Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari ARA i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel•la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

Chirbes, retratista

febrer 26th, 2014 No Comments

Rafael Chirbes ens parlarà a la conferència Runes i progrés el proper dilluns 3 de març sobre la València de la seva infància, tot confrontant-la amb els paisatges desolats de la costa llevantina d’avui. La periodista Marina Espasa apropa la imatgeria pictòrica descarnada de Francis Bacon a l’estètica de les runes de Chirbes.

És coneguda l’admiració que el novel·lista Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) ha sentit sempre pel pintor Francis Bacon. Segons l’autor valencià, en cada retrat del pintor anglès hi ha, a més de la figura representada, una declaració de principis i una demostració de tècnica, no entesa com un conjunt d’habilitats, sinó com el lloc des d’on l’artista mira el món. Per a Chirbes, Bacon no planteja els seus retrats com una forma de representació, sinó com una forma d’indagació i de coneixement, com una investigació, un diàleg amb una certa tradició pictòrica i a la vegada una negació a ser-ne esclau o a repetir-la, a més d’un entossudiment per representar la totalitat del món i el pes del cos de l’home. Aquesta és, en gran mesura, l’actitud de Chirbes respecte a la literatura: una escriptura carnal, un diàleg amb la tradició i una investigació permanent de noves formes de dir, de nous paisatges per dibuixar. No és estrany que, mentre passem les pàgines de les seves novel·les, la nostra imaginació lectora converteixi els personatges que hi transiten –especuladors, prostitutes, catedràtics, escriptors, fusters– en un conjunt d’éssers deformats i carnosos (Bacon deia: «Som carn, som ossamenta en potència») que erren com fantasmes pels marjals, els aiguamolls i les urbanitzacions fantasmes del País Valencià. Gràcies a les dues darreres –i molt celebrades– novel·les, Crematorio i En la orilla, comptem amb un díptic utilíssim per entendre la destrucció dels paisatges físics, humans i morals que han suposat els darrers deu anys d’economia desbocada, polítics i urbanistes corruptes i ciutadans apàtics, desconcertats o deprimits, enfonsats cada vegada més en la misèria.

El litoral en ple auge de la construcció. Foto: Wikimedia Commons

«Todo tiene en la costa un aspecto de resto de banquete que me molesta». El retrat implacable del perfil dantesc de la costa llevantina i de la deshumanització de l’entorn en què avui (mal)viuen els seus habitants no és aliè a la degradació moral que assenyala l’escriptor. Les ciutats mediterrànies, que abans eren una explosió de llum i de color, i que s’organitzaven totes al voltant del mercat d’aliments com a unitat mínima de les necessitats humanes, s’han convertit en una ombra del que van ser: edificis desproporcionats quan no són inacabats, avingudes fantasmes o mastodòntiques, grues inactives amb carretons penjats que oscil·len al vent. «¿Tenemos la culpa los constructores de la zona de que a alguien, hace cien años, se le ocurriera inventar el hormigón armado?». Per parlar de totes les ciutats i alhora de cap en concret, Chirbes ha creat Misent, una ciutat infern on regnen els instints, la voracitat i la baixesa humana, un mirall deformant que ens retorna una imatge poc amable de la nostra civilització. Quan parla dels retrats de Bacon, Chirbes recorda unes paraules de l’Orfeu de Cocteau: «Mira’t tota la vida al mirall i veuràs la mort treballar, com abelles en un rusc transparent». Si col·loquem el mirall davant de les nostres ciutats, no veurem el mateix?

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel·la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

1