influir en el cinema de Terry Gilliam, Tim Burton i els germans Quay. Com en la resta de capítols, un cop emès per televisió, el capítol es podrà veure online al web de RTVE i del CCCB. I si te n’has perdut algun altre, et pots redimir al Canal Vimeo del programa.

Propers capítols Soy Cámara

El programa que s’emet el novembre, avançat en l’anterior capítol amb un fragment del programa “Journeys Into The Outside With Jarvis Cocker”, té com a punt de partida l’entrevista inèdita que li vam fer a Harun Farocki el passat mes de juliol a la Galeria dels Àngels, on va presentar el seu darrer treball, “Parallel I-IV” i que s’emetrà pòstumament.

Aquest programa ofereix una visió de l’audiovisual contemporani a partir de nous gèneres que la xarxa ha propiciat: videojocs, videoblogs, google views, apropiacions, paròdies, streams, videofílies, etc. Formats que la televisió tradicional no pot o no vol explorar, atenent a la creació de noves formes de crear i compartir en xarxa. La tesi del programa afirma que, de la mateixa manera que el vídeo no va acabar amb la ràdio, Internet no acabarà amb la televisió. La realitat ha esclatat en un calidoscopi de microvisions.

I el darrer programa de la temporada porta per títol “Sota setge” i parteix del cicle homònim organitzat pel CCCB. Proposa una reflexió sobre els aspectes més contemporanis de les ciutats en setge, en el marc de la commemoració del 300 aniversari de 1714. Com és habitual en els Soy Cámara, el capítol recupera l’Arxiu del CCCB, mostrant conferències sobre temes com el conflicte armat i la guerra en el món contemporani. Aquest capítol s’emetrà el desembre.

El salt a la xarxa

El trimestre es tanca amb una sessió especial en la 20 edició del Miniput, que tindrà lloc al Teatre del CCCB el diumenge 30 de novembre de 2014 de 18:30h a 21h, que porta per títol El salt a la xarxa. Hi participaran convidats com Lolo Rico, guionista i realitzadora de televisió, directora de La Bola de Cristal, una de les fites de la televisió pública espanyola, que enguany ha celebrat els 30 anys de la seva primera emissió; i Andreu Meixide, realitzador i director de programació del BccN, un festival especialitzat en noves narratives derivades d’Internet. Serà una xerrada oberta al debat amb els assistents sobre la televisió com espai públic, lloc de formació, creació o intercanvi.

1234